dimecres, 13 de febrer de 2019

Per què a Jaén no hi ha gent per a la recollida oliva, amb prop d'un 30% d'atur. La producció d'oli a Jaén, aquest municipi espanyol que produeix tant oli com a Grècia i Itàlia juntes, té prevista una campanya rècord en producció olivera. Però a 8,5 euros l'hora, no té a prou gent per recollir-la.







Oliva perduda: les organitzacions d'agricultors UPA i Asaja i les cooperatives oleícoles de la zona han sortit a fer una crida per demanar mà d'obra. No tenen gent que vulgui treballar durant aquests tres mesos. Si no s'aconsegueixen omplir les quadrilles molta oliva quedarà sense recollir a temps, el que, a més, derivarà en un oli de menys qualitat. Pèrdues es miri com es miri.

Immigrants no: des de fa anys l'Observatori de la Immigració andalús no dóna el vistiplau a la contractació d'immigrants de fora d'Espanya, ja que consideren que amb el nombre de treballadors apuntats al SAE hauria prou per als 30.000-50.000 llocs de treball que s'ofereixen per aquestes dates. A més, al·leguen, el camp ha canviat molt. Ja no es tracta d'encallar, sinó d'utilitzar maquinària.

I els treballadors autòctons miren a una altra banda: segons les xifres dels ocupadors, per una temporada d'oliva, dos mesos i mig, es guanyen 3.200 euros nets, que a més, si has treballat les suficients peonades, permeten després apuntar-se al PER i guanyar 426 euros en els següents sis mesos en cas de no trobar una altra feina. Malgrat que hi ha un 18% d'atur i un 24.7% d'atur, en els fòrums s'expliquen anècdotes de famílies que no són capaços de tancar quadrilles i temporers andalusos que es rifen el lloc a qui li ofereixi millor salari.

Es combinen diversos factors: d'una banda, alguns cobren subsidis que perdrien en cas de incorporar-se a la campanya. De l'altra, és un treball duríssim, que et aïlla socialment, amb molt poca estabilitat i en la qual proliferen els fraus de contractació, que en molts casos els impedeixen cobrar aquests hipotètics mesos de PER (al final aquesta ajuda només la cobren el 23 % dels que podran optar-hi). Lluny del que expliquen les associacions d'agricultors, els convenis parlen de salaris d'entre 50 i 60 euros al dia, uns mil euros nets al mes. Hi ha tensions ja que, amb la progressiva mecanització, la productivitat per peonada és molt més alta, però els salaris no han augmentat d'acord. Els productors al·leguen que no es pot pujar més el cost per treballador a risc de perdre la competitivitat.

L'allotjament, un altre gran problema: tant els andalusos de fora de la zona com els emigrants que es traslladen necessiten allotjament durant aquests mesos. Des de fa anys la Junta posa a disposició dels ocupadors albergs temporals pagats amb els diners dels Ajuntaments, però els temporers només poden dormir tres dies seguits, la qual cosa desincentiva fins als de fora. Els propietaris de les zones es neguen a llogar els seus pisos durant només tres mesos, i temen que els immigrants destrossin els pisos o caiguin en impagaments.

L'Espanya buida: l'interior del país s'enfronta a uns quants dilemes i l'oliva de Jaén és només un exemple d'això: cada vegada hi ha més oliveres i menys gent per atendre-la. Com expliquen alguns, hi ha propietaris que ja estan optant per no recollir-la i directament cobrar la subvenció per arbre. Aquest mateix any també Castella i Lleó va tenir escassetat de personal per a recollir la verema, i Huelva en la recollida de maduixa. Diuen que revisar l'atur agrari solucionaria alguns problemes.

Després hi ha qui demana una major obertura i protecció dels immigrants, que podrien repoblar l'interior del país. A això s'oposen els que creuen que, atesos els altíssims percentatges d'atur, hauria de ser suficient amb els propis, però si alguna cosa ha quedat clara és que els espanyols, ara mateix i amb aquestes condicions, no volen treballar al camp.



dilluns, 11 de febrer de 2019

Les Corts catalanes i les Constitucions Catalanes van ser les més avançades del món . L’ordenació constitucional de Catalunya esdevingué ja al segle XIV una modernitat tal, que avui dia, enlluerna el seu sentit humanista i de respecte a les llibertats dels seus ciutadans, considerats llavors els més lliures i iguals d’Europa.























Origen mil·lenari en els Usatges i les Corts catalanes
A l’Edat Mitjana, com ja sabreu, el regim “polític” que més ho petava a Europa era el Feudalisme; un rei per la gràcia de Déu manava de manera absolutista sobre el seu reialme. La població, coneguts com a súbdits (semi esclaus),  no tenia cap altre representant a la cort que els defensés dels abusos feudalistes i impositius. La “justícia” restava en mans dels senyors feudals, arbitraris i cruels que xalaven més amb les espases que amb els llibres.”Ley es lo que manda el rey” deien a Castella, per posar un exemple proper.

A Catalunya, vers al contrari, el règim polític és el Pactisme. Per primer cop a Europa el rei legisla d’acord amb els estaments representats a les Corts. Les legislacions que es promulguen s’anomenen Constitucions generals de Catalunya. Els seus acords aprovats tenen força de llei, són un contracte públic que el rei no pot revocar. Des del segle XIII el rei és un component més de les Corts junt amb els anomenats tres braços de corts: l’eclesiàstic, el militar o noble i el reial o de les viles (els síndics).

“Ningú pot ésser empresonat sense exprés manament de Jutge competent” (Corts de Barcelona, any 1228)

L’origen de les Corts Reials Catalanes és a les reeixides i exemplars assemblees de Pau i Treva que des del 1021 es reunien per deliberar i pactar la interrupció de les guerres i els actes de violència. L’any 1192 el braç popular participa per primer cop a l’assemblea de Pau i Treva. Aquest és el tarannà de la nació catalana.

“Si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers i dels Ciutadans.” (Pere II el Gran, a les Corts de Barcelona, 1283).

Les Constitucions més modernes del món
“Qual poble és en lo món que sia així franc de franqueses e llibertats e que sia així liberal con vosaltres?”  (Martí I l’Humà, a les Corts de Perpinyà de 1403).

Les Constitucions eren les normes legislatives de major rang i només podien ser revocades per les mateixes Corts Generals del Principat de Catalunya i, així mateix, no podien ésser contradites per decrets o sentències reials, les quals eren legislativament de rang inferior a les Constitucions catalanes. Disposaven d’un text jurídic modern i mecanismes de previsió de la seva pròpia reforma. Evolucionaven amb el pas dels anys i l’experiència que acumularen les Corts legislant i adaptant-se a les noves circumstàncies i usos. Predomina el costum sobre la fórmula legal escrita “Tracte és tracte” i “Tractes rompen lleis”

La llei catalana és un pacte entre l’autoritat i els governats. Si el poble no accepta la llei, la llei no obliga: allò que no té raó d’ésser, val més suprimir-ho. La Justícia passa davant de la llei.

Les Constitucions catalanes disposaven, quelcom tan revolucionari com, el Pagament dels impostos generals per part de la Família Reial, densà l’any 1413. Comproveu a continuació alguns altres exemples garantistes de la llei i el respecte pels ciutadans recollits a la compilació constitucional catalana i entendreu moltes coses:

Inviolabilitat del domicili: “La llar catalana, com a domicili de la família natural, la corporació, la comunitat, etc., és inviolable […] Si algú promogués o cooperés a guerres civils o intestines, si es refugia en el seu domicili propi, no és castigat” (Constitucions de Pau i Treva de Déu)

Sobirania de la llei: “Ni el Rei ni els seus Oficials poden despullar a algú de qualcuna cosa que posseeixi sense coneixement de causa i ferma sentència donada.” (1283)

Dret de reparació: “Si d’aquí en avant, per algun empleat públic fos fet dany o perjudici a qualcun ciutadà de Catalunya serà immediatament reparat” (1289)

Garanties processals: “Les causes plenàries han de finir-se en el terme precís de 100 dies; si són apel·lacions en el de 50 i la causa de segona apel·lació en el de 10 dies comptats des que fou incoada la causa […] Tants quants dies es passi d’aquesta regla, per fer la resolució, respondrà el jutge, relator, magistrat o de qui fos la culpa, de son respectiu salari.” (1251)

Dret a una defensa justa: “Inspirant-se en alts sentiments de justícia i humanitarisme, la Diputació Catalana donarà salari a dos advocats i a dos procuradors perquè s’encarreguin de la defensa i tramitació respectivament de les causes en què els litigants sian pobres i no puguin sostenir defensor propi.” (1520)

Jurisdicció catalana: “Com que les Constitucions i altres Lleis perquè’s regeix la terra catalana, són elaborades únicament i solament per les Corts de Catalunya, sols aquestes tenen poder i força per derogar o esmenar les dites ordenances de manera que les ordres contràries als Usos, Privilegis generals o especials, Capítols de Corts, Constitucions, no deuen obeir-se ni acatar-se encara que fossin o haguessin sigut dictades pel Rei o el primogènit seu.” (1422)
“A Catalunya no es cursen ni resolen causes o sentències de tribunals forasters.” (1283).

“Viurem lliures o morirem”
Catalunya al segle XVIII, disposava de les estructures d’Estat i les legislacions pròpies d’una nació molt evolucionada i moderna,  jurídicament assistida per les Constitucions i políticament representada en les Corts. La societat catalana n’era molt conscient i no estava disposada a acceptar el règim absolutista que pretenien imposar per la força, i la gràcia del Rei Sol, Felip V i el Regne de Castella.

Les Constitucions catalanes havien afavorit que Catalunya esdevingués la potència comercial  i cultural més admirada del Mediterrani, que els seus menestrals fossin dels més valorats d’Europa, que la seva gent tingués nivells de benestar i llibertat pràcticament desconeguts per altres regnes del seu entorn, no hi havia nació més ufana sota la capa del sol… Motius suficients per als quals els catalans decidiren lluitar i morir en defensa de la seva pàtria i les seves constitucions. “Viurem lliures o morirem” crit dels catalans el 1714.

Cada 11 de setembre, Diada nacional de Catalunya, commemorem aquesta  lluita, aquest sacrifici i omplin de senyeres i estelades les finestres i carrers de les nostres ciutats, homenatgem als nostres avantpassats i reclamem cada cop amb més força, no un Estat nou, sinó recuperar el nostre Estat mil·lenari que fou arrabassat per les armes i la traïció. L’Estat que ja tenien amb les Constitucions més modernes del món, aquelles que han servit d’inspiració per altres Estats avançats i que avui dia encara enlluernen pel seu humanisme.

“Fem un país lliure, ple de ciutadans lliures. Que siguem nosaltres el model a seguir” (Carme Forcadell, Presidenta del Parlament autonòmic 2015)

“… la primera vez que en la península se utiliza el vocablo “nación” con valor moderno de cuerpo político separado y no de simple comunidad de ascendencia etnográfica, se hace con aplicación a Cataluña y por escritores catalanes. Con la particularidad altamente significativa de que este hallazgo de la acepción moderna de nación no es labor de cualquier pluma de escritor ajeno a la vida cotidiana ni al bullir de los sucesos, sino decir del lenguaje usual de parlamentos y palacios.” (Francisco Elías de Tejada, 1963, Jurista madrileny, catedràtic de Filosofia del Dret a les universitats de Múrcia, Salamanca, Sevilla i Madrid).




dimarts, 5 de febrer de 2019

Espanya negra el pudor no hi ha bolquer ni desodorant capaç d'emmascarar. Mentre traslladen a Madrid als presos polítics catalans, en vigílies d'un ignominiós judici en el qual els inquisidors d'avui, hereus directes dels inquisidors de sempre, fingiran jutjar als que ja han condemnat.








Escric aquestes línies mentre traslladen a Madrid als presos polítics catalans, en vigílies d'un ignominiós judici en el qual els inquisidors d'avui, hereus directes dels inquisidors de sempre, fingirán jutjar als que ja han condemnat. I en el que el món sencer jutjarà una Espanya negra el pudor no hi ha bolquer ni desodorant capaç d'emmascarar.

Era difícil trobar un ministre d'exteriors més estúpid que Dastis, capaç d'afirmar, durant una entrevista a la BBC, que els vídeos gravats per la mateixa BBC eren falsos. Només Borrell podia superar-lo, i ho ha fet. Doncs cal ser encara més estúpid que Dastis per no adonar-se que el simple fet d'orquestrar una campanya publicitària per vendre la moto de la suposada democràcia espanyola és la millor manera d'evidenciar que la moto no es ven per si mateixa.

És especialment significativa la participació en la campanya de dues dones nefastes: la banquera Ana Botín i la venedora de compreses Isabel Coixet, màximes representants, respectivament, de la rapinya i de la mentida institucionalitzades.

A què fa olor Espanya ?, podria ser el coixetero títol de l'espot oficial de la campanya, ja que s'intenta posar-li un bolquer superabsorbent i desodorant a l'última -i potser definitiva, sense dubte definitoria- gran cagada del règim del 78. I la resposta cau pel seu propi pes, com un bolquer sobrecarregat.

No podia faltar el maquillador de zombis oficial, Iñaki Gabilondo, per abonar, un cop més, la coneguda fal·làcia binària que, ja que ja no és una dictadura explícita, Espanya és una democràcia, que és com dir que Aznar ja no és un feixista perquè s'ha afaitat el bigoti.

Escric aquestes línies mentre traslladen a Madrid als presos polítics catalans, en vigílies d'un ignominiós judici en el qual els inquisidors d'avui, hereus directes dels inquisidors de sempre, fingirán jutjar als que ja han condemnat. I en el que el món sencer jutjarà una Espanya negra el pudor no hi ha bolquer ni desodorant capaç d'emmascarar.  



divendres, 25 de gener de 2019

La il·legalització de grups com Vox. La llei de partits que permet la seva il·legalització. El text legal que va aïllar Batasuna prohibeix que un partit pugui, de forma greu i reiterada, atemptar contra el règim democràtic de llibertats, justificar el racisme i la xenofòbia o alimentar el discurs de l'odi.







Organitzacions i associacions feministes s'estan plantejant sol·licitar la il·legalització de Vox als tribunals acollint-se a la llei de partits polítics que va ser aprovada l'any 2002 i que va permetre aïllar Batasuna i deixar-la fora del joc polític. En l'exposició de motius de l'esmentada llei es recull que el seu objectiu és garantir el funcionament del sistema democràtic i les llibertats essencials dels ciutadans, impedint que un partit polític pugui, de forma reiterada i greu, "atemptar contra aquest règim democràtic de llibertats , justificar el racisme i la xenofòbia o donar suport políticament la violència i les activitats de bandes terroristes ".

En concret, l'article 9 de la llei persegueix assegurar el respecte dels partits als principis democràtics i als drets humans. A més, "desenvoluparan les funcions que constitucionalment se'ls atribueixen de manera democràtica i amb ple respecte al pluralisme". Difícilment pot encaixar en aquest article un partit que coqueteja amb la xenofòbia per aconseguir vots i que pretén expulsar del país a 52.000 immigrants sense major argument que el de ser estrangers.

La llei de 2002 estableix que un partit polític serà declarat il·legal quan la seva activitat vulneri els principis democràtics, en particular "les llibertats i drets fonamentals, promovent, justificant o exculpant els atemptats contra la vida o la integritat de les persones, o l'exclusió o persecució de persones per raó de la seva ideologia, religió o creences, nacionalitat, raça, sexe o orientació sexual ".

Tampoc admet la llei als partits que utilitzin com a instruments de la seva activitat, "conjuntament amb els propis o en substitució dels mateixos, símbols, missatges o elements que representin o s'identifiquin amb la violència". No són pocs els votants de Vox que acostumen a exhibir banderes preconstitucionals en actes públics o mítings dels seus líders polítics, una conducta que suposa una clara apologia d'un règim fanàtic i dictatorial que va practicar el terrorisme d'Estat mitjançant la repressió, l'execució dels dissidents i l'empresonament de milers de persones per les seves idees polítiques. En aquest sentit, cal recordar que en països com Alemanya la mera exhibició d'una bandera nazi és delicte.

D'altra banda, tractar de liquidar la legislació que protegeix les dones del terrorisme masclista podria considerar-se no només un altre atemptat contra la Constitució espanyola -que promou el valor de la igualtat sense discriminació per raons de sexe-, sinó contra els convenis de protecció de els drets humans que Espanya ha signat en els organismes internacionals. Tractar de derogar la llei de violència de gènere amb mentides i dades falses suposa, d'alguna manera, assumir ser còmplice dels qui practiquen aquest terrorisme masclista gairebé diàriament. Cap Estat democràtic pot tolerar semblant aberració.

Arguments jurídics per sol·licitar la il·legalització de Vox no li falten a les associacions feministes de tot el país, que han decidit plantar cara a la ideologia patriarcal de Vox mitjançant manifestacions a tot el territori nacional. En aquest sentit, més d'un centenar d'associacions feministes han signat un manifest contra la derogació de la llei de protecció contra la violència de gènere, una mesura "intolerable" que exigeix ​​el partit ultra per donar suport al Govern de PP i Ciutadans a Andalusia.

Per la seva banda, l'homofòbia que sembla transpirar el programa polític del nou partit d'extrema dreta espanyola, com a forma del discurs de l'odi que sembla promoure, seria un altre motiu més per demanar la seva il·legalització en els tribunals, ja que aquesta ideologia atempta també, directament , contra el dret a la no discriminació de les persones constitucionalment reconegut.

La iniciativa d'il·legalització comptaria amb les directives i recomanacions de la UE. Així, una resolució del Parlament Europeu sobre l'auge de la violència neofeixista a Europa (2018/2869 (RSP), insta en el seu article 20 a "lluitar contra les organitzacions que propaguin discursos d'odi i violència en espais públics, en la línia de prohibir efectivament els grups neofeixistes i neonazis i qualsevol altra fundació o associació que exalti i glorifiqui el nazisme i el feixisme dins del respecte de l'ordenament jurídic i la jurisdicció nacional ".

Finalment, altres propostes programàtiques de Vox com l'eliminació del model territorial de les autonomies també suposen un atac directe contra un altre pilar fonamental de la Constitució. L'Espanya que pretén instaurar el partit ultra seria una Espanya preconstitucional, franquista, que res tindria a veure amb l'actual, i portaria al nostre país a retrocedir 40 anys en el temps. Aquesta idea d'Espanya "una, gran i lliure" és obertament inconstitucional i no tindria cabuda en el nostre ordenament jurídic. Per imposar-la, Vox hauria de reformar la Constitució del 78 o promoure una altra Carta Magna que sens dubte no comptaria amb el consens d'aquella que vam votar tots els espanyols.



No es deixin enganyar; ¿Que el món reconeix al colpista Guaidó ?, ha, ha, ha.







Un es posa a veure les notícies, en Falsimedia, sobre l'intent infructuós de cop d'Estat que esdevé en la germana Veneçuela bolivariana i el que s'observa és, com és habitual, que menteixen descaradament. Segons el to i les paraules que utilitzen els seus locutors i locutores (més encara les dels i les "expertes" tertulianes), qui els escolti pot arribar a deduir que pràcticament tothom reconeix Guaidó i només uns pocs països (com és el cas de la "dictadura" de Cuba, Nicaragua, Bolívia ...) reconeixen al legítim president Nicolás Maduro.

Aquesta és la prova que, com hem dit, menteixen descaradament; comprovin-ho vostès mateixos (Sota el llistat de països, els oferim un vídeo de setembre de 2018 a la seu de l'ONU, on, després de la intervenció de Maduro, delegacions dels cinc continents van fer cua per felicitar-al president veneçolà, saludar i expressar missatges de solidaritat amb la lluita de la Revolució Bolivariana. el que contradiu als qui asseguren que no gaudeix de suport al món):

RECONEIXEN A TITELLA GUAIDÓ


EUA
Canadà
Brasil
Perú
Colòmbia
Paraguai
Xile
Costa Rica
Argentina
Guatemala
equador
Hondures
Panamà



RECONEIXEN AL PRESIDENT LEGÍTIM NICOLAU MADUR


Afganistan
Albània
Alemanya
Andorra
Angola
Antigua i Barbuda
Aràbia Saudita
Algèria
Armènia
Austràlia
Àustria
Azerbaidjan
Bahames
Bangla Desh
Barbados
Bahrain
Bèlgica
Belize
Benín
Bielorússia
Birmània
Bolívia
Bòsnia i Hercegovina
Botswana
Brunei
Bulgària
Burkina Faso
Burundi
Bhutan
cap Verd
Cambodja
Camerun
Qatar
Txad
Xina
Xipre
Ciutat del Vaticà
Comores
Corea del Nord
Corea del Sud
Costa d'Ivori
Croàcia
Cuba
Dinamarca
dominica
Egipte
el Salvador
Unió dels Emirats Àrabs Units
Eritrea
Eslovàquia
Eslovènia
Espanya
Estònia
Etiòpia
Filipines
Finlàndia
Fiji
França
Gabon
Gàmbia
Geòrgia
Ghana
Granada
Grècia
Guaiana
Guinea
Guinea Equatorial
Guinea Bissau
Haití
Hondures
Hongria
Índia
Indonèsia
Iraq
Iran
Irlanda
Islàndia
Illes Marshall
Illes Salomó
Israel
Itàlia
Jamaica
Japó
Jordània
Kazakhstan
Kenya
Kirguizistan
Kiribati
Kuwait
Laos
Lesotho
Letònia
Líban
Libèria
Líbia
Liechtenstein
Lituània
Luxemburg
madagascar
Malàisia
Malawi
Maldives
Mali
Malta
Marroc
Maurici
Mauritània
Mèxic
Micronèsia
Moldàvia
Mònaco
Mongòlia
Montenegro
Moçambic
Namíbia
Nauru
Nepal
Nicaragua
Níger
Nigèria
Noruega
Nova Zelanda
Oman
països Baixos
Pakistan
Palaos
Palestina
Papua Nova Guinea
Polònia
Portugal
Regne Unit
República Centreafricana
República Txeca
República de Macedònia
República del Congo
República Democràtica del Congo
República Dominicana
República Sud-africana
Rwanda
Romania
Rússia
Samoa
Sant Cristòfol i Neus
Sant Marí
Saint Vincent i les Grenadines
Santa Llúcia
Sant Vaig prendre i Príncep
Senegal
Sèrbia
Seychelles
Serra Leone
Singapur
Síria
Somàlia
Sri Lanka
Swazilàndia
Sudan
Sudan del Sud
Suècia
Suïssa
Surinam
Tailàndia
Tanzània
Tadjikistan
Timor Oriental
Togo
Tonga
Trinitat i Tobago
Tunísia
Turkmenistan
Turquia
Tuvalu
Ucraïna
Uganda
Uruguai
Uzbekistan
Vanuatu
Veneçuela
Vietnam
Iemen
Djibouti
Zàmbia
Zimbabwe



dijous, 17 de gener de 2019

Catalitzadors d'una política equivocada. Si es repeteix l'experiència d'Alemanya, tot Espanya s'enfrontarà a temps turbulents. Com desfer-se de Vox ràpidament:







L'èxit electoral del partit d'extrema dreta Vox a les eleccions al Parlament d'Andalusia sembla haver provocat un terratrèmol en la política espanyola. Els diaris estan plens de reportatges amb informació de fons i intents d'explicar les eleccions, centrant-se en particular en VOX. I això tot i que el partit suposa la fracció més petita, amb dotze escons al Parlament.

La història sembla repetir-se: el 2014 l'Alternativa per a Alemanya (AFD) va aconseguir els seus primers èxits electorals a Alemanya. En tres eleccions successives en diversos länder, va guanyar al voltant del 10% dels vots en cada cas. Va ser el començament d'un debat interminable sobre l'AFE, del que es va beneficiar sobretot un partit: la AFE.

Tots dos partits, Vox i AFD, comparteixen una sèrie de posicions programàtiques. Aquests inclouen una posició crítica (fins i tot hostil) cap a l'islam i la migració, l'evocació del nacionalisme, el rebuig de nombrosos èxits de la democràcia liberal (com el dret de les dones a l'autodeterminació en l'avortament, els drets de les minories i la cobertura lliure dels mitjans de comunicació) i les posicions econòmiques neoliberals. També sembla confirmar-se que tots dos partits són triats per un nombre d'homes superior a la mitjana.

Vox articula el seu nacionalisme sobretot en forma de rebuig als drets d'autonomia de les comunitats autònomes, mentre que per a la AFD el rebuig de la UE significa el retorn a la sobirania nacional. Almenys es pot dubtar de si la diferència freqüentment esmentada entre Vox i altres partits d'ultradretans a Europa, és a dir, no tornar-se en contra de la UE, és realment certa. No s'ha d'oblidar en aquest context que Santiago Abascal va participar en una important cimera de crítics europeus ultradretans a Coblença (Alemanya) el 2017.

En el debat sobre les raons de l'èxit de VOX que s'ha iniciat, no cal oblidar una raó: ni el PP ni el PSOE han estat capaços d'oferir solucions efectives per a molts problemes socioeconòmics ni a nivell nacional ni en moltes comunitats autònomes, a tot i dècades de responsabilitat governamental -un paral·lelisme més amb Alemanya-, on es pot dir que els partits similars, CDU (cristianodemòcrates) i SPD (socialdemòcrates), han fracassat de manera similar. L'experiència de la crisi econòmica des de 2008 (crisi econòmica) i l'experiència de la crisi cultural des de 2015 (l'anomenada crisi dels refugiats a Europa) van actuar en última instància només com a catalitzadors d'una política equivocada.
En els últims tres anys, l'AFE ha aconseguit radicalitzar encara més el llenguatge del discurs públic a Alemanya, el que ha vingut acompanyat d'un augment de la violència als carrers

Si es repeteix l'experiència d'Alemanya, tot Espanya s'enfrontarà a temps turbulents. En els últims tres anys, l'AFE ha aconseguit radicalitzar encara més el llenguatge del discurs públic a Alemanya. Això va ser acompanyat d'un augment de la violència als carrers: els extremistes de dreta es van atrevir de nou a aparèixer en públic. El nombre d'atacs registrats contra centres de refugiats a Alemanya s'ha multiplicat des de 2015.

La líder del partit Die Linke (L'Esquerra), Katja Kipping, va expressar recentment el perill que representa la AFE en un article per a The European de la següent manera: "El seu projecte polític apunta a un feixisme modernitzat. Aquest feixisme del segle XXI no necessita esvàstiques i salutacions de Hitler, encara que no els atregui màgicament sense raó. Però també és explícitament antidemocràtic i altament perillós. Perquè el seu objectiu és un Estat autoritari que es 'alliberi' dels drets humans i de les minories. Els refugiats són només el primer grup d'una llarga llista de víctimes potencials ".

La cultura de la memòria en relació amb el nacionalsocialisme també va ser qüestionada repetidament pels funcionaris del partit AFE. El líder del partit, Alexander Gauland, va descriure l'era nacionalsocialista com un "excrement d'ocell" en la història alemanya. Una actitud revisionista històrica similar per part de Vox té el potencial d'obrir les velles trinxeres entre les 'dues Espanyes' de nou, especialment perquè la història del franquisme només s'ha tractat parcialment fins ara.
Els temes dels Verds alemanys també haurien estat vitals a Andalusia: la seguretat social, els lloguers, la integració dels refugiats i la lluita contra el canvi climàtic

A Alemanya, Die Grünen (Els Verds) s'han establert actualment com una antítesi de les forces populistes de dreta. Poden compensar almenys en part la pèrdua dels antics partits populars CDU i SPD. Els resultats de l'enquesta verda a nivell federal han estat recentment del voltant del 20%. No obstant això, una força social liberal similar a la dels Verds a Alemanya no té actualment l'espectre dels partits espanyols.

Els temes dels Verds alemanys també haurien estat vitals a Andalusia: la seguretat social, els lloguers, la integració dels refugiats i la lluita contra el canvi climàtic. Això amenaça l'agricultura no només com un sector econòmicament important d'Andalusia, sinó també com un sector que crea identitat. Els que aborden aquests problemes poden fer que els extremistes de dretes tornin a caure en l'oblit ràpidament.



dilluns, 7 de gener de 2019

VOX VOL I EL VOT 270.000 POLICIES I MILITARS. Molt aviat, benvolguts policies i guàrdies civils, la vostra veu, la veu d'aquesta Espanya que no es rendeix, va estar al Congrés dels Diputats ". Javier Ortega Smith, secretari general de Vox, va arengar els agents que es van manifestar el passat 29 de setembre a Barcelona.







"Molt aviat, benvolguts policies i guàrdies civils, la vostra veu, la veu d'aquesta Espanya que no es rendeix, va estar al Congrés dels Diputats". Javier Ortega Smith, secretari general de Vox, va arengar els agents que es van manifestar el passat 29 de setembre a Barcelona. Va fer seva la causa de l'associació policial Jusapol i els va prometre canalitzar les seves reivindicacions en l'àmbit polític.

Aquest discurs no és més que un dels molts gestos amb què la formació de Santiago Abascal tracta d'atreure el vot dels membres de les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat. També la dels militars. Només entre policies (al voltant de 65.000 efectius), guàrdies civils (78.000) i membres de les Forces Armades (132.000), hi ha un nínxol de més de 270.000 vots; mig milió més si se suma als reservistes voluntaris dels diferents exèrcits.

L'auge de Vox va quedar patent en les recents eleccions andaluses, en què va obtenir 12 escons, molt per sobre del que les enquestes vaticinaven. El seu creixement els augura un paper destacat en les pròximes generals. En el seu programa incorporen una bateria de cent mesures per al que anomenen "l'Espanya viva" en les que defineixen el seu programa polític. No és casualitat que 11 d'aquestes mesures estiguin reunides sota l'epígraf "defensa, seguretat i fronteres". Però fora d'aquest apartat hi ha altres punts que fan referència a les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat, així com a les Forces Armades.

1. EQUIPARACIÓ SALARIAL
En el punt número cinc del seu programa es parla de mesures relacionades amb els cossos policials. Abascal aposta per la supressió de les Policies autonòmiques. I, "fins que es faci efectiva", aconseguir l'equiparació salarial entre Policia Nacional, Guàrdia Civil i les altres policies, fonamentalment amb els Mossos d'Esquadra.

Precisament, l'equiparació salarial ha estat un dels cavalls de batalla dels diferents sindicats i associacions policials en els últims anys. Al març de 2018, la majoria d'aquestes organitzacions van signar amb el Ministeri de l'Interior -llavors dirigit per Juan Ignacio Zoido- un acord en aquesta matèria. Jusapol, però, no va donar suport el pacte. Entre altres motius, perquè consideraven que les mesures excloïen a certs sectors dels cossos policials.

2. L'ACOSTAMENT A JUSAPOL
Els camins de Vox i de Jusapol coincideixen en alguns punts. L'associació policial organitza de forma periòdica manifestacions i concentracions en diferents punts d'Espanya. A la majoria d'aquests actes han assistit dirigents de Vox. Les línies que arrenquen aquest article són un exemple d'això, quan Javier Ortega Smith va donar suport als policies i guàrdies civils que es van manifestar a Barcelona el passat 29 de setembre. Aquest dia, Vox va reivindicar les seves millores laborals i va expressar el seu suport als agents desplegats a Catalunya l'1-O de 2017 en el marc de l'operació Copèrnic, amb motiu de la celebració del referèndum il·legal.

De la mateixa manera, quan Vox va celebrar el seu multitudinari acte a Vistalegre a l'octubre de 2018, els membres de Jusapol van disposar un estand en el qual venien material de l'associació: des de banderes fins xapes. Alguns dels referents de Jusapol es van fotografiar aquest dia amb els dirigents del partit d'Abascal.

Associacions i sindicats de la Policia Nacional i Guàrdia Civil, així com certs sectors polítics, consideren a Jusapol com la veu més radical d'entre les organitzacions policials.

3. RECURSOS A CEUTA I MELILLA
Hi ha més referències a les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat. Vox posa el focus sobre Ceuta i Melilla, i recull les reivindicacions de policies i guàrdies civils que protegeixen les fronteres. En el punt número 26 del seu programa, promet lliurar als agents "tots els recursos materials i humans perquè puguin cuidar les nostres fronteres amb total eficàcia, juntament amb l'empara legal corresponent".

4. MILITARS DE 45 ANYS
També hi ha mesures dirigides als militars. Vox s'ha alineat amb la reivindicació dels efectius de tropa i marineria: en complir els 45 anys, acaba la seva relació amb les Forces Armades i passen a ser reservistes d'especial disponibilitat (XARXA). Milers de militars passaran a aquesta situació en els propers anys; seva reivindicació es centra en trobar una continuïtat dins dels cossos militars o que se'ls faciliti una incorporació al mercat laboral.

"Els espanyols que compleixin 20 anys de servei en l'Exèrcit tindran prioritat en les oposicions a cossos de Policia, municipals, forestals, funcionaris penitenciaris ... etcètera", destaca Vox en la seva bateria de mesures.

5. LES MISSIONS INTERNACIONALS
A més, Santiago Abascal advoca per replantejar l'statu quo de les missions internacionals en què participen les Forces Armades. Actualment, més de 3.000 efectius participen en una quinzena de missions internacionals; a més de les activitats de seguretat cooperativa que es duen a terme de manera bilateral amb altres països. L'objectiu de cap d'elles és el combat directe contra el gihadisme, sinó l'ensinistrament de les tropes locals que lluiten contra els terroristes. Vox pretén anar més enllà: "Espanya participarà en missions militars de combat contra l'amenaça gihadista d'acord als nostres interessos i capacitats", diu en el seu programa.

6. EQUIPARACIÓ dels militars
Fonts militars també parlen de la simpatia de Vox cap a altres reivindicacions d'associacions o esferes castrenses. Quan les Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat van signar amb Interior l'acord sobre equiparació salarial, van sorgir veus en les Forces Armades que exigien millores laborals per als seus efectius. "Els militars també volen la seva equiparació", es va arribar a dir. Les mateixes fonts assenyalen que Vox ja estudia la manera de canalitzar aquestes exigències dins del seu programa.

7. CANDIDATS
Abascal pretén que aquest acostament a cossos policials i castrenses vagi més enllà del paper, i que siguin els seus propis membres els que s'integrin en les seves llistes electorals. Un dels exemples més significatius es troba a Palma de Mallorca. El candidat de Vox / Actua (la marca local de la formació) és Fulgencio Coll, general retirat que va ser Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit de Terra (FORC) entre 2008 i 2012. Fulgencio Coll va afirmar que va donar el pas "per la greu situació que viu Espanya ", en referència -principalment- als nacionalismes.

A mesura que s'aproximi la data de les eleccions municipals, autonòmiques i europees del 26 de maig, Vox anirà anunciant qui són els seus candidats. No és de descartar que incorpori a figures vinculades a Forces i Cossos de Seguretat de l'Estat o de les Forces Armades. Per "conviccions", afirmen. Però també perquè en joc hi ha 270.000 vots.




dimecres, 2 de gener de 2019

VOX un frau i Abascal un traïdor a Vidal-Quadras i un vividor de la política. Qui paga el sou d'Abascal, el seu Equip i les despeses de VOX ?.







Només organitzar l'acte de Vista Alegre costa molts diners per a un partit sense cap ingrés per no tenir eurodiputats, senadors, diputats, diputats autonòmics, diputats provincials ni tan sols regidors ... cap ingrés important per a les arques d'un partit polític.

El nombre real d'afiliats de VOX, és a dir, de militants que cotitzen una quota mensual (aquesta quota mensual que La Tribuna d'Espanya va demostrar que s'ingressava al compte personal del marit de Rocío Monestir i que va provocar que Abascal digués que havia presentat una querella contra aquest periodista i contra aquest diari, una altra mentida del dirigent de VOX doncs -fins al dia d'avui- "el Rei de les Querelles" no ens ha presentat demanda judicial alguna) és minso, tant que resulta impossible que de les quotes de els afiliats surti el finançament de VOX.

La Tribuna d'Espanya disposa d'abundant informació sobre el finançament extern i irregular de VOX i la publicarà quan entenguem per convenient.

Però vam acabar la notícia amb el que publica Navarra Informació i manifesta Antonio de la Torre

"El nombre d'afiliats actualment de VOX no ha superat, pràcticament el dels seus orígens i sembla que no justifica el nivell de despeses que coneixem: sous, lloguer d'oficina en un lloc cèntric de Madrid, despeses de manteniment, viatges, concentracions, etc . i que deixen seriosos dubtes sobre el finançament del partit. Tampoc està molt clara la seva relació o no amb l'organització ultra, d'origen mexicà, coneguda com L'Enclusa, de la qual alguns diuen que forma part del finançament de VOX ".

De la Torre es remunta fins als inicis de VOX, quan Alejo Vidal-Quadras i Ignacio Camuñas -des dues entitats, l'Associació Reconversió i el Fòrum de la Societat Civil- es reunien 2013 a l'Hotel Sanvy de Madrid per gestar el naixement de VOX destacant Antonio de la Torre que "llavors Abascal ni estava ni se l'esperava, ni a ell ni a la Fundació DENAES -Defensa de la Nació Espanyola" que presidia Gustavo Bé però que mangoneaba -sobretot, econòmicament- l'actual dirigent de VOX.

L'article publicat per Navarra Informació destaca que Abascal -al qual despectivament anomena "el mocetón d'Amurrio" es va traslladar a Madrid per viure d'una Fundació muntada per Esperanza Aguirre només perquè el dirigent de VOX seguís tenint un sou desorbitat i, a més, sortit de les arques públiques:

"Per aquella època, el mocetón d'Amurrio gaudia dels privilegis que li atorgués Esperanza Aguirre; quan va fugir de Vascongadas -diu que amenaçat per ETA, que segurament sigui l'única cosa certa de la seva vida política-, primer com a director de l'Agència de Protecció de Dades de la Comunitat de Madrid -un lloc sense contingut d'un òrgan sense competències que va tenir que suprimirse- i després, també com a director d'una suposada Fundació per al Patrocini i Mecenatge que igualment va desaparèixer sense haver gairebé començat a funcionar i que va ser objecte d'un gran xafogor quan va haver de comparèixer davant la Comissió sol·licitada al novembre de 2013 per UPyD, el diputat el va posar contra les cordes i amb prou feines va poder balbucejar alguna cosa incoherent quan va treure a la llum la seva astronòmic sou de 80.000 € ".

Antonio de la Torre afirma que "quan Abascal es veia ja fora del Partit Popular -sense sou estratosfèric ni a què dedicar-se en la vida doncs, sense ofici ni benefici, des dels 18 anys ha estat xuclant de la mamella de la política- no sé si cridat per Vidal-Quadras o trucant ell a la seva porta, aquell li va oferir incorporar-se al projecte, al qual va arribar exigint un sou perquè se li acabava el xollo ja que el PP havia decidit suprimir la Fundació que tan generosament li donava de menjar a ell i al seu dofí, Iván Espinosa dels Monteros ".

La informació publicada per Navarra Informació prossegueix demostrant el prioritari interès econòmic de Santiago Abascal per decidir incorporar-se a VOX.

"La generositat d'Alejo Vidal-Quadras, veritable gestor amb Ignacio Camuñas del partit i captador dels fons que van permetre seu naixement i sufragar la campanya de les eleccions europees de 2014 i els cinc mil euros de sou mensual per Abascal i per a la seva número 2 -el marit de Rocío Monestir, Iván Espinosa dels Monteros- va aconseguir que tots dos s'integrés en VOX ".

De la Torre sosté que l'únic que ha mogut sempre a Santiago Abascal ha estat els diners i que la Fundació DENAES la utilitzava en el seu propi benefici i per reforçar el seu lideratge:

"Abascal va entrar en VOX exigint la Secretaria General per a ell i una vicepresidència per al seu amic Iván Espinosa dels Monteros, (el marit de l'actual número 3 de VOX, Rocío Monestir i que el seu compte corrent personal -tal com al seu dia vam demostrar documentalment a la Tribuna d'Espanya- és la receptora de la quota dels afiliats) i oferint el supòsit suport nacional dels seus nois dela Fundació DENAES -veritables palmeros incondicionals del seu estimat líder, disposats a gairebé tot per la seva senyor- ".

El columnista insinua que Santiago Abascal va arribar a emportar-se diners del Partit Popular amb una de les cèlebres "indemnitzacions en diferit" que deia l'exsecretària general del PP María Dolores de Cospedal:

"Es va arribar a dir, encara que això no ho tinc documentat -potser algú del PP pogués confirmar-, que hi va haver concurrència d'ingressos entre novembre de 2013 i Març de 2014 pel sou de VOX i els mesos de cortesia, a manera d'indemnització , del PP, però com dic va ser un rumor i no dubto que tan "honrat" personatge mai hagués accedit a aquesta irregularitat ".

Abascal i el marit de Rocío Monestir programen una Assemblea a mitjana dels seus objectius fins al punt que la candidatura autènticament alternativa es va retirar perquè no li van permetre, si més no, consultar el cens d'afiliats. Però Abascal necessitava sortir guanyador d'alguna cosa i algú així que, a última hora, el seu equip es va "inventar" una candidatura alternativa que l'únic que pretenia era evidenciar l'èxit aclaparador de Santiago Abascal.

 "En aquest marc es va programar una nova Assemblea, a celebrar el 20 de setembre 'molts ja ni vam ser, davant el que era una evidència de manipulació! a la qual es va tractar de presentar una candidatura de part d'aquests voxistas, que finalment es va retirar en la vigília al no respectar les normes que preveien limitar la possibilitat de votació al cens tancat davant notari a data 26 de Juliol -la de l'anterior Assemblea fallida-, el que no es va fer i ni tan sols se'ls va permetre consultar la relació dels afiliats a aquesta data, inexistent, demostració que no s'havia respectat la norma. Finalment, Abascal es va inventar a un candidat alternatiu per simular amb la seva cap de premsa un suposat debat electoral, demostratiu de la democràcia interna al partit, prometent al seu oponent un lloc en l'executiva de no sortir triomfador -de sobres sabia ell que no saldría-, promesa que, per descomptat, va incomplir ".

"Al final, aquesta Assemblea es va vendre com la del 'triomf d'Abascal per aclaparadora majoria! -així ho titulava un dels seus incondicionals, presentador d'un programa de ràdio del cap de setmana- que en realitat va ser una més de les manipulacions que caracteritzaven a aquesta quadrilla ".

Però la realitat és que Abascal no va arribar a tenir ni el 28% dels vots del cens d'afiliats de manera que "l'aclaparadora majoria" va ser una altra de les grans mentides que caracteritzen tot l'historial polític del dirigent de VOX que té la indecència de presentar-se com el regenerador democràtic que necessita la societat espanyola.




dijous, 6 de desembre de 2018

L’emergència de Vox no hauria estat possible sense la realitat alternativa que ha construït la caverna mediàtica espanyola. Quan la màquina del progrés en pilot automàtic s'estavella, els autoritaris estan llestos per oferir-nos el que anomena “política de l’eternitat”. La vocació dels partits d’ultradreta no és cap altra que encallar el debat públic en aquesta eternitat, convertir la conversa sobre el futur en una conversa sobre el passat.







Amb aquesta idea, l’historiador Timothy Snyder llençava un flotador a una audiència a la deriva. Dilluns passat, amb el resultat de les eleccions andaluses monopolitzant les converses del país, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona es va omplir per escoltar un dels principals experts mundials en història d’Europa intentant explicar, entre tots els temes, l’auge de l’autoritarisme. En la que segurament hagi estat la millor conferència de l’any, el que hauria pogut sonar com una teoria flotant es convertia en una sacsejada d’urgència per a un públic necessitat de terra ferma a partir de la qual començar una reconquesta moral. Què vol dir que el futur ha mort i que els partits com Vox estan fent un festí amb el cadàver?

“La llibertat vol dir tenir una idea dins teu sobre com hauria de ser el món, diferent de com és el món de fora”, explicava Snyder, fent sonar una tocant una corda que va interpel·lar el públic reunit a l’instant. Segons l’autor de Sobre la tirania (Destino), les crisis del debat públic en les democràcies occidentals comparteixen la inhabilitat per articular una visió de futur acompanyada de la intenció deliberada de no fer-ho. Allà on hi havia un mapa d’un tresor promès i una brúixola, ens trobem una tripulació de polítics i intel·lectuals que no ens poden oferir res més que tapar forats i, amb sort, una orquestra del titànic que segueixi tocant mentre el vaixell s’enfonsa. Snyder em va fer pensar instantàniament en una frase del filòsof Slavojk Zizek: “Avui ens és molt més fàcil imaginar la destrucció del món per culpa d’una catàstrofe ecològica provocada per nosaltres mateixos que un canvi substancial en el sistema econòmic que la previngui”.

Snyder ha identificat les dues alternatives a una política del futur: una ens ha dut fins aquí i l’altra és la resposta de l’onada de dretes populistes que està escombrant el globus. La primera és la política de la inevitabilitat, que diu que “el progrés és inevitable, el futur és predictible i les coses bones del futur són com les coses bones del present. I, per cert, ja ha arribat la fi de la història”. El més interessant d’aquesta visió no és només que sigui manifestament falsa –el futur és impredictible i la història un flux convuls i contradictori que mai s’acaba-, sinó que ens converteix en vulnerables: quan deixem de creure que hi ha alternatives, quan deixem de ser crítics amb la nostra noció del bé, ens tornem incapaços de reconèixer les alternatives fins i tot quan s’han colat al menjador de casa, ja és massa tard i tothom està cridant “crisi econòmica!”.

Però, quan la màquina del progrés en pilot automàtic s’estavella, els autoritaris estan llestos per oferir-nos el que Snyder anomena “política de l’eternitat”. En aquest paradigma, la línia recta ascendent se substitueix per una línia circular: “Tot anirà malament, fem el que fem. Hi havia un passat, no gaire específic, on tot anava bé. Però van venir uns altres i ho van fer malbé, igual que ara tornen a venir i vindran en el futur”. La vocació dels partits d’ultradreta no és cap altra que encallar el debat públic en aquesta eternitat, convertir la conversa sobre el futur en una conversa sobre el passat. Però el que cal aprendre d’Snyder és que la política de la inevitabilitat i la política de l’eternitat són igualment perilloses: totes dues serveixen als polítics per deixar de fer política.

Com tornar a fer política o, el que és el mateix, com tornar a parlar del futur? En el seu últim llibre, El camino hacia la no libertad (Galaxia Gutenberg, 2018), Snyeder ha anat a buscar les arrels de tot plegat a Rússia que, segons la seva anàlisi, és l’experta en polítiques de l’eternitat. I si ens fixem en el que els russos han fet a casa seva i al món, des del monopoli estatal dels mitjans de comunicació fins a la campanya de fake news a través de Facebook que va acabar amb Donald Trump a la Casa Blanca, entendrem la lògica dels enemics de la llibertat: la fi del futur necessita la fi de la veritat. L’estratègia de Vladimir Putin i companyia no ha estat mai ocultar el frau que representen, perquè tothom a Rússia sap que viu a una oligarquia injusta i corrupta, sinó aconseguir convèncer a la gent que a la resta del món és igual o pitjor.

En els cercles il·lustrats hi ha una idea molt estesa segons la qual, si la veritat i la mentida s’enfronten en igualtat de condicions, la veritat acaba guanyant. “La popularitat d’aquest argument és la millor prova de la seva falsedat”, va dir Snyder, intentant fer veure al públic que els fets no se’ns revelen seductors a la mirada, perquè “el que ens atrau de manera natural és qualsevol porqueria que confirmi el que ja pensem”. Amb això en ment, els èxits de la campanya global de desinformació russa corroboren que no és tan difícil disseminar la noció que res és veritat. Portant aquestes idees a casa nostra, n’hi ha prou amb veure el que ha passat a Espanya arran del conflicte català per entendre que l’emergència de Vox no hauria estat possible sense la realitat alternativa que ha construït la caverna mediàtica espanyola.

Podria ser que la democràcia liberal tal com l’hem coneguda necessités un seguit de condicions tecnològiques, especialment pel que fa a tecnologies de la informació, que ja no es tornaran a produir o, en paraules d’Snyder, “Internet ha demostrat que és un mal ecosistema per a la veritat”. La tímida recomanació de l’historiador per recuperar la veritat en l’oceà de mentides és tan simple i alhora tan difícil com una reeducació periodística col·lectiva: “quan sortiu d’aquí, subscriviu-vos a un bon diari i compartiu-ho amb els vostres amics”. Segons Snyder, els grans estafadors han acabat amb el futur desconnectant a la gent de la seva realitat immediata, substituint el periodisme local de fets per un periodisme llunyà de conflictes abstractes i grandiloqüents. Snyder creu que la veritat s’ha de construir començant pel que és a prop, que no s’ha de parlar de geopolítica de la sanitat fins que no entens què passa amb els metges del teu barri. La campanya electoral andalusa ressonava perfectament amb aquesta diagnosi, que un titular del satíric El Mundo Today resumia de manera insuperable: “La dreta aconsegueix frenar l’independentisme català a Andalusia”. Perquè del futur d’Andalusia no en va parlar ningú.


dimarts, 4 de desembre de 2018

ELS TREBALLADORS POBRES QUE VOTEN A L'DRETA I LA ULTRA DRETA, SÓN COM ELS GOSSOS, QUE DEFENSEN L'AMO VIJILAN LA CASA, PERÒ VIUEN FORA. A dalt l'extrema dreta: PROGRAMA ELECTORAL VOX, aquestes són els deu Mesures de Vox per a Espanya.







1. Deportació de migrants legals i il·legals
Vox defensa la deportació de migrants il·legals (en tots els casos), com legals (si aquests cometen algun delicte). Així mateix, plantegen que aquells que realitzin "activitats contra la sobirania, seguretat o la independència nacional" també puguin perdre la nacionalitat adquirida.

La formació d'Abascal proposa "quotes d'origen" per prioritzar a les "nacionalitats que comparteixen idioma i importants" i mantinguin "llaços d'amistat i cultura amb Espanya". A més, condicionen la migració "atenent a les necessitats de l'economia espanyola i a la capacitat d'integració de l'immigrant".

2. Murs "infranquejables" a Ceuta i Melilla
Dins de l'epígraf "defensa, seguretat i fronteres", el partit d'ultradreta advoca pel "tancament de mesquites fonamentalistes" i la "expulsió dels imams que propaguin l'integrisme, el menyspreu a la dona, o la jihad".

Vox vol "aixecar un mur infranquejable a Ceuta i Melilla" i "incrementar i racionalitzar el pressupost de Defensa" i exigeix ​​"la publicació de dades sobre nacionalitat i origen en estadístiques de delictes".

3. Suspensió d'autonomies i il·legalització de partits
El primer punt del programa de Vox és la "suspensió de l'autonomia catalana fins a la derrota sense pal·liatius del colpisme" i la "depuració de responsabilitats civils i penals". A més, demana il·legalitzar "els partits, associacions o ONGs que persegueixin la destrucció de la unitat territorial de la nació i de la seva sobirania".

En suprimir l'Estat autonòmic, Vox també proposa la supressió de les "televisions regionals, els defensors del poble, els consells consultius o les agències meteorològiques". També vol reduir un 50% els alcaldes i els regidors.

4. Defensa de les "gestes i gestes nacionals"
"Un sol govern i un sol parlament per a tot Espanya", subratlla el partit d'Abascal, que proposa un "pla integral per al coneixement, difusió i protecció de la identitat nacional i de l'aportació d'Espanya a la civilització ia la història universal, amb especial atenció a les gestes i gestes dels nostres herois nacionals ".

Vox vol "dotar de la màxima protecció jurídica als símbols de la nació, especialment la bandera, l'himne i la corona". A més, aposta pel "agreujament de les penes per les ofenses i ultratges a Espanya i els seus símbols o emblemes".

5. Vox, en contra de la "ideologia de gènere"
El partit d'extrema dreta demana també la "derogació llei de violència de gènere" i de "tota norma que discrimini un sexe d'un altre" i la "supressió d'organismes feministes radicals subvencionats" amb el seu corresponent "persecució efectiva de denúncies falses".

El que aquest partit planteja és "una llei de violència intrafamiliar que protegeixi la mateixa manera a gent gran, homes, dones i nens" i una altra "llei a favor de la custòdia compartida".

Vox no preveu que l'avortament sigui un dret de les dones i es mostra en contra de l'actual llei, que també proposa derogar. Aposta per la "defensa de la vida des de la concepció fins a la mort natural".

6. Derogar la llei de Memòria Històrica: els dos bàndols van lluitar per Espanya
La formació proposa la "derogació immediata de la Llei de Memòria Històrica" ​​i subratlla que "cap parlament està legitimat per definir el nostre passat, i menys excloent als espanyols que difereixen de les seves definicions".

Diu que aquesta llei "no pot utilitzar-se el passat per dividir-nos", sinó que "cal homenatjar conjuntament a tots els que, des de perspectives històriques diferents, van lluitar per Espanya".

En el seu lloc, Vox proposa "una llei de memòria dignitat i justícia per a les víctimes del terrorisme", i una "creació d'un memorial de les víctimes del terrorisme". A més, exigeix ​​una "depuració de responsabilitats als que, des de l'estat o des de les forces de seguretat, hagin negociat i pactat amb terroristes".

7. Reducció d'impostos i la liberalització del sòl
Per al partit d'Abascal cal una "eliminació de taxes públiques i una revolució fiscal". Defensen la rebaixa "radical" de l'impost de la renda, amb un "augment significatiu del mínim personal i familiar exempt a 12.000 euros" i un "tipus únic fix del 20% fins als 60.000 euros". Una altra de les seves propostes és l'eliminació de l'impost de successions i donacions ".

Dins el pla econòmic de Vox destaca la seva proposta de liberalització del sòl, és a dir, "convertir en sòl apte per ser urbanitzat tot el que no hagi d'estar necessàriament protegit per motius d'interès públic convenientment justificats".

8. En defensa de la tauromàquia i la caça
En matèria "cultural", una de les seves banderes és impulsar una llei de protecció de la tauromàquia "com a part del patrimoni cultural espanyol" i la protecció de la caça com "activitat necessària i tradicional del món rural".

9. Supressió de quotes "per sexe o qualsevol causa"
La formació d'ultradreta aposta per una reforma electoral perquè "valgui el mateix el vot de tots els espanyols", i que els diputats no responguin davant els partits sinó "davant els electors". La seva proposta també inclou la supressió de quotes "per sexe o qualsevol causa".

10. "Un nou tractat europeu"
Vox vol "impulsar a Brussel·les un nou tractat europeu" i "incidir en la bilateralitat en les relacions internacionals, abandonant
organismes supranacionals si són contraris als interessos d'Espanya ".




dilluns, 12 de novembre de 2018

Tot i que no ens agrada la història ficció, el moment històric que està vivint Catalunya creiem que es mereix un article que parli en perspectiva de la interpretació històrica de l’època contemporània catalana. I de com, en un futur, podrem explicar la història d’una època fosca en que els catalans vam formar part, per la força, d’un estat que ens odiava.







La Història clàssica que s’ensenyava al batxillerat, i que després seguia a les universitats, era la clàssica espanyolada. Amb alguna petita “concessió” que s’adaptava a cada “comunitat autònoma” i prou. Bàsicament, aquella història explicava separadament Catalunya d’Espanya fins a l’època moderna (únicament dins del marc geogràfic peninsular). A partir de l’època contemporània, que és el que s’estudiava a batxillerat, ja només s’estudiava “història d’Espanya”.

Era aquella història destinada a arribar al que semblava l’únic punt i final possible: la pertinença definitiva de Catalunya a l’estat espanyol, i que marcava un “destí escrit des de feia mil·lennis”. Una història sense friccions, sense dissentiments, unidireccional, que feia increïble i tediós el relat històric.

Era una història que començava al segle XVIII amb “la crisi de l’antic règim” o “dels borbons”; seguia amb el “liberalisme i la indústria” (com si Espanya s’hagués industrialitzat); que passava directament a la “crisi, república i guerra” (així, per aquest ordre relacional); fins arribar a la “dictadura i democràcia” (com si fossin una conseqüència de l’altra); per acabar en l'”autonomia”. Amb tot, les hores dedicades a la història es varen anar reduint fins fer-se imperceptibles, com a matèria “molesta” que era per al règim borbònic.

“El que els nens espanyols han de saber: 3.000 d’història d’Espanya”
Aquesta famosa frase d’Esperanza Aguirre verbalitzava la norma que es va aplicar a l’estat borbònic espanyol. En combinació amb la frase del ministre Wert d’educació “hemos de españolizar a los niños catalanes“, va conformar l’ideari espanyolista més excloent. La insistència a Catalunya de voler explicar la història pròpia va ser interpretada com una resistència a la implantació de “currículums homogenis per a tot l’estat”, en el millor dels casos, quan no “d’adoctrinament i rentada de cervell”, en la majoria.

Acusacions de revisionisme històric.

Les divergències entre els qui volien imposar una visió única de l’estat espanyol, i els qui volien conservar la història pròpia de Catalunya, va desembocar en una guerra de revisionisme. Una guerra on la ciència històrica només era una excusa per defensar posicionaments polítics. L’estat acusava a Catalunya “d’inventar-se la Història” mentre alguns, a Catalunya començaven a desvariar intentant fer veure que fins i tot Teresa de Calcuta era catalana.

En fets històrics concrets, les divergències eren sempre maniqueistes per part de l’estat borbònic. Es tractava de negar-ho tot: Catalunya no era ni havia estat mai una nació (encara que ni sapiguessin el significat de nació), Catalunya mai havia estat independent (com a forma de justificar que Espanya havia existit des de l’època dels neandertals) i per tant, al final, Catalunya no tenia dret a la independència, ni a queixar-se, ni finalment a decidir res, per no ser considerat ni tan sols un subjecte polític.

Alguns exemples de com podria ser la història, en comparació al que passa ara:

La Guerra de Successió
Ja podrem explicar la pèrdua de les llibertats, drets i constitucions de la nació catalana en base a criteris científics el 1714. És cert que Catalunya va participar en un conflicte europeu iniciat el 1702, tard, a partir del 1705. Però no ho va fer en el bàndol perdedor, sinó en el guanyador. Malauradament, Catalunya va ser moneda de canvi i lliurada a Castella, reduïda a les seves lleis i costums. Per tant, participavem d’un conflicte de successió… al principi.

El que no s’explicava mai era que a partir de la pau d’Utrecht, signada a l’abril de 1713, la guerra va esdevenir una guerra patriòtica per la supervivència. Un conflicte nacional. Els catalans tots sols van resistir als borbònics castellans, ajudats pels francesos, sols. Plenament conscients que es jugaven la desaparició de la història com a entitat nacional. Els catalans no varen guanyar, però varen reeixir en marcar una fita patriòtica que perduraria en la memòria dels catalans fins l’actualitat, convertint la data de l’11 de setembre en un referent de resistència.

La pervivència d’un sentiment
Iniciant un costum fatídic per als propers dos segles, alguns catalans que es pensaven que havien triat el bàndol guanyador es van començar a adonar de la realitat: que se’ls tractava com el que eren, una colònia. Ja el 1760, distingits botiflers van dirigir un Memorial de Greuges al rei Carles III. També aquí s’iniciava la tradició de veure qualsevol iniciativa vinguda de Catalunya com una intromissió en els afers de la cort, primer, i d’Espanya després. Mai cap proposta catalana va arrelar a Espanya.

El cert és que els exiliats a Viena mantingueren la flama de la resistència. A dins, els carrasclets encara lluitaven. I es crearia un cos de policia per a lluitar contra ells que amb el pas del temps haurien de tenir un paper ben diferent: els Mossos d’Esquadra. Amb el pas dels temps, institucions pròpies com al Generalitat, els miquelets, la Coronela, o dates històriques com l’11 de setembre, serien per sempre més recordades.

L’origen del catalanisme
Aquest record difús es va materialitzar de diferents formes. L’espurna, com a la resta d’Europa, va ser el curt però intens període d’ocupació francesa. Una altra tradició es va iniciar amb les constants invasions del país per part dels francesos, i és que els espanyols defugien qualsevol tipus d’enfrontament per defensar els catalans. Però quan els catalans tots sols aconseguien deslliurar-se’n del problema, tornaven com a forces d’ocupació, atorgant-se tots els mèrits i a sobre, parlant malament dels catalans com si no haguessin fet res.

El retorn de la llengua a l’oficialitat i les institucions, l’accés a un mercat gran i un entorn legal progressista, tot i que per curt espai de temps, va marcar força la població. Malauradament, el decimonònic sentiment anti-gavatx català, barrejat amb un fort encara sentiment religiós (i per tant antirevolucionari) van poder més que la resta. Amb tot, van restar les bases de les revolucions liberals que tindrien Catalunya com a protagonista indiscutible. De fet, aquestes revolucions liberals van ser l’inici de la presa de consciència d’alguns catalans enfront la possibilitat d’influenciar a Madrid a través de manipular la societat catalana.

El tema tabú: l’origen de l’independentisme
El primer partit netament independentista naixia el 1922, Estat Català. No era el primer, però sí va ser el més conegut i majoritari. Amb tot, la majoria de partits anteriors havien estat reactius. Per exemple, La Unió Catalanista, formada el 1891 com a reacció a l’atac al drets civil català.

En l’origen, l’independentisme era combatiu. S’emmirallava en els fets de Pasqua a Irlanda el 1916. Va organitzar voluntaris per anar a lluitar a favor dels aliats. Tot i que oficialment neutral, l’estat espanyol afavoria els interessos alemanys. I durant la dictadura de Primo de Rivera en va intentar atemptar contra Alfons XIII i envair Catalunya militarment per alliberar-la en el fets de Prats de Molló. Tot plegat va donar a l’independentisme ales entre les masses treballadores.

L’independentisme és però anterior, tot i que no està encara prou documentat. El 1874 es va proclamar un Estat Català efímer. El primer republicanisme dels anys 1830 i 40 tenia molts ingredients, a l’igual que la seva repressió, d’independentista. Tot i que sovint s’amagava rere altres noms, com “autonomista”, o simplement “liberal”, o directament “republicà”.

L’intent de genocidi contra Catalunya
Els catalans lluitaren contra la dictadura de Primo de Rivera molt activament. Però tornaren a caure en el parany de voler col·laborar amb els espanyols en la creació d’una república. Després de redactar una Constitució Catalana a l’Habana el 1928, finalment, pel Pacte de Sant Sebastià de 1930, s’instaurà una república a Espanya gràcies a unes eleccions municipals.

Francesc Macià, líder del partit ERC, i fundador d’Estat Català, es va haver de conformar amb una “República Catalana” “integrant” d’una  fantasmagòrica “federació ibèrica“. A la fi de les llargues negociacions, i després de retallar l’estatut pactat, Catalunya es va haver de conformar amb una autonomia aigualida. Autonomia que, de fet, era oberta a tothom qui la demanés. De fet, als gallecs els va anar de tres dies per aprovar-la abans del cop d’estat feixista de 1936. I els andalusos anaven pel mateix camí.

Començava el “cafè per a tothom”, “les retallades d’allò pactat i promès a Catalunya” i que finalment “se pulian” a Madrid. Sempre en nom de lleis molt superiors. Les negociacions i encara les insignificants “concessions”, com s’interpretaven a Madrid, tot i que minses, encara eren massa per a la majoria d’espanyols. Com a resultat, després de l’intent matiner d’acabar amb la República de “la Sanjurjada”, part de l’exèrcit es sollevava en un aixecament, amb suport dels nazis alemanys i els feixistes italians.

La lluita per la independència
La llarga guerra, intencionadament allargada per permetre tot tipus d’atrocitats. El genocidi, l’eliminació planificada de tothom per les seves idees o origen ètnic, la dura postguerra i la dictadura, van quasi esborrar Catalunya del mapa. A dures penes van quedar homes adults vius. Els bombardeigs sobre la població civil que va patir tot Catalunya no tenien comparació amb res que s’hagués conegut fins al moment.

Catalunya va ser saquejada, espoliada i humiliada. La llengua prohibida, els familiars dels perdedors represaliats durant dècades. Com sempre, al final fins i tot catalans que havien donat suport al dictador, convençuts per la teoria del “terror rojo”, van acabar adonant-se una vegada més de l’error.

L’independentisme va sobreviure, a l’exterior, i a l’interior al Front Nacional de Catalunya (FNC). D’aquest partit en sortiria l’escissió jove del PSAN.  En aquesta situació es va arribar a la reinstauració borbònica, la qual va ser acceptada per tothom, menys per l’independentisme. D’aquesta manera, l’independentisme seria criminalitzat i perseguit, encara mentre d’altres acceptaven el maquillatge del règim a canvi d’una cadira.

Com serà la història de Catalunya en la futura República?
Deslliurats de la presó centralista monàrquica, caldrà contextualitzar, cosa que vol dir posar la història de Catalunya i explicar-la, dins l’evolució del conjunt de nacions europees i mundial. Ja no caldrà justificar la existència d’un estat fallit com l’espanyol, i segurament ens centrarem en explicar com va ser possible aguantar 300 anys de monarquia borbònica: de Felip V a Felip VI. Popularment serà “una època per f(e)lipar”.

Ens centrarem en les repressions constants. Les vexacions. Les llargues dictadures patides. En el perill seriós de veure desaparèixer la nostra llengua i cultura. En els canvis geogràfics i humans del país, especialment durant la segona meitat del segle XX. En l’aparició del l’independentisme, clarament diferenciat ja del catalanisme polític i de la renaixença cultural. En com vam poder avançar com a societat malgrat l’estat, econòmicament i cultural. Podrà ser una història social, deslligada de la justificació de l’existència d’una monarquia anacrònica imposada per un dictador filo-feixista.

I segurament hi haurà una traca final d’aquest període amb les multitudiràries manifestacions amb coreografia des del 2010. El tricentenari i la impotència de l’estat borbònic per aturar el que era imparable. Tot plegat, amenitzat amb anècdotes d’on es van amagar les urnes i de què tothom cantava davant les forces de repressió espanyoles: “donde estan las papeletas, las papeletas donde estan?“. Com a foto per il·lustrar aquesta època hi posarem estelades. Amb descripcions de l’estil “bandera catalana que expressava el desig de llibertat”. Tot esperant de tenir nosaltres l’edat en que les noves generacions de catalans ens diguin “i vosaltres portàveu una d’aquestes?” quan les vegin als museus. Resposta afirmativa, no caldria dir-ho.




dijous, 25 d’octubre de 2018

Llistat de jutges i fiscals al servei del "clan Botín" i també mitjans de comunicació que treballen per al Banc. Hi ha tota "una legió" de jutges, fiscals, secretaris judicials i administradors concursals al servico exclusiu del Banc de Santander. Els diners del "clan Botín" ho pot tot.







A continuació els oferim una llista que -pel simple fet de ser publicada- hauria de ser investigada per la Fiscalia Anticorrupció; és més, des de La Tribuna d'Espanya els donaríem pistes del que és més bancs del Brasil i en quines zones del Brasil hauria de investigar Fiscalia Anticorrupció les "possibles" comptes corrents i les propietats a nom de jutges, fiscals i secretaris judicials; també de periodistes i de polítics, però això dóna per a una altra informació.

Però resulta impossible que Fiscalia Anticorrupció faci aquesta tasca: en la "selccción nacional espanyola" del Banc de Santander, un dels noms que apareix és el del propi fiscal Anticorrupció, Luis Rodríguez Sol, aquell que no ha col·laborat amb la justícia alemanya, que s'ha negat a dictar un registre de la Ciutat Financera del Banc de Santander i que ha posat sobreavís als seus directius que estaven sent investigats. Aquest gravíssim fet, unit al fet que en el primer lloc de la llista aparegui la ministre de Justícia, impedeix qualsevol investigació judicial seriosa i rigorosa sobre això. És més, ve a ser alguna cosa així com posar a la guineu a cura de les gallines.

Com passa amb els jugadors de futbol per fer la selecció, resulta molt difícil fer una convocatòria dels 24 "millor classificats" en funció de les seves sentències i resolucions favorables al Banc de Santander.

Aquests són els jutges, fiscals i secretaris judicials (alguns d'ells ja exjutges i exfiscals que des dels seus despatxos d'advocats segueixen treballant per al "clan Botín") que componen la nostra particular selecció:

Dolors Delgado. Exfiscal de l'Audiència Nacional. Ministre de Justícia.
Luis Rodríguez Sol. Fiscal Anticorrupció.
Juan Antonio Xiol Ríos. Ex President de la Sala Civil del Tribunal Suprem. Magistrat del Tribunal Constitucional.
Encarnación Roca Trías. Ex magistrat de la Sala Civil del Tribunal Suprem. Magistrat del Tribunal Constitucional.
Ramón Rodríguez Arribas. Ex vicepresident del Tribunal Constitucional.
Baltasar Garzón. Ex Magistrat del Jutjat Central d'Instrucció 5 de l'Audiència Nacional.
Javier Gómez Bermúdez. Ex President de la Sala Penal de l'Audiència Nacional i Ex magistrat del Jutjat Central d'Instrucció 3 de l'Audiència Nacional.

Luis Martínez Salinas. Ex Magistrat de l'Audiència Nacional i de l'Audiència Provincial de Madrid
Fernando Andreu. Magistrat del Jutjat Central d'Instrucció 4 de l'Audiència Nacional.
Juliol de Diego López. Magistrat Secció 2ª de la Sala Penal de l'Audiència Nacional.
Santiago Pedraz. Magistrat del Jutjat Central d'Instrucció 1 de l'Audiència Nacional.
José Mateo Díaz. Expresident dels Tribunals Superiors de Canàries i Madrid i exmagistrat de la Secció 2a de la Sala Contenciosa del Tribunal Suprem.

Antonio Salas Carceller. Magistrat de la Sala Civil del Tribunal Suprem.
José Ramón Ferrándiz Gabriel. Ex Magistrat de la Sala Civil del Tribunal Suprem.
Luis Díez Picazo. Magistrat President de la Sala Contenciosa del Tribunal Suprem.
Rafael Gimeno-Bayón Cobos. Ex Magistrat de la Sala Civil del Tribunal Suprem.
Maria Isabel Ferrer Sama. Magistrat titular del Jutjat de Primera Instància nº 19 de Madrid; triada en 2009 membre de la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia. President del tribunal qualificador únic del Ministeri de Justícia.

Maria del Pilar Pala Castán. Secció 10 Audiència Provincial de Madrid.
Jesús Gavilan López. Magistrat president de la Secció 8a de l'Audiència Provincial de Madrid. Ex Magistrat de la Sala Civil i Penal del Tribunal Superior de Justícia de MADR
Blanca Rosa Bartolomé Collado. Jutge titular del Jutjat de Primera Instància nº 20 de Madrid
Guillermo Ripoll Olazabal. Magistrat President de la Secció 21a de l'Audiència Provincial de Madrid
José Luis Gómez Armengol. Ex jutge degà dels Jutjats de Madrid
Manuel Cristobal Esquerrà. Ex secretari judicial -lletrat d'Administració de Justícia- del Jutjat de 1a Instància 20 de Madrid (avui al Registre Civil Central)
Rosario Martín Martín. Ex secretari judicial-lletrat d'Administració de Justícia- del Jutjat de 1a Instància 19 de Madrid .

Mentre el Banc de Santander té els seus portaveus oficials com Pedro J. Ramírez i El Espanyol a qui compten Ana Patricia Botín va concedir un préstec "a fallits", és a dir, dels que no cal tornar 'de 2 milions d'euros! per no publicar la notícia que va oferir La Tribuna de Cartagena (llavors encara no existia la Tribuna d'Espanya) en primícia i en exlusiva -perquè cap altre mitjà es va atrevir a publicarla- sobre el possible assassinat d'Emilio Botín a les mans de Jesús Samper (amant d'Ana Patricia) induït per l'actual president del Banc i per la vídua del Banquer, Paloma O'Shea (segons querella presentada davant del jutge Santiago Pedraz de l'Audiència Nacional), com Expansióndirigido per la pròpia família Botín i que ha assolit els nivells d'indignitat i lameculismo més grans en la història del periodisme econòmic europeu, alhora que ha unit el seu més que tenebrós futur al futur, completament trencat, del Banc de Santander.

Servilisme a l'amo (en aquest cas a la mestressa) i absència de rigor informatiu. Per a mostra un botó (o, millor seria dir, un botí). Aquestes són les portades d'Expansió en poc més de 10 dies seguits, i els seus continguts tots de lloes a major glòria d'Ana Patricia Botín, falsejant la realitat i fins a les dades, i oferint una imatge de banquera i empresària model de qui ha estat una absolut desastre en la seva gestió al capdavant del Banc de Santander, fins al punt d'haver-ho conduït a l'actual situació de fallida tècnica:

Amb aquesta manipulació informativa es pot comprendre com alguns llocs com Catalunya, on han perdut l'últim any més empreses que al llarg de tota la seva història, els empresaris hagin nomenat "Empresari de l'Any" a Ana Patricia Botín, precisament el mateix any que pot suposar l'últim en la història del llegendari banc espanyol. Bé, aquí la història encara va ser més senzilla. La empresarial catalana anava malament de recursos i el Banc de Santander li va fer un préstec, aproximadament, de mitjans milió d'euros; o dit d'una altra manera, Ana Patricia Botín va comprar el seu propi premi per, més o menys, cinc-cents mil euros de res, sobretot quan ho fa amb els diners dels seus accionistes i clients.

Però és que el Banc de Santander controla la pràctica totalitat de "la premsa del sistema" pel mer fet de ser el primer anunciant d'Espanya, encara per davant d'El Corte Inglés.

Però a més, accionarialment, el "clan Botín" controla:

Grup Vocento, ABC, Avui (Extremadura), La Veu (Cadis), El Diario Vasco i El Correo (Vascongadas), La Veritat (Múrcia), L'Ideal (Granada,) El Diari Montañés (Santander), la Rioja, El Nord de Castella, Las Provincias (València), El Comerç (Astúries), Inversió & Finances (revista setmana econòmica), Colpisa (Agència), Codi Únic (revista setmanal masculina), Dona Avui (revista setmanal femenina), XL (revista setmanal) ... i molts altres.

Mediaset Espanya, coneguda pels canals que gestiona (Telecinco i Cuatro, a més de Factoria De Ficció, Divinity, Boing, Energy).

El Grup Prisa, Cadena Ser, El País, Cinco Días i altres com As ... etc.

El cas del Grup Prisa és paradigmàtic per entendre la influència del "clan Botín" en l'anomenat Quart Poder (que quan ho intervenen els Botín acaba per convertir-se en el primer). Amb un deute de 'més de 6.000 milions d'euros! que en qualsevol altre sector hauria suposat la ruïna i, probablement, la presó per als seus principals gestors, el grup propietari d'El País, la Cadena Ser i Cinco Días entre d'altres mitjans-, l'entrada del Banc de Santander en el Consell d'Administració va suposar el rescat del grup per part del govern de Mariano Rajoy 'un govern de dretes no deixant caure a un grup de comunicació tradicionalment d'esquerres !.

Risto Mejide entrevista a Josele Sánchez i a última hora retiren l'entrevista del programa Chester

En el súmmum del desvergonyiment periódistica, el lameculismo i l'absència de dignitat, Risto Mejide, un pallasso televisiu que es defineix com a periodista sense ser-ho i que es creu molt agressiu entrevistant, va portar al seu programa Chester a Josele Sánchez per parlar del "presumpte assassinat d'Emilio Botín ".

 El programa és un "fals directe", és a dir que es grava íntegre sense pauses i amb públic al plató, per emirtirse posteriorment. En l'entrevista Josele Sánchez va manifestar que aquest programa no ho emetria Quatre perquè pertany a Mediaset España Yporqué no ho anava a consentir Ana Patricia Botín; el presentador (que no periodista) es va posar com una fera dient que a ell ningú li censurava una entrevista. A la cartellera es va anunciar data i hora d'emissió però, finalment, la direcció de Quatre va decidir no emetre l'entrevista de Josele Sánchez i en el seu lloc van posar una amb la interessant científica espanyola Carmen Lomana.