dimecres, 22 de març de 2017

L'Alt Comissionat de l'ONU pels Drets Humans fa arribar una carta de rebuig a l’ambaixadora d’Espanya a Ginebra per la persecució política de les autoritats catalanes .







L’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans ha fet arribar una carta de rebuig per la persecució política de les autoritats catalanes a l’ambaixadora espanyola davant els organismes multilaterals situats a Ginebra a instàncies del Cercle Català de Negocis i del Cercle Mallorquí de Negocis.

En ella, l’Alt Comissionat de l’ ONU pels Drets Humans recorda que el Dret Internacional empara l’exercici del dret a la lliure determinació dels pobles «en un entorn lliure d’amenaces i de l’ús de la força». Així mateix, denuncia la persecució política d’algunes autoritats catalanes per la convocatòria del 9N i mostra la seva preocupació per la continuïtat d’aquests judicis i la manca de predisposició del govern espanyol per conduir la secessió de Catalunya de forma pacífica i pactada.

Finalment, l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans recorda la importància de l’exercici del dret a l’autodeterminació com a instrument en favor de la prevenció de conflictes i demana explicacions respecte a la posició del govern espanyol, així com per l’anomenada «operació Catalunya».

Aquesta iniciativa s’emmarca en la campanya d’activitats iniciada conjuntament pel Cercle Català de Negocis i el Cercle Mallorquí de Negocis davant dels organismes multilaterals en favor de la prevalença del dret a l’autodeterminació dels pobles sobre el dret intern dels Estats, la seva inclusió en l’ordenament de la Unió Europea que obliga la seva observança a tots els Estats membres i la celebració d’un referèndum a Catalunya sota l’empara dels organismes internacionals especialitzats, vinculant i amb les màximes garanties polítiques i jurídiques.

La propera acció imminent del CCN i del CMN en aquest àmbit estarà encaminada a sol·licitar una demanda de mesures de protecció al Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides donat el greu deteriorament de la qualitat democràtica de les institucions de l’Estat espanyol, així com la instrumentalització política de la justícia. En ella, sol·licitem que les mesures de protecció incloguin una demanda al Secretari General de les Nacions Unides amb la finalitat que exerceixi els seus bons oficis i accepti l’organització d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya sota l’empara de les Nacions Unides i el Dret Internacional.

Des del Cercle Català de Negocis fem una crida a la Generalitat de Catalunya i a la resta d’actors polítics, econòmics i socials a donar suport a aquesta demanda i, més específicament a les autoritats catalanes a què prenguin les mesures oportunes per dotar de les màximes garanties polítiques i jurídiques qualsevol convocatòria de referèndum a Catalunya.

Finalment, el Cercle Mallorquí de Negocis s’adhereix a aquesta iniciativa en favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació a la comunitat autònoma de Catalunya, amb el desig que aquesta pugui establir un precedent que en el futur serveixi per a altres territoris de l’Estat espanyol que com les Illes pateixen un espoli fiscal fins i tot superior al de la Catalunya peninsular.

dilluns, 20 de març de 2017

La plantilla i les principals agrupacions sindicals i periodístiques catalanes de TV3 critiquen durament el nomenament de Vicent Sanchis com a director de la tele pública catalana, en substitució de Jaume Peral, i denuncien una operació de control polític .







Al·lucinant. Neguit. Inquietud. Sorpresa. Astorament. Desànim. Involució. Adjectius i substantius que es repeteixen entre personal de TV3 hores després de la fulminació de l'antic director, Jaume Peral, i el nomenament del seu successor, Vicent Sanchis. La plantilla es va assabentar de la decisió pels mitjans de comunicació: ningú en sabia res. El correu de comiat del mateix Peral el van rebre dimarts. "És una decisió política que sobta, ningú en sap la raó i tothom es pregunta per què", explica en Marc.

Marc és el nom fictici d'un treballador que prefereix mantenir-se a l'anonimat. Dos treballadors més s'avenen a parlar amb nosaltres però preservant la seva identitat. Només la presidenta del comitè d'empresa parlarà sense restriccions. Amb tot, les reaccions de la plantilla i de l'ampli espectre periodístic català han estat ràpides, clares i contundents.


El periodisme català, contra el nomenament de Vicent Sanchis

Eren les 12.35 h del dilluns 13 de març quan el departament de Premsa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) enviava la nota de premsa amb el nou nomenament. La nota informa de la substitució, que seria promoguda perquè Peral "deixa el càrrec per motius personals". S'hi afegeix un breu currículum de Vicent Sanchís i l'agraïment del Consell de Govern de la CCMA a Jaume Peral per "la professionalitat i la dedicació en aquesta darrera etapa, en què la cadena ha assolit el rècord històric de lideratge d'audiències".

Sis hores més tard, el Comitè d'Empresa i el Consell Professional de TV3 feien públic el seu posicionament respecte la notícia, amb un comunicat que titulaven amb un clar "Volen TVC sota control". "El nomenament de Vicent Sanchis no és un bon senyal per a la independència professional, la pluralitat i l'obertura de la CCMA al conjunt de la societat", sentenciava la nota. I apuntava la decisió presa en dos sentits: d'una banda, en clau política, pel context actual de notícies, com el cas Palau o el cas tres per cent. De l'altra, en clau tècnica: Peral feia temps que reclamava un millor finançament per renovar la programació de TV3. El seu clam era acompanyat pel Llibre blanc de l'audiovisual, elaborat pel Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) i presentat el gener d'enguany, o el manifest Més TV3, presentat pel sector audiovisual juntament amb el Comitè d'Empresa de TVC.

El mateix dilluns, el Sindicat de Periodistes de Catalunya publicitava la reacció, amb un altre comunicat titulat, en aquest cas, Cop de Convergència a TV3, on es destaca que el nomenament l'"imposen de forma sectària un director afí a la majoria de govern". La secció sindical de CCOO a TV3 s'expressava en la mateixa línia. L'endemà, el Grup de Periodistes Ramon Barnils emetia un comunicat que incidia en la mateixa línia. A part de reiterar les crítiques al sistema de nomenaments, el Grup mostrava la seva "preocupació" per un nomenament del qual no se n'han explicat les causes a l'opinió pública i que es produeix en un moment polític i judicial "molt complicat". "La coincidència del canvi de director amb la queixa d'un diputat de Junts pel Sí en seu parlamentària per la cobertura dels casos de corrupció que afecten CDC fa augmentar la preocupació del Grup", afegeixen.


Reaparició de "l'antiga Convergència"

Les diferents veus situen el problema de fons en la reforma de la CCMA pactada el 2012 entre CiU i el PP; era l'època en què Mas governava gràcies als acords amb Alicia Sánchez-Camacho. El fet més substancial de la reforma va ser la reducció de 12 a 6 conselleres, de manera que els grups polítics minoritaris al Parlament perdien representació. També els canvis pel que fa el sistema d'elecció: fins aleshores s'havia de fer amb dos terços del ple del Parlament, per passar a decidir-se per majoria absoluta en segona votació. Ja aleshores el Col·legi de Periodistes va titllar la reforma de "retrocés històric". La presidenta del Comitè d'Empresa, Roser Mercadé, en destaca el caràcter "anòmal i retrògrad" i que va suposar una "involució claríssima". En aquest sentit, totes les veus apunten a un control polític de la CCMA, un control que CDC estaria a punt de perdre si es complís la renovació que tocaria des de fa anys.

Ara mateix, el Consell de Govern de la CCMA el formen Núria Llorach i Boladeras, vicepresidenta i presidenta en funcions –per acord del Consell de Govern de la CCMA d'11 d'abril de 2016–, proposada per CDC; Rita Marzoa i Font, consellera secretària, proposada per ERC; Brauli Duart i Llinares, conseller, proposat per CDC; Antoni Pemán i Vicastillo, conseller, proposat per UDC quan anaven amb CDC; Armand Querol i Gasulla, conseller, proposat pel PP, i Josep Vilar i Grèbol, conseller, proposat pel PSC.

En l'actual Consell, hi ha dues anomalies legals: d'una banda, que el president escollit fou Brauli Duart. Duart va renunciar fa un any i va passar a ser conseller; la llei estableix que sigui la vicepresidenta qui n'assumeixi les funcions de forma temporal, però es dóna el fet que ja fa prop d'un any que n'exerceix, sense que sembli que hi hagi d'haver cap canvi, malgrat les constants reclamacions de plantilla i sectors professionals. De l'altra, que tant Llorach, com Duart i Queral haurien d'haver plegat fa temps: Llorach i Duart han superat els 6 anys de mandat, mentre que Querol fa més de 18 que és conseller de la Corporació. L'abril de l'any passat s'hauria d'haver produït una renovació que Junts pel Sí va bloquejar i que, en principi, tindrà lloc el primer semestre d'enguany, segons una proposta parlamentària presentada pel PSC.

Les declaracions d'alguns membres destacats d'ERC, integrada dins de Junts pel Sí, abonarien la tesi de la maniobra convergent. D'una banda, el diputat republicà de Junts pel Sí Roger Torrent no es mullava en excés defensant el nomenament. De l'altra, el vicepresident del govern, Oriol Junqueras, es limitava a desitjar "el màxim d'encerts i que escolti molt" a Sanchis, en referència a les crítiques rebudes. També apuntava a seguir el mètode del nou Canal 9 del País Valencià a l'hora de destacar els mèrits professionals i no polítics com a procés de selecció.


El poder de la CCMA

"Brauli Duart s'ha fet amb tot el poder reals dels mitjans. Els directors de TV3 i Catalunya Ràdio són 'programadors amb xòfer'", sentencia en Francesc, un altre nom fictici. En Francesc és a informatius, on, segons en Marc, tot es viu "amb més tensió". En Francesc situa en Duart, a qui descriu com a "autoritari i testosterònic", en la línia de la "vella guàrdia" de Convergència, amb Francesc Homs i David Madí. Per ell, la direcció està lligada de mans i peus, "no pot dirigir, només executa", i critica el que entén que són "posades en escena" de concuros públics per fer programes per no adjudicar-los a dit, "però és mentida", afirma. "La Corporació té experiència en graella, però no en ofici", afegeix. Encara que Duart va deixar la presidència de la CCMA l'abril de l'any passat de forma "temporal" –segons es va anunciar oficialment– i ara només és formalment conseller ras del consell de govern, per a moltes treballadores de la casa, continua fent i desfent.

Si el director de TV3 només executa, per què canviar-ne un que tant sols hi era des de febrer del 2016 al capdavant? Mercadé apunta cap a un canvi de tarannà de Peral respecte al seu antecessor, Eugeni Sallent. Sense voler defensar Peral, Mercadé subratlla que el ja exdirector es mostrava més proper, tenia idees, "il·lusió" i que el diàleg havia millorat. Mercadé destaca que Peral havia demanat els 19 milions d'euros per millorar la programació de TV3 mentre que la CCMA no.

La proximitat de Sanchis al nucli dur del partit que controla la presidència de la Generalitat fa témer una submissió del nou director vers l'acció governamental. En aquest sentit, en sengles entrevistes realitzades a Catalunya Ràdio i TV3, el matí del dimecres 15, Sanchis s'ha mostrat prudent pel que fa a les reclamacions econòmiques, com ha destacat Mercadé. "Necessitem més pressupost, més producció, però al Consell de Govern no els preocupen els continguts, només controlar missatge polític de la CCMA", afirma. A la ràdio, Sanchis va afirmar que "tenim pocs recursos" i a la televisió, que "la gran prioritat és l'audiència, que TV3 sigui més àgil, capaç de competir amb televisions privades".

"La CCMA no fa acostament, hi ha un divorci entre plantilla i empreses, però tenen el control dels recursos (diners i personal)", afirma Mercadé. En Francesc apunta cap al mateix motiu de creació de la CCMA: "van dir que era per operativitat, però era per controlar el discurs". Mercadé considera que el problema és de governança de la CCMA: "fa anys que es van repartir els directius entre el partit de govern; consideren que la CCMA és una entitat a trossejar, és nefast".


Respostes polítiques i periodístiques

Amb el rerefons de la governabilitat i funcionament de la CCMA, el Comitè d'Empresa va convocar una assemblea per al dimecres 15 a la tarda. Ho feien amb quatre peticions clau: la reforma urgent de la Llei de la CCMA; una CCMA desgovernamentalitzada i despartiditzada; un Consell de Govern renovat; pressupost suficient per fer front al futur. No debades, Mercadé apunta cap a la necessitat de contractar més gent i gent jove. "Cal defensar la CCMA per no acabar com TeleMadrid", afirma. Per a la presidenta del comitè d'empresa, TV3 té un problema molt greu de trajectòria i li cal visió estratègica.


dilluns, 6 de març de 2017

La "Associació de la Premsa de Madrid", al servei del franquisme i dirigida ara per la periodista reaccionària Vicotria Prego, es queixa de Podem. L'Associació de la Premsa de Madrid (APM) ha rebut una petició d'empara d'un grup de periodistes que se senten assetjats i pressionats per l'equip directiu de Podem i persones properes als cercles.







D'entre els perles que han dirigit aquesta associació de periodistes addictes al règim (abans al franquisme i ara als borbons) destaca en 1955, l'exdirector del diari "El Sol" Manuel Aznar es va fer amb la presidència de l'APM. Durant la seva etapa presidencial, va col·laborar en la redacció de la qual es va cridar "Declaració de Principis del Periodista espanyol", en el qual s'assegurava que els periodistes espanyols professaven "la religió catòlica" i que eren "afectes als principis del Moviment Nacional" .

 Un exemple de la trajectòria al servei de, dels caps del periodisme patri. Com el cas de l'històric periodista d'extrema dreta i Directe de l'ABC, Luis María Ansón, o en l'actualitat Victòria Prego, exemple viu de genuflexió al règim. Doncs aquesta Associació ha emès una Comunicat queixant-se de ... .. Podem.

 Sobre l'estat de laprofesión, la censura, tancament de mitjans, periodistes que no cobren, ets, etc, etc, ni una paraula. S'espera que el proper comunciado sigui o de Veneçuela o de Corea del Nord ....
L'Associació de la Premsa de Madrid (APM) ha rebut una petició d'empara d'un grup de periodistes que se senten assetjats i pressionats per l'equip directiu de Podem, encapçalat per Pablo Iglesias, així com per persones pròximes a aquest cercle.

Considerats els testimonis i les proves documentals aportades per aquests periodistes, l'APM exigeix ​​a Podem que deixi d'una vegada per totes la campanya sistematitzada d'assetjament personal i en xarxes que ve portant a terme contra professionals de diferents mitjans, als quals s'acovardeix i amenaça quan està en desacord amb les seves informacions.

Aquesta campanya ha estat denunciada per un grup d'informadors, que han aportat proves documentals i als que l'APM ha decidit emparar.

D'acord amb aquesta denúncia, l'assetjament de membres de Podem es materialitza de manera reiterada i des de fa més d'un any en atacs a periodistes en les seves pròpies tribunes, en retrets i al·lusions personals en entrevistes, fòrums i actes públics, o directament al Twitter .

Aquestes pressions també es realitzen de forma personal i privada amb missatges i trucades intimidants.
L'assetjament pretén minar la credibilitat i el prestigi d'aquests professionals, sotmesos a vegades a un bombardeig constant de missatges que intenten desqualificar o ridiculitzar el seu treball i retallar la seva llibertat d'informació.

L'APM considera totalment incompatible amb el sistema democràtic que un partit, sigui el que sigui, tracti d'orientar i controlar el treball dels periodistes i limitar la seva independència.
L'estratègia d'assetjament de Podem vulnera d'una manera molt greu els drets constitucionals a la llibertat d'expressió ia la llibertat d'informació i coarta el lliure exercici del periodisme, que és imprescindible per preservar la salut d'una societat democràtica com l'espanyola.

Aquesta inacceptable campanya, que està creant un estat de por entre els periodistes, té com a fi el de persuadir-los que els convé escriure al dictat de Podem, a més de tractar de conduir-los cap l'autocensura.
L'APM recorda Podem que pot recórrer al dret de rectificació quan jutgi que una informació incompleix el necessari principi de veracitat, en lloc d'atacar de forma inadmissible al seu autor o al medi que la publica.

També és important que tots els partits siguin conscients que la crítica respecte al comportament i les manifestacions de qui ostenta un càrrec públic, encara que pugui molestar o ferir, és legítima, d'acord amb la jurisprudència emanada del Tribunal Suprem.
L'APM demana als periodistes que resisteixin les pressions, vinguin d'on vinguin, en el convenciment que aquesta associació els empararà sempre en la defensa del seu dret a la llibertat d'expressió i en el seu deure d'exercir la llibertat d'informació.

També sol·licita als mitjans que protegeixin i donin suport als seus periodistes sortint al pas de qualsevol campanya que tracti d'impedir que els ciutadans rebin informació veraç, rigorosa, diligentment contrastada i d'interès públic.

Només una premsa independent i sense por pot complir la seva missió fonamental de control del poder. Només uns mitjans ferms en la defensa de la llibertat d'expressió poden frenar les temptacions dels poderosos d'eludir la rendició de comptes a què estan obligats en una democràcia com la nostra.

dimecres, 22 de febrer de 2017

Un conflicte que afecta l'estat fa tota la seva població, per això l'estat centralista amb els seus poders actua per enfrontar a l'opinió espanyola contra la catalana, degradándonos a tots, i per això és veritablement preocupant i trist la resposta dels intel·lectuals espanyols a aquest dilema democràtic.







Els mitjans de comunicació construeixen i ordenen la vida social d'un país. Buscant informació en mitjans espanyols, és a dir madrilenys, i catalans constato cada dia que informen i retraten dos països diferents.

Els mitjans espanyols estan molt preocupats per Amèrica, Trump i Veneçuela fonamentalment, i, en el proper, per la infanta Cristina, encara que en cap moment qüestionen la monarquia, inqüestionable com el fred a l'hivern. En els mitjans catalans, particularment els que són en català, el tema principal és l'estat del conflicte polític entre la Generalitat i l'Estat. Per al futur, si es vol acceptar la realitat, cal partir d'aquesta evidència que retraten i construeixen diàriament els mitjans de comunicació, es tracta de dos països diferents i amb interessos enfrontats.

Precisament els mitjans són part d'aquest enfrontament. Fa anys polítics bascos van qualificar als mitjans de comunicació madrilenys de "Brunete mediàtica" per referir-se a seu caràcter d'armes polítiques partidàries, i això han estat i són en aquest conflicte. Tant els mitjans públics com els privats han compartit agenda i directrius, competint entre ells en bel·ligerància i guanyant a pols el seu descrèdit com a mitjans informatius.

Tancant a informar sobre les diferents versions en aquest conflicte, no permetent expressar-se al punt de vista majoritari a la societat catalana però, en canvi, atacant diàriament de totes les maneres van mostrar el que han estat sempre: defensors i instruments dels interessos de la cort madrilenya. Sigui el que sigui Espanya en el futur no té veritables mitjans de comunicació, els que mostren l'altra cara d'aquesta realitat impostada són minoritaris.

Aquests mitjans expressen una estratègia dirigida per la dreta espanyola, el PP, però a la qual va junyit el Partit Socialista causa de la seva crisi històrica, a interessos particulars dels seus actuals dirigents i, també, a la mateixa ideologia espanyolista. A més de l'ocultació de les raons i arguments del parlament català aquesta estratègia educa la població espanyola en l'estigmatització d'aquesta ciutadania catalana mobilitzada.

Diàriament escamotegen als milions de persones que demanen decidir el seu futur com a nació i el transformen en un plet d'uns polítics catalans contra l'Estat. El següent pas és participar en una guerra bruta per desacreditar aquests polítics, de les clavegueres de l'Estat apareix un compte a Suïssa d'un alcalde i si no ja apareixerà un pen drive o el que sigui en el moment oportú. I, el més greu, participar en desacreditar les institucions catalanes. Per això s'al·lega que estan dirigides per aquests polítics als quals s'ha difamat prèviament i als que se'ls nega reconeixement. Això fa el president del govern Rajoy, responsable i executor a tots els nivells d'aquesta estratègia, quan parla de "recuperar les institucions catalanes". Es refereix al fet que no les governin els actuals representants escollits per la ciutadania i siguin substituïts per altres submisos a la seva estratègia.

Aquest no reconèixer la legitimitat de la Generalitat necessita l'ocultació a la població espanyola que aquesta institució de govern existia abans de la sagrada constitució vigent i no es deriva d'ella. Aquest ocultació permet reduir l'autogovern català a una mera descentralització de l'administració de l'Estat i, com a conseqüència, que la ciutadania entengui que és legítim que el govern, servit per un Tribunal Constitucional modelatge ad hoc, pugui suspendre l'autonomia.

Naturalment, com en tot conflicte, es combat fora i dins i a l'estratègia de descrèdit de la Generalitat contribueixen les forces econòmiques i polítiques tant de dretes com d'esquerres que són partidàries de l'statu quo a Espanya. Les institucions de l'estat espanyol, des del govern a la justícia usada sectàriament, mereixen tot el descrèdit però això no els resta poder, ja que l'Estat existent no es veu qüestionat, però el Parlament i la Generalitat sí que són explícitament amenaçats en el seu existència cada dia.

No obstant això, ja res no serà igual i en aquest conflicte tots ens retratem. Un conflicte que afecta l'estat fa tota la seva població, per això l'estat centralista amb els seus poders actua per enfrontar a l'opinió espanyola contra la catalana, degradándonos a tots, i per això és veritablement preocupant i trist la resposta dels intel·lectuals espanyols a aquest dilema democràtic. Excepte veus minoritàries, en conjunt la intel·lectualitat espanyola o bé calla o bé subscriu la postura de l'Estat. La convenient invocació a Pujol o al famós tres per cent serveix per justificar el que resultarà complicitat quan l'Estat actuï contra Catalunya. La intel·lectualitat espanyola està arribant molt tard a comprendre que el que es juga no és que els catalans puguin decidir o no, sinó l'existència de democràcia a Espanya. I no comprèn que es fa còmplice de l'estigmatització de la majoria dels catalans sota l'argument infamant que "volen separar-se per viure millor", com raonava fa uns dies un polític socialista espanyol. Tant és la realitat que l'autogovern català no doni per pagar el renove de mobiliari a les famílies d'aquesta comunitat o comprar un ordinador a tot el seu alumnat.

Des del punt de vista democràtic, en el pla tant dels sentiments com de les conviccions, Espanya ja ha perdut a Catalunya, només pot sotmetre per la força. No sé com es desenvoluparà aquest procés en marxa, és evident que Espanya és una societat anèmica d'energia cívica i seguirà sent un regne subjectat des de la cort sense veritable capacitat de regenerar-se. I no sé quina forma juridicopolítica tindrà Catalunya en el futur i quin serà la seva relació amb aquest estat, dins o fora. Però el que és evident és que Catalunya ja no és Espanya, és un altre país per voluntat pròpia a gairebé tots els efectes i això no té marxa enrere.

El Regne d'Espanya podrà creure que pot seguir sent el mateix de fa set anys però Catalunya ja no és la mateixa des que va emergir un subjecte polític de milions de ciutadans i ciutadanes. Tot i que Espanya negui la realitat, Catalunya està apoderada i és una nació. I això sí que ho sé segur.


diumenge, 19 de febrer de 2017

És tolerable que el PP d'RAJOY hagi portat prop de 4,5 milions de pensionistes a ESPANYA estiguin obligats a malviure amb pensions que no arriben, o sobrepassen mínimament, els 500 euros mensuals? Com és possible que mentre uns quants banquers i grans executius acumulen fons personals de pensions per sobre dels 50, els 60 o els 80 milions d'euros, hagi per contra milions de pensionistes condemnats a poc més que la indigència amb miserables pensions de 300 o 400 euros mensuals ?.







Enfront de la congelació de les pensions actuals i la retallada de les futures que prepara RAJOY, la Vaga General ha d'aixecar com una de les seves banderes innegociables l'exigència de pensions dignes.
  
És a dir, un pla progressiu de revaloració de les pensions l'objectiu, en el termini de 5 anys, hauria de ser que no hi hagi cap pensió per sota dels mil euros mensuals. I la primera etapa, per a aquest mateix any, seria una elevació de les pensions més baixes fins a un mínim de 650 euros al mes. El que significa, per a molts dels nostres majors, una revaloració d'un 50, un 70 o fins i tot un 100% de les seves actuals pensions. És això possible? ¿No diuen que cal retallar perquè són una despesa insostenible? Els números demostren exactament el contrari.
  
Elevar fins als 650 euros mensuals als quatre milions i mig de pensionistes que cobren per sota d'aquesta quantitat, suposaria una despesa anual total de 6.286.000 d'euros. ¿De veritat ens volen fer creure que això és una despesa inassumible per a l'Estat?
  
A principis d'any, un grup d'experts van arribar a la conclusió, després de fer un exhaustiu estudi de les despeses de totes les comunitats autònomes espanyoles, que si els 17 governs autonòmics gestionaran els seus recursos en despeses de personal i despeses corrents com ho fan els 3 més eficaços, l'estalvi anual per als comptes de l'Estat seria superior a 26.000 milions d'euros. Amb menys d'una quarta part d'aquest estalvi donaria perquè ja mateix els 4,5 milions de pensionistes que menys cobren passaran a tenir una pensió mensual de 650 euros!
  
I estem parlant només d'eficàcia en la gestió dels recursos. Ni tan sols, encara, del malbaratament que recorre de dalt a baix l'administració de l'Estat: els sous dels polítics i les desenes de milers d'assessors i càrrecs de confiança que s'acumulen, les subvencions de tot tipus a partits, sindicats, fundacions i organitzacions vinculades a ells, a mitjans de comunicació deficitaris i improductives empreses públiques, als cotxes oficials, els menjars, despeses de representació, dietes, targetes a càrrec del contribuent i tot el garbuix de dispendis, malbaratament i sumptuositat del que s'envolten les castes polítiques a tots els nivells.
  
Si fos possible fer un inventari detallat de tot aquest malbaratament i despesa supèrflua, camuflat en partides pressupostàries de les que és impossible conèixer el seu destí final, ens portaríem la sorpresa de comprovar com amb la seva sola eliminació dóna per bastant més que elevar les pensions mínimes, en aquest mateix any, a 650 euros mensuals. Elevació que ha d'anar incrementant-se en 100 euros, any rere any, fins a aconseguir el 2014 que no hi hagi cap pensió per sota dels 1.000 euros.
  
Però a més de perfectament possible, l'elevació progressiva de les pensions és una exigència de justícia i un factor de dinamització de l'economia nacional.
  
Una demanda de justícia perquè és just que els qui han dedicat tota la seva vida a treballar per fer progressar el país, rebin ara del país, al final de les seves vides, una retribució digne i adequat a les seves necessitats.
  
És de justícia que es redistribueixi l'enriquiment de les grans empreses que avui s'ufanen d'estar entre les més grans del món entre aquells que han fet fora tota una vida de treball, sense el qual hagués estat impensable la seva engrandiment i expansió.
  
Perquè és una qüestió de justícia que el benestar i la riquesa acumulada gràcies al seu treball no sigui balafiada per unes castes parasitàries, sinó redistribuïda entre els que van contribuir a crear-la amb el seu esforç i el seu sacrifici.
  
Un factor de dinamització de l'economia nacional, perquè en mans dels nostres majors aquest increment en les seves pensions es converteix immediatament en consum i estalvi, no en despeses improductius, malbarataments i malbaratament. revitalitzant així
mitjançant el consum la demanda interna, factor clau per a la recuperació de la petita i mitjana empresa, i per tant per a la creació d'ocupació i disminució de l'atur.


divendres, 17 de febrer de 2017

Imagineu-vos que podríem fer amb una Catalunya Independent si el govern de Navarra amb els seus furs, contempla per als seus pensionistes navarresos una pujada de les pensions de fins a un 8% en lloc del 0/25% que marca l'Estat Espanyol.







Un total de 22.000 pensionistes navarresos veuran complementades les seves pensions en 2017 amb pujades de fins al 8%, segons ha informat el vicepresident de Drets Socials, Miguel Laparra, en la roda de premsa celebrada després de la sessió de Govern. D'una banda, s'incrementaran en un 8% les deduccions fiscals de les pensions de viduïtat en 2017, i de l'altra, les pensions contributives inferiors al SMI augmentaran de manera progressiva la quantia fins igualar-se en tres anys amb les noves pensions de viduïtat. La proposta planteja un increment de la deducció fiscal a les pensions de viduïtat d'un 8% per al 2017, és a dir, el mateix increment que ha experimentat el SMI.

 Aquest augment afecta aproximadament a 9.490 persones vídues, de les quals el 98% són dones, i suposa un reforç de la inversió social en més del 300%, passant de 3,2 milions a l'any 2016 a una previsió de 10 milions el 2017 , segons ha dit Laparra.

Així mateix, ha continuat, les persones que reben pensions contributives amb rendes inferiors al SMI i que no reben la deducció fiscal de les pensions de viduïtat es beneficiaran, a partir de l'any 2017, d'un complement que, en tres anys, s'equipararà seus al SMI de l'any 2017, que arriba als 707,60 euros (825,53 euros mensuals amb prorrateig d'extres). Aquest col·lectiu està conformat per un 56% de dones i un 44% d'homes. Segons Laparra, el 2017 totes les persones pensionistes amb ingressos inferiors al SMI de 2016 veuran incrementats els seus ingressos en un 2%, al qual s'afegirà la diferència entre el SMI de 2016 i la quantia que estiguessin percebent, és a dir, 668,30 euros mensuals o 779,6 euros amb les pagues extres prorratejades. Per als anys 2018 i 2019, aquestes mateixes persones tindran un nou increment del 3% cada any, el que significarà una equiparació amb les pensions de viduïtat per a l'any 2019.

Està previst que aquesta segona mesura beneficiï 12.466 persones que actualment perceben pensions inferiors al SMI i per tant es troben en una situació de desavantatge respecte a les persones que perceben pensions de viduïtat. La inversió social requerida per aquesta mesura s'estima en 9,6 milions anuals quan estigui plenament desenvolupada en 2019. Segons els càlculs del Departament de Drets Socials contrastats amb la Seguretat Social, al desembre de 2016 hi havia a Navarra 53 persones amb pensions SOVI de vellesa de 408,10 euros mensuals, 1.818 pensions de titulars unipersonals menors de 65 anys amb quanties de 586,50 euros mensuals, 8.871 pensions amb 627,7 euros mensuals, i 1.724 amb pensions de 677 euros de mitjana mensual. Els tres primers grups de pensions, ja per a l'any 2017 veuran incrementada la quantia a percebre en un 63,7%, un 12% i un 4,8% respectivament; i el quart tipus pujarà, ja en 2018, un 3,41%.

Aquestes quanties complementàries les percebran en l'any 2018, quan realitzin la declaració de la renda de 2017, en 2019 en el cas de les pensions que pugen a 2018. Una vegada que el procés d'equiparació de totes les pensions estigui conclòs, s'estima necessària una inversió social de 16,6 milions d'euros anuals per complementar totes les pensions de viduïtat i contributives inferiors al SMI. Segons ha dit el vicepresident, "està previst dins de la bossa per a aquest tipus d'incidències i no hi ha previsió que afecta cap partida de despesa i molt menys de despesa social". Laparra ha mostrat la seva "satifacció" per aquestes mesures, que suposen "millores molt notables" per a cada un dels col·lectius. "Aquest nou esquema suposa un avanç molt important que respon al doble objectiu de millorar les pensions de viduïtat i d'equiparar a aquells pensionistes que estaven en situació de desavantatge", ha exposat, per precisar que és un "avanç important en el compliment de l'acord programàtic en aquest camp ".

MANTENIR EL NIVELL ADQUISITIU
La proposta del Govern de Navarra contempla per anys successius que totes aquestes pensions, més el complement que aporta Navarra, es vegin revalorades en la mateixa quantia que s'incrementi l'IPC de Navarra, de tal manera que no perdin poder adquisitiu. El vicepresident de Drets Socials ha indicat que "sabem que el sistema de pensions és una responsabilitat del Govern central i la Seguretat Social, i que seria desitjable que aquest es fes càrrec del cost que suposa que tothom disposi d'una pensió mínima digna, però, en tot cas, el Govern de Navarra entén que, donat el diferencial del cost de la vida que tenim a Navarra i la prioritat social d'aquest Govern, cal fer un esforç propi en millorar les condicions de vida de les persones grans amb situacions econòmiques més precàries ", ha remarcat Laparra.

dimecres, 15 de febrer de 2017

La DUI s'haurà de fermen Abans o Després ... Millor Abans! Aquesta turbina eòlica pot generar en un dia l'electricitat que la teva casa necessita durant 66 anys.




























És la turbina més potent del mercat. En el seu millor registre, ha estat capaç de generar 216.000 kWh en només un dia, l'electricitat que necessita una casa durant 66 anys.

L'extraordinària potència de la turbina Vestas V164 està cridada a revolucionar el món de l'eòlica. Se situa en en Østerild, una zona d'alta mar de Dinamarca amb un gran èxit. La seva activació es va dur a terme al gener de 2014.

La teva mida és descomunal, mesura més de 200 m d'alt, les seves aspes són de 80 m, amb un pes que ronda les 40 tones.

L'1 de desembre, la nova turbina V164 ha batut el rècord de producció d'energia, generant 216.000 kWh en tan sol 1 dia. Aquest gegant només necessitaria un dia de funcionament per alimentar una casa durant gairebé 70 anys. Atès que el consum mitjà és d'uns 3.200 kWh anuals a Espanya.

El problema de la V164 són els seus costos, la seva instal·lació i desenvolupament encara són massa elevats. El sistema de fixació per a una estructura tan gran en el mar són molt elevats. S'està investigant amb plataformes amb més capacitat flotant però encara estan en desenvolupament.

El referèndum unilateral d’independència va tenir sentit al 9N el qual va acabar sent un “bluff” perquè ni ERC, CDC ni CUP, a part de no donar-li garanties democràtiques, tampoc li van donar vinculació política. És a dir, van ser ells els que van tenir l’oportunitat per desobeir a l’estat espanyol i no ho van fer. 

El gran problema ara mateix és una qüestió de confiança. Després d’obeir més de 50 sentències del tribunal constitucional, després que Artur Mas prometés un referèndum vinculant per acabar quedant-se en res, quanta població es mobilitzarà i fins a quin punt servirà perquè la resta d’Estats que NO et volen reconèixer ho facin? Les mateixes persones que no han desobeït mai seran capaces de controlar el territori per la força?.

 Els drets fonamentals entesos com a principis universals estan bé com a filosofia, i personalment els defenso, però això no implica que els altres Estats també ho facin ja que vivim clarament dominats per corrents positivistes que poden frenar aspiracions 100% legítimes. No oblidem que al món occidental impera la “Rule of Law”, l’imperi de la llei, i que la independència és il·legal. Cap Estat democràtic existent renunciarà a la jerarquía normativista proposada per Kelsen, filòsof i jurista de referència, sense que es vegin obligats a fer-ho.

 El que Kelsen propugnava és la creació de normes en base a altres normes que tinguin vigència gràcies a que es relacionin amb alguna altra norma de rang superior. És a dir, si els “processistes” es pensen que reclamant que es deslegitimin valors constitucionals com per exemple els relacionats amb la “unidad de España” per deixar pas a un arbitrarisme vist com a punt de partida de la inestabilitat i subjectivime pel que fa a la resolució de diferents casos, és perquè no entenen el funcionament jurídic de la resta d’Estats o perquè simplement menteixen.

Si el que es vol és jugar de debò el que caldria primer és un cop d’efecte real per dotar a la població de confiança; òbviament tornar a fer un referèndum seria l’excusa perfecta per intentar repetir allò que no van saber o voler fer el 9N. Per què caure en el mateix parany i perdre més temps quan estan legitimats per fer la DUI, allò que suposadament portaven al programa, tenint 72 diputats, i podent celebrar un referèndum ratificatori posterior?

Per la Declaració Unilateral d’Independència realment només és necessària la voluntat de proclamar-la i una majoria darrera per tal de dotar-li vincularitat al resultat. En primer lloc, perquè et reconeguin els altres estats, i en segon, per tal de poder exercir el control efectiu de del territori. Un Parlament amb 72 diputats t’acredita si més no per tal d’iniciar el procés. Els partidaris del ´EU referendum´, especialment David Cameron, no sabien quin seria el resultat del referèndum, però tot i així es van arriscar a donar veu als ciutadans, tot i així respectant la llei. Si realment volem comprovar quin pes té l’independentisme a Catalunya i volem resultats vinculants pel país, un referèndum que va en contra la ‘Rule of law’ dificulta l’atenció en els resultats i el farà menys vinculant perquè tal i com hem dit, els altres Estats procuraran no posicionar-se contra Espanya i la llei si no existeix un motiu real de pes que pugui desestabilitzar els mercats.

Només exercint la força s’aconseguirà que la resta d’Estats es mullin degut a que cap Estat entrarà gratuïtament en conflicte amb un altre Estat, és evident aleshores que amb excuses com el RUI s’està post-posant el inevitable.

Si el que es vol és fer la independència, un 9N 2 condueix al fracàs més absolut: la negativa per part de l’Estat espanyol, la promesa de proclamació d’independència que no es compliria, la manca de força degut a un país que no té les estructures d’Estat preparades, un govern que ha anat sempre de farol, la no mobilització del “no” el dia de la votació i sobretot, la repetició d’una fórmula que ja s’ha vist que no ha funcionat, tots aquests són motius de pes per pensar que aquells que ens prometen el tot, acabaran deixant-ho en res.

Una majoria parlamentària en cap cas hauria de suposar un fre. Si el que volen és evitar l’inevitable, la DUI, poden continuar inventant-se excuses i repetir fórmules com han anat fent fins ara. Si el que volen és fer la independència, jo ho tinc clar, DUI ara o que vegin com l’independentisme va caient a mesura que es van incomplint acords i l’economia espanyola es va recuperant.

Si el que es vol és la independència, la declaració unilateral és l’únic camí per saber realment fins a on es pot i s’està disposat a arribar.

Mentre es repeteixin fórmules ja fracassades i pensades pels mateixos protagonistes de sempre, el destí que ens espera és el mateix que el del passat.

dimarts, 14 de febrer de 2017

LA INJUSTÍCIA, EL DIÀLEG I EL FAVORITISME DEL PP AMB ELS SULLOS. El BOE d'avui recull els primers 11 indults de 2017. Tres d'ells a condemnats per delictes contra la salut pública, un per lesions i els altres sis per prevaricació continuada.






























El Govern indulta als sis funcionaris del cas 'hores extres'
Canvia les seves condemnes per inhabilitació per suspensions temporals
El BOE d'avui recull els primers 11 indults de 2017. Tres d'ells a condemnats per delictes contra la salut pública, un per lesions i els altres sis per prevaricació continuada. Es tracta dels funcionaris i un exregidor implicats en el cas hores extra de l'Ajuntament de Trencada, pel que durant anys es va pagar a un funcionari, en forma d'hores extres, si nòmina treballs que el consistori havia d'haver adjudicat via contracte, aprovats en el Consell de Ministres de divendres passat.

La condemna té doble via: van donar un contracte a un funcionari -una cosa il·legal- i, a més, ho van fer via hores extra, un mètode totalment irregular. La pena es rebaixa, per als que tenen condemnes superiors de presó, a dos anys. Així, si el jutge així ho decideix, podran evitar l'entrada a la presó. A més, els indults canvien les seves condemnes d'inhabilitació per suspensions temporals, pel que no perdran els seus llocs ni la seva condició de funcionaris.

Ismael Puyana Román, exregidor de Festes i Personal, passa d'una condemna de quatre anys i mig de presó a una multa i dos anys; i de nou anys i tres mesos d'inhabilitació a una suspensió temporal de sis mesos, de manera que podrà tornar al seu lloc. Les mateixes condemnes i mateix tractament per a la funcionària Manuela Serrano, José Manuel Caballero, director tècnic de l'Ajuntament i Francisco Arjona, que era delegat de personal. Segons la sentència, tots dos van donar la seva aprovació a aquests mètodes. Els tres van ser condemnats, a més de per prevaricació, per falsificar documents oficials.

Manuel García, el funcionari que va realitzar les tasques encomanades per l'ajuntament en el seu taller, passa de sumar cinc anys i nou mesos d'inhabilitació a dues de suspensió. La seva pena de presó ja era de dos anys, per la qual cosa queda igual. Finalment, Miguel Fuentes, l'interventor, per al qual la condemna era de dos anys i set mesos d'inhabilitació, passa a estar suspès en la seva ocupació un mes.

L'Ajuntament va enviar la petició d'indult al juny, de la qual va excloure a l'exalcaldessa, Eva Corrales (PP). Però perquè la seva petició es va començar a tramitar més tard.

En aquesta nova ronda d'indults, el Govern segueix sense explicarel, en els decrets, per què els concedeix, cosa que sí va fer en l'anterior ronda de Setmana Santa i que el Tribunal Suprem li ha recriminat.





dilluns, 6 de febrer de 2017

Resistència Popular mitjançant Desobediència Civil i La Insubmissió a l'Estat Espanyol. El fet que un grapat d'individus i corporacions cobdicioses, abusant del poder de què disposen, s'hagin apropiat de la riquesa social incrementant l'explotació del treball i el saqueig dels béns naturals, indica la pobresa de la democràcia que hem construït i el fracàs de l'anomenada autoregulació dels mercats a partir de la competència que es va proclamar fa més de tres dècades.







En els anys següents va augmentar exponencialment el nombre de joves que es negaven a incorporar-se a files o bé que, una vegada reconeguts com a objectors de consciència, refusaven fer la PSS. Si la repressió contra els insubmisos era complicada donat l'ampli suport social amb el qual explicaven, era encara més difícil quan havia de realitzar-se la justícia militar, ja que els tribunals militars eren presentats pels antimilitaristes com a "jutge i part" i els processaments no havien arribat a formar part de l'exèrcit, amb la qual cosa seguien sent civils: el pas de civils per tribunals i presons militars evocava massa l'època de Franco. Així doncs, l'exèrcit va sol·licitar al govern que li alliberés de les tasques de repressió de la Insubmissió, la qual cosa es va dur a terme fent que els insubmisos a la mili anessin jutjats per tribunals ordinaris. Al principi aplicant el codi militar i més tard un codi penal reformat que incloïa el delicte de negativa a fer el servei militar, amb una pena augmentada per equiparar-la a la qual s'aplicava als insubmisos a la PSS.

La insubmissió va ser un moviment assembleari i descentralitzat, que no va aconseguir ser capitalitzat per cap formació política. A les principals ciutats existien assemblees d'insubmisos i al voltant d'aquests es formaven grups de suport que es coordinaven entre si en diferents fòrums antimilitaristes. Els grups més importants van ser el Moviment d'Objecció de Consciència (MOC), proper als plantejaments de la Noviolència, i una constel·lació de col·lectius anomenats genèricament Mili KK, més vinculats a l'esquerra extraparlamentària, tot i que les línies de divisió mai van ser netes. Van aparèixer també nombrosos col·lectius, revistes, iconografia i música antimilitares.

En vigílies de la desaparició del servei militar el nombre d'insubmisos superava la desena de milers. La insubmissió va tenir sobretot un caràcter netament antimilitarista. Va haver-hi també, però, que es van adherir a la insubmissió per motius diferents, sobretot en els últims temps: persones partidàries d'un exèrcit professional o nacionalistes bascos, catalans, gallecs etc., no necessàriament antimilitaristes, que es negaven a servir en un exèrcit "espanyol".
Pel que fa a l'estratègia a seguir en la Desobediència Civil, hi va haver també diferents postures: Estaven en primer lloc els que optaven per no procurar lliurar-se de la presó, considerant que l'existència de presos de consciència afavoria els objectius de la Insubmissió ja que suposava un alt cost polític per l'Estat. Un altre grup, per contra, procurava evitar la presó per mitjà d'una treballada defensa legal, ja que consideraven que la llibertat (provisional o definitiva) era una petita victòria i que l'empresonament podia dissuadir els joves en edat militar de fer-se insubmisos. Un tercer grup (conegut de vegades com "invisibles") es declarava insubmís també als tribunals i no acudia a les citacions i molt menys a les ordres d'ingrés a la presó. Sobrevivien en la clandestinitat amb ordres de crida i cerca pesant sobre ells fins que en ocasions eren localitzats i detinguts. Molts, però, van aconseguir mantenir-se lliures fins a la desaparició del servei militar. (En realitat no ens sona el terme "invisibles" aplicat a aquests casos que se citen. Els qui no se sotmetien als judicis eren més ben coneguts com "insubmisos totals" i la seva estratègia com "Insubmissió Total". La seva incidència política, el seu efecte mediàtic i les seves xifres considerem que la van definir com una estratègia complementària, encara que no menyspreable, nota de Tortuga)

Els qui no estaven en situació de ser insubmisos (homes que ja havien fet el servei militar, dones) van posar en marxa la iniciativa de les "autoinculpacions": basant-se en el principi jurídic que qui indueix al delicte és també culpable, signaven declaracions acusant-se a si mateixos d'haver induït a tal o qual insubmís a cometre el seu delicte. En general les autoinculpacions no van ser admeses pels jutjats, però van servir perquè molta gent establís un vincle actiu amb la insubmissió, entre ella destacats intel·lectuals, polítics, cineastes, cantants, actors i altres personalitats.

La gran originalitat de l'Insubmissió resideix que va ser un moviment de Desobediència Civil sense parangó en cap altre país europeu, sent el seu antecedent més proper en l'anomenat món occidental la desobediència a la guerra del Vietnam als Estats Units. Els intents de fer una cosa semblant en altres països, com Alemanya o França, van fracassar al no comptar amb massa suport social. S'ha atribuït l'èxit de la insubmissió a Espanya a una mena de sentiment antimilitarista suposadament arrelat en la societat espanyola i vinculat tant a la resistència contra el reclutament forçós durant les Guerres Carlistas com a la lluita contra la Guerra d'Àfrica en els anys 20, i fins i tot hi ha qui ha volgut establir una relació amb la gran difusió de l'anarquisme a Espanya (desconeguda en altres llocs) en les primeres dècades del segle XX.


La insubmissió va provocar la reducció del servei militar de 12 a 9 mesos i una mica més tard la seva total desaparició.

dimecres, 1 de febrer de 2017

LES CLAVEGUERES DE L'ESTAT. Valent-se de subjectes tan sinistres i foscos com el comissari Villarejo, bandes organitzades de policies fabriquen informes, construeixen dossiers, fabulen trames, filtren notes o armen denúncies per posar en dificultats legals i destruir la reputació de competidors polítics molestos.

































Les evidències s'acumulen. A Espanya, democràcia europea; al segle XXI, no fa un segle o durant la Transició, al cor del Ministeri d'Interior del seu govern central, segurament a la porta del mateix despatx del ministre Jorge Fernández Díaz, sembla que ha operat, i probablement opera, una policia política dedicada a la caça de l'adversari. Només la sospita ja inquietava. Ara la certesa espanta i indigna.

La missió d'aquesta policia política no consistia a perseguir el crim i combatre-ho, sinó urdirlo i penjar-li després a tot contrincant polític que complís una única condició: posar nerviós o no resultar afí del devot responsable de la seguretat de tots. Charles Bronson va resumir aquesta filosofia amb precisió de pistoler fa dècades i en ningú s'ha reencarnat amb tanta devoció com en Fernández Díaz: ells són la Justícia.

Valent-se de subjectes tan sinistres i foscos com el comissari Villarejo, bandes organitzades de policies fabriquen informes, construeixen dossiers, fabulen trames, filtren notes o armen denúncies per posar en dificultats legals i destruir la reputació de competidors polítics molestos. Des del nacionalisme català a Podem, la llista de víctimes és llarga i segur que acabarà sent encara més extensa.

La policia política és com la tortura, una vegada que et llances per aquest camí ja no pots parar fins que acaba destruint-. Ara aquestes mateixes bandes, acostumades a fer de la seva voluntat la llei i a viure al marge de la jerarquia, es barallen entre si i a la vista de tot el món a cop de dossier, informe i denúncia falsa. Les famoses clavegueres de l'Estat han rebentat per excés de cabal. La merda és com l'aigua, sempre.

Els nous responsables d'Interior, amb el ministre Zoido al capdavant, es diuen preocupats i anuncien anar a posar ordre. Ni n'hi ha prou ni és suficient. Uns quants cessaments, trasllats discrets i jubilacions anticipades no van a resoldre-com tampoc van frenar l'escàndol de la pederàstia a l'Església. Dissoldre una policia política no és una qüestió d'ordre administratiu. És una decisió política i un requisit imperatiu per validar la qualitat d'una democràcia.

Passen governs d'un color i un altre i un corrupte com el comissari Villarejo segueix aquí, igual que el dinosaure. Posar ordre no ens serveix ni per començar, senyor ministre. Cal fer neteja, treure les escombraries al carrer perquè tots puguem veure-la i enviar a uns quants a la presó. Aquesta vegada sí, pel bé de la democràcia.

diumenge, 29 de gener de 2017

L'estrany suïcidi de l'amiga del rei. Qui va matar a Sandra Mozarowski? . ¿Estava embarassada Sandra Mozarowski? . Unes estranyes i extemporànies declaracions de l'actriu en contra de l'avortament, anunciant que s'anava a Londres a viure, i el contacte amb una revista italiana, envolten aquest misteriós assumpte que ningú a Espanya ha investigat a fons però que es comenta en veu baixa en els ociosos grupets del Congrés dels Diputats, mentre ses senyories adormen d'indolència .




























Andrew Morton la cita en el seu llibre "Ladies of Spain", Pablo Blai li va dedicar un altre titulat "Escrit en un llibre", Sánchez Dragó es va fer ressò de l'assumpte: ¿Qui va matar a Sandra Mozarowski?

La jove actriu de 18 anys, filla d'un diplomàtic rus, treballava en un gènere cinematogràfic que va explotar a la mort de Franco: el "destape". Però amb una carrera fulgurant, es va quedar embarassada i va morir en caure des del balcó de casa seva, al carrer Álvarez de Baena (Madrid). Amiga del rei Joan Carles quan aquest tenia 39 anys, simultaniejava la seva carrera d'actriu amb el seu treball en un "club" de contactes el soci era el també actor Paco Martínez Soria, situat al madrileny carrer d'Orient.

El local es va convertir en planter d'actrius disposades al nu, prohibit durant quatre dècades. Nombrosos periodistes, actors, actrius i escriptors coneixen el cas de Sandra Mozarowski, del que fins i tot el seu germà dubte que fos un suïcidi. Ara que Joan Carles ha abdicat ¿podrà investigar i saber-se la veritat?

La notícia, vista en les hemeroteques de l'època, no ofereix dubtes: Sandra es "va caure" des de la terrassa. Vista 36 anys després, les ombres creixen.

Andrew Morton, autor del llibre sobre les dones del rei Joan Carles, l'esmenta: "A Toledo, la reina li sorprendria en companyia de Sara Montiel, encara que l'actriu mai ho ha reconegut. No era l'única. Raffaella Carrá, Iliona, Sandra Mozarowski i Bárbara Rey, que va gravar les seves converses amb el rei. Segons l'historiador Amadeo Martínez Inglés, Bàrbara va estar cobrant diners del Govern fins a 1996, quan Aznar va ordenar suspendre els pagaments. Durant els 80 al rei li agradava desaparèixer en companyia de la decoradora Marta Gayá ".

El seu cas ho va revelar abans l'escriptor Pau Blas, que amb el pseudònim de "Tom Farrell", va publicar a l'editorial Séneca "Escrit en un llibre", on desenvolupa el seu cas, i que el seu editor defineix com "un llibre molt perillós". Anys després, la periodista Consuelo García del Cid explicaria la història de l'actriu i una mica més tard desvetllaria el nom de l'escriptor espanyol que va aflorar la història de "la Ornella Muti espanyola". El també literat Fernando Sánchez Dragó també va tenir accés a aquest llibre i ho va comentar en una de les seves columnes. Dragó, de fet, es va mostrar enigmàtic, encara que coneixedor de l'assumpte: "No matin el missatger. És un tal Tom Farrell (pseudònim) qui ho explica a "Escrit en un llibre", publicat per Sèneca Editors ... ".

Però "Tom Farrell" al final ha donat la cara: és l'escriptor Pablo Blas. "Vaig tenir por que em matessin", declararia finalment l'autor per justificar el seu anonimat i l'absència de promoció que va tenir el llibre, que ja no oculta.

Un altre periodista, Javier Bleda, esmenta l'assumpte en el llibre "Mario Conde, la reclusió de l'èxit", on deixa entreveure que el cas és conegut tant entre les elits com en les canonades de la política, citant expressament a Julián Sancristóbal, Narcís Serra i Mario Conde. Quan el van entrevistar, va assenyalar que en el seu temps, altres periodistes del diari "El Alcázar" van descobrir l'assumpte però la notícia "va ser censurada des de les altes instàncies per impedir la seva publicació". També els periodistes Xavier Arias i Jesús Bernal van recuperar la filmografia de l'actriu morta. I una web anomenada Cròniques Borbòniques va ser clausurada, encara que el seu contingut ha estat recuperat per un altre blocaire que ha aflorat aquella crònica que comença amb un al·legat: "Aclariu la mort de Sandra Mozarowski".

Més testimonis: un blocaire que també va investigar la història amb molt de detall esmenta a l'actor Jorge Rivero, establert a EE.UU, i l'espanyol Pepe Sancho: "Em rebel·lo contra els que pensen -o intenten fer pensar i suposar- que ella va intentar llevar-se la vida ". I esmenta al seu germà Lleó Mozarowski, "Lev pels amics, que s'ha desmarcat, confidencialment això sí, del silenci del que fa gala la seva família".

¿Estava embarassada a Sandra Mozarowski? Unes estranyes i extemporànies declaracions de l'actriu en contra de l'avortament, anunciant que s'anava a Londres a viure, i el contacte amb una revista italiana, envolten aquest misteriós assumpte que ningú a Espanya ha investigat a fons però que es comenta en veu baixa en els ociosos grupets del Congrés dels Diputats, mentre ses senyories adormen d'indolència.

diumenge, 22 de gener de 2017

Clàusules sòl. Les claus del Decret-Llei. Per tal de determinar si la clàusula sòl està inclosa en l'àmbit d'aplicació d'aquest Reial decret llei, es consideren com a criteris a destacar, entre altres, els establerts en l'esmentada sentència del Tribunal Suprem núm 241/2013: Les entitats de crèdit han de garantir que aquest sistema de reclamació és conegut per tots els consumidors que tinguessin incloses clàusula sòl en el seu préstec hipotecari.












































No estableix l'obligació d'informar els clients via carta o e-mail
No exclou cap tipus d'hipoteca amb aquest tipus de clàusula, però deixa en mans dels bancs decidir si estan afectades o no si no hi ha judici
El BOE d'avui recull el Reial decret llei de clàusules sòl, que estableix un procediment extrajudicial per a la devolució de les quantitats cobrades de més als clients. El document final, que entra en vigor avui mateix, aclareix els dubtes sorgits durant les últimes setmanes. Revisem els punts clau.

Com van a informar els bancs als seus clients?

El text és ambigu pel que fa a les obligacions dels bancs a l'hora d'avisar als seus clients amb aquest tipus de condició en les seves hipoteques -o que les haguessin tingut-. De fet, l'article 3 no aclareix aquest punt:

Les entitats de crèdit hauran de garantir que aquest sistema de reclamació és conegut per tots els consumidors que tinguessin incloses clàusula sòl en el seu préstec hipotecari

Però, com ho han de garantir? Encara que l'article anterior no és res concret, la disposició addicional primera aclareix les seves obligacions: han d'informar de les possibilitats de reclamar i de l'existència d'una oficina per resoldre aquesta qüestió en les seves pàgines webs i en totes les seves oficines. Així, el text no obliga a utilitzar altres mètodes com l'enviament de cartes a tots els afectats.

Què passa si el banc considera que no ha de tornar res?

En curt: res. Fins que dicti el contrari un jutge, és clar. El Decret-Llei no estableix cap tipus de sanció ni obligació. Tot i que el text estableix que aquest mecanisme és obligatori per a les entitats, pot no ser-ho de facto. Davant d'una reclamació, els bancs tenen tres opcions, que valoraran:

1) Si consideren que han de tornar alguna cosa, han d'enviar al client el càlcul -inclosos interessos- i, si aquest l'aprova i l'hi paguen, s'acaba el procediment de forma satisfactòria. En aquest cas, poden pactar devolucions d'altre tipus, com minorant el que queda per pagar de la hipoteca o oferint altres productes, que hauran de valorar econòmicament i el client haurà d'acceptar per separat i de forma manuscrita.

2) Si consideren que les seves clàusules no van ser abusives, poden respondre justificant per què creuen que no ho són. I, així, no incloure aquest càlcul, perquè consideren que no hi ha res cobrat de més. Aquesta comunicació posaria fi al procediment i el client podria anar a judici a partir de llavors.

3) Poden no fer res. Encara que aquesta possibilitat no està establerta de forma explícita, sí que ho està que el tràmit de tres mesos finalitza si el banc no dóna resposta a una reclamació. Això sí, durant aquests tres mesos, mentre està a l'espera, el consumidor no pot acudir als tribunals. El mateix passa si en aquest temps, encara que hagi hagut acord, el banc no torna els diners.

Així, si els bancs volen evitar tornar les quantitats cobrades per aquest procediment, com alguns sembla que van a fer per no considerar-les abusives, guanyen temps. En total, quatre mesos des d'avui: el mes que dóna el Govern a les entitats per posar en marxa el procediment i l'oficina per atendre aquestes reclamacions, i els tres mesos de termini per tramitar-les.

Què hipoteques estan afectades?

La norma no exclou hipoteques ja pagades ni dóna dates des de les que s'aplica. Això sí, parla que afectarà "determinades" hipoteques que inclouen clàusules sòl. Com se sap si una hipoteca està afectada? La norma, en la seva exposició de motius, remet a la sentència del Tribunal Suprem, centrades en la manca de transparència i d'informació sobre els efectes de les mateixes.

Per tal de determinar si la clàusula sòl està inclosa en l'àmbit d'aplicació d'aquest Reial decret llei, es consideren com a criteris a destacar, entre altres, els establerts en l'esmentada sentència del Tribunal Suprem núm 241/2013: la creació de l'aparença d'un contracte de préstec a interès variable en què les oscil·lacions a la baixa de l'índex de referència, repercutiran en una disminució del preu del diner; la manca d'informació suficient que es tracta d'un element definitori de l'objecte principal del contracte; la creació de l'aparença que el sòl té com a contraprestació inescindible la fixació d'un sostre; seva eventual ubicació entre una aclaparadora quantitat de dades entre els que queden emmascarades i que dilueixen l'atenció del consumidor; l'absència de simulacions d'escenaris diversos, relacionats amb el comportament raonablement previsible del tipus d'interès en el moment de contractar, en fase precontractual; i la inexistència d'advertència prèvia clara i comprensible sobre el cost comparatiu amb altres productes de la mateixa entitat.

En el procediment extrajudicial, seran els mateixos bancs els que valorin si les seves hipoteques entren en aquests paràmetres. Si el client va als tribunals, serà el jutge qui ho decideixi.

Sobre van a formar-lo i què va a fer l'òrgan de seguiment?

De moment, no es coneixen els detalls. El Govern haurà de desenvolupar ara la seva composició i funcions. L'única cosa que deixa clar el document que entra en vigor avui és que comptarà amb la participació de representants dels consumidors -alguns ja han avançat que no participarán- i de l'advocacia, però no sabem ni quants ni en quin percentatge ni com seran elegits .

Haurà d'emetre un informe semestral sobre el seguiment i control de l'aplicació d'aquest mètode de reclamació. Tot i que el text no exigeix ​​més obligacions d'informació que la publicació en pàgines web i en oficines, com ja hem apuntat en el primer punt, aquest òrgan ha de demanar informació "per constatar que la comunicació prèvia que preveu aquest Reial decret llei s'ha realitzat , especialment a persones vulnerables ". Com es farà i si tindran capacitat per reclamar mesures addicionals, com l'enviament de cartes, és encara una incògnita.

Com queden les costes?

Com han avançat diversos mitjans, si el client no està d'acord amb la proposta del seu banc i va a judici, les entitats només pagaran les costes si la decisió del jutge és més beneficiosa per al consumidor que la seva proposta. Si el client va a judici sense passar per aquest procés i l'entitat sol diposita part del que s'havia demanat, la situació serà similar: l'entitat només paga costes si la resolució final és superior al que va acceptar pagar.

El Decret-Llei també estableix costos mínims d'aranzels notarials i registrals per a les noves inscripcions de les hipoteques després de les negociacions o les resolucions judicials.

I la declaració de la renda?

Les devolucions no s'integraran en la base imposable ni es pagaran retards però, això sí, poden obligar a realitzar declaracions complementàries si gràcies al pagat -i ara devuelto- s'han practicat deduccions en els impostos anteriors per inversió en habitatge habitual o un altre tipus de despesa deduïble. Així, els que rebin la devolució i hagin pogut reduir els impostos a pagar en la seva declaració gràcies a aquestes quantitats, han de tornar a fer el càlcul i realitzar una declaració complementària.

S'aplicarà a tots els exercicis que no hagin prescrit -si no hi ha excepcions, als quatre anys de l'últim dia del termini per presentar-la, el que significa que aplicaria, per regla general, a les declaracions des de l'exercici 2011.

Per què s'aprova aquest decret llei ara?

Encara que l'exposició de motius afirma que es fa per "avançar en les mesures dirigides a la protecció dels consumidors" que han aprovat Govern i Corts, sense aclarir a quines mesures es refereix, aquesta norma està dirigida, segons el mateix text, a evitar la sobrecàrrega dels tribunals després de la sentència del 21 de desembre del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que obliga a tornar tot el cobrat per clàusules sòl abusives i no només des de 2013, com havia marcat el Tribunal Suprem. El que està per veure és que ho aconsegueixi.

divendres, 20 de gener de 2017

"No tinc tron ​​ni reina ni ningú que em comprengui però segueixo sent el rei". Joan Carles no s'ha anat per voluntat pròpia, l'han fet fora i per la via urgent. La veritat sobre la ràpida i estranya abdicació del rei Joan Carles I i asseguren que Joan Carles "es va anar per amor", per amor al seu ex-amant Corinna.








La notícia va agafar a tots amb el peu canviat, els que diuen ara amb fatxenderia que ells ja sabien de la imminent abdicació del rei menteixen. La notícia fins sorprendre al seu fill, principal beneficiari i futur rei, que estava de retorn del seu viatge a El Salvador i la reina a qui va enxampar de camí a Nova York. Es podria dir que fins va sorprendre fins al propi rei, que va haver d'anul·lar una cita amb el president de la Generalitat de Catalunya, concertada en la recentment estrenada campanya de Joan Carles per erigir-se personalment com el solucionador del problema de la independència catalana.
Una campanya que ha abandonat per les misterioses presses per abdicar ...

El rei va sorprendre a tots perquè havia assegurat rotundament que ell no abdicaria, negant repetidament en públic i en privat. Va sorprendre perquè just ara reprenia amb frenesí (tres viatges consecutius) la seva agenda internacional i la Casa Reial anunciava que la percepció de la monarquia entre la població començava a remuntar tímidament, després del seu espectacular caiguda. El país es va dur altres sorpreses, com que la revista El Jueves fora censurada, un cop impresa per la seva portada, com en els vells temps en què Joan Carles va començar a regnar.

Els periodistes més atrevits -o els més desesperats per vendre diaris, com Eduardo Inda d ' "El Mundo" - asseguren que Joan Carles "es va per amor", per amor al seu ex-amant Corinna. No em puc treure del cap la imatge de la comissionista i cortesana Corinna ofegant entre rialles i llàgrimes. Si us plau, des de ja, Inda al "Club de la Comèdia".

<<<< Joan Carles i Corinna, la dona per la qual ha abdicat el rei d'Espanya, ha ha.


Amb "El Padrí" no es juga i Juan Carlos va obeir ràpidament, no fos cas que les vetllades amenaces es facin realitat. El rei coneix bé -per experiència- com s'actua en aquests nivells. A continuació veurem qual va ser l'error fatal de juan Carlos en els seus viatges del passat mes maig i com va començar la imparable caiguda lliure del monarca. Però abans hem de saber qui és el "Don Corleone", present al Club Bilderberg, el poder és tan fort com per fer tremolar els malucs a un sobirà que "tan valentament va afrontar el cop d'estat del 23-F".
En aquests dies ha tingut lloc una altra significativa reunió, de la qual ningú ha parlat, distrets com estaven tots pels "focs artificials illuminattis" de l'hotel Marriot de Copenhaguen.

El dia abans de la reunió Bilderberg (celebrada del 29 de maig a l'1 de juny), es reunia el Capítol General de la Sobirana Ordre de Malta. Es tracta d'una reunió que té lloc cada cinc anys, on s'han elegit els membres del Sobirà Consell (govern de l'Ordre), per als propers cinc anys. Una qüestió formal, ja que els personatges visibles de l'Ordre no són els que veritablement ostenten el poder. Aquests estan darrere de les cortines i no surten mai de darrere.

Sense subestimar la importància del seu llinatge real, la presència de la reina a Bilderberg respon a la mateixa raó per la qual els presidents dels EUA en actiu mai van a la reunió. És a dir, que acudeix com a representant del rei Joan Carles I, que no vaig poder acudir "a cara descoberta". Pel que fa a la llista de convidats ocasionals és molt extensa, però en aquesta edició han acudit el ministre Margallo, qui s'ha erigit com a abanderat del govern espanyol contra la independència de Catalunya (el que valida que el procés català és un cas de geopolítica, GeoReligión i geohistòria). Per cert que el ministre ha acudit acompanyat per la neboda de Rajoy, molt contenta d'estar entre els "elegits" del planeta. Un altre Rajoy al cim del poder mundial ''

A més de la neboda de Rajoy, han acudit, entre d'altres, la directora de l'FMI, Christine Lagarde, Andreu Nin, president de La Caixa -un asiduo- David Petraeus, -exdirector de la CIA Anders Fogh Rasmussen -secretari general de l'OTAN -, John Sawers -cap del servei britànic d'intel·ligència MI6- el general Philip Breedlove -Comandant de l'OTAN a Europa- Eric Schmidt - CEO de Google, a la imatge- Peter Thie -fundador de PayPal? Keith B. Alexander - exdirector de l'Agència de Seguretat Nacional (NSA) dels Estats Units- Natalie Nougayrède -directora de Le Monde- i també directius de multinacionals com Shell, Saab, AXA, BP, Novartis, Unilerv, Airbus o Fiat.

Noms a part, l'important de Bilderberg és l'organisme del qual és nodreix, l'Ordre de Malta, que és un dels tres grups de capatassos que és disputin el control del planeta, a els Autèntics amos del món. Recomano llegir l'article sobre com és van crear, qui són i com és van crear a els que anomenem "capatassos".

Probablement, S'estan de fent ara la mateixa pregunta que em vaig Fer repetidament Quan vaig Començar a estirar AQUEST fil: ¿PER que van escollir a algun ca sense més merits coneguts que su Capacitat de ser tan Trempat?. La Resposta és que l'Ordre de Malta NO va triar al més Llest, ni al més preparat, ni al del país més poder-vos. Tampoc van triar al faldiller, ha que AQUEST honor es l'ha arrabassat, Pels Pèls, Silvio Berlusconi. L'Ordre de Malta ho va triar a ell per ser el Candidat més apropiat per a contracte i el Destí que li esperava i per ser el més emmotllable per a ostentar el títol de Rei més important del món, a nivell ESOTERIC. Com ja Hem dit no és el de rei d'Espanya, sinó el del regne de Jerusalem.

Joan Carles, el rei que va nèixer a l'exili que iniciïs su avi Alfons XIII el 1931, va ser rehabilitat com a monarca paper colpista i dictador Francisco Franco. Va nèixer a Roma, on vivia la família reial espanyola i va trepitjar per primera vegada terra espanyola ALS 10 anys. Des serveix de molt petit va ser l'elegit dels Cavallers de l'Ordre de Malta, vaig sentir batejat a la capella del Palau Magistral de l'Ordre de Malta de la capital italiana.

Ja des de neixen va ser criat entre militars, on adquiria 1 passió per les armes que ja no l'abandonaria mai. És més, va ser per 1 arma disparada contra un elefant que va Començar el Greu deteriorament de su maluc i de su imatge. Acabats a els estudis, Joan Carles és va reunir amb la resta de família a Estoril i va emprendre la formació millitar. Va ser Llavors Quan va ocorrer un FET Molt significatiu que podria haver-li FET avorrir les armes per sempre, encara que no serà AIXÍ.

El rei Joan Carles és a més el rei de Sicília i de Nàpols, Títols Molt vinculats a l'Ordre de Malta, ver Roger II de Sicília, origen de la Pirateria Joan Carles te el Collaret del Gran Mèrit maltès i de la Gran Creu de l'Ordre de Malta, 1 dels 3 grups de capatassos que és disputin el poder mundial des de Darrere de les cortines.

La Fortuna a Suïssa
La vida del rei va ser Dissenyada a mida del propòsit de su Missió.

És va triar acuradament els amistats d'infància i joventut entre fills de banquers i milionaris, la Majoria estretament vinculats a l'Ordre de Malta, com el su inseparable Jaime Carvajal i Urquijo i Fernando Falcó, marit d'Esther Koplowitz. Destaca en el su cercle íntim D. Manuel Prado i Colón de Carvajal, cavaller d'Honor i Devoció de la Sobirana Ordre Militar de Malta, ha que va ser l'administrador privat del rei durante més de 20 anys. El Pla de l'Ordre de Malta i el de la Foscor s'estaven complint a la perfecció. El jove "Elegit" va passar de ser un noble sense Diners a disposar d'una fortuna de 1.790 millones € segons la revista Forbes, o de 2.300 milons € segons el diari "The New York Times" i de més de 5.000 millones € segons les nostres estimacions. Per pasturar tan gran, Joan Carles tenia l'ajuda d'1 avantatjós contracte amb la Foscor i d'uns padrins més que poderosos; però per si no n'hi havia prou, li va afegir una de nova, a costa d'Tots els espanyols: l'asignacion de 8,3 millones de euros que Tots reunim cada any i que li lliurem via pressupostos generals de l'Estat.

La inviolabilitat del rei d'Espanya, recollida a la Constitució, fa impossible que pugui ser jutjat per un tribunal, encara que si per la moral de cadascun dels seus ciutadans. Són coses del caràcter diví que els amos "van atorgar" als seus intermediaris (a imatge i semblança), quan van ser creats els reis i els sacerdots per evitar el tracte directe amb els "mortals humans".

Com és lògic, el monarca no podrà ser denunciat per les seves correries amb prostitutes ni les orgies que, almenys a Mallorca, tothom coneix.
Un rei sap que tot li pertany i que tot ho pot aconseguir, encara que el dret de cuixa fora abolit fa molt. Segons es diu i es comenta, el rei ha tingut aventures amb artistes famoses com Raffaella Carrá, Iliona o Bárbara Rey. La més sonada aquesta ultima, per les amenaces i pel xantatge que l'actriu de cognom real va fer al monarca, que per cert la Casa Reial mai ha desmentit. El que Bárbara Rey guardava per fer xantatge al rei no era el seu comportament al llit, sinó una cosa molt més explosiu que podia haver dinamitat definitivament a la monarquia.

Bárbara Rey, musa del destape, era la gran amiga d'una actriu molt jove anomenada Sandra Mozarowski.
Sandra tenia 18 anys, era una bellesa innocent i enlluernadora i anava camí de convertir-se en una gran estrella. La seva trista història corre per les canonades del poder des de fa anys: va morir assassinada el 1977 a "caure" de la seva terrassa. Estava presumptament embarassada del rei Joan Carles.

<<<<< Barbara Rei musa del destape en el cinema espanyol.

Segons la primera versió oficial, l'actriu va caure per la barana en patir un mareig, mentre regava les plantes (plantes que no existien com es veu en el reportatge de la imatge pres en la seva pròpia terrassa). En la segona versió es va dir que havia begut, encara que l'anàlisi de sang no va detectar alcohol. A la tercera, la culpa va ser d'un desmai pels seus tractament per aprimar. En tot cas, tal com es veu a la foto, la barana és massa alta com per caure accidentalment. Hi ha coses que prefereixo no saber, però algú va haver de llançar a Sandra al carrer.

<<<< Sandra Mozarowski a la terrassa des de la qual algú la va llançar al buit

nota important: tot el que es diu en aquest web està recollit d'informacions públiques i accessibles per tothom. Aquest article en cap cas pretendre provar cap fet. Tot afirmació present en aquest text ha estat escrita en categoria de presumpció.

La precipitada decisió del monarca i el pànic del govern a debatre sobre Monarquia o República ha enterrat definitivament l'única manera d'evitar la independència de Catalunya, que hagués estat encajándola en una reforma de la Constitució d'obertura federal, la coneguda com a tercera via. D'altra banda, és inevitable que Catalunya, d'ADN templer, receli del poder centralista del Madrid Borbònic i del poder a l'ombra de l'Ordre de Malta. És una de les raons per les que aquest problema, mai resolt, ha esclatat en aquests temps finals.