Per què l'OTAN ha insistit en la seva expansió cap a l'est sabent el perill que això constituïa?

 

Un elèctric 'No a la guerra' es va difondre pels circuits europeus com si un interruptor s'hagués encès i, en qüestió de segons, es va convertir en un clam unànime: 'No a la guerra!, ¡No a la guerra!' . Milions d'europeus desconeixedors de tragèdies com les del Iemen, Síria, l'Afganistan, l'Iraq o el Sahel, van ser bombardejades a l'uníson amb múltiples missatges per convertir-los en munició d'una guerra híbrida que fa anys que es lliura. I tot va començar amb aquest crit d'espant: 'No a la guerra!'. 'No a la guerra!'.

I, encara que, certament, resulta complex anomenar la calma i la reflexió en temps bèl·lics, sobretot quan dirigents com Josep Borrell o Vladímir Zelenski oscil·len, per diferents motius, entre discurs messiànics i apocalíptics, com Dwight Eisenhower o Winston Churchill, crec que és el moment de discernir fets indiscutibles i qüestionar allò que els mitjans de comunicació occidentals prefereixen no plantejar obertament. Tot i això, penso que serà millor ara que quan la inflació arrasi el continent i ho converteixi en un garbuix de nens pobres i adults acomiadats i empobrits que ni tan sols puguin escoltar els discursos perquè resulti gairebé exòtic pagar la llum o internet.

1. És un fet inqüestionable que l'expansió de l'OTAN cap a l'est ha estat considerada per múltiples autoritats occidentals com a perillosa i desestabilitzadora. D'acord amb això, per què l'OTAN ha insistit en la seva expansió cap a l'est sabent el perill que això constituïa?

Segons el National Security Archive de la George Washington University, múltiples autoritats mundials, com George Bush, Margaret Thatcher, François Mitterrand o Helmut Kohl van prometre a Mikhaïl Gorbatxov entre el 1990 i el 1991 que l'OTAN no s'expandiria cap a l'est "ni una polzada".

Unes promeses que només es poden entendre des del temor i la inseguretat que aquestes generaven, a l'URSS el 1990 ia Rússia des de mitjans dels anys noranta fins a l'actualitat. Això queda demostrat per les declaracions de l'actual president nord-americà, Joe Biden; el seu cap actual de la CIA, William Joseph Burns; i mig centenar d'experts en geopolítica el 1997. Tots ells, i molts més, van expressar en aquell moment el gran risc que suposava expandir l'OTAN cap a l'est i menystenir Rússia.

A més, experts com Zbigniew Brzezinski, també van assenyalar als anys noranta l'especial significat d'Ucraïna per a Rússia, quan es va preguntar si "hauria de considerar que la Ucraïna independent és una aberració temporal si s'avalua en aquests termes històrics, estratègics i ètnics?" (El gran tauler mundial, La supremacia nord-americana i els seus imperatius geoestratègics, 1999).

2. És un fet inqüestionable que els països occidentals tenien ple coneixement, des de fa mesos, que la incorporació d'Ucraïna a l'OTAN podria desembocar en un conflicte armat amb Rússia de diferent magnitud (es barallaven tres escenaris possibles). D'acord amb això, ¿per què els països occidentals no es van comprometre a aturar l'expansió de l'OTAN, una organització militar, cap a l'est d'Europa si això permetia evitar un conflicte armat?

3. És un fet inqüestionable, perquè així ho asseveren els múltiples analistes occidentals, que Ucraïna no té gairebé cap possibilitat de revertir, per si sola, el desenvolupament de la guerra. D'acord amb això, per què s'estan enviant armes a Ucraïna si és una guerra que compta amb poques possibilitats de ser guanyada per Ucraïna?

És un fet inqüestionable, asseverat per The Washington Post, que els Estats Units planifiquen un escenari futur en què Zelenski governaria a l'exili i s'organitzaria una guerrilla a Ucraïna. D'acord amb això, per què els Estats Units pretenen organitzar una guerrilla al cor d'Europa amb intenció de mantenir activitat militar durant anys quan això augmentaria el conflicte armat i les baixes humanes?

5. És un fet inqüestionable que, a hores d'ara, Rússia controla Crimea i gran part de l'est d'Ucraïna i, de facto, la incorporació a l'OTAN d'Ucraïna és inviable. D'acord amb això, per què li semblen, tant a Europa com als Estats Units, inacceptables els termes de l'alto el foc ofert per Rússia si les seves condicions es basen en fites ja aconseguides o superades per Rússia (neutralitat d'Ucraïna, reconeixement de Crimea i independència de les repúbliques del Donbass)?

6. És un fet inqüestionable que la situació a nivell econòmic i social es troba actualment en greu perill a tot Europa i podríem estar a prop de patir unes conseqüències econòmiques no conegudes al Vell Continent en les darreres dècades. D'acord amb això, per què els líders europeus augmenten la despesa militar en comptes de cercar una solució pacífica i diplomàtica?

7. És un fet inqüestionable que, tant Iran com Veneçuela, han estat maltractats en múltiples aspectes durant les darreres dècades, incloent-hi sancions econòmiques salvatges. D'acord amb això, com pot ser possible que els règims de l'Iran i Veneçuela fossin tan dolents en el passat i ara es pretengui comprar el seu petroli i el seu gas, cosa que significarà un considerable enfortiment de tan 'malignes' règims?

8. És un fet inqüestionable que els països de l'OTAN han subministrat, obtenint enormes beneficis econòmics, la majoria de les armes amb què Aràbia Saudita, Unió dels Emirats Àrabs i els seus aliats han causat més de 377.000 morts, segons xifres de l'ONU. D'acord amb això, com pot Occident defensar els drets humans essent còmplice i beneficiari de la tragèdia humanitària més gran del planeta?

9. És un fet inqüestionable que mitjans occidentals són vehicles de manipulació. Un exemple d'això el trobem a RTVE, la televisió espanyola, la manipulació de la qual ha estat denunciada els partits generalistes espanyols amb més representació sense excepció. D'acord amb això, com es poden tancar mitjans de comunicació russos al·legant que desinformen, quan hi ha múltiples mitjans occidentals, públics i privats, que han estat denunciats per desinformació?

10. És un fet inqüestionable que, després de rebutjar la proposta d'alto el foc rus —neutralitat d'Ucraïna, el reconeixement de Crimea o la independència del Donbass—, Occident només acceptarà una retirada completa i incondicional de Rússia d'Ucraïna, cosa que només pot ser possible en cas de derrota militar total russa o col·lapse intern del país. Tal és l'aposta que, com s'ha comentat, Occident prefereix una guerra de guerrilles o un conflicte estancat al continent abans que signar una pau, que, com totes, requereix necessàriament concessions. D'acord amb això, està disposat a patir les conseqüències econòmiques i socials, en forma d'inflació, menor inversió social (hi haurà més inversió militar) o empobriment generalitzat, que comportarà no acceptar els termes de pau oferts per Rússia i mantenir l'aposta per la derrota total de Rússia?

La realitat és que els que es fan passar per valents i acaben al fons del barranc, com Josep Borrell, realment són temeraris. Per contra, els covards que no pugen al cotxe, realment són intel·ligents. Ja que hem estat tan estúpids de deixar que els dirigents europeus ens posin a tota velocitat davant d'un barranc i queda poc per al desastre, potser és el moment de preguntar-se i reflexionar. D'esgrimir aquesta covardia que, enmig d'una epidèmia de temeritat, és el més intel·ligent. Més de cent milions de víctimes mortals durant el segle passat no cessen de recordar-ho, encara que ara ja gairebé ningú escolti les seves veus, silenciades per un 'No a la guerra' cada dia més contradictori, delirant i destructiu.

La imposició històrica del castellà: El 2001, en el lliurament del Premi Cervantes a l'escriptor colombià Álvaro Mutis, el rei Joan Carles I va dir en el seu discurs: «No fou mai la nostra, llengua d'imposició, sinó de trobada; a ningú se'l va obligar mai a parlar en castellà: van ser els pobles més diversos els qui van fer seva, per voluntat libèrrima, la llengua de Cervantes». I es va quedar tan panxo.

 

Aquest és un dels eslògans que més li agrada al nacionalisme lingüístic espanyol airejar els quatre vents: això que l'expansió del castellà ha estat un procés totalment natural en què no es va forçar ningú. Segons aquesta faula, el castellà s'hauria expandit a costa d'altres llengües per aquests motius: (a) «per la cara bonica», és a dir, perquè, com a codi lingüístic, estaria dotat de certes excel·lències que ho farien molt fàcil d'aprendre, a més de la sonoritat, la versatilitat, etc.; (b) perquè els diversos pobles es van mostrar encantats d'acollir amb espontani alegria aquesta bella llengua, sense necessitat que les autoritats decretessin res per aconseguir-ho. Per això, el llumeneres que li va redactar el discurs al Campechano, el va fer deixar anar per la seva borbònica boca que «a ningú se'l va obligar mai a parlar castellà». Així, sense immutar-se'n.

Val a dir que, en això, el nacionalisme castellanocèntric no és gens original: tots els supremacismes lingüístics agraden d'adornar-se amb llegendes semblants per endolcir una expansió que té molta imposició, obligació i coacció. En el cas del castellà, també. Vagi per davant que saber castellà ―i altres llengües― és una cosa positiva, és clar. Ningú no discuteix això. L'assumpte són els procediments que es van fer servir per aconseguir que la gent acabés acceptant el castellà.

Bé, admetem que en l'expansió del castellà a costa d'altres llengües, devia haver-hi de tot. Sens dubte, molta gent va adoptar el castellà per decisió lliurement presa, sense cap coacció i simplement perquè van veure que aquesta llengua els donava més avantatges que inconvenients. Una cosa molt normal en les interrelacions entre els pobles, qui ho pot negar. Però per això caracteritzar l'expansió del castellà com el fruit únic de decisions lliures, hi ha un món. No cal amagar la veritat: a la història de l'expansió del castellà per la península Ibèrica, la imposició és, amb gairebé total seguretat, el factor de més pes per explicar la situació actual. La prova és que allà on no van poder arribar les lleis d'imposició del castellà, aquest no es va implantar: estic parlant de Portugal, és clar (que desgraciats són els portuguesos, que no poden gaudir del mateix bilingüisme enriquidor que nosaltres!). Per això, les paraules de l'ara rei emèrit em semblen més que una boberia: em semblen una autèntica burla, una manipulació sense pal·liatius.

Com s'imposa una llengua als parlants d'altres llengües? Com es va imposar el castellà a Espanya? Mitjançant diversos mètodes:

a) Prohibició. Prohibint activament les altres llengües i el seu ús.

b) Coerció. Imposar coercitivament el castellà mitjançant ordres i disposicions legals amb inclusió de càstigs de diversa índole.

c) Dissuasió diglòssica. Instauració d'un estatus legal diferenciat: el castellà a dalt i les altres llengües a baix. Consagració legal de la supremacia del castellà i la relegació de les altres llengües a una situació de vegades marginal, altres vegades subordinada. Es facilita tota mena d'avantatges als que usen el castellà, alhora que es dissuadeix amb tota mena de desavantatges als que usen altres llengües. El castellà s'estableix com a marca exclusiva d'espanyolitat, única llengua que representa la nacionalitat espanyola.

Al llarg dels darrers tres-cents anys (coincidint amb el començament de la dinastia dels Borbons a principis del segle XVIII), la imposició del castellà s'ha servit de les tres categories de política lingüística que acabo d'enumerar. No us oblideu que la història d'Espanya dels darrers tres segles està dominada, lamentablement, per una successió d'absolutismes, tiranies, despotismes, cops d'estat i dictadures reaccionàries, una de les obsessions preferides de la qual ha estat uniformar lingüísticament el recinte patri amb l'única llengua que, per a aquest nacionalisme excloent, mereix ser qualificada com a tal.

[Al s. XVIII el gallec, l'asturià, el basc o l'aragonès no tenien cap ús administratiu. Però el català ―a Catalunya, València i Balears― era una llengua de ple ús institucional i administratiu, que va ser laminada bàrbarament fins a quedar reduïda al s. XIX a una pobra llengua casolana.]

De moment, malgrat no haver aconseguit ni de lluny el seu objectiu últim de castellanitzar totalment tota Espanya, cal reconèixer que a aquest nacionalisme impositiu no li ha anat del tot malament. A força d'imposicions, a la península Ibèrica ha aconseguit que tots els parlants materns de llengües no castellanes no hagin tingut altra alternativa que convertir-se en bilingües velis nolis, i que fins i tot molts hagin abandonat la seva llengua pròpia per passar a engrossir les glorioses estadístiques de parlants materns del castellà a Galícia, Astúries, el País Basc, Navarra, Alt Aragó, Catalunya, València i Balears. I la reculada constant de les minoritzades «llengües conyàs» continua, per a alegria del supremacisme castellanocèntric. Un procés del qual es va salvar Portugal, és clar.

La imposició històrica del castellà fins a arribar a la situació actual està perfectament documentada. Vegeu aquesta petita cronologia de fets succeïts al llarg dels darrers tres-cents anys.

Any 1715. Informe de l'intendent general del Consell de Castella, José Patiño, sobre l'ús del català:

…Que com abans tot el Judicial s'actuava a Llengua Cathalana, s'escrigui en endavant en idioma Castellà o Llatí, com ja així la Reial Junta ho practica; doncs s'aconseguirà la intel·ligència de qualsevol Jutges Espanyols, sense haver d'estudiar en allò inusitat de la Llengua d'aquest Pays.

Any 1715. Dictamen del fiscal general Consell de Castella, José Rodrigo Villalpando:

[en referència als plets] …tot s'haurà de formar a Llengua Castellana, i actuar en paper segellat…

Any 1715. Dictamen del Consell de Castella sobre l'ús del català:

…amb que a la Reial Audiència i davant dels Corregidors els plets se segueixin a Llengua Castellana; i en els altres Tribunals inferiors es permeti, per ara, l'ús de la Cathalana, fins que els escrivans es vagin instruint a la llengua Castellana; […] manant al mateix V. M. que a totes les Escoles de primeres lletres, i de Grammatica, no es permetin llibres impresos en llengua Cathalana: escriure ni parlar-hi dins de les Escoles […]

Any 1715. Informe del Consell de Castella sobre Balears:

Que s'actuï i els instruments s'escriguin la llengua castellana. I que d'ara endavant no es permeti imprimir cap llibre en un altre idioma que Castellà.

Any 1716. Informe del fiscal general Consell de Castella, José Rodrigo Villalpando:

Allò sisè, es podria prevenir la cura d'introduir la llengua castellana en aquell país. La importància de fer uniforme la llengua s'ha reconegut sempre per gran, i és un senyal de la dominació o superioritat dels Princips o nacions ja sigui perquè la dependència o adulazion volen complaure o lisonjear, afectant una altra naturalesa amb la semblança de l'idioma, o ja sigui perquè la suggección obliga amb la força. Els efectes d'aquesta uniformitat se segueixen molt beneficiosos, perquè es facilita la comunicació i el comerç…

Any 1716. Instrucció de l'abat de Vivanco al Consell de Castella:

Sisè. Posarà la major cura en introduir la llengua castellana, amb la finalitat de donar les provisions més temperades i dissimulada perquè s'aconsegueixi l'efecte sense que es noti la cura.

Any 1723. Ordre del corregidor baró de Huart als regidors de la vila de la Bisbal d’Empordà:

Comandament als Magnífics Regidors de la vila de la Bisbal que se suggereixen a les ordres de SCM nostre Senyor i estimat Rei D. Felipe Quinto, que Déu guardi, de manar les declaracions, resolucions, actes i altres comunicats en la llengua castellana, de el contrari poden resultar greus perjudicis i ser mal exemple a altres pobles i viles d'aquesta Província que ja ho van acatant per al compliment més aviat i puntual del Reial Servei. Girona, 3 març de 1723.

Any 1730. Clàusula sobre el mestre de Beasain (Guipúscoa):

I que no els permeti parlar en basc sinó en castellà, posant anell i castigant-los com mereixen…

Any 1758. Fra Martín Sarmiento denuncia el càstig als nois que parlen gallec:

Potser serà màxima d'alguns que ensenyen el castigar als que parlen una mica de gallec, per no veure's enrojolats amb les preguntes. Aquesta tirànica màxima s'esvairia si els que han de ser mestres fossin gallecs, i amb coneixement de llengua, o si no ho eren se'ls obligués que abans l'estudiessin i entenguessin amb tenacitat.

Any 1766. Prohibició del Consell de Castella de publicar una obra a basc del jesuïta Agustin Kardaberaz:

Ordre del Senyor Comte d'Aranda, President de Castella, perquè sense especial notícia seva, no es donin llicències per aquest Consell per imprimir llibres en una altra llengua que la Castellana: arxivant l'obra original de la Vida de S. Ignacio escrita a Bascuence; i que es faci saber aquesta providència als impressors.

Any 1768. Reial cédula d'Aranjuez, rei Carles III:

VII. Finalment mane que l'ensenyament de primeres Lletres, Llatinitat i Retòrica es faci en llengua Castellana generalment, allà on no es practiqui, tenint cura del seu compliment les Audiències i Justícies respectives, recomanant-se també pel meu Consell als Diocesans, Universitats i Superiors Regulars per a la seva exâcta observança, i diligència a estendre l'idioma general de la Nació per a la seva major harmonia i enllaç recíproc.

Any 1772. Real cédula, rei Carles III, referida a València:

He tingut per bé expedir la present Real Cédula, per la qual mando que tots els Mercaders, i Comerciants d'engròs i menor d'aquests meus Reynos, i Senyoris, sigui Naturals, o Estrangers, porten, i tinguin els seus Llibres en Idioma Català […]; per a l'observança del qual ordeno als Subdelegats de la meva Junta General de Comerç, a les Juntes Particulars, Consolats, Governadors de les meves places de Comerç, als Capitans, i Comandants Generals, i als altres Tribunals, Jutges i Justícies d'aquests meus Reynos y Señorios , zelen, i vigilin l'observança de la Llei expressada….

Any 1773. Ordre del Consell de Castella a la Universitat de Cervera, Catalunya:

Carta: per la qual enviem es guardi a aquesta Universitat la privativa d'imprimir els llibres que es contenen en la relació que ha presentat i va inserida: entenent-se la impressió només en Castellà i Latin, però no en Cathalan, i que ningú els pugui vendre a aquest Principat sense origen d'aquesta Universitat […]. Carta, que sent us presentada o amb ella requerits s'observi, guardi, i compleixi sense contravenir-la, ni permetre la menor contravenció de cap manera.

Any 1780. Provisió del ministre d'Estat, comte de Floridablanca:

A totes les escoles del Reyno s'ensenyi als nens la seva llengua nativa [el castellà] per la Gramàtica que ha compost i publicat la Reial Acadèmia de la Llengua: prevenint que a cap s'admeti a estudiar Latinitat, sense que consti abans estar ben instruït a la Gramàtica Espanyola.

Any 1784. Ordre per a mestre d'Aia (Guipúscoa):

Donarà ordre estreta que mai no parlin entre si el vascuence, sinó el castellà. I per puntual observança d'aquesta ordre es valdrà del medi comú o anell, prenent cada dissabte raó del seu parador i reprenent, advertint i castigant directament el que es trobés amb ell.

Any 1787. Clàusula de contracte del mestre d'Elgoibar (Guipúscoa):

Que no permeti als nens parlin a dins ni fora de l'escola un altre idioma que el castellà; i lliurin l'anell perquè vagi circulant entre ells en les faltes en què incorregueren; ia l'últim que portés el tal anell a l'escola li apliqui la pena de flagells o copejada amb suavitat…

Any 1801. Instrucció del primer ministre Manuel de Godoy:

A Cap Teatre d'Espanya no es podran representar, cantar, ni ballar peces que no siguin en idioma castellà.

Any 1807. Recomanació de l'arquebisbe de Granada, Antonio Jorge, en crear una fundació a Uztarroz (Navarra):

Que la mestra no parli mai a l'escola en idioma vascuence, que és el nadiu, perquè les nenes adquireixin més facilitat a llegir i entendre el que diuen alguns llibres en què donessin les seves lliçons. I només la doctrina i les oracions s'ensenyaran en vascuence, perquè en aquest idioma es confessa tota gent mugeril, fora d'alguna que es confessa en castellà.

Any 1936. Al·locució radiada del general Franco:

Espanya s'organitza en un ampli concepte totatitari, per mitjà d'institucions nacionals que asseguren la seva totalitat, unitat i continuïtat. El caràcter de cada regió serà respectat, però sens perjudici de la unitat nacional, que volem absoluta, amb una sola llengua, el castellà, i una sola personalitat,l'espanyola.

Any 1936. Ordre del Governador de Biscaia i Guipúscoa:

No només per exigència morfològica, sinó per constituir un repte i un afront als sentiments de tots els espanyols, cal que desapareguin tots els signes evocadors del bastard i vituperable nacionalisme; i, en conseqüència, s'adverteix a tots els guipuscoans que en un termini de 48 hores s'han de suprimir dels rètols, cartells i anuncis de K, TX, B, etc. amb què han violat els nacionalistes el gloriós idioma espanyol, sota la multa de 500 pessetes, per primera sanció.

Any 1937. Multa del comandant militar, Emilio G. del Valle, al sacerdot Feliciano Echaniz, a Loiola (Guipúscoa):

Havent-se assabentat que el diumenge passat, en la funció celebrada a la basílica del monestir de Loiola per vostè va llegir en públic després de la benedicció del Santíssim Sagrament, les pregàries o jaculatòries en basc, i tenint disposat per aquesta comandància militar que tots els precs i oracions i sermons, siguin en castellà; mancant per tant a les ordres donades en aquest sentit, he tingut per convenient imposar-li una multa de 500 pessetes, que farà efectives a la junta carlina de guerra d'aquesta vila, i en el termini de quaranta-vuit hores.

Any 1937. Compliment de la circular del Governador Militar:

1. Per a l'organització del servei a la via pública, s'agruparan els senyors Guàrdies Cívics […] en grups mínims de quatre senyors Guàrdies, els quals no han d'anar reunits, sinó escalonats: El primer, en sentir al carrer, terrasses de cafès, etc., converses en idioma o dialecte diferent del castellà, cridarà cortesament l'atenció als infractors i continuarà el seu camí si fos atès, tenint cura d'exhibir, en fer l'advertiment, la placa que ha de portar sota la solapa. Un segon senyor Guàrdia Cívic, sense boina reglamentària, convenientment distanciat del primer, observarà amb dissimulació si la primera advertència ha estat desatesa i continuarà la seva marxa, fent una advertència o senyal discreta als dos últims senyors Guàrdies Cívics, que aniran també convenientment distanciats, si continués la conversa en idioma o dialecte prohibits; aquests, prèvia ostentació de les plaques corresponents, procediran a advertir als infractors que, desatesa la cortès invitació que se'ls ha fet moments abans, procedeixin a exhibir els seus documents didentitat, dels quals prendrà nota, amb expressió dels seus domicilis, la nota circumstanciada passaran a aquesta Prefectura. […] En cas de proferir-se paraules de menyspreu o desacatament, procediran a la detenció dels infractors pels mitjans que fossin necessaris, arribant a l'ús de la força si hi hagués lloc…

Any 1937. Bàndol del Governador Militar de Guipúscoa, Alfonso Velarde:

Parleu castellà! […] Un dels millors mitjans de demostrar aquesta compenetració d'afecte i d'idees és fer servir l'idioma comú, sobretot quan es disposa, com nosaltres, d'un de tan bonic com el castellà […] Com això no indica res menys preu dels idiomes regionals, sinó una exaltació pàtria que ens apinyi en les manifestacions del nostre entusiasme, espero del patriotisme de tots hi contribueixin sense que hagi de corregir cap resistència.

Any 1938. Discursos del General Franco:

Llengua comuna: una pàtria, una llengua, una espasa. […] El lema «Espanya Una» ha acabat amb els problemes que creava la dualitat de llengües; els espanyols tenim la fortuna de pertànyer a un poble fet per manar; l'idioma català s'ha d'impedir que serveixi de motiu de desespanyolització […]. La cooficialitat d'idiomes excedia el més ridícul; l'ensenyament ha de ser un i indivisible, i valgui el símil. Perquè, en realitat, aquí no hi ha hagut mai el bilingüisme, tan portat i portat des de l'Estatut.

Any 1938. Ordre del ministre de Justícia, comte de Rodezno, sobre noms al Registre Civil:

L'Espanya de Franco no pot tolerar agressions contra la unitat del seu idioma ni la intromissió de noms que pugnen amb la nova constitució plítica […]. Cal, per tant, tornar al sentit tradicional en la imposició de noms als nadons amb oportunes variants […]. En virtut d'això, disposo:

Art. 1. En tot cas, tractant-se d'espanyols, els noms s'han de consignar en castellà.

Any 1938. Ordre del ministre d'Organització i Acció Sindical, Pedro González Bé:

Art. 1. Queda terminantment prohibit lús dun altre idioma que no sigui el castellà en els títols, raons socials, Estatuts o Reglaments, i en les convocatòries i celebracions dassemblees, o Juntes de les entitats que depenguin daquest Ministeri.

Any 1938. Ordre del Comandant Adolfo Gutiérrez:

Comandància Militar del Sector. L'Excm. S. governador de la Província en escrit, Secció 1 N. 7, em diu el següent: Serveixi's tenir en compte que a les esglésies no s'ha de permetre la predicació en basc i només si al seu parer (del Comandant Militar) considera que la majoria dels feligresos assistents a aquelles desconeixen l'idioma espanyol, poden autoritzar-se deu minuts de plàtica en bascuence, en què es resumeixi el que s'ha exposat i predicat anteriorment en el nostre idioma.

Any 1938. Ordre del Brigada cap del destacament d'Irun (Guipúscoa), Carlos Sanz de Madrid:

Havent rebut en aquesta prefectura el bitllet militar de primera classe, núm. 2490, expedit pel Ferrocarril de l'Urola, amb data 15 del mes actual, amb la inscripció en basc per un dels seus costats, disposeu el cessament immediat en el càrrec del director de l'esmentat ferrocarril, que queda suspens de sou i feina fins que quedi aclarit el motiu pel qual està en vigor aquesta classe de bitllets.

Any 1939. Nota de la Vicaria General de Bisbat de Barcelona:

Als reverendors rectors d´Esglésies.

Accedint gustosament a les indicacions que ens han estat fetes per les digníssimes Autoritats d'aquesta província, preguem als Reverends Rectors d'Esglésies, que en els actes de culte públic que se celebrin en els seus respectius temples, no es faci servir una altra llengua vernacla que la llengua espanyola.

Any 1939. Circular de la Inspecció Provincial de Primer Ensenyament de Barcelona:

Havent arribat a coneixement d'aquesta Inspecció que alguns mestres no utilitzen íntegrament l'idioma nacional com a vehicle educatiu a les seves escoles, a la Junta d'Inspectors es va acordar manifestar a tots els mestres nacionals i privats de la província que l'idioma vehicular a les escoles és únicament el castellà.Any 1939. Ordre del Ministeri de Governació sobre indústria hotelera:

Art. 3. Així mateix, queda prohibit l'ús de termes d'idiomes diferents de l'espanyol per a la nomenclatura dels hospedatges a Espanya, sens perjudici que es puguin fer servir noms geogràfics de l'estranger en la seva titulació.

Art. 10. […] i imposaran sancions governatives als infractors, podent en cas de reincidència clausurar l'establiment en qüestió amb caràcter temporal o definitiu.

Any 1940. Circular del Governador Civil de Barcelona, ​​Wenceslao González Oliveros:

1. A partir del dia 1r d'agost que ve, tots els funcionaris interins de les corporacions provincials i municipals d'aquesta província, sigui quina sigui la seva categoria, que en acte de servei, dins o fora dels edificis oficials, s'expressin en un altre idioma que no sigui l'oficial de l'Estat, quedaran ipso facto destituïts, sense recurs ulterior.

4. Cap expedient d'informació –quan sigui procedent instruir-ho d'acord amb allò que s'ha disposat anteriorment– serà sobresegut per falta de proves; pot ser suficient la d'indicis i, en tot moment, l'espontània consciència que del cas es formi l'instructor i que aquest expressarà en les seves conclusions sigui quin sigui el resultat de la prova practicada.

Any 1940. Ordre del Ministeri d'Indústria i Comerç:

1. Queda prohibida la feina en denominacions de marques, noms comercials, rètols d'establiments i qualsevol altra modalitat de propietat industrial, d'un altre idioma que no sigui el castellà.

Any 1941. Circular del Sindicat Nacional de l'Espectacle:

Queda prohibida la projecció cinematogràfica en un altre idioma que no sigui l'espanyol, llevat d'autorització que concedirà el Sindicat Nacional de l'Espectacle, d'acord amb el Ministeri d'Indústria i Comerç, i sempre que les pel·lícules en qüestió hagin estat prèviament doblegades.

Tota infracció del que disposa respecte d'això serà sancionada amb el màxim rigor.

Any 1941. Reglament per al Règim i el Servei Interior del Cos de Telègrafs:

Espanya només autoritza l'espanyol per al servei internacional en llenguatge clar.

Any 1944. Decret del Reglament de Notariat:

Els instruments públics s'han de redactar necessàriament en idioma espanyol.

Any 1945. Ordre del ministre d'Indústria i Comerç, Demetro Carceller:

…en relació als noms que els vaixells mercants espanyols han de portar, aquest Ministeri ha tingut a bé disposar: que per endavant queda terminantment prohibida tota designació de vaixells que no estigui escrita en castellà, que és l'idioma oficial, símbol de la unitat de la nació.

Any 1947. Ordre a revistes religioses:

D'ordre de la Superioritat, queda terminantment prohibit l'ús del basc en aquesta publicació de la seva direcció digna. El que us comunic per al seu compliment més exacte, acusant-se rebut al següent escrit.

Any 1948. Informe de l'Inspector de l'Escola Nacional Mixta d'Aozaratza (Guipúscoa), Francisco Ávila:

Any 2020. Sentència del Tribunal Suprem d'Espanya que prohibeix a la Generalitat de València fer servir la comuna llengua valenciana/catalana en les comunicacions oficials amb l'administració pública de Catalunya i Balears, imposant per a aquests fins l'ús exclusiu del castellà.

Notícia molt recent que revela les greus mancances democràtiques en matèria lingüística que encara subsisteixen a Espanya. Això és propi d'un poder judicial imparcial? En absolut.

Cruels assassinats. Ningú ha assumit les responsabilitats. Luis Montero García, Luis Cobo Mier i Juan Mañas Morales van ser torturats i cremats.

 

El cas Almeria podria ser qualificat com un dels casos més colpidors de la Transició. Un assassinat impune que segueix creant incògnites, tot i que es compleixen ja quaranta anys de la seva execució la matinada de l'10 a l'11 de maig de 1981, tres mesos després de l'intent fallit de cop d'Estat.

"Saber que tres joves que acudien des de Santander a Almeria la primera comunió d'un familiar van acabar sent torturats i calcinats a l'interior d'un cotxe, en una cuneta en aquesta província andalusa, a mans d'uns guàrdies civils, remou els sentiments i la consciència de qualsevol amb un mínim de sensibilitat ", reclama l'investigador Manuel Hijano, coautor de el llibre el Cas Almeria. Quaranta anys després escrit al costat de la periodista Chaymaa Outnarit.

Luis Montero García, Luis Cobo Mier i Juan Mañas Morales van ser assassinats per guàrdies civils aquella nit fatídica per un error de càlcul. L'Associació Andalusa de Víctimes de la Transició, formada per la família García Caparrós, la família d'Arturo Ruiz i familiars de l'Cas Almeria, demana a Parlament d'Andalusia que reclami a el Govern d'Espanya "iniciar els canvis legislatius necessaris perquè totes les víctimes de l' terrorisme, incloent les víctimes de la violència policial, dels grups d'ultradreta i dels grups parapolicials, siguin reparades i rebin la condició de víctimes que els correspon ".

Chaymaa Outnarit, que indaga en el cas, destaca a Públic "l'obscurantisme que encara planen sobre els fets". Crida especialment l'atenció els primers periodistes que es van atrevir a parlar del tema, com va ser el cas d'Antonio Torres, el primer a donar la notícia. "Va rebre diverses trucades i cartes amenaçadores. Els mitjans de comunicació han jugat un paper molt important que ha permès que el cas no hagi estat arxivat", afirma la periodista. No obstant això, declara que "l'error de base que hi havia era que no es van depurar les forces de seguretat de l'Estat. No era d'estranyar que aquelles persones actuessin sota codis franquistes", argüeix.

La impunitat de el cas

"Jo rebia cartes i trucades telefòniques de tota mena", relata a Públic Antonio Torres, periodista de l'època. Si no fos pels mitjans de comunicació, el cas hauria quedat arxivat. El País i Diari 16 van ser els dos primers diaris de tirada nacional a donar la notícia. Després es van sumar La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, que van començar a publicar editorials demanant justícia. "Encara que Franco ja havia mort i estàvem en la Transició, la situació era molt confusa", afegeix Torres.

Aquest periodista granadí volia buscar material gràfic d'aquests fets tan esgarrifoses. Crida a Miguel Ángel Blanco, el seu cap al diari Ideal, perquè manés al seu fotògraf, Pepe Mullor fins Petxina. A la redacció d'Ideal arriba el rumor que el corresponsal a Espanya de l'agència France Press ja havia avançat la notícia. Comencen les sospites que els tres xavals han estat confosos amb membres d'ETA. Miguel Ángel Blanco no es queda aquí i segueix la pista d'el cas fins que comencen els judicis per l'assassinat dels tres joves, que no superaven la trentena.

Hijano compte en el llibre com Blanc "va ser testimoni directe de l'plor dels pares de Joan Mañas. Estava prohibida l'entrada a l'Audiència". El periodista es va colar a l'edifici i es va asseure en un passadís a observar. "El jutge Tortosa rep els pares de Mañas amb un al fet, pit". Mai va oblidar aquell neguit ni la manca d'empatia davant d'una família trencada, ja en plena democràcia.

La quarta víctima, Darío Fernández, advocat de el cas Almeria

Darío Fernández, advocat de les víctimes, és una altra de les persones claus en aquell procés. Va denunciar incansablement les tortures de les víctimes de l'Cas Almeria. En la recent investigació s'aclareix no va poder demostrar les vexacions. "Va entrar a Cases Fortes, la fortalesa costanera abandonada on suposadament van tenir lloc les tortures, jugant-se la vida una nit, saltant la tàpia". Darío va assenyalar en aquells dies: "Per a mi el que hi havia era sang. Quan es fa la inspecció ja transcorregut molt de temps i no queda ni rastre de el cas".

Chaymaa Outnarit assenyala a Públic que era tal l'interès de tapar als causants d'aquella tragèdia que Darío "va arribar a la conclusió que els propis forenses eren col·laboradors de la Guàrdia Civil, ja que va haver de sol·licitar 06:00 aclariments de l'autòpsia. El fet que apareguessin les bales en els cossos, va ser determinant ". Tampoc van aconseguir detallar reconstrucció dels fets, esborrant moltes proves incriminatòries.

La seva vida personal es va veure afectada en el seu afany de continuar amb el cas fins al final. "Va patir amenaces però no va témer per la seva vida. Un dia, un veí va alertar que uns encaputxats havien estat manipulant el seu cotxe al garatge, de manera que va haver de trucar als artificiers perquè es fessin càrrec", apunta Chaymaa. Va acabar deixant la professió als 55 anys d'edat.

Diari de sessions d'un cas sense aclarir

En l'última investigació de el cas, aportada en el llibre de Chaymaa Outnarit i Manuel Hijano es desvetllen les sessions de Senat i el Congrés on s'han tractat els detalls de el cas des de la seva execució. "Sense interpretacions ni censures. Les que els taquígrafs van transcriure". Els polítics que més han insistit o han preguntat sobre el Cas Almeria han estat els pertanyents a l'esquerra liderada pel Partit Comunista en el seu moment o Esquerra Unida posteriorment.

Fent repàs dels fets, el primer que es va pronunciar va ser el llavors ministre d'Interior, Juan José Rosón, qui es va dedicar a excusar el cas i reduir-lo a un error. José Antonio Amate, exdiputat de l'PSOE, recorda dels seus anys al Congrés la declaració d'aquell polític d'UCD. Per més que van intentar "per tots els mitjans que es silenciés a l'màxim l'assumpte", sens dubte, era el tema de totes les tertúlies "la matança d'aquests nois que havien vingut a Almeria".

Carlos Sanjuán, que en el primer Govern socialista va ser secretari d'Estat de l'Interior, va ser el que va interpel·lar Rosón. La major part de la informació que hi havia a la documentació que va utilitzar, es la proporcionarien periodistes davant la falta d'investigació policial de el cas.

El Cas Almeria també apareix de forma més recent en les actes de la Comissió d'Interior de Senat. El senador d'el Grup Parlamentari Mixt i membre d'EH Bildu Iñarritu García, en resposta a la intervenció de l'Ministre de l'Interior Fernando Grande-Marlaska en una sessió de control planteja el grau de compliment dels Drets Humans a l'Estat i parla de el cas d'aquests tres joves, afirmant la necessitat de reconeixement d'aquestes persones.

Una altra de les més recents intervencions va ser la de l'membre de Congrés dels Diputats, Jon Iñarritu, que va presentar al maig de 2018 la petició que els morts en el Cas Almeria fossin reconeguts com a víctimes de terrorisme d'Estat. "Aquesta va ser rebutjada pel Govern. Aquest és un dels principals objectius que persegueixen ara, tant els familiars de les víctimes com les associacions de l'etapa de la Transició" apunta Chaymaa. Fins al moment, només el parlament de Cantàbria ha fet una declaració institucional sobre les víctimes sense arribar a aconseguir el reconeixement oficial.

Què es pot fer més en aquest cas?

Les famílies han estat sotmeses a una lluita tenaç, tot i que han tingut fins i tot informació filtrada i cartes anònimes d'un "un suposat agent de la Guàrdia Civil implicat" que li parlaria d'aquelles terribles tortures «A el principi els van donar una pallissa (. ..) perdent un d'ells el coneixement (...) els van matar d'un tret per separat ... ».El text abunda en detalls, com la crema de el vehicle amb una llauna de gasolina amb els tres joves dins.

Chaymaa apunta que no creu que sigui massa tard seguir trobant nous detalls. "Molts de les persones que van viure el fet més o menys de prop segueixen amb vida. És cert que no tenim molta informació de figures crucials en els fets, com són els membres de la Guàrdia Civil. Si tinguéssim testimonis per part d'ells, canviaria enormement la llera de la investigació ".

Hijano, per la seva banda, conclou a Públic que "han d'aparèixer més expedients i declaracions". Compartim l'opinió d'Antonio Ramos qui afirma que "el cas està pendent sobretot de les declaracions de vuit guàrdies civils no jutjats i testimonis dels fets". També queden per donar a conèixer els testimonis d'altres persones que van intimar o van compartir confidències amb ells.

GAUDÍ VA MORIR AVUI FA 87 ANYS. PETITA BIOGRAFIA DEL POETA DE LA PEDRA . Antoni Gaudí destaca com una figura excepcional de l’arquitectura modernista europea. Ell, com cap altra arquitecte, va saber entendre i utilitzar l’arquitectura medieval, i oferir una interpretació personal que aconseguia una expressivitat pròpia, portant fins a conseqüències impensables els principis estructurals gòtics.

 

Antoni Plàcid Guillem Gaudí i Cornet va néixer a Reus (Tarragona), el dimecres 25 de juny de 1852. Tot i aquesta afirmació, durant molts anys es va dir que havia nascut a Riudoms, una petita població propera a Reus d’on provenia el seu pare. Encara no s'ha trobat el registre de naixement de Gaudí, però si que sabem que aquest va ser batejat el 26 de juny a l’església de Sant Pere de Reus, tal i com consta al llibre de registres baptismals. Aquesta proximitat temporal entre el naixement i el bateig és el que fa suposar que Gaudí va venir al món a Reus, ja que no era molt comú traslladar un nadó d’un dia. Però tot i les especulacions que podem fer, aquest dubte no s’aclarirà fins que es trobi la partida de naixement del futur arquitecte.

Francesc Gaudí i Serra, de professió calderer, i Antonia Cornet i Bertran van crear una gran família amb cinc fills, el més petit dels quals era Antoni Gaudí. L’infantesa d’aquest va transcórrer entre Reus, on els seus pares hi tenien el negoci, i els camps de Riudoms, principalment a la masia de la família paterna, coneguda com Mas de la Caldera, en referència a l’ ofici que, ja des de quatre generacions anteriors, exercien els seus avantpassats, tant per part de pare com de mare. Tot i que se sap poc de la infantesa de Gaudí, la seva mala salut, agreujada per atacs reumàtics, va fer que Antoni passes poques estones a l’escola dels Escolapis de Reus i que gran part dels anys de ninesa gaudís dels aires del camp de Riudoms, on acompanyat de la seva mare i d’algun dels seus quatre germans va aprendre a apreciar la naturalesa i a meravellar-se per les seves magnífiques formes. Ja des de molt petit ja va demostrar la seva passió per l’art, i l’any 1867 va realitzar una sèrie de dibuixos per il·lustrar la revista manuscrita El Arlequín, editada per Gaudí i pels seus companys d’estudis Eduard Toda i Josep Ribera, durant el seu darrer curs a l’escola Pia.

L’any 1869, al finalitzar els seus estudis de batxillerat, es va traslladar a Barcelona, on vivia el seu germà, estudiant de medicina. A la Ciutat Comtal, Antoni Gaudí va anar a classes a l’Institut d’Ensenyança Mitjana, i més tard va cursar les assignatures prèvies a l’ ingrés a l’Escola d’Arquitectura. El seu interès pel món de l’arquitectura era evident, ja que juntament als seus dos amics de joventut, Toda i Ribera, l’any 1868 va iniciar un projecte, casi utòpic, per a restaurar l’abandonat edifici del Monestir de Santa Maria de Poblet. La seva proposta era convertir aquest espai en una comunitat d’artesans, artistes i persones que cultivaven les arts i les ciències.

L’any 1873 Gaudí va iniciar els seus estudis d’arquitectura a l’Escola de Belles Arts Llotja, entitat que dos anys més tard donaria lloc a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, amb seu a l’edifici de la Plaça Universitat de Barcelona. Entre els professors que va tenir durant la carrera destacava la persona del director del centre, el reconegut arquitecte Elies Rogent. La necessitat de trobar la manera de pagar els estudis el va portar a treballar de delineant en diferents estudis. Ja durant el seu primer curs, va rebre l’encàrrec de col·laborar en els projectes que realitzava el reconegut mestre d’obres Josep Fontseré en el Parc de la Ciutadella i en el mercat del Born de Barcelona. També va col·laborar amb altres il·lustres arquitectes, com Francesc de P. del Villar, al que va ajudar en el projecte per al cambril i l’àbsida del monestir de Montserrat, i en els estudis de Pedrés i Borràs i en el de Serrallach.

Durant l’època d’estudiant es va veure influït per les dues tendències pre-modernistes que dominaven el panorama cultural europeu: l’arquitectura gòtica, amb la seva capacitat per crear grans estructures arquitectòniques plenes de solides; i l’estètica oriental que tant cridava l’atenció als artistes europeus. Va ser a la mateixa Escola d’Arquitectura de Barcelona on va poder consultar, tal i com ell mateix va deixar anotat en el tercer dels seus dietari de 1876-1877, l’Album Laurent, la col·lecció de monuments i obres d’art, fotografies realitzades pel reconegut fotògraf francès. Entre les moltes làmines que va consultar, Gaudí mostrava certa preferència per les obres gòtiques, i per les diferents vistes de la Mesquita de Cordova i l’Alhambra de Granada.

L’any 1876 va morir la seva mare amb la que sempre havia mantingut una estreta relació. Aquesta pèrdua va resultar un cop molt dur per al jove estudiant d’arquitectura.

El 4 de gener de 1878, Antoni Gaudí va presentar el seu exercici de Revàlida, projecte amb el que va aconseguir el títol d’arquitecte, que li va ser expedit a Madrid el 15 de març. Es diu que quan Elies Rogent va firmar el títol de Gaudí va comentar: “Hem donat el títol a un boig o a un geni,, el temps ho dirà”. Des d’aquell moment, ja no deixaria de dissenyar i de realitzar una gran quantitat d’obres.

La influència de les grans catedrals gòtiques la trobem en algun dels seus projectes neogòtics, com el retaule que va realitzar per a les religioses de Jesús Maria de Tarragona, el mobiliari per a la capella del col·legi Jesús Maria de Sant Andreu de Palomar de Barcelona, la Capella del Santíssim d’Alella (1883), el mobles del Palau de Comillas de Cantabria (1878-1880) i especialment en els projectes en els que treballava com a col·laborador de Joan Martorell, entre ells, el de l’església del monestir benedictí de Villaricos (Alemeria) l’any 1882, la delineació de la façana de la Catedral de Barcelona (1882) o el col·legi de les Saleses del Passeig de Sant Joan de Barcelona (1885). També dins d’aquesta tendència medievalitzant destaquen els primers projectes que va realitzar per al temple de la Sagrada Família.

Des dels primers anys com a professional va demostrar que era un artista complert. Seves són obres tan diverses con els fanals de la plaça Reial de Barcelona, el disseny de mobles per a la capella del panteó del marquès de Comillas, una vitrina de ferro forjat, fusta i vidre per a esposar guants de la Casa Esteve Comella a l’Exposició Universal de París o un quiosc per vendre flors a la Rambla de Barcelona.

Persona poc donada a escriure les seves idees estètiques, sempre s’ha dit que a Gaudí només se li coneix un sol article publicat durant el mes de febrer de 1881 en el diari La Renaixensa, en el que escriu sobre l’Exposició d’Arts Decoratives del Institut del foment del Treball Nacional. Però fent un buidatge d’aquest mateix diari, La Renaixensa, en una crónica del 9 de febre de 1890 firmada pel Dr. Franch, hi trobem la resposta que Antoni Gaudí va fer per les crítiques rebudes per la façana de l’edifici de l Palau Güell.

Durant els darrers anys de la dècada de 1870, Gaudí va conèixer a Eusebi Güell, qui amb els anys es convertiria en el seu perfecte mecenes, ja que li donava una total llibertat en el disseny i execució dels projectes que li encarregava.

Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918) va seguir els passos del seu pare Joan Güell i Ferrer, un reconegut industrial que tot i haver nascut a Torredembarra l’any 1800 de molt jove es va traslladar a Cuba amb la seva família. A la illa Caribenya va fundar una societat mercantil que li va proporcionar una gran fortuna. L’any 1836 va tornar a Barcelona on va tenir el seu fill Eusebi, al que li va transmetre la seva riquesa i també la seva qualitat com a industrial, ja que no només va conservar les industries del pare, sinó que en va crear de noves. Eusebi Güell realitzava llargs viatges per Europa i va ser durant la seva visita a París amb motiu de l’Exposició Universal de 1878 quan va poder apreciar en el Pavelló d’Espanya, una excepcional vitrina de fusta de roure, ferro forjat i vidre que, tot i la bellesa que tenia, complia a la perfecció la seva funció de mostrar els objecte que contenia.

De tornada a Barcelona, Güell es va dirigir a la guanteria Casa Comella, propietaris d’aquella vitrina, per informar-se de l’autoria del moble que tant li havia impressionat. Allà el van enviar als tallers Puntí, on el jove arquitecte acostumava a passar llargues estones i on van ser presentats els dos personatges.

Entre Eusebi Güell i Antoni Gaudí hi trobem diverses característiques que ens ajuden a entendre la forta relació que va existir entre els dos grans personatges. Güell home de gran religiositat i fundador del diari La Renaixença, era un convençut catalanista i un gran amant de les arts: dibuixava, pintava, apreciava la música fins al punt d’organitzar importants concerts al Palau que Gaudí li va construir a Barcelona. Aquesta sensibilitat va ser fonamental per a que comprengués a la perfecció a Gaudí, fins al punt de donar-li plena llibertat d’acció en totes les obres que li va encarregant.

L’any 1882 es va posar la primera pedra del temple de la Sagrada Família de Barcelona. En aquells moments, el jove Gaudí encara no tenia cap relació amb aquest projecte, tot i que un any més tard va ser l’encarregat de realitzar un estudi sobre les columnes de la cripta.

Gaudí va ser un gran amant de la naturalesa, i en casi tots els seus projectes aquesta es converteix en la principal font d’inspiració. La Casa Vicens (1883-1888), destaca per la seva façana recoberta, casi en la seva totalitat, per rajoles en les que s’hi representen petites flors grogues. També l’any 1883 va iniciar la construcció de la Vila Quijano, coneguda amb el nom de “El Capricho”, a la localitat santanderina de Comillas. En aquest projectes també es veu clarament la influència de l’art i l’arquitectura de l’Orient Mitjà. Sabem que durant els anys en que Gaudí realitzava aquests edificis, l’arquitecte tenia una sèrie de fotografies en les que s’hi mostraven edificis de l’Índia i d’Egipte.

El dia 3 de novembre de 1883 va ser un dia molt important per a Gaudí, ja que es va convertir oficialment en l’arquitecte de la Sagrada Família, iniciant així una aventura que ell no veuria culminada i que actualment, tot i que cada vegada avança amb més rapides, encara es troba lluny del seu final. L’encàrrec per a convertir-se en el director de les obres del temple va arribar gràcies a la recomanació que Joan Martorell, amb el que Gaudí havia treballat anys abans, va fer al responsable del temple, el senyor Bocabella, un cop Francesc de Paula del Villar va dimitir com a arquitecte de la Sagrada Família. Però la construcció del temple no va ser l’únic encàrrec rebut per l’arquitecte durant la dècada dels vuitanta. L’església, clients particulars i principalment el comte Güell, van reclamar la col·laboració de Gaudí en els seus projectes. Per al noble català, l’arquitecte va realitzar multitud de dissenys, com un pavelló de caça (1882), la Finca Güell (1884-1887) o les Bodegues Güell del Garraf (1895). Però l’encàrrec més destacat va ser el Palau Güell (1886), un gran edifici situat molt a prop de la Rambla de Barcelona.

Gaudí no va dubtar en anar allà on era reclamat. Per aquesta motiu, l’arquitecte va treballar fora de Catalunya i va realitzar obres tan significatives com el Palau Episcopal d’Astorga, a Lleó.

A l’Exposició Universal de Barcelona celebrada l’any 1888, es va presentar un projecte de Gaudí. Es tractava del pavelló de la Companyia Transatlàntica, propietat d’Antonio López i López, primer marqués de Comillas i pare de l’esposa d’Eusebi Güell. Amb els anys, el Sr. López es convertiria en un altre dels grans clients de Gaudí, i l’any 1892 li va encarregar construir l’edifici de les Missions Catòliques dels Franciscans a Tànger. Per a tal propòsit, l’arquitecte va idear una gran fortificació que volia simbolitzar la força de la fe cristiana en terres àrabs. El citat temple no s’arribaria a realitzar mai, però si observem el dibuix que ell va realitzar ens adonem de la quantitat de similituds que tenia amb el Temple de la Sagrada Família, principalment pel que fa a la inclusió de grans torres parabòliques. Durant els primers anys de la dècada de 1890, va iniciar les obres de la Casa Botines, a Lleó, y va projectar a Comillas (Santander) la peculiar i personal Villa Quijano.

L’any 1894 va iniciar al disseny per a la futura església de la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cervelló. En els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, l’arquitecte va realitzar destacats encàrrecs. El 1898 començarien les obres de la Casa Calvet, amb la que Gaudí va guanyar el premi al millor edifici de Barcelona de l’any 1900; la Casa Bellesguard (1900-1909), el projecte per al Primer Misteri de Glòria per al Rosari monumental del camí de la Santa Cova de la muntanya de Montserrat, o la decoració de la casa de la marquesa de Castelldosrius.

Amb el canvi de segle es va iniciar un dels projectes més ambiciosos del comte Güell, que un cop més va comptar amb la col·laboració de Gaudí. La urbanització del Park Güell de Barcelona, amb la distribució de solars, porxades, galeries i vivendes, en perfecte harmonia amb el terreny. En una d’aquestes cases, l’any 1905 l’arquitecte s’hi va instal·lar juntament amb el seu pare, el qual moriria un any més tard, i la seva neboda Rosita. Amb el projecte del Park, Gaudí tornava a demostrar el seu amor per la natura al considerar-la un element més del seu projecte. Tot i els esforços realitzats per Güell i per l’arquitecte per convertir aquest somni en una realitat, l’any 1914 es donaria per finalitzat el projecte sense haver arribat al seu objectiu: crear una ciutat-jardí.

L’any 1903 Gaudí va viatjar a Palma de Mallorca per realitzar els treballs de restauració de la catedral gòtica de la ciutat; a 1905, de tornada a la Ciutat Comtal, va iniciar la remodelació total de la casa de Josep Batlló, i l’any 1906, la de la Casa Milà, coneguda com “La Pedrera”, edifici que no seria finalitzat fins 1912. L’any 1909, va realitzar un projecte per a un gratacels a la ciutat de Nova York, un gran hotel que mai s’arribaria a construir tot i la seva originalitat.

Però si una obra va marcar la vida de Gaudí, aquesta sens dubte va ser el Temple de la Sagrada Família. Durant tots aquest anys, l’arquitecte va seguir treballant en la seva construcció, primer combinant aquest amb altres projectes. Però l’any 1914, desprès de patir una greu malaltia que l’obligaria a passar llargues estades a Puigcerdà (1911) i de perdre a la seva neboda Rosita Egea Gaudí als 36 anys (1813), Gaudí patir una forta crisi personal que el portaria fins a una de les decisions més valentes de la seva vida: dedicar-se exclusivament a la realització de les obres de la Sagrada Família, fins al punt que l’any 1925, sis mesos abans de la seva mort, va traslladar la seva vivenda al taller del temple.

Aquesta dedicació exclusiva d’Antoni Gaudí en el projecte de la que es coneixia com la “Catedral del Pobres” ens porta a parlar del profund sentiment religiós que sempre havia mostrat, tant pel que feia a les seves activitats personals com en les seves obres. Són molts els símbols relacionats amb la fe cristiana que l’arquitecte incloïa tant en els seus projectes religiosos com en els edificis residencials o particulars. Les creus són una decoració recorrent que trobem tant en les cases del Park Güell com en les Cases de Bellesguart o Batlló. També la casa Milà va ser projectada com si es tractes d’un altar a la Verge del Roser... Des dels seus inicis com arquitecte, sempre va mantenir intenses relacions amb diversos estaments de l’església, de la qual va rebre gran quantitat d’encàrrecs, alguns de menors, com la construcció de l’escola de les Teresianes de Barcelona, i altres de major envergadura, com el Palau Episcopal d’Astorga o el mateix temple de la Sagrada Família. Per a la realització d’aquests projectes, Gaudí va mantenir converses amb personalitats tan importants com el bisbe d’Astorga, Joan Baptista Grau, al que durant molts anys l’arquitecte va considerar el seu guia espiritual. A la mort de Grau l’any 1894, Gaudí va entrar en una forta crisi de fe, la qual va recuperar gràcies als consells rebuts pel futur bisbe de Vic, Josep Torres i Bages, una persona molt influent en aquell moment, principalment per la seva vinculació amb el Cercle Artístic de Sant Lluc, una entitat catòlica fundada l’any 1893 pels germans Llimona i a la que Gaudí s’hi va adherir l’any 1899.

Antoni Gaudí destaca com una figura excepcional de l’arquitectura modernista europea. Ell, com cap altra arquitecte, va saber entendre i utilitzar l’arquitectura medieval, i oferir una interpretació personal que aconseguia una expressivitat pròpia, portant fins a conseqüències impensables els principis estructurals gòtics. Són característics de l’estil de Gaudí els arcs parabòlics i de segments de catenàries, les columnes inclinades, les obertures de contorns corbats i fins i tot irregulars, els paràmetres corbats dels murs i les voltes anivellades i contrapuntades en les que s’eliminen els contraforts. També són originals les seves cobertes, on, per fugir de les superfícies planes, utilitza una textura rugosa per als terrats dels edificis, o bé els cobreix d’elements funcionals amb aparença escultòrica no figurativa, com les xemeneies del Palau Güell o la Casa Milà.

Per a Gaudí la geometria es troba a la naturalesa. Són moltes les obres de l’arquitecte en les que s’hi veu una clara imitació de les formes naturals. Possiblement l’exemple més clar el trobem en la Casa Milà, a la que va saber conferir un criteri plàstic únic, en el que la forma dinàmica dels volums quedava sàviament unit amb l’ús dels materials decoratius com el ferro forjat i la ceràmica.

Gaudí era un home que professava una profunda fe. Cada tarda a partir de les cinc , sortia de la Sagrada Família per anar fins a l’església de Sant Felip Neri, al barri Gòtic, per escoltar missa, i cap a les vuit ja tornava cap al seu taller. Aquest trajecte sempre el feia a peu, amb l’excusa de que era més sa. Però aquest acte rutinari es va veure brutament interromput el dilluns dia 7 de juny de 1926 a les sis de la tarda, quan Antoni Gaudí va ser atropellat per un tramvia de la línia 30 que circulava per la Gran Via, a l’alçada del carrer Bailén en ple centre de Barcelona.

El cos malferit de Gaudí va quedar estes allà al terra, sense que, en un primer moment, ningú el volgués socòrrer, ja que per les robes que portava va ser confós amb un rodamón. Finalment un membre de la guàrdia urbana va obligar a parar un taxi per que el portés al centre sanitari més proper on va rebre les primeres cures. Davant de la gravetat de les ferides, es va demanar que el traslladessin al Clínic, però per alguna raó desconeguda, els camillers van variar el seu recorregut i el van acabar traslladant a l’Hospital de la Santa Creu, institució actualment desapareguda i que tenia les seves instal·lacions on avui hi ha la Biblioteca de Catalunya. Gaudí, que en el moment de l’accident no anava identificat i al no ser reclamat per ningú, va ser instal·lat en una sala col·lectiva. Un cop Gaudí va ser reconegut pels metges, aquest van decidir passar-lo a una habitació individual i atendre’l millor, tal i com ells consideraven que es mereixia una persona de la categoria de Gaudí.

El genial arquitecte va morir el 10 de juny de 1926 a conseqüència de les ferides sofertes tres dies abans, quan va ser atropellat per un tramvia.

El seu cos va ser enterrat el dia 12 a la Capella del Carme de la Cripta de la Sagrada Família, el seu gran projecte vital del que només va poder veure acabat un dels seus campanars, el de Sant Bernabé. Les cròniques del moment ens narren un enterrament multitudinari i molt sentit per tots els barcelonins que en aquell moment ja van voler retre homenatge a una de les personalitats més importants de la ciutat.

Així doncs, amb la mort de Gaudí desapareixia una de les principals figures de l’art català de tots els temps. Una persona dedicada en cos i ànima a la seva passió creadora. En un article publicat el dia 17 de juny de 1926 en el diari El Dia. Les lletres Catalanes, de Terrassa, en motiu de la mort de l’arquitecte, l’autor del text fa una glosa sobre la persona i l’obra de Gaudí en la que llegim: “ Parlo de l’artista. L’home no m’interessa. I en el cas de Gaudí, l’home s’anul·la sempre. Calia haver-lo tractat mal que fos uns sola vegada per a comprendre que dintre d’ell i l’entorn d’ell la força de l’home vivia sempre controlada, colonitzada, acaparada en absolut per la força de l’artista. Gaudí era més que un home: era un artista amb tots els atributs. I al peu del canó a tothora...” 

Frenar la ultradreta. Això és el que estem vivint en els darrers temps a casa nostra. Crispació, trampes, mentides.

 

Una dècada després del seu naixement, EH Bildu té ja tot preparat per a un congrés marcat per la pandèmia de l'coronavirus i, també, per la latent amenaça involucionista de l'extrema dreta. La coalició sobiranista establirà les bases d'un nou cicle polític en què buscarà consolidar el seu paper institucional, amb una oferta clara i rotunda tant al País Basc com a Madrid: unir forces en l'àmbit de l'esquerra per impedir l ' "agenda autoritària" de l'extrema dreta.

La trobada de la militància d'EH Bildu serà propi d'aquesta època. La reunió presencial a l'ampli Bilbao Exhibition Center (BEC) de Barakaldo estarà condicionada per les mesures de prevenció davant la pandèmia, més enllà que a aquella hora ja haurà finalitzat l'estat d'alarma. També es podrà seguir des de casa, tal com va passar amb les diferents fases congressuals prèvies a aquest esdeveniment.

Dins el BEC passaran diverses coses. D'una banda, es ratificarà a Arnaldo Otegi com a coordinador general d'aquesta coalició, integrada a dia d'avui per Sortu, Eusko Alkartasuna i Alternatiba, així com per militants provinents de la ja desapareguda Aralar. Otegi continuarà sent una de les cares centrals d'aquesta aposta, però no l'únic: la direcció estarà integrada per una planxa composta per set representants de l'sobiranisme basc d'esquerres que han obtingut l'ampli suport de la militància.

Al BEC es parlarà també de el futur d'aquesta organització política. I en el futur apareix la preocupació pel creixement d'una ultradreta que, ajudada pel PP, rebre imposar la seva agenda involucionista o "autoritària", com va afirmar aquesta mateixa setmana Otegi en un vídeo per l'1 de maig. "Els neofeixistes volen fer una revolució conservadora en nom de la llibertat burgesa. L'esquerra ha de recuperar un altre sentit de la llibertat: la que es compra amb diners no és llibertat, és privilegi", va reflexionar.

En aquest marc, la proposta política d'EH Bildu inclou també un marc d'actuació clar davant el fenomen de la xenofòbia i la retallada de llibertats que promou l'extrema dreta. "Des del primer moment hem dit que si està a les nostres mans, la ultradreta no estarà en cap costat", afirma a Público Garikoitz Mujika, director general de la coalició abertzale.

EH Bildu situa precisament en aquest context el "sosteniment d'aquest Govern", en al·lusió als suports oferts per EH Bildu a qüestions clau, com els últims pressupostos generals de l'Estat (PGE). "L'alternativa ja sabem quina és: la foto de Colom, amb Ciutadans ja desaparegut i amb PP i Vox amb més força", ha afirmat Mujika, que destaca precisament aquesta "finestra d'oportunitat" que existeix amb l'actual Executiu de PSOE i Unides Podem .

L'estratègia política que sortirà ratificada de l'congrés d'aquest diumenge apunta precisament a combinar aquest posicionament a Madrid al costat de les reivindicacions independentistes que formen part de l'ADN d'aquesta coalició. També apareixen qüestions programàtiques d'àmbit socioeconòmic, així com el reclam de "resolució de les conseqüències de l'conflicte", una cosa que passa principalment per la fi de la política penitenciària d'excepció aplicada durant els darrers trenta anys contra els presos condemnats per delictes relacionats amb ETA .

"Una nova relació"

Jule Goikoetxea, professora de el Departament de Ciències Polítiques de la Universitat del País Basc i investigadora de la Universitat d'Oxford, destaca precisament que la formació liderada per Otegi "ha obert una nova relació entre el sobiranisme i el Govern de PSOE i Unides Podem". De fet, subratlla que s'ha generat una "relació constant", cosa que fins ara no havia passat. "Això ha estat important i això, també, preocupa el PNB, que tem que se li desplaci com a únic representant a Madrid dels interessos bascos", sosté.

"EH Bildu ha canviat la dinàmica de les negociacions a Madrid. Això incomoda el PNB, perquè ja no té el monopoli: ara hi ha una coalició que juga a el pragmatisme, tant com tu o més", resumeix per la seva banda Asier Blas, director de l' Departament de Ciència Política i de l'Administració de la Universitat del País Basc.

L'estratègia política que sortirà ratificada de l'congrés d'aquest diumenge apunta precisament a combinar aquest posicionament a Madrid al costat de les reivindicacions independentistes que formen part de l'ADN d'aquesta coalició. També apareixen qüestions programàtiques d'àmbit socioeconòmic, així com el reclam de "resolució de les conseqüències de l'conflicte", una cosa que passa principalment per la fi de la política penitenciària d'excepció aplicada durant els darrers trenta anys contra els presos condemnats per delictes relacionats amb ETA .

"Una nova relació"

Jule Goikoetxea, professora de el Departament de Ciències Polítiques de la Universitat del País Basc i investigadora de la Universitat d'Oxford, destaca precisament que la formació liderada per Otegi "ha obert una nova relació entre el sobiranisme i el Govern de PSOE i Unides Podem". De fet, subratlla que s'ha generat una "relació constant", cosa que fins ara no havia passat. "Això ha estat important i això, també, preocupa el PNB, que tem que se li desplaci com a únic representant a Madrid dels interessos bascos", sosté.

"EH Bildu ha canviat la dinàmica de les negociacions a Madrid. Això incomoda el PNB, perquè ja no té el monopoli: ara hi ha una coalició que juga a el pragmatisme, tant com tu o més", resumeix per la seva banda Asier Blas, director de l' Departament de Ciència Política i de l'Administració de la Universitat del País Basc.

El model de Navarra

L'aposta de la formació sobiranista per aquest "pragmatisme" que assenyala Blai també s'ha deixat sentir al Parlament de Navarra: allà governa el PSN gràcies als vots de Geroa Bai, Podem i Esquerra-Ezkerra i l'abstenció d'EH Bildu. El territori navarrès també ha estat escenari de l'acord entre l'Executiu de Chivite i la coalició abertzale per permetre que els pressupostos forals de 2021 sortissin endavant.

"Nosaltres no sostenim a Chivite. El que sí fem és que la dreta i el règim no tornin a tenir ressorts de poder i que no condicionin la vida política i social. Volem deixar-los fora de les institucions i dels àmbits de poder, per això actuem d'aquesta manera a Navarra ", explica Mujika en vigílies de l'congrés que se celebrarà al BEC i que ratificarà, precisament, aquesta via política.

"Perquè Espanya tracta Catalunya com una colònia". Aquesta porca premsa madrilenya està fent la mateixa feina que amb Cuba. No sencera. És la bàrbara mentalitat castellana, el seu cervell collonut (tenen testicles en comptes de cervell en la mollera) ".

 

Unamuno: "Mereixem perdre Catalunya. Aquesta porca premsa madrilenya està fent la mateixa feina que amb Cuba. No sencera. És la bàrbara mentalitat castellana, el seu cervell collonut (tenen testicles en comptes de cervell en la mollera) ".

Unamuno associa Catalunya a Cuba, ¡excolònia !. ¿Aplicaria seu diagnòstic també a Monarquia, Congrés, Senat, partits polítics, societat espanyola ...?

"Veritat és el que entén el receptor". És dogma en comunicació. Unamuno diu colònia a Catalunya. Així ho interpreta l'independentisme. El llibre "Adéu, mare pàtria" recull actes d'independència d'ex colònies espanyoles. Fragment de la de Cuba:

"Ningú ignora que Espanya governa l'illa de Cuba amb un braç de ferro ensangonat. No només no la deixa seguretat en les seves propietats, arrogant-se la facultat d'imposar-tributs i contribucions al seu gust, sinó que tenint-privada de tota llibertat política (...) no pot demanar el remei als seus mals, sense que se'l tracti com rebel, i no se li concedeix un altre recurs de callar i obeir ".

El mateix que pensa el parlament català de majoria absoluta independentista. Consideren "causa crítica" per independitzar-se. Realitat ... o l'Estat espanyol es comunica molt malament.

Per què vol ser independent Catalunya? Per ...

Defensar la pròpia històrica davant dels que la ignoren, volen anul·lar-

Optimitzar el nivell de vida de "tots" els habitants de Catalunya pel que generen amb el seu treball. Depenent de l'Estat espanyol no és possible.

Gaudir de total llibertat individual i col·lectiva davant dels que la impossibiliten, castiguen, política, econòmica, judicial, policialment.

Aplicar una justícia social necessària que l'Estat espanyol impedeix.

Viure en una veritable democràcia. A Espanya disminueix acceleradament.

No dependre d'una monarquia incoherent, corrupta, incompetent, antidemocràtica.

No ser tractats com una colònia.

Colonització.

Diccionari: "Imposar, per la llei o per les armes, les pròpies polítiques, lleis, llengua, (...), a el territori conquistat i explotació econòmica de la mateixa". ¿Aplicable a l'crònic conflicte "Espanya / Catalunya"? Alguns fets publicats, comprovables:

"Imposició per polítiques":

Catalunya, amb consciència de subjecte polític, porta segles depenent de les polítiques emanades primer de la Corona Castellana, després de l'Estat espanyol.

No pot generar polítiques pròpies. Sempre, en tot, supeditada a les de l'Estat.

"Imposició per les lleis":

Des Tractat de Nova Planta fins avui. El Constitucional anul·la un Estatut "constitucionalment" elaborat, ratificat. Lleis catalanes anul·lades pel Constitucional. Suprem espanyol, jutjats, s'imposen a Parlament, President català.

Presos polítics condemnats; càrrecs i centenars de manifestants imputats. D'altres, acusats de terrorisme.

"Imposició per les armes". Demostrat històricament.

Fraga: "Catalunya va ser ocupada per Felip IV, va ser bombardejada per Espartero, l'ocupem el 1939 i estem disposats a tornar a ocupar tantes vegades com sigui necessari ..."

Actuació policial el 1.0 davant pacífics votants "armats" de paperetes de vot. Més de 1.000 ferits. Amenaça de l'exèrcit.

"Imposició de la llengua". Algunes mostres:

Felip IV: "Cal imposar a Catalunya els usos i costums castellans".

Felip V: Tractat de nova planta. Substitueix funcionaris catalans per castellans. Prohibeix el català.

Calvo Sotelo: "Cal omplir Catalunya de gent de parla castellana".

Llei Wert (Rajoy, PP): "Cal espanyolitzar els nens catalans".

"Explotació econòmica".

The Wall Street Journal: "Catalunya, obligada a aportar el 9% del seu PIB anual. (240.000 milions d '€). El major% d'Europa ". Disminueix recursos per a sanitat, educació, infraestructures, desenvolupament integral.

Financial Times, tercer any consecutiu: "Catalunya, la millor zona de sud d'Europa per invertir". Ho fan grans multinacionals. L'Estat espanyol no inverteix, espolia.

Es legisla perquè empreses catalanes marxin a Espanya. El Rei ho intenta. Pressió directa i indirectament.

La UE la considera "motor econòmic d'Europa". Espanya ho frena.

Catalunya forma part d'una "banana europea" amb present i futur econòmic. L'Estat espanyol no figura. Espanya la debilita. No materialitza inversions en infraestructures, etc.

Colonialisme perifèric. Experts mundials (Ohmae, Drucker) qualifiquen així a "zones que generen molta riquesa dominades pels que produeixen molt menys". Cita a Catalunya.

Catalunya és a Espanya com Alemanya per a Europa: potència industrial, econòmica, exportadora. Diferències: Alemanya fixa quant aporta i decideix sobre Europa. A Catalunya se li imposa aportació. No decideix ni sobre si mateixa. És dirigida.

Aeroport de Barcelona depèn de l'Estat. Companyies aèries volen connexió directa. S'obliga a escala a Madrid.

Port de Barcelona elegit per multinacionals navilieres com a punt d'entrada a Europa. Exigeix ​​connexió ferroviària d'ample europeu. L'Estat no executa. Primer d'Europa en creuers. Molt important en mercaderies. Depèn de Madrid. Obligat a finançar a ports competidors.

Europa aporta fons per al "eix mediterrani" L'Estat els desvia per autovies, línies buides, a Espanya.

Catalunya: Primera en revolució industrial. Té cultura productiva, de R + D. Barcelona: 5a ciutat de el món en atractiu i de talent segons principals Tecnològiques. Dependent d'Espanya veu limitat poderosament el seu potencial.

...

Què va dir Cuba: "... no pot demanar el remei als seus mals, sense que se'l tracti com rebel, i no se li concedeix un altre recurs de callar i obeir". Als molts independentistes, els més de 1.000 ferits, presos polítics, exiliats ... els sona això.

Com qualificar la mentalitat dels que a Espanya: monarquia, polítics, militants, votants; mitjans, sistema judicial, han provocat aquest tracte i aquesta "reacció"? Què diria d'ells avui Unamuno? Com justifiquen els polítics, votants, mitjans, a Catalunya, que és millor seguir colonitzats que ser independents? ¿Es va aprendre alguna cosa de Cuba, preguntaria Unamuno? Alguna iniciativa per solucionar el conflicte ...? Cap. A l'contrari.

Per què vol ser independent Catalunya ...? El 7è motiu:

"Per deixar de ser una colònia, davant dels que la tracten, exploten, política, legal, cultural, econòmicament".