Els crims que van canviar la història

La vida de Prim és un exponent del segle XIX espanyol i català. Militar i conspirador, va ser present en nombroses operacions polítiques. Fou un membre destacat del Partit Progressista, que ocupava un cert centreesquerra oposat al reaccionarisme del Partit Moderat durant el regnat d’Isabel II (1833-1868). El prestigi que va obtenir en un gran nombre de campanyes exteriors (a l’Àfrica i a Mèxic) li va merèixer el marquesat de Los Castillejos.

Al president Ll.Companys li tocà de viure i fer de protagonista, d’un dels períodes històrics més convulsos de la nostra història contemporània. Durant el temps més cruent de la lluita social (1917-23) de la confrontació entre la patronal i  el moviment obrer hegemonitzat per la CNT, ell se situà al costat dels treballadors, actuant com a advocat defensor dels empresonats. Amb errors i encerts, al llarg de la seva trajectòria política, sempre tingué un sentit especial per a detectar la voluntat popular, les necessitats de la gent, i això es féu palès en les seves relacions amb el moviment obrer anarcosindicalista, tot i que sempre valorà la força política de la petita burgesia en el procés de construcció d’una societat més justa.

Quan el general Prim va arribar a Madrid el 1841, va quedar decebut amb la ciutat. Tot i que Barcelona encara vivia encofurnada dins les muralles per ordre governativa va escriure que Madrid no li arribava ni a la sola de la sabata. Per això sempre m'ha fet gràcia sentir a dir que el problema dels catalans des de la transició és que no hem sabut establir un lobby fort a la capital d'Espanya, com van fer els nostres industrials durant el segle XIX.

La manca d'una historiografia que posi Catalunya al centre del seu relat i, per tant, reconstrueixi el passat com una continuïtat i no com un seguit d'episodis inconnexos on els catalans semblem els alemanys de les pel·lícules de Hollywood, permet que qualsevol polític pugui posar la història al seu servei totalment de franc. Els polítics agafen frases d'escriptors o episodis del passat i els branden per justificar-se com si els contextos no canviessin o no fos possible aprendre de l'experiència.

Quan Prim va arribar a Madrid, la capital vivia aïllada al centre de la Península sense connexió fluvial amb el mar, en un moment que el transport marítim era decisiu per la marxa dels negocis i la circulació de les idees. En el relat a l'ús, el General Prim és un militar que va arribar a la presidència de l'Estat i això l'ha fet una figura incòmode pel catalanisme. Però una de les sorpreses que tens quan repasses la seva vida i el seu ideari és la seva profunda catalanitat, i no parlo de la profunda catalanitat de Prim perquè denunciés la política colonial que Madrid feia a Catalunya, ni perquè emprés el català en els discursos polítics, ni tampoc perquè parlés català a casa tot i que s'havia casat amb una mexicana. No. Penso en el seu pensament polític: en la seva concepció de la monarquia i la llibertat, en la seva idea d'Espanya, de l'exèrcit i de les relacions internacionals, i en l'esperit que el va portar de soldat ras d'una partida anticarlina a general de l'exèrcit i president del govern.

No costaria establir un paral·lelisme entre la condició de jueu de Benjamin Disraeli, el president britànic que va convertir la reina Victòria en emperadriu, i la catalanitat del General Prim, l'home que va intentar independitzar Espanya de França i d'Anglaterra retornant-li la base parlamentària i mediterrània que va perdre el 1714 amb la derrota dels catalans. N'hi hauria prou, per donar profunditat a la figura de Prim, de llegir aquell estudi d'Isaiah Berlin sobre els peatges que han hagut de pagar els europeus il·lustres de les minories sense estat i conèixer una mica la tradició política del país.

És trist i explicatiu del panorama actual que en una biografia de tantes pàgines com la de Pere Anguera no hi hagi ni una sola referència a l'austriacisme per explicar les obsessions polítiques de Prim, i el nerviosisme que va provocar a Madrid intentant col·locar un rei de la casa dels Savoia, l'última casa reial que va retirar el suport a la Barcelona assetjada de 1714. És descoratjador que en la biografia de Prim més completa escrita per un català la relació amb Victor Balaguer no estigui explicada i l'escriptor aparegui com un personatge secundari. Balaguer no sols va ser el primer a popularitzar l'èpica de 1714, sinó que també va ser el primer a recordar que el centralisme dels borbons havia impedit a Barcelona desenvolupar el rol que li pertocava al mediterrani.

Si tinguéssim una memòria més treballada, no descobriríem cada dia la sopa d'all i el debat polític amb Madrid tindria més substància. El cas de Prim explica per endavant el posterior fracàs de Cambó -per no parlar de l'operació reformista de Miquel Roca. La vida de Prim, des de la seva actuació a la Jamància fins al seu l'assassinat, posa de manifest fins a quin punt l'aspiració de dominar Madrid des de Catalunya, per més avantatjosa que sigui la situació de Barcelona, és com l'aspiració d'establir el comunisme, una quimera que es gira contra els seus autors perquè obvia la lògica del poder i el fet que cap home no és perfecte i que sempre hi ha interessos particulars a defensar que van més enllà dels col·lectius.

Prim va buscar la seva llibertat i la del seu país a través d'una idea d'Espanya que, si l'hagués pogut consolidar, hauria capgirat el resultat de 1714. No se'n va sortir i Madrid va contratacar instaurant el règim de la Restauració i comprant els fills dels industrials que li havien donat suport amb títols nobiliaris de fireta. El problema, però, no és que no haguem pogut conquerir Madrid, sinó que d'aquella època haguem preferit exaltar l'Oda a la Pàtria d'Aribau que el general Prim, i que a més ho haguem fet com si no tinguessin res a veure. 

Prim resulta incòmode perquè volia manar de debò, i perquè no va renunciar ni a les seves ambicions personals ni al seu país, i això fa que no encaixi amb l'imaginari eufemístic del catalanisme. Recordar Prim ens obligaria a massa sacrificis, ni que fos perquè no ens permetria recrear-nos en el victimisme líric. Per això cada any traiem les torxes per homenatjar Companys i cada any ens passa per alt l'assassinat de Prim. Per això, avui, en aquest país, els covards vigilen els valents i aquestes paraules seves cada dia sonen més marcianes:

"Cataluña es un país vigoroso, Cataluña es un país robusto. Los catalanes son altivos, belicosos y de esforzado corazón, pues palo y hierro a los catalanes, decís vosotros, olvidando que al caballo fogoso y de pura sangre no se le puede domar con el látigo y la espuela, porque indudablemente se dispara y arroja el jinete por el aire."