HISTÒRIA DE - La bandera estelada

La bandera estelada és la de combat. Tal com diu l’article 3 de la Constitució provisional de la República Catalana (la carta magna de la Catalunya Independent), redactada i aprovada l’any 1928 a Cuba per l’Assemblea Constituent del separatisme català, "La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc, amb l’addició, en la part superior, d’un triangle blau i estrella blanca de cinc puntes al centre del mateix."

El fet d’haver-hi, en la nostra bandera de lluita, un estel ve de lluny. L’estel solitari simbolitza, ja per ell mateix, la llibertat nacional, la Independència. Si donem un cop d’ull a les banderes dels estats independents i de les actuals nacions sense estat, en moltes hi sovintegen estels. De tots aquests estats independents, el més antic de tots és Cuba, colònia espanyola fins l’any 1898. Cal recordar que la lluita de Cuba per la seva independència era ja seguida amb atenció pels catalanistes del segle XIX. Per tant, no és d’estranyar que la simbologia dels cubans insurgents hagués influït d’allò més en els independentistes que apareixen ja en aquells grups catalanistes. Al respecte podem afegir que, un cop acabada la guerra de la Independència de Cuba, es va crear, a Santiago, l’any 1906, el Centre Catalanista de Santiago de Cuba, on ja s’hi podia veure la primitiva versió de la bandera catalana estelada: al mig d’una senyera catalana hi lluïa un estel blanc de cinc puntes.

El primer estel amb clara intencionalitat nacionalista que es coneix a Catalunya és de data anterior, de 1904, i té a veure amb la Unió Catalanista . Es tracta d’un segell commemoratiu de la presa de possessió per part de la Unió del Pi de les Tres Branques.

Més tard, el 1906, apareix un estel a la capçalera de la revista “Fora Grillons!”, feta a Santiago de Cuba per exiliats catalans (publicació que ja reivindicava sense embuts la independència de Catalunya). A la dècada dels anys 20, un cop acabada la 1a Guerra Mundial, es respiren vents de llibertat, propiciats pel president dels Estat Units d’Amèrica Woodrow Wilson. La Societat de les Nacions provoca esperances infinites… Molts pobles veieren clara la seva oportunitat històrica d’alliberar-se, i així ho aconseguiren la República Txeca, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Armènia al llarg de l’any 1918; altres pobles com Ucraïna, Bielorússia i Geòrgia, són proclamats independents però tot seguit són ocupats pels soviètics.

A totes aquestes nacions que aspiren a alliberar-se s’hi comencen a mobilitzar grups de pressió en medis internacionals. En el cas català, el Comitè Pro-Catalunya fou un dels més actius. Precisament en aquestes circumstàncies es veié la necessitat de dotar-se d’un símbol que representés les aspiracions catalanes, i, és clar, en ell hi apareixia un estel.

Fou a partir de llavors que ja es comença a sentir parlar de la bandera estelada. El seu disseny és, segurament, de Vicenç Albert Ballester, on el triangle blau representa el cel blau de la humanitat, i en el seu centre hi llueix l’estel blanc que representa la llibertat. La primera fotografia on apareix la bandera és en una publicació de 1918. Es tracta del butlletí “L’intransigent”, on es reproduïa una foto d’uns joves nord-americans i uns separatistes catalans subjectant les dues ensenyes. D’altra banda, també el 1918, es posa en circulació una vinyeta –un segell sense valor postal– dedicada a la futura Societat de les Nacions, on també apareix una estelada.

D’estelades en trobem dues més. Una en el darrer número de “La Tralla” (revista independentista radical dels anys 20/30), abans del cop d'estat de Primo de Rivera, i una altra en un document imprès pel Comitè Pro-Catalunya escrit en català i en àrab, per tal de saludar i encoratjar a un dels dirigents del Marroc revoltat contra Espanya.

Les banderes estelades segueixen apareixent en publicacions separatistes catalanes. L’Estelada acompanyà Macià en l’intent d’invasió de Prats de Molló , l’any 1926. Apareix entre els voluntaris catalans a la presó i quan foren conduïts a París per tal de ser jutjats. Existeixen, també, fotos dels conjurats amb l’estelada a diferents llocs…
El 1928, amb la presidència de Francesc Macià de l’Assemblea Constituent del separatisme català, l’estelada torna a ésser present, i els separatistes catalans se la fan seva.

En aquesta època comença un costum que és vigent fins als nostres dies, que consisteix en sempre que mor un patriota català, es tapa amb una tela negre el tros de l’estelada en el que hi ha les quatre barres de la bandera catalana, assenyalant que el poble està de dol, i en canvi l’estel queda a la vista indicant que la lluita continua.

Arriba, més tard, el període de 1931 a 1936, on segueixen apareixent estelades. Moltes d’elles són a dues tintes -degut a la falta de diners-, però se segueix parlant a tort i a dret de la tradicional estelada del triangle blau i de l’estel blanc. Arriba la dictadura franquista…Com a resposta a l’ocupació feixista espanyola es crea el Front Nacional de Catalunya (FNC), que fa servir indistintament la bandera catalana i l’estelada.

Als anys 60, però, dins de la secció universitària del FNC es crea una escissió, que pren el nom de Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN). Com que aquest partit vol deixar clara la seva orientació socialista-marxista, és lògic que pensin en canviar el color de l’estel per un de roig. Així, el 1969, comença a aparèixer en l’òrgan del PSAN la nova estelada.

A mitjans dels anys 70 sorgeixen friccions dins del PSAN, desembocant en una escissió: el Moviment d’Unificació Marxista, que passa a fer servir l’estelada roja dins d’un triangle blanc, i el PSAN que passa a fer servir la de l’estel roig i el triangle groc. La unificació de les banderes amb l’estel roig en una de sola fou molt lenta, fins que el MUM i el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional (BEAN) desapareixen, essent, a partir d’aleshores, la bandera de l’estel roig i el triangle groc l’ensenya dels independentistes socialistes i/o comunistes.

Actualment és d’allò més comú que els dos tipus d’estelades (les clàssiques i les roges) siguin usades indistintament.

El que és una vergonya és que, actualment, partits i organitzacions polítiques que no passen de ser regionalistes usin la nostra bandera de combat. Per a nosaltres, com a independentistes catalans, és una ofensa i una vergonya. L’estelada és només per als independentistes, no per a caragirats ni per a botiflers!