Pel que fa a la regulació del fals testimoni durant l'Alta Edat Mitjana, cal tenir present que aquesta va ser una època extensa des del punt de vista temporal, en la qual van existir fonts fragmentàries de la normativa aplicable, a més de períodes en els quals no hi va haver total certesa sobre quina era aquesta normativa.
Si ens centrem en l'anàlisi de les fonts que són rellevants per al nostre estudi, és a dir, els antecedents històrics del fals testimoni regulat en el Codi Penal xilè de 1874, haurem de considerar l'estatut d'aquest comportament a la Península Ibèrica, concretament a Espanya.
Hi ha un cert consens a fi que el Liber va seguir regint en aquesta zona geográfica48, però, com planteja Iglesias, el seu recurs "no s'ha d'entendre com una aplicació directa de la llei escrita, sinó com a referent jurídic que es transmet de generació en generació de manera oral i que adquireix caràcter de dret general supletori o orientador [...] "49. L'anterior va suposar, en termes generals, una continuïtat en el desenvolupament històric del fals testimoni des del dret romà i visigodo50.
Aquesta situació general de pervivència del Liber a Espanya va trobar un important matís en la regulació existent en Cataluña51, particularment a través de l'estatut del fals testimoni contingut en els denominats Usatges i, després, amb les reformes introduïdes per Alfonso I i Jaume I.
Pel que fa a la regulació establerta en els Usatges, hi ha controvèrsia al voltant de si l'Usatge nombre 85 efectivament es va referir al fals testimoni, ja que el seu text al·ludeix expressament al perjurio52. Aquesta discussió probablement troba el seu origen en què aquesta norma, tot i referir-se al perjuri, contenia elements que són propis del fals testimoni, com el ritu del jurament, unit a la circumstància de donar testimonio53.
Alfons I, per la seva banda, va introduir una reforma plasmada en l'Usatge nombre 143, que va venir a castigar supòsits específics de falsedat testimonial. En primer lloc, es va sancionar al litigant que induïa a un altre a prestar fals testimoni davant el rei o els seus representants. En aquest cas la pena aplicable era la pèrdua del plet i la confiscació de béns. En segon lloc, es va castigar al declarant que cometia fals testimoni. En aquest supòsit la pena aplicable, a més de la confiscació de béns, era la pèrdua de la mà i de la lengua54.
Jaume I també va modificar aquesta matèria, en regular els Usatges 161, 162 i 165. El primer d'ells es referia a una hipòtesi de perjuri que, d'acord amb el que assenyala, no apareixia tan clarament delimitat del fals testimoni. Tenint en compte l'anterior, el Usatge nombre 161 posseïa dues característiques cridaneres. D'una banda, l'agent havia d'actuar per interès econòmic o personal; d'altra banda, la pena prevista era la confiscació de la quarta part dels béns de l'autor del delicte, quantitat que s'imposava en favor de la persona en contra de la qual s'hagués comès el perjurio55.
El segon d'aquests Usatges, és a dir, el nombre 162, contemplava expressament un supòsit de fals testimoni. La particularitat en aquest cas era que no s'exigia un propòsit particular, podent executar el delicte per qualsevol motiu. A més, en aquest supòsit la pena també podia ser la confiscació, que es calculava en consideració al perjudici irrogat a aquell en contra de qui s'hagués dut a terme el comportamiento56.
Pel que fa a l'Usatge nombre 165, aquest preveia un cas de fals testimoni omissiu, que castigava a qui no vol dir allò que sabia, ni declarar com a testimoni, o digués que no ho sabia, o no ho volgués jurar, o callés la veritat si us plau o venalitat. En aquest supòsit la pena aplicable era la inhabilitat per a prestar testimoni en el futur. Així mateix, aquest Usatge consagrava una mena d'eximent de responsabilitat penal, ja que excloïa el càstig si el testimoni callava la veritat per por a la mort oa la mutilació de la seva cuerpo57.
A partir de l'estudi efectuat dels Usatge 161, 162 i 165, es poden fer alguns comentaris sobre al sentit i abast del fals testimoni en el dret altmedieval, i particularment sobre el seu estatut en el dret català.
El segon d'aquests Usatges, és a dir, el nombre 162, contemplava expressament un supòsit de fals testimoni. La particularitat en aquest cas era que no s'exigia un propòsit particular, podent executar el delicte per qualsevol motiu. A més, en aquest supòsit la pena també podia ser la confiscació, que es calculava en consideració al perjudici irrogat a aquell en contra de qui s'hagués dut a terme el comportamiento56.
Pel que fa a l'Usatge nombre 165, aquest preveia un cas de fals testimoni omissiu, que castigava a qui no vol dir allò que sabia, ni declarar com a testimoni, o digués que no ho sabia, o no ho volgués jurar, o callés la veritat si us plau o venalitat. En aquest supòsit la pena aplicable era la inhabilitat per a prestar testimoni en el futur. Així mateix, aquest Usatge consagrava una mena d'eximent de responsabilitat penal, ja que excloïa el càstig si el testimoni callava la veritat per por a la mort oa la mutilació de la seva cuerpo57.
A partir de l'estudi efectuat dels Usatge 161, 162 i 165, es poden fer alguns comentaris sobre al sentit i abast del fals testimoni en el dret altmedieval, i particularment sobre el seu estatut en el dret català.
En primer lloc, segons es va assenyalar, s'adverteix en aquesta etapa una absència de delimitació entre les figures que avui es coneixen com perjuri i fals testimonio58. El expressat s'evidencia en el fet que els Usatges 85 i 161 al·ludien explícitament al perjuri, mentre que els Usatges 162 i 165 es referien a la declaració falsa de testimonis.
Una qüestió que no és clara és quina normativa resultava aplicable si a Catalunya es duia a terme un supòsit de fals testimoni. Si es tracta de la regulació prèvia a les modificacions realitzades per Alfons I i Jaume I, les alternatives eren fonamentalment dos: una, que s'apliqués el Liber in totum al fals testimoni, regint el Usatge nombre 85 només per al perjuri; una altra, que s'imposés aquest últim també al fals testimoni, regint el Liber -eventualment- per als casos no coberts en aquest Usatge. Per la seva banda, la regulació posterior a les reformes d'Alfonso I i Jaume I és mostra que el Liber anava perdent vigència en relació amb els Usatge de Catalunya, tota vegada que aquests contenien disposicions que expressament al·ludien al fals testimoni i que, per tant , havien de tenir aplicació.
A propòsit de la conducta, el vincle entre el perjuri i el fals testimoni va introduir matisos al que havia estat la regulació d'aquest últim en la tradició romana. En efecte, si es considera l'estatut del fals testimoni previst en el dret romà, aquest comportament integrava el crim falsis, sota el qual s'englobaven conductes relacionades amb suports falsificats, però també relatives a declaracions mentideres. La manca d'una delimitació clara entre el perjuri i el fals testimoni, en canvi, permetia qualificar a aquest comportament com una falsedat personal, en la qual no s'atenia al suport falsejat, sinó que a l'emissió oral d'una afirmació falsa. A això ha d'agregar que, com en el sistema visigot, es preveia una pena per a l'litigant que induïa a un altre a prestar fals testimoni.
Si es tracta de l'element perjudici, també hi ha referències explícites a aquest en els Usatges 161 i 162. Així, tractant-se del primer, tot i que la pena no depenia del perjudici causat, la suma confiscat (quarta part dels béns de l'autor del delicte) s'imposava a favor de la víctima, operant amb això com una forma de reparació pecuniària. En el cas de l'Usatge nombre 162, l'al·lusió al perjudici és més directa, ja que la sanció aplicable a qui cometia fals testimoni es feia dependre de la pèrdua soferta per la seva víctima.
Pel que fa al context, la confusió entre perjuri i fals testimoni va portar a creure que el delicte havia d'executar-a propòsit de declaracions prestades davant autoritats. Des d'aquest punt de vista, no s'albiren elements per afirmar que el comportament devia necessàriament realitzar-se davant un jutge. No obstant això, l'Usatge nombre 143 va especificar el context de comissió de la conducta delictiva, que en el cas del litigant que induïa a un altre a prestar fals testimoni s'havia de dur a terme davant el rei o els seus representants.
Respecte del fur intern, van existir referències més o menys explícites a la disposició anímica de l'autor. Així, en el cas del comportament regulat en el Usatge nombre 161, es va exigir expressament actuar per interès econòmic o personal. En canvi, si es tracta de l'Usatge nombre 165, l'al·lusió al fur intern va ser menys evident, tota vegada que va castigar callar la veritat si us plau o venalitat. Enfront d'ells, en els supòsits previstos en els Usatges 85, 143 i 162 era possible dur a terme el fals testimoni per qualsevol motiu.
Pel que fa al jurament, si es parteix de la base que en aquesta etapa hi va haver una confusió entre el perjuri i el fals testimoni, és possible sostenir que el ritu del jurament si es trobava implicat en els comportaments. En aquest sentit, no s'ha de perdre de vista que el perjuri suposa realitzar una declaració falsa sota jurament, qüestió que resultava clarament exigible respecte dels delictes regulats en els Usatges 85 i 161.
En relació amb les penes aplicables, tot i que va existir una imposició bastant generalitzada de la pena de confiscació, resultava molt cridanera la severitat amb què es sancionaven alguns supòsits de fals testimoni, més encara si es té en compte que a Catalunya molts delictes eren castigats amb l'obligació d'esmenar o componer59. En aquest sentit, a més d'existir penes de tall talional60-61, es preveien càstigs que fins i tot involucraven afectacions permanents per a la integritat física de l'hechor, com passa amb la pèrdua de la mà i de la llengua prevista en l'Usatge nombre 143.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS