Esquerra abraçada al Teletac

Sembla mentida la força que tenen els moviments socials a l'hora d'agafar alguns partits polítics en fora de joc. Recentment n'hem tingut una mostra amb la campanya "Prou peatges. No vull pagar". Com sabem, aquest és un tema transversal que afecta tots els catalans, independentment de quina sigui la seva ideologia política i el seu vot, però és obvi que si hi ha algú que, per pura coherència, té l'obligació moral d'implicar-s'hi al màxim són aquelles forces que s'autodefineixen com a independentistes. Solidaritat Catalana, per exemple, va donar suport immediat a Josep Casadellà, el selvatà que va fer pública la seva insubmissió al robatori que suposen els peatges de les autopistes catalanes, i va impulsar una campanya que no sols ha reeixit espectacularment, sinó que està fent història i marcant l'inici de la ja imparable revolta dels catalans. És just, per tant, felicitar Solidaritat per haver cregut en la idea, per haver renunciat a privilegis com el Teletac i per haver demostrat la capacitat de treball que pot arribar a desenvolupar un partit amb només tres diputats -només tres- quan hi ha voluntat d'anar més enllà dels discursos i de capgirar veritablement una realitat opressora.

Esquerra és l'altra cara de la moneda. Esquerra té actualment deu diputats més uns ingressos i un patrimoni infinitament superiors als de Solidaritat i ha governat durant dues legislatures, la primera de les quals amb vint-i-tres diputats i la segona amb vint-i-un. Esquerra, a més, és el partit que el 2 de febrer de 1999, quan encara era a l'oposició, va promoure una campanya anomenada "Catalunya lliure de peatges" amb el suport material de 300 pancartes, 120.000 díptics, 100.000 bandes, 85.000 adhesius i 100.000 caramels. La campanya, però, no va reeixir. El capital va advertir a Esquerra que qui té el cul llogat no seu quan vol, aquesta va tancar la boca i la campanya es va apagar com un llumí. Hom, tanmateix, va pensar que el 2003, ja des del govern, la cosa canviaria i farien allò que abans exigien a Convergència i Unió. Però, ves per on, resulta que els set anys nefastos del govern tripartit, deixant un forat de 8.400 milions d'euros en comptes públics que ens han situat al caire de l'abisme, els peatges no sols no van desaparèixer, sinó que es van encarir fins a nivells de saqueig. I aquest és el saqueig que avui pateixen els catalans en unes autopistes reiteradament amortitzades que van costar 21 milions d'euros i que han donat uns beneficis mancats de risc a les concessionàries de 682 milions d'euros. Un escàndol, certament. Un robatori repugnant a la societat catalana, que ha acabat la paciència i ha dit prou.

El problema és que més enllà de les operacions dermoestètiques republicanes, amb un parell de cares noves -còpia exacta del seu germà gran, el PSOE de Catalunya-, Esquerra amaga que està governada per les mateixes persones que l'han enfonsada, és a dir, per les mateixes llumeneres que ens van entaforar José Montilla com a president, que van lliurar el govern de Catalunya a un partit nacionalista espanyol i que van tenir la barra d'homenatjar Juan Antonio Samaranch, mà dreta del règim criminal que va assassinar Lluís Companys, president de Catalunya... i d'Esquerra (!).

I ara, ves per on, veient la volada que agafava la campanya #NoVullPagar, Esquerra no ha tingut més remei que abandonar el seu immobilisme i enviar algun diputat a les autopistes per evitar que en els telenotícies es digui que la iniciativa va partir de Josep Casadellà i que l'impuls el va donar immediatament Solidaritat Catalana. I per si fos poc, amb tota la barra del món, Esquerra acaba de dir que vol "liderar la campanya". El que calgui per amagar la veritat. Però la veritat surt quan la seva portaveu, Anna Simó, afirma que "el Teletac no és un privilegi; és una eina de treball que utilitzem quan estem complint les nostres tasques com a diputats". I afegeix que no hi renunciaran "com no ho fa cap diputat d'arreu del món". Són paraules per justificar un comportament vergonyós, ja que és mentida que el Teletac sigui una eina de treball. El Teletac és un privilegi descarat i inadmissible. Repeteixo: un privilegi descarat i inadmissible. Per quina raó els diputats han de poder circular de franc per les autopistes catalanes i els ciutadans no? Per què treballen, potser? I què es pensen que fa la resta de catalans? Significa això que Esquerra es considera superior a la resta de treballadors del país? On està escrit que els ciutadans hem de pagar els peatges dues vegades: una, quan hi passem nosaltres, i dues, quan hi passen els diputats?

Com ha explicat el diputat Alfons López Tena, "cada parlamentari ja cobra, a més a més, una indemnització per desplaçament lliure d'impostos d'un mínim de 20.000 euros anuals", de manera que el Teletac finançat per la ciutadania en una època en què s'estan desmantellant serveis socials bàsics, és una immoralitat i una burla als catalans. Per altra banda, tampoc no és veritat que no hi hagi cap diputat al món que renunciï al Teletac. I tant que sí! I es troben tan a prop que crida l'atenció que la senyora Simó no els hagi vist. Els tres diputats de Solidaritat sí que han renunciat al Teletac, i ho han fet per una simple qüestió de principis i de coherència.

Finalment, dues preguntes. La primera: si els diputats d'Esquerra no menteixen quan afirmen que practicaran el #NoVullPagar, per a què volen el Teletac? I la segona: què es pot esperar que faci per la independència un partit que ni tan sols és capaç de renunciar al privilegi d'un simple Teletac?
  Víctor Alexandre