diumenge, 28 de maig de 2017

L'últim xoc de trens en un estat espanyol governat per la dreta i l'autonomia catalana . Des del 6 d'octubre de 1934 al 16 de febrer del 1936, Catalunya va ser governada per delegats de Madrid. Es va decretar l'estat de guerra. Lerroux va col·locar a la presidència de la Generalitat Francisco Jiménez Arenas. Era un coronel d'intendència granadí que va fer-se càrrec del poder fins al 10 de gener de 1935, mentre Companys i el govern català eren conduïts al vaixell "Uruguai" amb el seu govern i empresonats .




El xoc de trens s'acosta enmig d'un increment de la tensió política entre el govern de l'Estat i la Generalitat. El vocabulari emprat des del poder central ha pujat de to i l'escenari d'una intervenció de l'autonomia per part de l'executiu s'ha convertit en una hipòtesi plausible. S'aplicarà l'article 155 de la Constitució? Se suspendrà l'Estatut? Assumirà el poder a Catalunya el delegat del govern espanyol, Enric Millo?

Fem una ullada a la història. La intervenció de l'autonomia per part d'un executiu espanyol després d'un xoc de trens ja s'ha produït un cop. Va ser durant la Segona República, després dels fets del Sis d'Octubre de 1934. La llei de Contractes de Conreu aprovada pel Parlament -un projecte de reforma agrària moderada- va generar una forta tensió entre l'executiu d'esquerres a la Generalitat, presidida per Lluís Companys, d'ERC, i el govern de dretes a Espanya. També la Lliga, el partit de la dreta catalana, s'oposava al projecte de llei agrària.



El novembre del 1933, les dretes van guanyar les eleccions a Espanya. Va ser l'inici de l'anomenat Bienni Negre. En una primera etapa, el govern va estar en mans del partit Radical de Lerroux, de centredreta. La formació d'un nou govern a Madrid l'octubre de 1934, amb l'entrada de tres ministres de la Confederació Espanyola de Dretes Autònomes (CEDA), partit molt conservador que no es definia com a republicà, va accelerar el xoc de trens amb la Generalitat.  

 El novembre del 1933, les dretes van guanyar les eleccions a Espanya en l'inici de l'anomenat Bienni Negre

Companys va proclamar l'Estat Català dins de la República federal espanyola en una rebel·lió que va durar poques hores. El capità general Batet va detenir Companys i els seus consellers. El govern de Madrid, presidit pel radical Alejandro Lerroux -amb el suport de la CEDA de Gil Robles-, va suspendre l'autonomia. Des del 6 d'octubre de 1934 al 16 de febrer del 1936, Catalunya va ser governada per delegats de Madrid.

S'ha parlat i escrit molt del Sis d'Octubre, i també del retorn de Companys a la Generalitat després de les eleccions de febrer de 1936, quan triomfa el Front Popular a Espanya. Però què va passar mentrestant? Qui va governar Catalunya estant l'autonomia suspesa?          

Un coronel d'intendència a Palau

Es va decretar l'estat de guerra. Lerroux va col·locar a la presidència de la Generalitat Francisco Jiménez Arenas. Era un coronel d'intendència granadí que va fer-se càrrec del poder fins al 10 de gener de 1935, mentre Companys i el govern català eren conduïts al vaixell "Uruguai". Jiménez Arenas havia estat destinat al Marroc i era un militar d'idees ultraconservadores. El 1936 va ser un dels conspiradors del cop militar del 18 de juliol, que va fracassar a Barcelona. Fet presoner, li va tocar a ell ser tancat a l'"Uruguai". Va ser assassinat per un grup incontrolat d'anarquistes el setembre del 1936.

Presidents designats per Madrid

La dreta governant a Madrid va voler institucionalitzar la suspensió de l'autonomia aprovant una llei el 2 de gener de 1935, de només tres articles, que començava dient: "Quedan en suspenso las facultades concedidas por el Estatuto de Cataluña al Parlamento de la Generalidad, hasta que las Cortes, a propuesta del gobierno y después de levantada la suspensión de garantías constitucionales, acuerde el restablecimiento gradual del régimen autonómico". L'article 2 atorgava les funcions del president a un delegat que rebia el títol de governador general i president de la Generalitat.

L'autonomia no podia ser formalment anul·lada sense infringir explícitament la Constitució. Però Catalunya va perdre el seu poder, guanyat gràcies a la proclamació de la República l'abril del 1931. La Generalitat va perdre les seves competències. Fins al 23 d'abril de 1935 va ser governador general Manuel Portela Valladares, un republicà gallec, centrista, molt proper al president de la República, Alcalá Zamora.

Lerrouxistes i Lliga Catalana governen en coalició

Durant un any (1935-36) es va viure una experiència sorprenent: una aliança entre la Lliga Catalana, el partit de Francesc Cambó, de dreta catalanista, que liderava l'oposició a ERC al Parlament, amb el Partit Radical de Lerroux, l'antic líder del republicanisme anticatalanista. A aquesta aliança es va sumar la CEDA, que a Catalunya tenia una presència molt minsa.

És interessant d'observar el repartiment de carteres en aquests governs. La CEDA controlava Governació, és a dir, l'ordre públic. Finances solia estar en mans de la Lliga, en la persona de Fèlix Escales, mentre que Cultura va estar en tot aquest període a càrrec de Lluís Duran i Ventosa, un dels històrics de la Lliga.   

La impossibilitat de la tercera via

La Lliga, la força política que havia construït Prat de la Riba, va intentar l'impossible: una mena de tercera via entre Companys i Gil Robles. Cambó es va oposar a la suspensió de l'autonomia, que va considerar inconstitucional, i va demanar que es convoquessin eleccions al Parlament, que esperava guanyar. Però la dreta espanyola no estava per orgues i va voler aprofitar l'ocasió per escapçar una autonomia catalana que sempre havia tingut en el punt de mira.    

Ajuntaments dissolts i repressió

El mes de desembre de 1934, hi havia a Catalunya 3.400 persones detingudes. La majoria d'ajuntaments, de majoria d'esquerres, foren dissolts. Es va imposar la censura de premsa i es van engegar processos judicials de desnonament de rabassaires i parcers que s'havien fet amb la possessió de la terra gràcies a la llei de Contractes de Conreu. Hi va haver prop de 1.500 judicis.

 Cambó es va oposar a la suspensió, però la dreta espanyola va voler aprofitar l'ocasió per escapçar una autonomia que sempre havia tingut en el punt de mira

El president Companys i els seus consellers van ser processats i condemnats a 30 anys de presidi. Dos oficials de les forces d'ordre de la Generalitat, el comandant Pérez Farràs i el capità Frederic Escofet, foren condemnats a mort. La intervenció del president Acalá Zamora, que els va indultar, els va salvar la vida. Amb tot, la repressió a Catalunya fou molt menor a la que es va produir a Astúries, on la revolta obrera d'octubre del 1934 va ser ofegada amb sang per les tropes de regulars enviades sota les ordres d'un militar prometedor, el general Franco.

Els lerrouxistes, esquitxats per la corrupció

Els governadors que feien de presidents es van anar succeint enmig de tensions internes entre les forces que formaven el consell imposat pel govern central. Després de Portela, va venir Joan Pich i Pon, un home de Lerroux que era a la vegada alcalde de Barcelona designat. Pich i Pon -les sortides de to del qual van donar lloc a l'expressió pich-i-ponades- es va veure esquitxat per un escàndol de corrupció que va afectar la cúpula dels radicals, l'anomenat cas de l'estraperlo, una història de suborns vinculats al joc que va afectar també la família de Lerroux. El cas va forçar la dimissió de Pich i Pon, substituït interinament pel magistrat Eduardo Alonso, mentre s'estenia el desprestigi del govern delegat.    

Els governadors que feien de presidents es van anar succeint enmig de tensions internes entre les forces que formaven el consell imposat pel govern central

Villalonga, capitalisme d'amiguets

Un altre dels homes de la situació fou Ignasi Villalonga. Era un valencià de la CEDA que havia estat un actiu valencianista. Va presidir el govern delegat durant un mes (novembre-desembre de 1935), fins que la divisió existent en el govern espanyol entre uns lerrouxistes cada cop més embrutats per la corrupció, i la CEDA, que volia evitar aparèixer com a còmplice, va marcar distàncies amb Lerroux.

Villalonga, però, va ser un personatge important. Després de la victòria franquista, va construir una fortuna fundant empreses (com Dragados y Construcciones) i fent-se amb una part del pastís financer, com la presidència del Banc Central. Un dels seus nebots fou Juan Villalonga, "l'amic de pupitre" de José María Aznar, gràcies al qual va arribar a president de Telefónica, abans de dimitir enmig de polèmiques i escàndols. Un cognom, Villalonga, símbol de capitalisme d'amiguets.  

El partit de Cambó pren el control

En els mesos finals del Bienni Negre, la Lliga va aconseguir el control del consell de govern. Joan Maluquer i Fèlix Escalas, dirigents del partit, van presidir la Generalitat, intentant una normalització aparent de la situació. Escalas era aleshores el president de la Cambra de Comerç. Ho tornaria ser durant el franquisme, a més de procurador en Corts i president de la Fira de Barcelona.

La Lliga va apostar per col·laborar en els governs de dreta a Espanya, somiant sempre de recuperar l'hegemonia que havia obtingut dins del catalanisme. Mentre Pere Rahola, del partit de Cambó, entrava al govern central com a ministre, es recuperaven algunes competències i serveis, com obres públiques. No pas l'ordre públic, que restava sota el control del govern central.

La inestabilitat política a Madrid, amb enfrontaments constants entre la CEDA, els lerrouxistes i el president Alcalá Zamora, van decidir aquest a dissoldre les Corts i convocar noves eleccions. Serien el 16 de febrer de 1936. Les esquerres, aplegades en el Front Popular, van guanyar-les en una campanya en què la llibertat per als presos va ser el tema central. Companys va tornar a la Generalitat com a president enmig d'una onada de fervor popular. Per un instant, va semblar que també tornava la normalitat després d'un parèntesi fosc. Però ja es covava l'aixecament militar del 18 de juliol i a la Catalunya democràtica l'esperaven nous embats. Malauradament, el que seria un parèntesi seria la Generalitat recuperada. 

dissabte, 29 d’abril de 2017

LA MARCA PP ESPANYOLA. Defensa contracta a una firma vinculada al polèmic empresari indultat 'capo' de la seguretat privada Marsegur seguretat privada, per un contracte valorat en gairebé 19 milions d'euros anuals.







El Govern ha adjudicat l'acord marc de serveis de seguretat (vigilants amb i sense armes) per al Ministeri de Defensa i els seus organismes autònoms relatiu a l'any 2017 a l'empresa Marsegur Seguretat Privada SA. Una firma que té estret vincle amb el conegut com cap de la seguretat privada, el també president de la UD Las Palmas, Miguel Ángel Ramírez, propietari de Seguretat Integral Canària SA.

El contracte partia d'un pressupost base de licitació de 18.960.000 euros (impostos inclosos) per a un període d'execució d'un any. Ha estat atorgat de manera provisional (serà formalitzat abans del 9 de febrer) per un import de 15 milions, segons fonts coneixedores del procés de concessió.

Aquesta adjudicació provisional té data de 15 de desembre, segons acord de la Junta de Contractació, per la qual cosa es va signar amb l'estada ja de María Dolores de Cospedal al capdavant del Ministeri de Defensa. A aquest procediment obert, de tramitació ordinària, es van presentar set ofertes, sent finalment triada Marsegur per ser la "més avantatjosa econòmicament".

Des de la adjudicatària assenyalen que Miguel Ángel Ramírez "no guarda ni ha disposat de participació accionarial a Marsegur seguretat privada SA, ni ostenta ni ha ostentant càrrec representatiu en la mateixa". També subratllen que aquesta empresa "no és ni ha estat en cap moment una filial encoberta de la mercantil Seguretat Integral Canària SA".

No obstant això, sí que hi ha connexió entre Ramírez, indultat el 2013 pel Govern d'un delicte mediambiental que el condemnava a tres anys i un dia de presó, i la signatura Marsegur Seguretat Privada SA. Aquesta entitat i la companyia Seguretat Integral Canària SA, de la qual Ramírez és propietari, constitueixen, al costat de Power Sic SL i Sinergies de Vigilància i Seguretat SA, l'associació empresarial denominada "Associació de Companyies de seguretat privada", en sigles Acosepri. La Direcció general d'Ocupació, dependent del Ministeri d'Ocupació, va admetre el dipòsit dels seus estatuts mitjançant resolució de 11 de setembre de 2014, segons recull el Butlletí Oficial de l'Estat (BOE).

Els estatuts i l'acta de constitució estan subscrits per Antonio Rodó, en representació de Marsegur; Andrés Guzmán, de Seguretat Integral Canària; Jacobo López, de Sinergies de Vigilància i Seguretat, i Lli Chaparro, de Power Sic, tots ells en qualitat de promotors. El president de Acosepri és Antonio Rodó, administrador únic de Marsegur.

A més, Power Sic SL té com a accionista a Ralons Serveis SL, signatura de la qual el capo indultat posseeix un 50% (de capital social), segons dades del Registre Mercantil recaptats per la plataforma en línia Insight View. L'altra meitat pertany a Seguretat Integral Canària SA, controlada també pel president de la UD Las Palmas.

Per a més inri, Gladys J. Acosta, una antiga apoderada de Marsegur (nomenada al juliol de 2015 i cessada un any després) és l'administradora única de MAR Assessors i Consultors SL, propietat també del famós empresari canari, inclòs en el cercle d'amistats de José Manuel Soria (PP), exministre d'Indústria.

En declaracions a aquest diari, Antonio Redondo ha assenyalat aquest dijous que "perquè estiguem en la mateixa comunitat i compartim associació no tot ha de ser el mateix". "Som una empresa autònoma, que no fa res il·legal, ni paga en B. De fet, nosaltres li hem guanyat el concurs a ells (per Seguretat Integral Canària)", apunta l'administrador de Marsegur.

"Freguen l'esclavitud"
Per la seva banda, la federació de Serveis, Mobilitat i Consum d'UGT considera que Marsegur (les tres primeres lletres són idèntiques a les inicials de Miquel Àngel Ramírez) és una "marca blanca" del negoci d'aquest rei de la seguretat. Per al sindicat, Marsegur opera amb unes condicions laborals que "pràcticament freguen l'esclavitud", estant "molt per sota del Conveni de Seguretat Privada d'àmbit sectorial".

Així mateix, aquesta federació va declarar a Vozpópuli que en les setmanes que resten fins a la formalització del contracte en el mes de febrer, té previst exigir "al carrer" ia través dels pertinents "elements jurídics" al seu abast, que el Ministeri de defensa, com a part actuant en el concurs, i Marsegur, com adjudicatària, apliquin el Conveni Col·lectiu de Seguretat Privada a la totalitat de vigilants afectats.

Ramírez també està sent investigat en la comissió d'un presumpte frau fiscal de 13,78 milions d'euros entre 2008 i 2013 per pagar sistemàticament les hores extres com dietes (no tributen) a empleats de Seguretat Integral Canària SA. En la causa de l'indult, el Tribunal Suprem va revocar la mesura de gràcia al juny de 2015.

divendres, 7 d’abril de 2017

Alguna vegada has pensat en desfer-te de la factura de la llum? . La nova bateria de Tesla podria treure la teva casa de la xarxa elèctrica comercial, mentre que el Govern d'Espanya aquesta prop d'aprovar un Reial Decret que planeja fer pagar als usuaris per cada quilowatt hora que generin. No només els cobraran per generar electricitat durant el dia, sinó que tampoc els deixaran aprofitar l'extra durant la nit.






Alguna vegada has pensat en desfer-te de la factura de la llum? Acomiada't de la factura de la llum, Tesla portarà electricitat en sis mesos a les llars. I és que en Tesla està treballant en una bateria que podria ajudar-te a trencar amb la teva companyia elèctrica, bàsicament convertint qualsevol casa en una illa fora de la xarxa comercial. Però a Espanya el pretenen dificultar gravant el procés, si et vols independitzar de la xarxa elèctrica a Espanya ho vas a tenir molt complicat.

ACTUALITZACIÓ:  Tesla comienza a entregar sus primeras baterías Powerwall.


Abans d'adonar-te, una casa fins i tot podria generar energia suficient per obtenir guanys per la venda del seu excés d'energia venent-la a una companyia elèctrica tradicional. En Tesla prometen una bateria per emmagatzemar energía renovable que eliminarà la dependència actual de les companyies elèctriques.

Igual que molts dels projectes de Tesla, aquest s'acosta ràpidament. Elon Musk va anunciar als inversors que els dissenys per a aquesta bateria casolana estan acabats. El gran públic pot accedir al disseny en el mes que ve, amb el començament de la producció en tan sols sis mesos.

La nova bateria de Tesla podria ser el punt d'unió de les energies renovables i dels consumidors finals cada dia a totes hores d'una manera que tingui sentit comercial i pràctic. El repte d'almacenar energía limpia a partir de energía solar o eólica és un de les claus perquè les energies renovables s'enlairin definitivament. Tot i que no s'ha comentat el preu de la nova bateria de Tesla, és molt probable que representi un estalvi davant de la xarxa elèctrica al llarg de la seva vida útil.

A més, aquestes bateries podrien ser beneficioses per als que viuen en zones on la xarxa elèctrica no és fiable a causa dels talls d'energia. Algunes persones solucionen aquest problema mitjançant la instal·lació d'un generador de gas o propà, que no sempre és pràctic ni econòmic.

Aquest sistema d'emmagatzematge d'energia podria ser trencador per als Estats Units i Europa, on els consumidors estan buscant formes d'evitar les factures amb diferents possibilitats alternatives. Segons Musk, les elèctriques no tindran pràcticament temps per reaccionar.

Tesla ja ofereix productes d'emmagatzematge d'energia residual a través d'SolarCity Corp, la companyia d'energia solar a la qual Musk és el màxim accionista.

Segons l' OCU, la bateria de Tesla ho té realment difícil per implantar-se a Espanya. Els espanyols difícilment podran desconnectar-se de la xarxa elèctrica i ser autosuficient a nivell energètic, ja que el nostre país no facilita l'ús de les energies renovables.

El Govern d'Espanya aquesta prop d'aprovar un Reial Decret que planeja fer pagar als usuaris per cada quilowatt hora que generin. No només els cobraran per generar electricitat durant el dia, sinó que tampoc els deixaran aprofitar l'extra durant la nit. El seu argument és que el autoconsumidor d'electricitat ha de pagar un peatge per la producció per a ús propi, amb l'objecte que els costos fixos del sistema elèctric no recaiguin sobre la resta de consumidors i s'eviti així una 'pujada de tarifes' de llum per el conjunt dels usuaris.

divendres, 31 de març de 2017

El sindicat de tècnics del Ministeri d'Hisenda (Gestha) denuncien que hi ha centenars d'alts càrrecs d'Hisenda que ensenyen a assessors fiscals i advocats com eludir impostos a entitats privades en què els responsables de l'Agència Tributària exerceixen de professors, activitat que obre la dubte sobre la seva compatibilitat amb el càrrec.




El sindicat de tècnics del Ministeri d'Hisenda (Gestha) denuncia que hi ha centenars de cursos en què "alts responsables d'Hisenda" instrueixen els assessors internacionals i grans despatxos tributaris en tècniques per "eludir impostos i evitar les mesures antielusió, ratllant el límit del decòrum i de la llei d'incompatibilitats ", segons van posar avui de manifest en el marc de la XV edició del seu Congrés Nacional a Alacant.

En un comunicat, Gestha considera que al correcte exercici de les funcions públiques de determinats responsables de l'Agència Tributària i del Ministeri d'Hisenda "xoca amb la seva activitat més que freqüent" en multitud d'actes docents, el que obre el dubte sobre la seva compatibilitat amb el càrrec, atès que podria "menyscabar l'estricte compliment dels seus deures, quan no comprometre la seva independència o imparcialitat".

En aquest sentit, els tècnics assenyalen que tot i rebre "altes retribucions amb ingents incentius", és freqüent trobar en els claustres de professors a subdirectors generals i alts responsables de l'Oficina Nacional de Fiscalitat Internacional (ONFI), de la Delegació Central de grans Contribuents o de la Direcció general de Tributs, per citar alguns exemples.

Aquests "docents", segons Gestha, compten ja amb elevats salaris pels seus càrrecs exercits en Hisenda, que es mouen entre els gairebé 70.000 euros d'un sotsdirector adjunt de la Direcció General de Tributs, fins als més de 100.000 euros anuals que percep un cap d'equip nacional de la Delegació Central de Grans Contribuents o el cap de la ONFI.

En tot cas, els tècnics d'Hisenda consideren que no hauria d'aprofitar-el nom oficial del càrrec ocupat com "ganxo" per atreure alumnes als cursos, ja que les activitats privades lucratives no haurien de promocionar-se amb la utilització del càrrec.

exemples
Per Gestha, l'exemple més paradigmàtic és el d'un Màster en Direcció de Fiscalitat Internacional, el claustre de professors està format per 27 persones, de les quals 16 són inspectors d'Hisenda en actiu i 4 en excedència. I entre els 16 en actiu, afegeix, es troben els dos màxims responsables de l'Oficina Nacional de Fiscalitat Internacional (ONFI), de la Delegació Central de Grans Contribuents (DCGC) i de la Direcció General de Tributs -fins al passat desembre- i 05:00 subdirectors generals.

"Curiosament, aquest Màster dedica una part del seu temari, sense ser exhaustius, a les principals característiques dels paradisos fiscals més notables i règims fiscals privilegiats de major interès, planificació corporativa-societats holding, planificació financera internacional o planificació d'operacions internacionals sobre béns intangibles ", denuncia Gestha.

A més, els tècnics afirmen que l'assiduïtat amb la qual molts d'aquests funcionaris participen en aquest tipus de cursos, de vegades en horari matinal, podria ser constitutiva, si escau, de "infracció" de la Llei d'incompatibilitats, que exceptua del règim d'incompatibilitats a la docència només quan sigui "ocasional".

Per tot això, els tècnics de Gestha exigeixen a la Inspecció dels Serveis del Ministeri d'Hisenda que investigui el centenar de cursos organitzats per entitats privades, entre els quals figuren les grans consultores tributàries, en els quals alts responsables de l'Agència Tributària i del propi Ministeri han pogut informar dels criteris, pràctiques tributàries i projectes normatius.

Igualment, exigeixen que es esbrini el nombre i identitat dels alumnes que han assistit i si s'han formulat preguntes o consultes relacionades amb la problemàtica fiscal dels seus clients. A més, per al col·lectiu, aquesta elevada activitat docent dels alts càrrecs serveix per "engreixar les portes giratòries", en coincidir en la majoria de cursos amb els socis de consultores i grans empreses, "en les que posteriorment acaben prestant els seus serveis molts aquests funcionaris ".

dimarts, 28 de març de 2017

Conferència de Presidents que lidera Soraya Sáenz de Santamaría i els nous poders. El grup podrà prendre les "mesures necessàries" sempre que vagin almenys 13 dels presidents autonòmics. Aquesta modificació, va aprovar acords relatius a polítiques d'ocupació, protecció civil, "repte demogràfic", educació, i la reforma del sistema de finançament autonòmic.





























El grup podrà prendre les "mesures necessàries" per assegurar el compliment dels acords adoptats
Els acords s'aproven sempre que vagin almenys 13 dels presidents autonòmics
El BOE publica avui la reforma del reglament intern de la Conferència de Presidents, la reunió entre el president del Govern i els de les comunitats autònomes. Aprovada per consens dels presidents autonòmics que van acudir a la cita de 17 de gener -faltaron Urkullu (Euskadi) i Puigdemont (Catalunya) -, atorga noves funcions al Comitè Preparatori, un ens dirigit per Soraya Sáenz de Santamaría i amb la presència de un conseller per comunitat autònoma que fins ara es dedicava només a establir l'ordre del dia i preparar la documentació necessària per a aquestes trobades.

El canvi comença pel nom: passa de Comitè Preparatori a Comitè Preparatori, d'Impuls i Seguiment. La més important de les seves noves funcions és la facultar d'adoptar "les mesures necessàries per assegurar el compliment dels acords i recomanacions adoptats per la Conferència de Presidents". No detalla a quin tipus de mesures es refereix i està per veure fins a quin punt pot exigir el compliment de les mateixes a les comunitats autònomes que no participin en les trobades, per exemple.

La Conferència de Presidents, segons el seu reglament aprovat el 2009, pot prendre dos tipus de decisions: les recomanacions, que tenen llum verd si estan d'acord dos terços dels presidents presents a la reunió i només els compromet a ells; i els acords, amb molt més pes, que suposen un "compromís polític" i s'han de prendre per consens de tots els presidents autonòmics presents a la Conferència. Un consens que, això sí, és vàlid sempre que hagin acudit a la reunió almenys 13 presidents autonòmics i, per tant, es poden aprovar sense la participació, com va passar al gener, d'Urkullu i Puigdemont.

Altres de les funcions que afegeix la modificació del reglament publicada avui al BOE al Comitè Preparatori és la "coordinació de les actuacions de les diferents conferències sectorials" i la preparació d'un informe anual sobre l'estat de compliment d'acords i recomanacions que s'enviarà a la Conferència de Presidents.

L'última d'aquestes reunions, celebrada el 17 de gener i que va aprovar aquesta modificació, va aprovar acords relatius a polítiques d'ocupació, protecció civil, "repte demogràfic", educació, protecció a consumidors vulnerables d'energia elèctrica i la reforma del sistema de finançament autonòmic .

BOLETÍN OFICIAL DEL ESTADO

I. DISPOSICIONES GENERALES MINISTERIO DE LA PRESIDENCIA Y PARA LAS ADMINISTRACIONES TERRITORIALES 3262 Orden PRA/265/2017, de 23 de marzo, por la que se publica el Acuerdo por el que se modifica el reglamento interno de la Conferencia de Presidentes.

diumenge, 26 de març de 2017

“Cuando cago hago Fuerza Nueva” . “En aquest país les clavegueres no es van netejar mai”. Durant el període clau entre 1976 i 1982 el partit frontissa que va aglutinar bona part de la violència paramilitar, protegida per l’estat, va ser Fuerza Nueva, liderada per l’editorial de Blas Piñar, i que va donar aixopluc a forces parapolicials com Els Guerrilleros de Cristo Rey.







Una de les grans mentides de la història recent europea és la d’una suposada transició pacífica de la dictadura cap a la democràcia a l’estat espanyol. A més, segons els cronistes oficials, va ser modèlica, impulsada des de dalt (rei, Adolfo Suarez i Santiago Carrillo) i amb el beneplàcit de les autoritats competents. Sí… i amb un lliri a la mà. Mentida. Només sabent que aquesta és una de les grans mentides de la història recent europea es pot entendre el que va passar abans-d’ahir. I es que les xifres de la violència varien, però n’hi ha haver i molta. Per donar una dada de la Universitat Autònoma de Madrid, les víctimes mortals de la violència estatal (policial i paramilitars amb els suport de la policia) van ser de 233 entre el 1975-1982. Aquestes xifres contrasten amb la fi de la dictadura a Portugal, la revolució del Clavells, on hi van haver 4 víctimes mortals.

Llavors en què va consistir la “transacció” a Catalunya (com l’anomenava Bernat Muniesa)? Va ser una claudicació de l’Assemblea de Parlamentaris, amb l’objectiu de desmobilitzar la ciutadania i finalment carregar-se l’organ unificador antifranquista per excel·lència que havia estat l’Assemblea de Catalunya. Tot plegat, amb la connivència de l’estat amb l’operació Terradellas. Va ser la traïció del líders que denuncià Lluís Maria Xirinachs. Les opcions de trencament (amb depuració i responsabilitats), van quedar aparcades, des de la ficció de les mal anomenades primeres eleccions democràtiques (Andreu Mayayo), una farsa placebo pels qui es van creure que amb un maquillatge n’hi hauria prou per esborrar 40 anys de dictadura, i que mirant cap a una altra banda estava tot solucionat. A més, molts “antifranquistes” tenien massa lligams (familiars i econòmics i de favors) amb el règim com per optar pel trencament i van acceptar la cadira. Van optar per agafar-se a les butaques i aplicar medicina d’amnèsia total, les conseqüències de la cloroformització de la societat  ara paguem.

Aquest engany es va ratificar en la llei d’amnistia. Una llei de punt final destinada a absoldre i blindar els responsables de la dictadura perquè no se’ls pogués demanar mai responsabilitats, però que es va vendre com “d’obertura del règim”. La realitat, és que els únics indultats de debò van ser els torturadors, els policies assassins i tots els responsables polítics del règim que han continuat i continuen ostentant càrrecs com si res, tan públics com endollats en grans empreses, antigament públiques i ara convenientment privatitzades en mans amigues.

Pel que fa a la gent, es va començar a estendre una mena de visió segons la qual aquí tothom havia estat antifranquista. Quan en realitat només una minoria protestava, i una gran majoria va viure tranquil·lament la seva vida creient-se allò del règim de “si no et fiques en política no et passa res”, així el dictador va aconseguir morir tranquil·lament al seu llit i encara deixar-ho tot “atado y bien atado“. Una gran part d’aquesta organització antifranquista era a Catalunya i el País Basc, on llavors tothom va entendre que les evidents reclamacions nacionals i socials eren la mateixa cosa.

La visió distorsionada de com es va dur a terme la segona Restauració Borbònica va obligar a fer un joc de trilero amb els conceptes d’opositors, víctimes i resistents pel que fa a la dictadura, que explica el que va passar abans-d’ahir. D’entrada, per defecte: a les víctimes se les va atorgar el grau de resistents; d’aquesta manera als resistents se’ls va poder degradar fins al nivell de la delinqüència. Era la forma d’exculpar els responsables del règim, que passaven a ser d’aquesta manera, els “defensors de la llei”, una argumentació que curiosament segueixen exhibint. Mentre, els opositors, un cop sortits de la foscor de la dictadura, il·luminada l’habitació, s’ha vist que no tots eren antifranquistes, i que hi havia gent més que reaccionària (ja se sap que de nit tots els gats són negres).

D’entre les víctimes, trobem per exemple la guardonada Neus Català, aixecada als altars de la resistència només pel fet d’haver tingut la sort de sobreviure. En aquest joc d’aixecar als altars a determinades víctimes hi estan tots d’acord, tant el qui van transigir en que la dictadura continués a canvi de càrrecs, com els responsables de la dictadura que poden continuar fent com si res. D’entre els resistents, els membre del MIL, els del FAC o tants d’altres són encara considerats “grups terroristes”, mentre que la Guàrdia Civil o la Policia Armada (els grisos), són elevats a la categoria quasi de víctimes, oblidant el seu paper repressor durant tota la dictadura. Pel que fa als opositors, només recordar els coneguts casos de Jimenez Losantos o Josep Piqué, ambdós militants del PSUC en els seus anys de joventut quan es tractava de lligar, o la Rosa Díez, militant del PSOE, quan aquest acceptava les tesis del PSC sobre el dret a l’autodeterminació.

En política passa si fa no fa el mateix: els hereus directes del franquisme (Alianza Popular, ara Partit Popular) anomenen “feixistes” a tort i a dret a tothom qui es mou que no els agradi, emparats en aquesta mentida. No deixa de ser una continuació de la política de partits de la segona Restauració Borbònica. Recordem, que mentre tota la dissidència d’esquerra va continuar essent perseguida i prohibida després de 1975, tota la violència exercida per l’estat i els seus protegits ha quedat impune i molts casos ni s’han investigat mai. No només impune, sinó que els pocs assassins confesos viuen de l’erari públic i fins es presenten a eleccions per partits filonazis. El cas més clar de política continuista del règim és el de “víctimes del terrorisme”, les “víctimes” mai són les del GAL ni les de les Brigadas Catalanas… ni les de la dictadura. Mireu aquesta pàgina de la Fundació Víctimes del Terrorisme, on es consideren tots els membres dels cossos de seguretat de l’estat morts durant la dictadura com a víctimes (inclòs el conegut torturador Meliton Manzanas), mentre que no hi ha ni rastre dels afusellats o ajusticiats al garrot pel règim.

Durant el període clau entre 1976 i 1982 el partit frontissa que va aglutinar bona part de la violència paramilitar, protegida per l’estat, va ser Fuerza Nueva, liderada per l’editorial de Blas Piñar, i que va donar aixopluc a forces parapolicials com Els Guerrilleros de Cristo Rey. Aquest partit era legal, per contra ERC no va ser legal fins al 1978, pel que per exemple, a les famoses eleccions del 1977 venudes com “les primeres democràtiques”, ERC no es va poder presentar amb les seves sigles històriques. Per tant, no es que s’hagi instal·lat una doble vara de mesurar, sinó que continua.

Des d’aquest paraigües de Fuerza Nueva, les pallisses a les universitats, les intimidacions pistola en mà contra els manifestants, els atemptats amb bomba i directament els assassinats estaven a l’ordre del dia. I encara a  dia d’avui, és l’hora que l’estat espanyol, a la fi una continuació conseqüència d’aquesta transacció, condemni i investigui els fets. I quina relació té els fets amb Fuerza Nueva? Doncs el responsable de l’acció al parlament, Miguel Bosch Sánchez, és representant del Moviment 12-O, un santpedorenc impulsor dels lerrouxistes Societat Civil Catalana que havia militat a Fuerza Nueva (que encara existeix) i el PP, fill de José Bosch i Espinet que fins i tot havia anat a les llistes de Fuerza Nueva el 1980 i cada any demanava una missa en record de Paquito. A les seves presentacions a Manresa, com la de la plataforma antiindependentista Som a Temps, és normal veure avis nostàlgics franquistes.

Per tot això, és encara vàlida la frase que dóna nom a l’article, una anècdota recollida pel professor Andreu Mayayo mentre era estudiant de la Universitat de Barcelona: va intuir de l’existència de gent contrària al règim quan als lavabos va veure la pintada “Cuando cago hago Fuerza Nueva”. En resum, la transició a l’estat espanyol, tal com l’anomenen els espanyols, va ser un moviment lampedusià, on se segueixen moltes dinàmiques, entre elles la permissivitat amb l’extrema dreta.

divendres, 24 de març de 2017

Espanya "un problema sistèmic". Precarietat, desigualtat i polítiques que generen pobresa. La pobresa a la qual ens ha portat el govern del PP es fa crònica: 20 milions de persones estan en situacions carencials extremes.







L'Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials va presentar ahir l'Informe sobre l'estat social de la nació 2017. En el text, en què l'associació es pregunta si "ens estan robant el futur", es qualifica a la societat espanyola com " instal·lada en la precarietat ". Entre les conclusions del treball, llançat enfront del tradicional informe sobre l'estat de la nació que presenta el Govern, destaca la concepció que la pobresa s'ha convertit en un problema estructural a Espanya. Això és degut al fet que afecta un elevat percentatge de persones i famílies, i també per la seva cronificació causa de les dificultats que aquestes persones tenen de sortir d'aquesta situació. En aquest sentit s'aporta la xifra que uns 20 milions de persones al nostre país pateixen en un o altre grau situacions de pobresa.


Les situacions més extremes, segons l'informe, afectarien entre 1,5 i 3 milions de persones. Aquests serien llars en què no entra cap ingrés, persones amb ingressos inferiors al 30% de la mitjana de la renda. Segons els autors de l'informe, en aquesta categoria de "pobresa severa" es trobaran els que ni tan sols poden permetre menjar carn, pollastre o peix un cop cada tres dies. Altres situacions greus de pobresa afectarien a deu milions de persones. Són aquelles que tenen ingressos per sota del llindar de la pobresa o que tenen moltes dificultats per arribar a final de mes, i greus mancances materials, com no poder mantenir la seva casa a una temperatura adequada, l'anomenada pobresa energètica, o han tingut retards relacionats amb pagaments de l'habitatge principal.

Finalment, almenys sis milions de persones viuen situacions carencials. És a dir, no tenen capacitat per afrontar despeses imprevistes, o no es poden permetre si més no una setmana a l'any de vacances fora de casa. Per tot això, des de l'associació consideren que la pobresa a Espanya es pot considerar "un problema sistèmic". Respecte la "cronificació" de la pobresa, destaquen que encara que les dades que expressen les situacions de pobresa registren lleugers descensos en els últims anys, en tots els casos mostren percentatges més acusats que a l'inici de la crisi.

"Les millores generals de l'economia amb prou feines es perceben en el sector més empobrit de la societat", assenyala el text. L'informe introdueix el concepte de "transmissió intergeneracional de la pobresa". És a dir, que la manca de mobilitat social aboca a la transmissió de la pobresa, aquesta s'hereta i amb això "es configura el que alguns defineixen com un nou feudalisme social". Entre els exemples proposats ressalta la contínua caiguda de la renda mitjana de les llars des de 2009 fins a 2015, que dóna idea de l'empobriment que afecta la major part de la societat. En aquests 6 anys, assenyala el text, la renda mitjana per llar s'ha reduït en 3.953 € anuals (-13,16%) passant de 30.045 € l'any 2009 a 26.092 € el 2015, últim any amb dades disponibles.

L'estudi alerta que la pobresa es pot fer crònica especialment en llars amb menors d'edat. "Hi ha prou evidències que els nens que neixen i viuen la seva infància i adolescència en llars pobres tenen moltes dificultats per millorar el seu estatus socioeconòmic i un percentatge molt elevat d'ells estan condemnats a reproduir o fins i tot aguditzar la pobresa", afirmen. Des dels serveis socials recorden que atenen diverses generacions d'una mateixa família i que són coneixedors de les grans dificultats que comporta aconseguir, més enllà de la subsistència, superar una pobresa arrelada. "Podem assegurar que l'actual situació estructural de la pobresa a Espanya, per la seva extensió i per la seva cronificació, pot estar generant per al futur nous nuclis de pobresa més arrelada, que es reprodueix a si mateixa i que constitueix un camí segur a la cronificació de situacions no només de pobresa, sinó d'exclusió social ", afegeixen al respecte.

Precarietat, desigualtat i polítiques que generen pobresa

Des de l'associació presten atenció al fenomen de la precarietat, sobretot la laboral. "Una bona part de la societat espanyola viu situacions de precarietat. No són persones o famílies pobres, però es troben en situacions límit, en les que qualsevol eventualitat pot abocar a la pobresa ". Aquest nucli estaria comptabilitzat en els 6 milions de persones que s'esmentaven anteriorment. Entre els aspectes que concreten la precarietat ressalten l'alt factor de temporalitat i treballs a temps parcial que existeixen al nostre país.

Pel que fa a les desigualtats, l'informe assenyala: "han patit un gran increment a Espanya en els anys de crisi, no com a conseqüència inevitable de la crisi, sinó per un model polític, econòmic i social injust, que es va iniciar abans de la crisi, que s'ha aguditzat durant la crisi i que es manté actualment ". En aquest sentit recorden dades ja conegudes com que a Europa només ens superen en índex de desigualtat països com Sèrbia, Romania, Lituània i Bulgària. O que, segons dades d'Intermón Oxfam, l'1% de la població concentra ja gairebé tanta riquesa com el 80% més pobres o que la fortuna del 5% supera ja la riquesa en mans del 90% més pobre. És a dir, hi ha 2,3 milions de persones al nostre país que posseeixen un patrimoni superior al de 42 milions de persones.

En un altre apartat, l'informe se centra en les polítiques que han causat aquest tipus de situacions. Entre elles destaca "un mercat laborar desregulat" caracteritzat per les dades d'atur, la precarietat i els baixos salaris. Una altra raó és un "sistema fiscal feble i injust". "Resulta escandalós que mentre la immensa majoria de les persones paguem com a mitjana un percentatge del 22% dels nostres ingressos per IRPF o impostos al consum, els grans grups estiguin tributant al voltant del 6% dels seus beneficis, i algunes grans fortunes estiguin pagant legalment un 1%, quan el tipus nominal que els correspondria és superior al 50% ", assenyalen. Finalment apunten al "desmantellament de les polítiques socials" a causa de les retallades sofertes en despesa pública.

dimecres, 22 de març de 2017

L'Alt Comissionat de l'ONU pels Drets Humans fa arribar una carta de rebuig a l’ambaixadora d’Espanya a Ginebra per la persecució política de les autoritats catalanes .







L’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans ha fet arribar una carta de rebuig per la persecució política de les autoritats catalanes a l’ambaixadora espanyola davant els organismes multilaterals situats a Ginebra a instàncies del Cercle Català de Negocis i del Cercle Mallorquí de Negocis.

En ella, l’Alt Comissionat de l’ ONU pels Drets Humans recorda que el Dret Internacional empara l’exercici del dret a la lliure determinació dels pobles «en un entorn lliure d’amenaces i de l’ús de la força». Així mateix, denuncia la persecució política d’algunes autoritats catalanes per la convocatòria del 9N i mostra la seva preocupació per la continuïtat d’aquests judicis i la manca de predisposició del govern espanyol per conduir la secessió de Catalunya de forma pacífica i pactada.

Finalment, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans recorda la importància de l’exercici del dret a l’autodeterminació com a instrument en favor de la prevenció de conflictes i demana explicacions respecte a la posició del govern espanyol, així com per l’anomenada «operació Catalunya».

Aquesta iniciativa s’emmarca en la campanya d’activitats iniciada conjuntament pel Cercle Català de Negocis i el Cercle Mallorquí de Negocis davant dels organismes multilaterals en favor de la prevalença del dret a l’autodeterminació dels pobles sobre el dret intern dels Estats, la seva inclusió en l’ordenament de la Unió Europea que obliga la seva observança a tots els Estats membres i la celebració d’un referèndum a Catalunya sota l’empara dels organismes internacionals especialitzats, vinculant i amb les màximes garanties polítiques i jurídiques.

La propera acció imminent del CCN i del CMN en aquest àmbit estarà encaminada a sol·licitar una demanda de mesures de protecció al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides donat el greu deteriorament de la qualitat democràtica de les institucions de l’Estat espanyol, així com la instrumentalització política de la justícia. En ella, sol·licitem que les mesures de protecció incloguin una demanda al Secretari General de les Nacions Unides amb la finalitat que exerceixi els seus bons oficis i accepti l’organització d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya sota l’empara de les Nacions Unides i el Dret Internacional.

Des del Cercle Català de Negocis fem una crida a la Generalitat de Catalunya i a la resta d’actors polítics, econòmics i socials a donar suport a aquesta demanda i, més específicament a les autoritats catalanes a què prenguin les mesures oportunes per dotar de les màximes garanties polítiques i jurídiques qualsevol convocatòria de referèndum a Catalunya.

Finalment, el Cercle Mallorquí de Negocis s’adhereix a aquesta iniciativa en favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació a la comunitat autònoma de Catalunya, amb el desig que aquesta pugui establir un precedent que en el futur serveixi per a altres territoris de l’Estat espanyol que com les Illes pateixen un espoli fiscal fins i tot superior al de la Catalunya peninsular.

dilluns, 20 de març de 2017

La plantilla i les principals agrupacions sindicals i periodístiques catalanes de TV3 critiquen durament el nomenament de Vicent Sanchis com a director de la tele pública catalana, en substitució de Jaume Peral, i denuncien una operació de control polític .







Al·lucinant. Neguit. Inquietud. Sorpresa. Astorament. Desànim. Involució. Adjectius i substantius que es repeteixen entre personal de TV3 hores després de la fulminació de l'antic director, Jaume Peral, i el nomenament del seu successor, Vicent Sanchis. La plantilla es va assabentar de la decisió pels mitjans de comunicació: ningú en sabia res. El correu de comiat del mateix Peral el van rebre dimarts. "És una decisió política que sobta, ningú en sap la raó i tothom es pregunta per què", explica en Marc.

Marc és el nom fictici d'un treballador que prefereix mantenir-se a l'anonimat. Dos treballadors més s'avenen a parlar amb nosaltres però preservant la seva identitat. Només la presidenta del comitè d'empresa parlarà sense restriccions. Amb tot, les reaccions de la plantilla i de l'ampli espectre periodístic català han estat ràpides, clares i contundents.


El periodisme català, contra el nomenament de Vicent Sanchis

Eren les 12.35 h del dilluns 13 de març quan el departament de Premsa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) enviava la nota de premsa amb el nou nomenament. La nota informa de la substitució, que seria promoguda perquè Peral "deixa el càrrec per motius personals". S'hi afegeix un breu currículum de Vicent Sanchís i l'agraïment del Consell de Govern de la CCMA a Jaume Peral per "la professionalitat i la dedicació en aquesta darrera etapa, en què la cadena ha assolit el rècord històric de lideratge d'audiències".

Sis hores més tard, el Comitè d'Empresa i el Consell Professional de TV3 feien públic el seu posicionament respecte la notícia, amb un comunicat que titulaven amb un clar "Volen TVC sota control". "El nomenament de Vicent Sanchis no és un bon senyal per a la independència professional, la pluralitat i l'obertura de la CCMA al conjunt de la societat", sentenciava la nota. I apuntava la decisió presa en dos sentits: d'una banda, en clau política, pel context actual de notícies, com el cas Palau o el cas tres per cent. De l'altra, en clau tècnica: Peral feia temps que reclamava un millor finançament per renovar la programació de TV3. El seu clam era acompanyat pel Llibre blanc de l'audiovisual, elaborat pel Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) i presentat el gener d'enguany, o el manifest Més TV3, presentat pel sector audiovisual juntament amb el Comitè d'Empresa de TVC.

El mateix dilluns, el Sindicat de Periodistes de Catalunya publicitava la reacció, amb un altre comunicat titulat, en aquest cas, Cop de Convergència a TV3, on es destaca que el nomenament l'"imposen de forma sectària un director afí a la majoria de govern". La secció sindical de CCOO a TV3 s'expressava en la mateixa línia. L'endemà, el Grup de Periodistes Ramon Barnils emetia un comunicat que incidia en la mateixa línia. A part de reiterar les crítiques al sistema de nomenaments, el Grup mostrava la seva "preocupació" per un nomenament del qual no se n'han explicat les causes a l'opinió pública i que es produeix en un moment polític i judicial "molt complicat". "La coincidència del canvi de director amb la queixa d'un diputat de Junts pel Sí en seu parlamentària per la cobertura dels casos de corrupció que afecten CDC fa augmentar la preocupació del Grup", afegeixen.


Reaparició de "l'antiga Convergència"

Les diferents veus situen el problema de fons en la reforma de la CCMA pactada el 2012 entre CiU i el PP; era l'època en què Mas governava gràcies als acords amb Alicia Sánchez-Camacho. El fet més substancial de la reforma va ser la reducció de 12 a 6 conselleres, de manera que els grups polítics minoritaris al Parlament perdien representació. També els canvis pel que fa el sistema d'elecció: fins aleshores s'havia de fer amb dos terços del ple del Parlament, per passar a decidir-se per majoria absoluta en segona votació. Ja aleshores el Col·legi de Periodistes va titllar la reforma de "retrocés històric". La presidenta del Comitè d'Empresa, Roser Mercadé, en destaca el caràcter "anòmal i retrògrad" i que va suposar una "involució claríssima". En aquest sentit, totes les veus apunten a un control polític de la CCMA, un control que CDC estaria a punt de perdre si es complís la renovació que tocaria des de fa anys.

Ara mateix, el Consell de Govern de la CCMA el formen Núria Llorach i Boladeras, vicepresidenta i presidenta en funcions –per acord del Consell de Govern de la CCMA d'11 d'abril de 2016–, proposada per CDC; Rita Marzoa i Font, consellera secretària, proposada per ERC; Brauli Duart i Llinares, conseller, proposat per CDC; Antoni Pemán i Vicastillo, conseller, proposat per UDC quan anaven amb CDC; Armand Querol i Gasulla, conseller, proposat pel PP, i Josep Vilar i Grèbol, conseller, proposat pel PSC.

En l'actual Consell, hi ha dues anomalies legals: d'una banda, que el president escollit fou Brauli Duart. Duart va renunciar fa un any i va passar a ser conseller; la llei estableix que sigui la vicepresidenta qui n'assumeixi les funcions de forma temporal, però es dóna el fet que ja fa prop d'un any que n'exerceix, sense que sembli que hi hagi d'haver cap canvi, malgrat les constants reclamacions de plantilla i sectors professionals. De l'altra, que tant Llorach, com Duart i Queral haurien d'haver plegat fa temps: Llorach i Duart han superat els 6 anys de mandat, mentre que Querol fa més de 18 que és conseller de la Corporació. L'abril de l'any passat s'hauria d'haver produït una renovació que Junts pel Sí va bloquejar i que, en principi, tindrà lloc el primer semestre d'enguany, segons una proposta parlamentària presentada pel PSC.

Les declaracions d'alguns membres destacats d'ERC, integrada dins de Junts pel Sí, abonarien la tesi de la maniobra convergent. D'una banda, el diputat republicà de Junts pel Sí Roger Torrent no es mullava en excés defensant el nomenament. De l'altra, el vicepresident del govern, Oriol Junqueras, es limitava a desitjar "el màxim d'encerts i que escolti molt" a Sanchis, en referència a les crítiques rebudes. També apuntava a seguir el mètode del nou Canal 9 del País Valencià a l'hora de destacar els mèrits professionals i no polítics com a procés de selecció.


El poder de la CCMA

"Brauli Duart s'ha fet amb tot el poder reals dels mitjans. Els directors de TV3 i Catalunya Ràdio són 'programadors amb xòfer'", sentencia en Francesc, un altre nom fictici. En Francesc és a informatius, on, segons en Marc, tot es viu "amb més tensió". En Francesc situa en Duart, a qui descriu com a "autoritari i testosterònic", en la línia de la "vella guàrdia" de Convergència, amb Francesc Homs i David Madí. Per ell, la direcció està lligada de mans i peus, "no pot dirigir, només executa", i critica el que entén que són "posades en escena" de concuros públics per fer programes per no adjudicar-los a dit, "però és mentida", afirma. "La Corporació té experiència en graella, però no en ofici", afegeix. Encara que Duart va deixar la presidència de la CCMA l'abril de l'any passat de forma "temporal" –segons es va anunciar oficialment– i ara només és formalment conseller ras del consell de govern, per a moltes treballadores de la casa, continua fent i desfent.

Si el director de TV3 només executa, per què canviar-ne un que tant sols hi era des de febrer del 2016 al capdavant? Mercadé apunta cap a un canvi de tarannà de Peral respecte al seu antecessor, Eugeni Sallent. Sense voler defensar Peral, Mercadé subratlla que el ja exdirector es mostrava més proper, tenia idees, "il·lusió" i que el diàleg havia millorat. Mercadé destaca que Peral havia demanat els 19 milions d'euros per millorar la programació de TV3 mentre que la CCMA no.

La proximitat de Sanchis al nucli dur del partit que controla la presidència de la Generalitat fa témer una submissió del nou director vers l'acció governamental. En aquest sentit, en sengles entrevistes realitzades a Catalunya Ràdio i TV3, el matí del dimecres 15, Sanchis s'ha mostrat prudent pel que fa a les reclamacions econòmiques, com ha destacat Mercadé. "Necessitem més pressupost, més producció, però al Consell de Govern no els preocupen els continguts, només controlar missatge polític de la CCMA", afirma. A la ràdio, Sanchis va afirmar que "tenim pocs recursos" i a la televisió, que "la gran prioritat és l'audiència, que TV3 sigui més àgil, capaç de competir amb televisions privades".

"La CCMA no fa acostament, hi ha un divorci entre plantilla i empreses, però tenen el control dels recursos (diners i personal)", afirma Mercadé. En Francesc apunta cap al mateix motiu de creació de la CCMA: "van dir que era per operativitat, però era per controlar el discurs". Mercadé considera que el problema és de governança de la CCMA: "fa anys que es van repartir els directius entre el partit de govern; consideren que la CCMA és una entitat a trossejar, és nefast".


Respostes polítiques i periodístiques

Amb el rerefons de la governabilitat i funcionament de la CCMA, el Comitè d'Empresa va convocar una assemblea per al dimecres 15 a la tarda. Ho feien amb quatre peticions clau: la reforma urgent de la Llei de la CCMA; una CCMA desgovernamentalitzada i despartiditzada; un Consell de Govern renovat; pressupost suficient per fer front al futur. No debades, Mercadé apunta cap a la necessitat de contractar més gent i gent jove. "Cal defensar la CCMA per no acabar com TeleMadrid", afirma. Per a la presidenta del comitè d'empresa, TV3 té un problema molt greu de trajectòria i li cal visió estratègica.


dilluns, 6 de març de 2017

La "Associació de la Premsa de Madrid", al servei del franquisme i dirigida ara per la periodista reaccionària Vicotria Prego, es queixa de Podem. L'Associació de la Premsa de Madrid (APM) ha rebut una petició d'empara d'un grup de periodistes que se senten assetjats i pressionats per l'equip directiu de Podem i persones properes als cercles.







D'entre els perles que han dirigit aquesta associació de periodistes addictes al règim (abans al franquisme i ara als borbons) destaca en 1955, l'exdirector del diari "El Sol" Manuel Aznar es va fer amb la presidència de l'APM. Durant la seva etapa presidencial, va col·laborar en la redacció de la qual es va cridar "Declaració de Principis del Periodista espanyol", en el qual s'assegurava que els periodistes espanyols professaven "la religió catòlica" i que eren "afectes als principis del Moviment Nacional" .

 Un exemple de la trajectòria al servei de, dels caps del periodisme patri. Com el cas de l'històric periodista d'extrema dreta i Directe de l'ABC, Luis María Ansón, o en l'actualitat Victòria Prego, exemple viu de genuflexió al règim. Doncs aquesta Associació ha emès una Comunicat queixant-se de ... .. Podem.

 Sobre l'estat de laprofesión, la censura, tancament de mitjans, periodistes que no cobren, ets, etc, etc, ni una paraula. S'espera que el proper comunciado sigui o de Veneçuela o de Corea del Nord ....
L'Associació de la Premsa de Madrid (APM) ha rebut una petició d'empara d'un grup de periodistes que se senten assetjats i pressionats per l'equip directiu de Podem, encapçalat per Pablo Iglesias, així com per persones pròximes a aquest cercle.

Considerats els testimonis i les proves documentals aportades per aquests periodistes, l'APM exigeix ​​a Podem que deixi d'una vegada per totes la campanya sistematitzada d'assetjament personal i en xarxes que ve portant a terme contra professionals de diferents mitjans, als quals s'acovardeix i amenaça quan està en desacord amb les seves informacions.

Aquesta campanya ha estat denunciada per un grup d'informadors, que han aportat proves documentals i als que l'APM ha decidit emparar.

D'acord amb aquesta denúncia, l'assetjament de membres de Podem es materialitza de manera reiterada i des de fa més d'un any en atacs a periodistes en les seves pròpies tribunes, en retrets i al·lusions personals en entrevistes, fòrums i actes públics, o directament al Twitter .

Aquestes pressions també es realitzen de forma personal i privada amb missatges i trucades intimidants.
L'assetjament pretén minar la credibilitat i el prestigi d'aquests professionals, sotmesos a vegades a un bombardeig constant de missatges que intenten desqualificar o ridiculitzar el seu treball i retallar la seva llibertat d'informació.

L'APM considera totalment incompatible amb el sistema democràtic que un partit, sigui el que sigui, tracti d'orientar i controlar el treball dels periodistes i limitar la seva independència.
L'estratègia d'assetjament de Podem vulnera d'una manera molt greu els drets constitucionals a la llibertat d'expressió ia la llibertat d'informació i coarta el lliure exercici del periodisme, que és imprescindible per preservar la salut d'una societat democràtica com l'espanyola.

Aquesta inacceptable campanya, que està creant un estat de por entre els periodistes, té com a fi el de persuadir-los que els convé escriure al dictat de Podem, a més de tractar de conduir-los cap l'autocensura.
L'APM recorda Podem que pot recórrer al dret de rectificació quan jutgi que una informació incompleix el necessari principi de veracitat, en lloc d'atacar de forma inadmissible al seu autor o al medi que la publica.

També és important que tots els partits siguin conscients que la crítica respecte al comportament i les manifestacions de qui ostenta un càrrec públic, encara que pugui molestar o ferir, és legítima, d'acord amb la jurisprudència emanada del Tribunal Suprem.
L'APM demana als periodistes que resisteixin les pressions, vinguin d'on vinguin, en el convenciment que aquesta associació els empararà sempre en la defensa del seu dret a la llibertat d'expressió i en el seu deure d'exercir la llibertat d'informació.

També sol·licita als mitjans que protegeixin i donin suport als seus periodistes sortint al pas de qualsevol campanya que tracti d'impedir que els ciutadans rebin informació veraç, rigorosa, diligentment contrastada i d'interès públic.

Només una premsa independent i sense por pot complir la seva missió fonamental de control del poder. Només uns mitjans ferms en la defensa de la llibertat d'expressió poden frenar les temptacions dels poderosos d'eludir la rendició de comptes a què estan obligats en una democràcia com la nostra.

dimecres, 22 de febrer de 2017

Un conflicte que afecta l'estat fa tota la seva població, per això l'estat centralista amb els seus poders actua per enfrontar a l'opinió espanyola contra la catalana, degradándonos a tots, i per això és veritablement preocupant i trist la resposta dels intel·lectuals espanyols a aquest dilema democràtic.







Els mitjans de comunicació construeixen i ordenen la vida social d'un país. Buscant informació en mitjans espanyols, és a dir madrilenys, i catalans constato cada dia que informen i retraten dos països diferents.

Els mitjans espanyols estan molt preocupats per Amèrica, Trump i Veneçuela fonamentalment, i, en el proper, per la infanta Cristina, encara que en cap moment qüestionen la monarquia, inqüestionable com el fred a l'hivern. En els mitjans catalans, particularment els que són en català, el tema principal és l'estat del conflicte polític entre la Generalitat i l'Estat. Per al futur, si es vol acceptar la realitat, cal partir d'aquesta evidència que retraten i construeixen diàriament els mitjans de comunicació, es tracta de dos països diferents i amb interessos enfrontats.

Precisament els mitjans són part d'aquest enfrontament. Fa anys polítics bascos van qualificar als mitjans de comunicació madrilenys de "Brunete mediàtica" per referir-se a seu caràcter d'armes polítiques partidàries, i això han estat i són en aquest conflicte. Tant els mitjans públics com els privats han compartit agenda i directrius, competint entre ells en bel·ligerància i guanyant a pols el seu descrèdit com a mitjans informatius.

Tancant a informar sobre les diferents versions en aquest conflicte, no permetent expressar-se al punt de vista majoritari a la societat catalana però, en canvi, atacant diàriament de totes les maneres van mostrar el que han estat sempre: defensors i instruments dels interessos de la cort madrilenya. Sigui el que sigui Espanya en el futur no té veritables mitjans de comunicació, els que mostren l'altra cara d'aquesta realitat impostada són minoritaris.

Aquests mitjans expressen una estratègia dirigida per la dreta espanyola, el PP, però a la qual va junyit el Partit Socialista causa de la seva crisi històrica, a interessos particulars dels seus actuals dirigents i, també, a la mateixa ideologia espanyolista. A més de l'ocultació de les raons i arguments del parlament català aquesta estratègia educa la població espanyola en l'estigmatització d'aquesta ciutadania catalana mobilitzada.

Diàriament escamotegen als milions de persones que demanen decidir el seu futur com a nació i el transformen en un plet d'uns polítics catalans contra l'Estat. El següent pas és participar en una guerra bruta per desacreditar aquests polítics, de les clavegueres de l'Estat apareix un compte a Suïssa d'un alcalde i si no ja apareixerà un pen drive o el que sigui en el moment oportú. I, el més greu, participar en desacreditar les institucions catalanes. Per això s'al·lega que estan dirigides per aquests polítics als quals s'ha difamat prèviament i als que se'ls nega reconeixement. Això fa el president del govern Rajoy, responsable i executor a tots els nivells d'aquesta estratègia, quan parla de "recuperar les institucions catalanes". Es refereix al fet que no les governin els actuals representants escollits per la ciutadania i siguin substituïts per altres submisos a la seva estratègia.

Aquest no reconèixer la legitimitat de la Generalitat necessita l'ocultació a la població espanyola que aquesta institució de govern existia abans de la sagrada constitució vigent i no es deriva d'ella. Aquest ocultació permet reduir l'autogovern català a una mera descentralització de l'administració de l'Estat i, com a conseqüència, que la ciutadania entengui que és legítim que el govern, servit per un Tribunal Constitucional modelatge ad hoc, pugui suspendre l'autonomia.

Naturalment, com en tot conflicte, es combat fora i dins i a l'estratègia de descrèdit de la Generalitat contribueixen les forces econòmiques i polítiques tant de dretes com d'esquerres que són partidàries de l'statu quo a Espanya. Les institucions de l'estat espanyol, des del govern a la justícia usada sectàriament, mereixen tot el descrèdit però això no els resta poder, ja que l'Estat existent no es veu qüestionat, però el Parlament i la Generalitat sí que són explícitament amenaçats en el seu existència cada dia.

No obstant això, ja res no serà igual i en aquest conflicte tots ens retratem. Un conflicte que afecta l'estat fa tota la seva població, per això l'estat centralista amb els seus poders actua per enfrontar a l'opinió espanyola contra la catalana, degradándonos a tots, i per això és veritablement preocupant i trist la resposta dels intel·lectuals espanyols a aquest dilema democràtic. Excepte veus minoritàries, en conjunt la intel·lectualitat espanyola o bé calla o bé subscriu la postura de l'Estat. La convenient invocació a Pujol o al famós tres per cent serveix per justificar el que resultarà complicitat quan l'Estat actuï contra Catalunya. La intel·lectualitat espanyola està arribant molt tard a comprendre que el que es juga no és que els catalans puguin decidir o no, sinó l'existència de democràcia a Espanya. I no comprèn que es fa còmplice de l'estigmatització de la majoria dels catalans sota l'argument infamant que "volen separar-se per viure millor", com raonava fa uns dies un polític socialista espanyol. Tant és la realitat que l'autogovern català no doni per pagar el renove de mobiliari a les famílies d'aquesta comunitat o comprar un ordinador a tot el seu alumnat.

Des del punt de vista democràtic, en el pla tant dels sentiments com de les conviccions, Espanya ja ha perdut a Catalunya, només pot sotmetre per la força. No sé com es desenvoluparà aquest procés en marxa, és evident que Espanya és una societat anèmica d'energia cívica i seguirà sent un regne subjectat des de la cort sense veritable capacitat de regenerar-se. I no sé quina forma juridicopolítica tindrà Catalunya en el futur i quin serà la seva relació amb aquest estat, dins o fora. Però el que és evident és que Catalunya ja no és Espanya, és un altre país per voluntat pròpia a gairebé tots els efectes i això no té marxa enrere.

El Regne d'Espanya podrà creure que pot seguir sent el mateix de fa set anys però Catalunya ja no és la mateixa des que va emergir un subjecte polític de milions de ciutadans i ciutadanes. Tot i que Espanya negui la realitat, Catalunya està apoderada i és una nació. I això sí que ho sé segur.


diumenge, 19 de febrer de 2017

És tolerable que el PP d'RAJOY hagi portat prop de 4,5 milions de pensionistes a ESPANYA estiguin obligats a malviure amb pensions que no arriben, o sobrepassen mínimament, els 500 euros mensuals? Com és possible que mentre uns quants banquers i grans executius acumulen fons personals de pensions per sobre dels 50, els 60 o els 80 milions d'euros, hagi per contra milions de pensionistes condemnats a poc més que la indigència amb miserables pensions de 300 o 400 euros mensuals ?.







Enfront de la congelació de les pensions actuals i la retallada de les futures que prepara RAJOY, la Vaga General ha d'aixecar com una de les seves banderes innegociables l'exigència de pensions dignes.
  
És a dir, un pla progressiu de revaloració de les pensions l'objectiu, en el termini de 5 anys, hauria de ser que no hi hagi cap pensió per sota dels mil euros mensuals. I la primera etapa, per a aquest mateix any, seria una elevació de les pensions més baixes fins a un mínim de 650 euros al mes. El que significa, per a molts dels nostres majors, una revaloració d'un 50, un 70 o fins i tot un 100% de les seves actuals pensions. És això possible? ¿No diuen que cal retallar perquè són una despesa insostenible? Els números demostren exactament el contrari.
  
Elevar fins als 650 euros mensuals als quatre milions i mig de pensionistes que cobren per sota d'aquesta quantitat, suposaria una despesa anual total de 6.286.000 d'euros. ¿De veritat ens volen fer creure que això és una despesa inassumible per a l'Estat?
  
A principis d'any, un grup d'experts van arribar a la conclusió, després de fer un exhaustiu estudi de les despeses de totes les comunitats autònomes espanyoles, que si els 17 governs autonòmics gestionaran els seus recursos en despeses de personal i despeses corrents com ho fan els 3 més eficaços, l'estalvi anual per als comptes de l'Estat seria superior a 26.000 milions d'euros. Amb menys d'una quarta part d'aquest estalvi donaria perquè ja mateix els 4,5 milions de pensionistes que menys cobren passaran a tenir una pensió mensual de 650 euros!
  
I estem parlant només d'eficàcia en la gestió dels recursos. Ni tan sols, encara, del malbaratament que recorre de dalt a baix l'administració de l'Estat: els sous dels polítics i les desenes de milers d'assessors i càrrecs de confiança que s'acumulen, les subvencions de tot tipus a partits, sindicats, fundacions i organitzacions vinculades a ells, a mitjans de comunicació deficitaris i improductives empreses públiques, als cotxes oficials, els menjars, despeses de representació, dietes, targetes a càrrec del contribuent i tot el garbuix de dispendis, malbaratament i sumptuositat del que s'envolten les castes polítiques a tots els nivells.
  
Si fos possible fer un inventari detallat de tot aquest malbaratament i despesa supèrflua, camuflat en partides pressupostàries de les que és impossible conèixer el seu destí final, ens portaríem la sorpresa de comprovar com amb la seva sola eliminació dóna per bastant més que elevar les pensions mínimes, en aquest mateix any, a 650 euros mensuals. Elevació que ha d'anar incrementant-se en 100 euros, any rere any, fins a aconseguir el 2014 que no hi hagi cap pensió per sota dels 1.000 euros.
  
Però a més de perfectament possible, l'elevació progressiva de les pensions és una exigència de justícia i un factor de dinamització de l'economia nacional.
  
Una demanda de justícia perquè és just que els qui han dedicat tota la seva vida a treballar per fer progressar el país, rebin ara del país, al final de les seves vides, una retribució digne i adequat a les seves necessitats.
  
És de justícia que es redistribueixi l'enriquiment de les grans empreses que avui s'ufanen d'estar entre les més grans del món entre aquells que han fet fora tota una vida de treball, sense el qual hagués estat impensable la seva engrandiment i expansió.
  
Perquè és una qüestió de justícia que el benestar i la riquesa acumulada gràcies al seu treball no sigui balafiada per unes castes parasitàries, sinó redistribuïda entre els que van contribuir a crear-la amb el seu esforç i el seu sacrifici.
  
Un factor de dinamització de l'economia nacional, perquè en mans dels nostres majors aquest increment en les seves pensions es converteix immediatament en consum i estalvi, no en despeses improductius, malbarataments i malbaratament. revitalitzant així
mitjançant el consum la demanda interna, factor clau per a la recuperació de la petita i mitjana empresa, i per tant per a la creació d'ocupació i disminució de l'atur.


divendres, 17 de febrer de 2017

Imagineu-vos que podríem fer amb una Catalunya Independent si el govern de Navarra amb els seus furs, contempla per als seus pensionistes navarresos una pujada de les pensions de fins a un 8% en lloc del 0/25% que marca l'Estat Espanyol.







Un total de 22.000 pensionistes navarresos veuran complementades les seves pensions en 2017 amb pujades de fins al 8%, segons ha informat el vicepresident de Drets Socials, Miguel Laparra, en la roda de premsa celebrada després de la sessió de Govern. D'una banda, s'incrementaran en un 8% les deduccions fiscals de les pensions de viduïtat en 2017, i de l'altra, les pensions contributives inferiors al SMI augmentaran de manera progressiva la quantia fins igualar-se en tres anys amb les noves pensions de viduïtat. La proposta planteja un increment de la deducció fiscal a les pensions de viduïtat d'un 8% per al 2017, és a dir, el mateix increment que ha experimentat el SMI.

 Aquest augment afecta aproximadament a 9.490 persones vídues, de les quals el 98% són dones, i suposa un reforç de la inversió social en més del 300%, passant de 3,2 milions a l'any 2016 a una previsió de 10 milions el 2017 , segons ha dit Laparra.

Així mateix, ha continuat, les persones que reben pensions contributives amb rendes inferiors al SMI i que no reben la deducció fiscal de les pensions de viduïtat es beneficiaran, a partir de l'any 2017, d'un complement que, en tres anys, s'equipararà seus al SMI de l'any 2017, que arriba als 707,60 euros (825,53 euros mensuals amb prorrateig d'extres). Aquest col·lectiu està conformat per un 56% de dones i un 44% d'homes. Segons Laparra, el 2017 totes les persones pensionistes amb ingressos inferiors al SMI de 2016 veuran incrementats els seus ingressos en un 2%, al qual s'afegirà la diferència entre el SMI de 2016 i la quantia que estiguessin percebent, és a dir, 668,30 euros mensuals o 779,6 euros amb les pagues extres prorratejades. Per als anys 2018 i 2019, aquestes mateixes persones tindran un nou increment del 3% cada any, el que significarà una equiparació amb les pensions de viduïtat per a l'any 2019.

Està previst que aquesta segona mesura beneficiï 12.466 persones que actualment perceben pensions inferiors al SMI i per tant es troben en una situació de desavantatge respecte a les persones que perceben pensions de viduïtat. La inversió social requerida per aquesta mesura s'estima en 9,6 milions anuals quan estigui plenament desenvolupada en 2019. Segons els càlculs del Departament de Drets Socials contrastats amb la Seguretat Social, al desembre de 2016 hi havia a Navarra 53 persones amb pensions SOVI de vellesa de 408,10 euros mensuals, 1.818 pensions de titulars unipersonals menors de 65 anys amb quanties de 586,50 euros mensuals, 8.871 pensions amb 627,7 euros mensuals, i 1.724 amb pensions de 677 euros de mitjana mensual. Els tres primers grups de pensions, ja per a l'any 2017 veuran incrementada la quantia a percebre en un 63,7%, un 12% i un 4,8% respectivament; i el quart tipus pujarà, ja en 2018, un 3,41%.

Aquestes quanties complementàries les percebran en l'any 2018, quan realitzin la declaració de la renda de 2017, en 2019 en el cas de les pensions que pugen a 2018. Una vegada que el procés d'equiparació de totes les pensions estigui conclòs, s'estima necessària una inversió social de 16,6 milions d'euros anuals per complementar totes les pensions de viduïtat i contributives inferiors al SMI. Segons ha dit el vicepresident, "està previst dins de la bossa per a aquest tipus d'incidències i no hi ha previsió que afecta cap partida de despesa i molt menys de despesa social". Laparra ha mostrat la seva "satifacció" per aquestes mesures, que suposen "millores molt notables" per a cada un dels col·lectius. "Aquest nou esquema suposa un avanç molt important que respon al doble objectiu de millorar les pensions de viduïtat i d'equiparar a aquells pensionistes que estaven en situació de desavantatge", ha exposat, per precisar que és un "avanç important en el compliment de l'acord programàtic en aquest camp ".

MANTENIR EL NIVELL ADQUISITIU
La proposta del Govern de Navarra contempla per anys successius que totes aquestes pensions, més el complement que aporta Navarra, es vegin revalorades en la mateixa quantia que s'incrementi l'IPC de Navarra, de tal manera que no perdin poder adquisitiu. El vicepresident de Drets Socials ha indicat que "sabem que el sistema de pensions és una responsabilitat del Govern central i la Seguretat Social, i que seria desitjable que aquest es fes càrrec del cost que suposa que tothom disposi d'una pensió mínima digna, però, en tot cas, el Govern de Navarra entén que, donat el diferencial del cost de la vida que tenim a Navarra i la prioritat social d'aquest Govern, cal fer un esforç propi en millorar les condicions de vida de les persones grans amb situacions econòmiques més precàries ", ha remarcat Laparra.

dimecres, 15 de febrer de 2017

La DUI s'haurà de fermen Abans o Després ... Millor Abans! Aquesta turbina eòlica pot generar en un dia l'electricitat que la teva casa necessita durant 66 anys.




























És la turbina més potent del mercat. En el seu millor registre, ha estat capaç de generar 216.000 kWh en només un dia, l'electricitat que necessita una casa durant 66 anys.

L'extraordinària potència de la turbina Vestas V164 està cridada a revolucionar el món de l'eòlica. Se situa en en Østerild, una zona d'alta mar de Dinamarca amb un gran èxit. La seva activació es va dur a terme al gener de 2014.

La teva mida és descomunal, mesura més de 200 m d'alt, les seves aspes són de 80 m, amb un pes que ronda les 40 tones.

L'1 de desembre, la nova turbina V164 ha batut el rècord de producció d'energia, generant 216.000 kWh en tan sol 1 dia. Aquest gegant només necessitaria un dia de funcionament per alimentar una casa durant gairebé 70 anys. Atès que el consum mitjà és d'uns 3.200 kWh anuals a Espanya.

El problema de la V164 són els seus costos, la seva instal·lació i desenvolupament encara són massa elevats. El sistema de fixació per a una estructura tan gran en el mar són molt elevats. S'està investigant amb plataformes amb més capacitat flotant però encara estan en desenvolupament.

El referèndum unilateral d’independència va tenir sentit al 9N el qual va acabar sent un “bluff” perquè ni ERC, CDC ni CUP, a part de no donar-li garanties democràtiques, tampoc li van donar vinculació política. És a dir, van ser ells els que van tenir l’oportunitat per desobeir a l’estat espanyol i no ho van fer. 

El gran problema ara mateix és una qüestió de confiança. Després d’obeir més de 50 sentències del tribunal constitucional, després que Artur Mas prometés un referèndum vinculant per acabar quedant-se en res, quanta població es mobilitzarà i fins a quin punt servirà perquè la resta d’Estats que NO et volen reconèixer ho facin? Les mateixes persones que no han desobeït mai seran capaces de controlar el territori per la força?.

 Els drets fonamentals entesos com a principis universals estan bé com a filosofia, i personalment els defenso, però això no implica que els altres Estats també ho facin ja que vivim clarament dominats per corrents positivistes que poden frenar aspiracions 100% legítimes. No oblidem que al món occidental impera la “Rule of Law”, l’imperi de la llei, i que la independència és il·legal. Cap Estat democràtic existent renunciarà a la jerarquía normativista proposada per Kelsen, filòsof i jurista de referència, sense que es vegin obligats a fer-ho.

 El que Kelsen propugnava és la creació de normes en base a altres normes que tinguin vigència gràcies a que es relacionin amb alguna altra norma de rang superior. És a dir, si els “processistes” es pensen que reclamant que es deslegitimin valors constitucionals com per exemple els relacionats amb la “unidad de España” per deixar pas a un arbitrarisme vist com a punt de partida de la inestabilitat i subjectivime pel que fa a la resolució de diferents casos, és perquè no entenen el funcionament jurídic de la resta d’Estats o perquè simplement menteixen.

Si el que es vol és jugar de debò el que caldria primer és un cop d’efecte real per dotar a la població de confiança; òbviament tornar a fer un referèndum seria l’excusa perfecta per intentar repetir allò que no van saber o voler fer el 9N. Per què caure en el mateix parany i perdre més temps quan estan legitimats per fer la DUI, allò que suposadament portaven al programa, tenint 72 diputats, i podent celebrar un referèndum ratificatori posterior?

Per la Declaració Unilateral d’Independència realment només és necessària la voluntat de proclamar-la i una majoria darrera per tal de dotar-li vincularitat al resultat. En primer lloc, perquè et reconeguin els altres estats, i en segon, per tal de poder exercir el control efectiu de del territori. Un Parlament amb 72 diputats t’acredita si més no per tal d’iniciar el procés. Els partidaris del ´EU referendum´, especialment David Cameron, no sabien quin seria el resultat del referèndum, però tot i així es van arriscar a donar veu als ciutadans, tot i així respectant la llei. Si realment volem comprovar quin pes té l’independentisme a Catalunya i volem resultats vinculants pel país, un referèndum que va en contra la ‘Rule of law’ dificulta l’atenció en els resultats i el farà menys vinculant perquè tal i com hem dit, els altres Estats procuraran no posicionar-se contra Espanya i la llei si no existeix un motiu real de pes que pugui desestabilitzar els mercats.

Només exercint la força s’aconseguirà que la resta d’Estats es mullin degut a que cap Estat entrarà gratuïtament en conflicte amb un altre Estat, és evident aleshores que amb excuses com el RUI s’està post-posant el inevitable.

Si el que es vol és fer la independència, un 9N 2 condueix al fracàs més absolut: la negativa per part de l’Estat espanyol, la promesa de proclamació d’independència que no es compliria, la manca de força degut a un país que no té les estructures d’Estat preparades, un govern que ha anat sempre de farol, la no mobilització del “no” el dia de la votació i sobretot, la repetició d’una fórmula que ja s’ha vist que no ha funcionat, tots aquests són motius de pes per pensar que aquells que ens prometen el tot, acabaran deixant-ho en res.

Una majoria parlamentària en cap cas hauria de suposar un fre. Si el que volen és evitar l’inevitable, la DUI, poden continuar inventant-se excuses i repetir fórmules com han anat fent fins ara. Si el que volen és fer la independència, jo ho tinc clar, DUI ara o que vegin com l’independentisme va caient a mesura que es van incomplint acords i l’economia espanyola es va recuperant.

Si el que es vol és la independència, la declaració unilateral és l’únic camí per saber realment fins a on es pot i s’està disposat a arribar.

Mentre es repeteixin fórmules ja fracassades i pensades pels mateixos protagonistes de sempre, el destí que ens espera és el mateix que el del passat.