Sembla increïble que tota una societat, l'espanyola, composta per diversos milions de persones, en l'actualitat uns 46.500.000, i que compta amb accés lliure a informació sobre aquesta i moltes altres qüestions, hagi conclòs de manera majoritària que el que ha passat a els anys posteriors a la mort del dictador Francisco Franco va ser un període de reconciliació i concòrdia denominat Transició, com afirma Pau Casado, i no el que realment va esdevenir: la successió determinada per Franco. De fet, l'any 2000 l'aclaparadora majoria dels enquestats va respondre al CIS que el Rei (Joan Carles I) havia estat la figura que més va contribuir al canvi i gairebé el 90% va concloure que se sentia orgullós de la Transició.
Estic convençut que l'assumpció com verídic del relat de l'anomenada Transició democràtica espanyola, en lloc de la esdevinguda Successió franquista, s'estudiarà en el futur per conèixer en profunditat com es construeix un relat completament fictici i s'inocula en la ciutadania de forma tan efectiva . Mentrestant, l'únic que podem fer és intentar demolir-amb fets objectius i innegables perquè la llum s'entrevegi la veritat. I aquesta, certament, poc té a veure amb la retòrica oficial.
No va poder ser modèlica perquè va ser violenta
Un de les claus que demostren que el període esmentat dista molt de ser modèlic i s'acosta, paradoxalment, al negat per Pablo Casado (ocultació, submissió, por) és el nivell de violència. Aquest període històric va ser el més violent dels esdevinguts a Europa Occidental i el segon més violent de tot Europa després de Romania. Els diferents autors, des Sophie Baby 'El mite de la transició pacífica' fins Xavier Casals, sostenen que entre 1975 i 1981 o 1983 hi va haver entre 590 i 700 morts. La Transició grega va comptabilitzar 29 morts. La portuguesa menys encara.
No va poder ser de consens perquè la va dirigir Joan Carles I
Normalment, els veritables períodes de transició entre règims autoritaris i democràcies es caracteritzen perquè aquests són dirigits per personalitats alienes, o almenys crítiques, al règim autoritari que queda en el passat. Tant si parlem de Portugal com de Grècia, per exemple, és evident que no van ser altes personalitats afins del règim autoritari els que van dirigir les seves transicions, tot i que la grega tingui els seus matisos i semblants a la nostra.
"No es tracta ni molt menys d'un rei que hagués estat lluitant contra el franquisme des de l'exili i que un cop enderrocat o mort el líder, hagués tornat al país i hagués estat rebut amb felicitacions". -Lluís Gonzalo Segura, extinent de l'Exèrcit de Terra d'Espanya-
De fet, el normal és que les personalitats que van ostentar el poder durant les transicions democràtiques haguessin representat l'oposició o, almenys, en un moment donat, s'haguessin revelat militar o políticament contra el règim autoritari. Joan Carles I no només va ser apadrinat per Franco, sinó que va arribar a ser cap de l'Estat durant la dictadura i ni tan sols avui s'albira contradicció o cap crítica al dictador i genocida espanyol. Mai es va revoltar o contrariar al Caudillo.
No es tracta ni molt menys d'un rei que hagués estat lluitant contra el franquisme des de l'exili i que un cop enderrocat o mort el líder, hagués tornat al país i hagués estat rebut amb felicitacions. Ni tan sols d'algú que arribat el moment organitzés una revolta o un cop militar contra el dictador. Molts menys podem parlar d'una personalitat que abanderase la democràcia. Joan Carles estava a palau mentre Franco signava sentències de mort.
No va poder ser democràtica, perquè no hi va haver judicis ni comissions
Espanya, a diferència de molts altres països, no va optar per comissions de la veritat o judicis al règim autoritari i als responsables del mateix. Això resulta fonamental perquè el nou estat pugui tenir una gènesi democràtica completament despresa del passat. Espanya va optar per l'amnistia, per l'amnèsia col·lectiva. Els crims del franquisme mai es van jutjar, ni tan sols es va optar per jutjar casos individuals. A Grècia, per exemple, van ser múltiples els militars, inclosos alts comandaments, jutjats i condemnats.
No va poder ser igualitària, perquè les elits van decidir conservar el poder
Un dels elements que demostren fins a quin punt es va tractar d'una successió en lloc d'una transició és l'absència d'igualtat. L'alt nivell d'aforats, la inviolabilitat jurídica del rei o l'absència d'independència i imparcialitat dels òrgans judicials espanyols i la seva materialització en processos tan obscens com el fals judici de la Infanta Cristina, la no investigació de les múltiples denúncies per corrupció i males pràctiques de Joan Carles I, l'existència de misteris com 'Senyor X', 'Elefant Blanc' o 'el Sr. Rajoy ', el fantasma de centenars de milers de desapareguts durant la dictadura, els milers de casos de tortures durant el postfranquisme o l'ús de la justícia com a instrument de repressió a Catalunya demostren, sobretot, que no som iguals davant la llei. I si hi ha un termòmetre que pugui oferir-nos la qualitat democràtica d'un estat aquest és la igualtat davant la llei.
No va poder ser fraternal perquè l'aparell i les elits franquistes van quedar intactes
Si bé és cert que els períodes de transició estan marcats per la continuïtat d'una gran part de l'aparell existent durant els règims autoritaris, cosa que es pot percebre amb claredat tant en els processos esdevinguts a Europa Occidental com a l'antiga Europa Oriental, no ho és menys que en les veritables transicions ha un procés de desmantellament o demolició dels mateixos. Resulta enormement complex trobar estructures pràcticament intactes passats 10, 20 o 30 anys.
No obstant això, els moviments militars esdevinguts a Espanya en l'any 2006, amb motiu de la negociació del Estatut a Catalunya o en aquest agost de 2018 per l'exhumació de les restes del dictador, demostren que les Forces Armades, si bé han viscut un procés de modernització, no així de democratització. I no és l'únic sector de la societat en què es percep: la judicatura, l'Església, el poder econòmic o els partits polítics compten amb una baixíssima qualitat democràtica.
No va poder ser una transició perquè va ser una successió
En definitiva, no va poder ser una transició democràtica perquè va ser una successió franquista. Una successió en la qual tot l'aparell franquista, incloses les elits, van romandre tan intactes que a dia d'avui són perfectament identificables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS