diumenge, 3 de març del 2019

Suprem contra polítics catalans i membres de la societat civil catalana és una d’aquelles escenificacions que mai no s’hauria d’haver produït, però que mostra obertes de carns les escletxes i contradiccions d’una opció obertament repressiva.







Hi havia sobre la taula un escenari molt obvi de desobediència, com el que va generar, posem per cas, la inhabilitació d’Artur Mas per la convocatòria del referèndum de 2014. No hi hagué declaració ferma d’independència. No s’ocuparen les institucions de l’Estat a Catalunya, no hi hagué desplaçament dels cossos de seguretat de l’Estat, ni situacions que pogueren interpretar-se com una rebel·lió violenta o una sedició. Ben mirat, el pols a Espanya sempre va ser simbòlic, va tenir un punt d’escenificació molt decebedor en el fons per a milers de catalans que havien posat en perill la seua integritat el dia 1 d’octubre. El processisme havia explorat els seus límits, es demostrava com d’ingènues i/o irresponsables havien estat totes aquelles idealitzacions del camí cap a la independència. S’havia volgut córrer tant que no hi havia forces per saltar el mur. La frustració era màxima.

Llavors, el poder judicial va cometre una errada majúscula, tractar de convertir el processament dels polítics i líders catalans en una operació d’escarni, en un judici exemplaritzant amb objectius màxims precedit d’empresonaments preventius d’una severitat inusitada, els de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. El problema, ara s’està veient en les sessions, és provar davant d’un tribunal la part més delirant de les acusacions, la que pretén demostrar un comportament violent. I fer-ho sobre una realitat que desconeixen. Catalunya té llacunes sobre el que és Espanya. Però aquestes llacunes esdevenen un mar insondable quan invertim els termes.

És un dels molts episodis contradictoris d’aquest judici, que ha servit per empetitir la justícia espanyola i per engrandir figures com les de Cuixart, la mateixa Forcadell o Josep Rull, entre més. Acusats que saben que no hi tenen quasi res a guanyar, que el resultat podria estar determinat: per això la consistència i la convicció amb la qual en parlen la majoria, en contrast amb els dubtes i vacil·lacions d’unes acusacions que comencen a enfrontar-se a la dificultat no ja de quadrar el cercle, sinó de fer que aquest cercle semble quadrat. No és tan senzill.

Com si aquest judici fora una inèrcia dels processos contra ETA i membres del seu entorn, hem vist els fiscals parlant d’urnes i paperetes amb el mateix to que si es tractara de bombes i pistoles. O presentar la militància en Òmnium com si es tractara d’una organització criminal. S'ha anat a detalls, missatges o piulades amb un valor provatori misèrrim. Un judici amb un nivell en els interrogatoris impropi d’un procés d’aquesta dimensió i que ha sembrat el desconcert en les files constitucionalistes. Una acusació amb tants desconeixements i insolvències que ha requerit de la intervenció continuada del president del tribunal, Manuel Marchena, a qui s’ha vist despacienciat en nombroses ocasions. Com ara quan va dir que ja havien escoltat prou d’un vídeo demanat per la fiscal Consuelo Madrigal en el qual Carme Forcadell instava a una multitud a tenir un comportament pacífic. A la quarta vegada que l’expresidenta del parlament defensava davant les masses l’esperit pacifista del moviment, el flegmàtic Marchena va prémer el botó d’aturar. I ho va tornar a fer amb els vídeos sobre la violència del dia 1 d'octubre, desfent l'aparença d'equilibri i imparcialitat dels primers dies.

Acusar com s’està fent de violència un moviment pacífic té al seu torn un component violent. Les possibles similituds no se sostenen. No té a veure amb el judici (o sí), però fa unes setmanes, una persona gens sospitosa de simpatia cap a l’independentisme català com Consuelo Ordóñez, presidenta del Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme en el País Basc (Covite), censurava Pablo Casado per comparar la situació actual Catalunya amb l’Euskadi dels anys de les bombes en els baixos i els trets en el clatell. Ho considerava una manca de respecte cap a les víctimes d'ETA.

Tornant al judici, aferrar-se als desperfectes d’uns vehicles de la Guàrdia Civil maltractats per unes circumstàncies molt concretes, com ara l’ús que en feren els mitjans de comunicació, és una banalització de la violència tan grollera que està fent caure l’acusació en el fangar de l’absurd, en un bassal fet de ridícul i prepotència. La diferència, de gran valor pedagògic, és que el despropòsit està televisat a tot l’orbe.

XAVIER ALIAGA

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS