dissabte, 16 de juny de 2018

Tortures i maltractaments policials a Espanya, quatre vegades més que el 2017. La Coordinadora per la Prevenció i la Denúncia de la Tortura documenta l'any amb major nombre de persones afectades per violència policial des de 2004, quan van començar a realitzar aquests informes.







El 15 d'abril de 2017 un agent de Policia va trencar diversos dits d'una mà a un ciutadà senegalès d'un 'cop de porra' després d'una persecució pel centre de la ciutat. El motiu: vendre al top manta '. El 14 de maig del mateix any un agent dels Mossos d'Esquadra, en el desallotjament del Centre Social La Rimaia (Barcelona), retorça els dits, tira del pèl, colpeja a la boca i empeny a una jove de 19 anys, tal i com ella mateixa afirma. El cas està als tribunals. El 22 de desembre de 2017 un enregistrament d'un ciutadà recull com un agent de Policia clava una fortíssima bufetada a una dona, que surt desplaçada i cau a terra. El company de l'agent mira impassible el cop.

Són tres exemples reals succeïts durant l'any anterior. Però hi ha molts més. L'informe de 2017 de la Coordinadora per la Prevenció i de la Denúncia de la Tortura (CPDT) recull fins 1.014 casos de persones que han denunciat social o judicialment tortures, abusos i / o maltractaments policials. Es tracta de la dada més alt des de 2004, quan la Coordinadora va començar a recopilar aquestes dades. És més, la xifra pràcticament multiplica per quatre el nombre de casos respecte a 2016. La clau: les 473 persones que van denunciar haver estat víctimes de la violència policial a Catalunya el passat 1 d'octubre.

"L'any 2017 ha estat en el qual major nombre de persones ha denunciat haver patit algun tipus d'agressió policial durant la seva participació en mobilitzacions socials, una categoria que suposa un 58% del total de persones afectades", explica l'Informe sobre la tortura i els maltractaments policials a l'Estat espanyol.
Es tracta de la dada més alt des de 2004, quan la Coordinadora va començar a recopilar aquestes dades

La xifra supera àmpliament les dades registrades el 2015 i 2016 quan es van registrar 232 i 259 casos de persones que van denunciar haver patit violència policial respectivament. És a dir, s'ha multiplicat per quatre. Les dades d'agressions policials durant mobilitzacions socials el 2017, de fet, només són comparables amb els de 2011, any en què es va estendre per tot el país el moviment 15-M. Així, el 2011 van ser 591 les persones que van denunciar aquest tipus d'agressions durant protestes i mobilitzacions i el 2017 han estat 618. En anys anteriors, per exemple a 2016 o el 2015, està xifra va quedar limitada a 20 i 89 persones respectivament.

Com a dada positiva cal destacar que és el tercer any consecutiu que l'informe no recull cap denúncia per tortura en situació de detenció Incomunicada. No obstant això, perviu la legislació que permet la detenció incomunicada i, per tant, la possibilitat que es produeixin en un futur, més o menys proper, casos de tortura i maltractaments en aquestes circumstàncies. És per això pel que, una vegada més, exigim la derogació absoluta del règim de detenció incomunicada.
Més persones migrants agredides

Les dades de l'CPDT també recullen un augment de les agressions a persones migrants per part dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat. Així, el 2015 es van recollir els casos de 50 persones; el 2016, la xifra augmenta a 147; i el 2017, a 287 persones. La dada de 2017 és el segon més alt des de 2004, només superat per la xifra de 2014, quan es van registrar 355.
La raó de l'extraordinari augment és el nombre de persones que van denunciar agressions durant l'1-O a Catalunya

La CPDT mostra la seva "profunda preocupació" per l'elevat nombre de denúncies d'agressions dins dels Centres d'Internament per a Estrangers, popularment coneguts com CIE. L'informe assenyala que hi va haver 112 persones afectades per presumptes maltractaments o tortura dins d'aquests espais de privació de llibertat. "Reiterem la nostra exigència del seu tancament immediat, per ser espais de vulneració de drets i de freqüents maltractaments", assenyala el la Coordinadora en l'informe.

La tortura com a premi

La CPDT també denuncia "la sensació" que a Espanya la tortura per part de l'Estat no només "no es persegueix" sinó que "es premia". "En aquest context volem recordar que el coordinador del dispositiu policial de l'1-O, el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez dels Cobos, va ser acusat de torturar una persona detinguda en règim d'incomunicació en 1992 i va ser jutjat per aquests fets a 1997. Entenem que adquirir aquestes responsabilitats a persones amb aquest passat dóna un missatge de 'premi' a determinades actituds i conductes, que valorem com a molt perillós ", assenyala l'informe.

En aquest sentit, la Coordinadora també assenyala com preocupant el nomenament d'Héctor Moreno com a cap de la Policia Nacional de Cantàbria ja que, com va informar aquest diari, Moreno havia estat condemnat el 1994 per l'Audiència Provincial de Madrid per un delicte de tortures i havia estat parcialment indultat pel Govern de José María Aznar el 1998.
la metodologia

La CPDT, una plataforma integrada per més de 40 organitzacions de lluita contra la tortura i la defensa dels drets humans, reconeix, però, que "aquestes xifres no coincidiran amb el nombre de causes penals obertes per tortura i / o maltractaments. d'una banda, una mateixa situació amb diversos afectats podrà donar lloc a una oa diverses causes diferents, depenent de les circumstàncies concretes de la situació. per una altra, pot ser que algunes de les persones afectades després de fer una denúncia pública i obtenir un informe mèdic de lesions, no hagi acudit a ratificar la denúncia al Jutjat ".

"Cal insistir que aquest informe no recull la totalitat de les
situacions de tortura i / o maltractaments ocorreguts a l'Estat espanyol durant el
any 2017, ni tan sols conté la totalitat de les denúncies formulada en els
tribunals; sinó només aquelles que, donades les condicions abans indicades, han
arribat al nostre coneixement i hem pogut contrastar ", insisteix la Coordinadora, que també apunta a l'absència de dades oficials i al seu desigual implantació al llarg de tot el territori estatal.

Les fonts utilitzades per la Coordinadora per elaborar aquest informe són entrevistes personals amb les persones denunciants i / o els seus familiars; informació facilitada per les advocades de les persones afectades, quan aquestes advocades no formen part de cap de les organitzacions de la CPDT; informes d'altres organitzacions de defensa dels Drets Humans no pertanyents a la CPDT; resolucions judicials (sentències i interlocutòries) i altres fonts oficials; i, finalment, mitjans de comunicació, sempre que la seva informació hagi pogut ser contrastada per altres fonts.



dimecres, 13 de juny de 2018

Suposats lladres forcen la porta blindada del periodista Daniel Negroles i es porten documents sobre el presumpte assassinat d'Emilio Botín. Res a estranyar en un país en què Ana Patricia Botín posa i treu entrevistes en mitjans de comunicació, posa i treu ministres, jutges i fiscals.







Un país on el CNI destrossa la vida professional i personal d'una jutge, Cor Cillán, que es va atrevir a investigar la relació del rei emèrit, la família de Jordi Pujol i Emilio Botín a un cop de pilota immobiliari sense precentes, i on fins i tot es dicten doctrines amb el seu propi cognom "la doctrina Botín" per aconseguir evidenciar que a Espanya la justícia no és igual per a tothom.

¿Vulgars lladres?

A la tarda d'ahir i mentre ningú es trobava a casa, al domicili particular del subdirector de la Tribuna de Cartagena, Daniel Negroles, va patir la visita d'uns lladres ... uns lladres una mica estranys que no roben res de valor (excepte 300 euros que es trobaven sobre la taula de treball del periodista -potser per cobrir les aparences), una taula que regiren fins a trobar una carpeta amb el nom "Banc de Santander" i un sobre (mida foli) retolat com "Cas Botín".

Aquest és el preuat botí (i valgui la redundància) que sostreuen els pispes; per cert, cap document que no hagués estat publicat ja per La Tribuna de Cartagena.

Curiosos lladres oi?

La perceptiva denúncia va ser presentada i els agents de la pròpia Guàrdia Civil desplaçats fins al domicili de Daniel Negroles troben "una mica rar" el modus operandi.

En qualsevol cas cal ser molt estúpids si es pensa que els documents comprometedors -que són molts- sobre el possible assassinat d'Emilio Botín i sobre les múltiples evidències de relacions del Banc de Santander amb el narcotràfic i el blanqueig de capitals, els conservem en els nostres domicilis particulars o en la redacció del diari.

Més que res per estalvia el treball de successius robatoris similars: tot el que publiquem, el que tenim en ment publicar i el que guia futures investigacions, el guardem a molt bon lloc segur 'fora d'Espanya! i intentem ser més llestos que la seguretat del Banc de Santander i que els serveis secrets de l'Estat, el CNI que treballa a les seves ordres: no en va, la que durant molts anys va ser número 2 del CNI va ser fitxada recentment per Ana Patricia Botín com directora de seguretat de tot el grup financer que presideix: Déu n'hi do, algú que passa de ser la segona persona que disposa i coneix la informació més privilegiada de l'Estat a treballar en nòmina del Banc de Santander i sense que cap formació política hagi presentat la més mínima objecció.

Serà perquè tots els partits polítics -des del PP fins a Ciutadans, passant per Podem, PNB o PSOE tenen crèdits amb el Banc de Santander?

I encara més: avís a navegants!

D'ocórrer-alguna cosa indesitjat a alguns dels periodistes que treballem en aquestes investigacions que els estem oferint sota el títol genèric "Vermell Botín" (van ja 30 publicacions ... i les que falten) tota la documentació seria remesa immediatament als principals mitjans de comunicació de tot el món. I el poder d'Ana Patricia Botín és molt, suficient com per controlar tota la premsa espanyola, però no tant com per tenir com a peluts a tots els mitjans de comunicació de tots els països del món.

A Espanya segur que cap mitjà de comunicació es farà ressò del que ha passat. Sense anar més lluny, avui mateix, el nostre director, Josele Sánchez hauria d'aparèixer al programa CHESTER però Ana Patricia Botín ha comprat la voluntat de Risto Mejide, de Cuatro i de Mediaset i la seva entrevista serà suplerta per una altra amb la periodista i escriptora Pilar Urbano .

En l'entrevista que ha estat censurada, Josele Sánchez oferia tota la informació sobre el "presumpte" assassinat d'Emilio Botín, la inculpació de la seva dona Paloma O'Shea i de la seva filla com a inductores del crim en querella presentada davant del jutge Santiago Pedraz i les relacions de "les clavegueres de l'Estat" i el CNI en la defensa dels interessos del Banc de Santander.

Normal, tenint en compte la participació accionària del Grup Prisa a Mediaset (i la del propi Banc de Santander).

Com a exemple els deixem aquesta perla publicada al twitter del Bufet de lletrats Rosales que representa els afectats per la "presumpta" estafa que l'entitat que presideix Ana Patricia Botín ha dut a terme amb més de 350.000 famílies que tenien els seus diners al Banc popular i que l'han perdut tot.El tuit del Bufet Rosales no pot ser més explícit sobre el lameculismo de la cadena ser amb una Ana Patricia Botín presidenta del Banc de Santander i acusada de ser la inductora del "presumpte" assassinat del seu pare, en querella presentada davant l'Audiència Nacional.

Res a estranyar en un país en què Ana Patricia Botín posa i treu entrevistes en mitjans de comunicació, posa i treu ministres, jutges i fiscals; un país on el CNI destrossa la vida professional i personal d'una jutge, Cor Cillán, que es va atrevir a investigar la relació del rei emèrit, la família de Jordi Pujol i Emilio Botín a un cop de pilota immobiliari sense precentes i on fins i tot es dicten doctrines amb el seu propi cognom "la doctrina Botín" per aconseguir evidenciar que a Espanya la justícia no és igual per a tothom.





dimecres, 6 de juny de 2018

Luis Planas, Cordobés d'adopció, el nou ministre ha estat conseller d'Agricultura de la Junta, entre altres càrrecs, nou ministre d'Agricultura al Govern de Pedro Sánchez.







Planas, que fos conseller d'Agricultura de la Junta d'Andalusia, va néixer a València el 1952 tot i que és cordovès d'adopció. En l'actualitat, resideix a la capital cordovesa, on va arribar el 1980 per ocupar la seva plaça d'inspector de Treball i Seguretat Social. Ha estat diputat socialista per Còrdova entre 1982 i 1987, va estar al Parlament Europeu del 86 al 93, va ser parlamentari andalús entre el 94 i el 96 i senador el 2012. Va ser director de gabinet del vicepresident de la Comissió Europea, Manuel Marín, i del comissari d'Afers Econòmics, Pedro Solbes. El 2004 va ser nomenat ambaixador d'Espanya al Marroc fins al 2010, quan va ser designat ambaixador permanent davant el Consell de la UE occidental. En l'actualitat és secretari general del Comitè Econòmic i Social Europeu.

Precisament com a secretari general del Comitè Econòmic i Social Europeu, Diari CÒRDOVA realitzava una entrevista a Planas fa tan sols unes setmanes:

Luis Planas: «Regne Unit és qui més perd amb el 'brexit' i el temps ho dirà»

Europa va celebrar ahir el seu aniversari, el seu 68 aniversari. Una efemèrides que la Universitat de Còrdova celebra aquests dies amb una setmana sencera d'actes organitzats pel Centre de Documentació Europea i que va arrencar ahir amb una conferència a càrrec de Lluís Planas, exconseller d'Agricultura i Presidència d'Andalusia, entre altres càrrecs, pel PSOE i actual secretari general del Comitè Econòmic i Social Europeu. Aquest cordovès «nascut a València», com ell mateix es va definir, va recalar a la ciutat per parlar de la Unió Europea després de la sortida prevista del Regne Unit i llançar un missatge optimista davant d'un aforament ple d'alumnes de Dret. «Hi ha vida després del brexit».

-La Cambra dels Lords ha tornat a tombar aquests dies el calendari previst per al divorci del Regne Unit i Europa. En quin moment està el procés?

-El dia 30 de març del 2017, el Govern anglès va activar l'article 50 per demanar la sortida de la Unió Europea. Ara estem en les negociacions per intentar que la sortida es doni en condicions pactades, però automàticament, als dos anys, el 29 de març del 2019, es produirà la sortida del Regne Unit.

-Ja no hi ha marxa enrere?

-La única possibilitat seria la retirada de la petició d'aplicació de l'article 50, però el més previsible és que es produeixi el brexit sens dubte, ja sigui en un escenari pactat o en un no pactat. Estem preparats també per la segona opció.

-Els britànics han caigut ara en el compte de qüestions que comporten aquesta sortida com la pèrdua de la targeta sanitària europea. Què perdran en anar-?

-En aquest moment, s'estan negociant tres qüestions bàsiques, els drets dels europeus al Regne Unit i dels britànics a la UE, les condicions financeres de la sortida, perquè el Regne Unit ha de marxar pagant les quotes que deu i, per Finalment, l'acord amb Irlanda, ja que gràcies a la UE no hi ha frontera entre els dos països i, a l'anar-se, caldria reproduir aquesta frontera llevat que hi hagi acord. Aquest és un tema fonamental que encara no està resolt en absolut i que evidencia que els que reben el pal són els ciutadans.

-Qui perd més amb el 'brexit', Regne Unit o Europa?

-Sens dubte, Regne Unit. Es tracta d'un gran país, amb un pes en el món important, és un contribuent net de la Unió, una economia forta i una potència militar, però en aquest context de 27 països enfront d'1 ..., perd molt més al Regne Unit i estic segur que el temps ho dirà.

-Malgrat aquesta pèrdua, vostè és molt optimista sobre el futur de la Unió Europea.

-La meva tesi és que no només hi ha vida després del brexit sinó que en aquest moment, a la UE ens trobem en un context positiu. Molts dels aspectes més greus de la crisi s'han superat, l'euro ha superat una prova de resistència brutal i hi ha voluntat dels 27 d'avançar de forma més coordinada amb iniciatives com la de Macron a França.

-També hi ha amenaces importants dins i fora de la UE.

-Sí, no tot és positiu. Aquest és un moment estrany per qüestions com la presidència dels EUA, de Trump, que s'ha sortit de l'acord de París sobre el canvi climàtic i de l'acord per a la vigilància de la desnuclearització de l'Iran, el que genera molta incertesa ia més hi ha a la vista una amenaça de possible guerra comercial pels aranzels de certs productes.

-El euroescepticisme segueix creixent? Com es veu des de Brussel·les?

-En aquest moment, un terç del Parlament Europeu està compost per euroescèptics i posicions radicals, però caldrà veure com es conforma el nou parlament després de les eleccions europees de l'any vinent.

La UE està preparant ja el primer pressupost en el qual no comptarà amb l'aportació de Regne Unit. Per què es planteja prevaler la despesa militar?

-No és així exactament. Fins ara, el 35% era per a agricultura, el 35% fons de cohesió i el 30% altres polítiques. La proposta que hi ha sobre la taula és que l'agricultura baixi al 30%, la cohesió també i destinar el 40% a noves polítiques, el que inclou Erasmus +, Educació, R + D + i. El que sí és cert és que es crea per primera vegada un fons europeu de defensa, amb una quantitat limitada i altres qüestions per a la defensa de fronteres o integració d'immigrants.


dimarts, 29 de maig de 2018

La civilització universal va rebre una aportació catalana digna del màxim relleu: la consecució de la fórmula de llibertat política més perfecta de l'Edat Mitjana ". "Les llibertats eren tan catalanes, tan entrenades en l'ànima col·lectiva, tan peculiars, que només la gent de Catalunya podien entendre-les i guardar-les".







Heus aquí una manera de resumir el canvi que he donat: jo sóc més que independentista ja que vull i impuls que CATALUNYA TORNI A SER LLIURE. La qüestió clau no és "ser independent" sinó "ser lliure de nou". És clar, tornar a ser lliure implica deixar d'estar sotmès i, per tant, no continuar sent dependent i passar a ser independent. A més, per a la majoria d'independentistes de base, independència és sinònim de llibertat, i de seguida estarien d'acord amb mi ... i de fet ràpidament ho estan aquells amb els que va arribar a parlar personalment.

Però no estarien d'acord amb l'equivalència entre "independència" i "recuperar la llibertat" la gran majoria dels actuals dirigents independentistes, que convé recordar que han estat durant molt de temps (gairebé 40 anys porta "l'Espanya de les Autonomies") polítics professionals autonomistes, i que pressionats per les impressionants mobilitzacions del poble català, s'han vist obligats a reciclar-se a corre-cuita a "independentistes" variant "independentistes-procesistas". Aquests, probablement per perpetuar el seu privilegiat butaca de "polític català", insisteixen que "la independència és una qüestió política" i es queixen que "Madrid no dóna respostes polítiques a una qüestió política". Però en realitat recuperar la llibertat ÉS UNA QÜESTIÓ VITAL que, lògicament, adopta aspectes polítics i que també té conseqüències econòmiques, però NO "és una qüestió política" NI, MOLT MENYS ENCARA, "és una qüestió econòmica".

Com veus, insisteixo "recuperar la llibertat" i en "tornar a ser lliures" tant en tant que persones (catalans) com en tant que nació (Principat de Catalunya o, com es va utilitzar repetides vegades en les Corts Catalanes de 1705-1706 : "República del Principat de Catalunya") perquè considero que aquesta és la qüestió clau. Suposo que no et costarà entendre aquesta frase de Fèlix Cucurull (1919-1996): "L'home no és lliure si no és lliure el poble al qual Pertany"

I pot resultar-revelador que el que em va fer situar el tema "llibertat" al centre va ser trobar-me amb una sèrie de cites (i després ja de llibres que lamentablement encara no he pogut llegir) d'entre les que he seleccionat aquestes tres frases:

"L'ordenació constitucional de Catalunya va arribar al segle XIV una modernitat que sorprèn i un sentit de respecte a la llibertat humana que bé podem anhelar al segle XX"

"La civilització universal va rebre una aportació catalana digna del màxim relleu: la consecució de la fórmula de llibertat política més perfecta de l'Edat Mitjana"

"Les llibertats eren tan catalanes, tan entrenades en l'ànima col·lectiva, tan peculiars, que només la gent de Catalunya podien entendre-les i guardar-les"

Et comento que si aquestes frases que molt em van sorprendre -i a tu? - em haguessin arribat en català i signades per un català, les hagués senzillament rebutjat. Per què? Doncs perquè la meva autoestima, com l'autoestima del poble català, està pel subsòl després de 303 anys d'estar sotmesos per Madrid / Castella / Estat-Espanyol, per la qual cosa hauria reaccionat pensant "Aquest és un esbojarrat independentista que falsifica el passat per sobreviure en el present ", i les hauria enterrat.

Afortunadament, l'autor va ser el Professor FRANCISCO ELÍAS DE TEJADA, jurista nascut (1917) i mort (1978) a Madrid, que va ser catedràtic de Dret successivament a les Universitats de Múrcia, Salamanca, Sevilla i Madrid, que es definia a si mateix com "Extremeño de sang andalusa i educació castellana", i que va escriure centenars d'articles i una vintena de llibres, entre ells: Les doctrines polítiques a la Catalunya Medieval (1950) i Història del pensament polític català (3 vol., 1963-1965) . Tom I: La Catalunya clàssica (987-1479). Tom 2: Mallorca i Menorca, clàssiques (1231-1479). Tom 3: La València clàssica (1238-1479).

Gràcies al Professor Francisco Elías de Tejada vaig descobrir que hi ha un Dret Català que és qualitativament diferent del Dret Espanyol, fet importantíssim que ha quedat esborrat per tres segles d'imposició del Dret Castellà convertit en "Dret Espanyol" (en realitat, a "Dret Estadoespañol" ).

La diferència profunda es pot resumir en que el Dret Català era de baix a dalt, del poble cap a les autoritats, mentre que el Dret Castellà era de dalt a baix, del Rei cap al poble. Això es pot exemplificar ressaltant que expressions castellanes com "El Rei és la llei" o "Què és llei? El que mana el Rei "o" Un és el Rei, una és la llei "o" El que mana, mana ", a Catalunya durant més de 700 anys van ser senzillament impensables, inimaginables, inconcebibles. Al Principat, els catalans eren homes i dones -aquí hi havia igualtat de condicions per a ells i per a elles! - lliures, contràriament al que passava al Regne de Castella, on eren súbdits. I els catalans de llavors ho sabien molt bé. En canvi, la immensa majoria de catalans d'ara no sabem que no som lliures. No ho sabem conscientment, però ho sentim subconscientment. I per a mi, això és el que explica que DE NOU estiguem manifestant-nos massivament any rere any des del 2009. I que, tot i que els crits que imposen els actuals dirigents independentistes siguin "Independència!", "¡Marxem!" I "Catalunya, nou estat d'Europa ", els desitjos que bateguen subconscientment són" Volem ser una altra vegada lliures! "," ¡que marxin els invasors! "i" ¡República del Principat de Catalunya, de nou estat d'Europa! ". I jo actuo perquè aquest contingut passi ràpidament del subconscient al conscient, i d'aquí a la voluntat i a l'acció.

Et poso un exemple actual: probablement també tu estàs d'acord que "Les lleis són per complir-les", com ara afirmen tant els que tallen el bacallà de Madrid com els submandamases de Barcelona. Doncs amb el (poc encara) que he après sobre el Dret Català, rebuig aquesta afirmació basant-me en que això és Dret Castellà. Per què? Doncs perquè ja he comprès que en Dret Català les lleis no eren "per ser obeïdes" sinó que les lleis eren per ajudar a fer justícia, i si tu consideraves que una llei no contribuïa a impartir justícia, no tenies per què complir-la. És més, les Constitucions Catalanes -sí, ara estic descobrint que el poble català va ser el "inventor", entre moltes altres "coses", de les Constitucions (vam tenir les primeres Corts en 1214, i les primeres Constitucions en 1283), i per això de la paraula catalana "Constitucions" han derivat les corresponents expressions en anglès, en francès, en castellà, en italià, en portuguès i suposo que en més llengües- recollien el dret dels catalans, tant homes com dones, a rebutjar les lleis i fins i tot a combatre-les. I això pren un realç especial quan un sap -com vaig saber fa uns tres anys- que les Constitucions Catalanes recollien el costum del poble de "tenir a casa, de dia i de nit, armes ofensives i defensives sense cap impediment".

Per a mi, recuperar la llibertat i la República del Principat de Catalunya va estretament lligat a recuperar ara el Dret Català i altres èxits dels nostres avantpassats, dels quals tant hem estat distanciats a cops castellanizadores, i a aplicar ara les Constitucions Catalanes que van generar. I d'acord amb el Dret Català en què "la llei és el costum escrita", començar de seguida a utilitzar les nostres Constitucions Catalanes ja existents i vigents, serà la pràctica real i concreta que permetrà que les actualitzem adequadament.

I, per contra, una prova que els castellans d'ara estan molt a prop dels seus antecessors que afirmaven "El que mana, mana", és que l'actual concepció del "Dret Estadoespañol" que cada dia veiem i patim (no només els catalans ) la seva aplicació, es pot resumir en l'expressió: "a l'amic, tracte d'amic; l'enemic, tracte d'enemic; i l'indiferent, la legislació vigent ", i es pot caricaturitzar molt adequadament en" la llotja del Bernabéu ".



dilluns, 14 de maig de 2018

La caverna mediática de la extrema derecha junto con el PP es una organización mafiosa que debería estar fuera de la Ley si el Fiscal General y el juez del Tribunal Supremo Pablo Llarena cumpliera realmente con su obligación . Con el 155 se pretende esterilizar, castrar ideológicamente, al nacionalismo catalán .







El jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena, que instrueix la causa contra els líders independentistes, planteja ara la possibilitat de rebaixar el delicte de rebel·lió a conspiració per a la rebel·lió o sedició. Són delictes que comporten menys anys de presó.

No hi ha cap dels tres delictes. La violència és un element constitutiu d'aquest tipus de delictes. I no hi ha hagut violència. El que hi ha hagut és una rebel·lió.

¿Rebel·lió?

La societat catalana s'ha rebel·lat després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Hi va haver una manifestació a 2010 de dos milions de persones amb la pancarta «Som una nació. Nosaltres decidim ». Ha estat una rebel·lió pacífica que s'ha prolongat durant set anys. Mai hi ha hagut violència, sí resistència passiva.

Però sí que s'ha desobeït al Tribunal Constitucional.

Hi ha hagut actes anticonstitucionals, se li ha desobeït, sí, però si hi ha hagut violència ha estat per l'altre costat.

La Guàrdia Civil ha quantificat en 404 els suposats actes violents del Procés, entre ells la concentració davant l'hotel de Reus que acollia als policies enviats per impedir l'1-O.

La mera enumeració és ja una constatació que no hi ha delicte de rebel·lió. La rebel·lió no són actes violents sinó que la violència és l'element director de tot el procés. Ha d'estar concebut des de la violència per trencar qualsevol tipus de resistència. Són 400 actes de protesta i de defensa dels col·legis electorals perquè la gent pogués votar i protegir les urnes.

El que s'està jugant ara mateix amb tot aquest tema és la democràcia a tot Espanya, no només a Catalunya

I la concentració massiva davant de la Conselleria d'Economia el dia dels registres? És el que ha portat a la presó a Jordi Sánchez i Jordi Cuixart.

Poden ser desordres públics, però mai rebel·lió o sedició.

Ahir va tenir lloc la sessió d'investidura de Quim Torra. El jutge Llarena va impedir que poguessin presentar-se primer Jordi Sánchez i després Jordi Turull.

És un cas clar de prevaricació. No hi ha cap norma que impedeixi que siguin candidats, encara que estiguin presos, perquè no estan privats dels seus drets fins que hi hagi sentència judicial o ordre de processament ferma. Aquí hi ha un delicte de prevaricació com la copa d'un pi. És una prevaricació de llibre, a part de demostrar una ignorància inexcusable.

«Amb el 155 es pretén esterilitzar, castrar ideològicament, al nacionalisme català»

A part de cometre aquest, segons vostè, delicte de prevaricació, ¿Llarena vulnera la separació de poders en intervenir en una decisió del Legislatiu?

L'ordenació de la investidura és competència exclusiva del president del Parlament, que és l'autoritat màxima de l'Estat en aquesta qüestió. No hi ha ningú per sobre d'ell. En conseqüència l'actuació del jutge Llarena vulnera d'una manera descarada el principi d'autonomia parlamentària. És una clar atac al Parlament de Catalunya.

La Fiscalia està imputant nombrosos delictes d'odi, com a un mecànic de Reus que es va negar a atendre una policia nacional. O als regidors de Reus per signar un manifest demanant que els policies allotjats a la ciutat es fossin.

No són delictes d'odi. S'està fent un ús abusiu d'aquesta imputació. En el cas del mecànic, si té un establiment públic i ha d'atendre al client i no ho fa podria ser un delicte administratiu de manera que se li podria imposar una multa o fins i tot privar-lo de la llicència, però en cap cas implica responsabilitat penal.

Pensem per exemple que qualsevol responsable d'un establiment rebutgés atendre, en comptes de a un policia, a una persona per la seva raça o la seva tendència sexual. ¿Això sí seria delicte d'odi?

Tampoc seria un delicte penal, si una falta administrativa. Sí vulneraria l'ordenament jurídic, però una cosa és vulnerar-i una altra cosa cometre un delicte.

Va haver-hi violència policial l'1 d'octubre o es va actuar «de manera proporcionada» a colpejar a les persones que volien votar?

No sé si hi va haver violència, però si la va haver no va ser responsabilitat dels policies que van carregar sinó dels que els van ordenar intervenir, dels seus comandaments i de les autoritats polítiques. Però, insisteixo, no sé si hi va haver violència policial.

«El jutge Llarena va cometre un delicte de prevaricació en impedir la investidura de Jordi Sánchez i Jordi Turull. Va ser un atac a l'autonomia del Parlament »

Creu vostè que a les escoles catalanes s'adoctrina?
Sé el que he llegit als diaris, però per la informació que tinc (visc a Andalusia però vinc amb força freqüència), ha estat un tema pacífic. I l'escola catalana no ha estat particularment conflictiva. És possible que hi hagi hagut algun cas puntual molt lamentable, però les delacions anònimes a toro passat fan pudor.

Què vol dir?

S'estan utilitzant per dividir a l'opinió pública i enfrontar la gent. Aquesta idea d'obrir bústies per denunciar professors de forma anònima és perillosíssima, és terrible. Se sap com comença, però no com acaba.

Hi ha hagut malversació?

El president del Govern i el ministre d'Hisenda han dit que no, que ni un euro.

El cas del mecànic o els regidors de Reus no són delictes d'odi. S'està fent un ús abusiu d'aquesta imputació

Ja estan començant a canviar la seva versió.

Es contradiuen. A més ara estan traient el d'Artur Mas i el 9-N. Quan va ser processat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ja es va descartar el delicte de malversació i llavors Societat Civil Catalana el va portar al Tribunal de Comptes.

Que va imposar una sanció.
Sí, però l'obligació del Tribunal de Comptes si detecta un possible delicte de malversació és traslladar-lo a la Fiscalia i no ho va fer.

Creu que s'està buscant venjança més que justícia?

S'està buscant escarmentar. La finalitat del 155 és l'esterilització del nacionalisme. Es tracta de castrar, no física però sí ideològicament, al nacionalisme.

Amb aquesta argumentació, alguns li consideren un "traïdor" a Espanya.

El que s'està jugant ara mateix amb tot aquest tema és la democràcia a tot Espanya, no només a Catalunya. Si no es resol bé el problema de la integració de Catalunya, la democràcia a Espanya serà un desastre.

Com podem tornar a la normalitat?

No ho sé, no ho sé. La situació s'ha sortit de mare. Jurídicament no hi ha una fórmula mentre hi hagi processos penals que se superposen a processos polítics. Aquests són negociació, pacte, i el poder judicial no pot pactar.

Lamento coincidir amb l'afirmació del líder del PP català, Xavier García Albiol, però té raó quan diu que la política catalana sembla el dia de la marmota. Hem entrat en un bucle que no té fi.

El problema és que els ciutadans voten però després és president qui vol el Tribunal Suprem. No actua en positiu perquè no pot decidir qui és president de la Generalitat, però sí qui no ho pot ser. Això no succeeix en cap país democràtic.

Hi ha una ofensiva contra la llibertat d'expressió? El raper Valtonyc, per citar un cas, ja ha d'entrar a la presó.
Hi ha una regressió tremenda en matèria de llibertat d'expressió. No hi ha més que veure les milers de multes per l'aplicació de la 'Llei Mordassa'.

Vostè va estar a punt de ser candidat de Podem. Creu que estan adquirint els defectes propis dels partits tradicionals: divisió, centralisme ...?
Afortunadament em vaig adonar que no era el meu lloc. Prefereixo fer política escrivint i parlant, no d'una altra manera. Em moc sense cap problema en el terreny de l'esquerra, però l'únic partit en què vaig estar va ser el Partit Comunista. No conec Podem ni les seves interioritats. Ni vull conèixer-les.

Ciutadans està disparat en les enquestes.

El PP desapareixerà, és un partit constitutivament corrupte. Només li queden els vots de gent gran de zones rurals. La dreta no desapareixerà, però no sabem què és Ciutadans.

En la qüestió catalana és més radical que el PP. ¿Un govern d'Albert Rivera empitjoraria la situació?
Fins que no governi no sabrem que farà. Ja s'havia radicalitzat a Catalunya i ara ho està fent a tot Espanya. En aquest sentit és preocupant. El PP sí que sabem què és.

Què és?
Ve de la prolongació del franquisme. El van fundar els 'Set Magnífics', entre ells Fraga, tots ministres de Franco.

Cristina Cifuentes ha acabat dimitint per sostreure dues cremes.
Cifuentes ha dimitit pel màster. La resta ha estat l'operació mafiosa del PP per carregar-se a Cifuentes i que demostra el que és el PP: una organització mafiosa que hauria d'estar fora de la llei si el fiscal general complís realment amb la seva obligació.



dissabte, 12 de maig de 2018

Dependència o independència de Catalunya . Hola a tots . Sóc català i europeu , i seguidament us explico el perquè jo i molts catalans demanem la independència de la nostra nació , CATALUNYA . AQUESTA ÉS LA MEVA OPINIÓ :







Jo no vull viure en un estat federal espanyol , és més , perquè no em sento espanyol , igual que molts catalans . El Federalisme a Espanya és una possible via , és una utopia , sobretot perquè la majoria d'espanyols només creu en un estat unit , amb una capital , i amb un govern centralista , i amb una sola llengua , el castellà . Només ha de fer un repasito a la història del segle passat , i veurà que els pocs intents de fedearlismo que hi va haver van acabar com el rosari de l'aurora . Espanya ens espolia fiscalment i això està més que clar . Us resumeixo molt breument perquè volem la independència .

1 . La crisi econòmicaSis anys de crisi són molts anys . El preu a Catalunya ha estat molt alt : més de 670.000 aturats i moltes víctimes de la precarietat , l'empobriment i la manca de perspectives. En aquest entorn només una formació política ha llançat un salvavides a la gent : la independència solucionarà la crisi . El mantra màgic és que una Catalunya independent disposarà dels 16.000 milions que ara van a la resta d'Espanya. El perfil del nou independentista és castellà- parlant i amb un treball , si el té , castigat per les retallades , per exemple interí a la Generalitat. Aquest nou convers vol creure els tres eixos de la nova mobilització : que la independència resultarà fàcil , que es podrà tancar en termes amistosos amb el Govern espanyol i que Europa rebrà a la Catalunya secessionista amb els braços oberts .

2 . El problema de les infraestructures desapareixeria a mig termini , ja que els nostres impostos es quedarien en el nostre territori i es podria fer grans inversions que actualment no podem fer , a causa que els impostos dels porta el govern central . El problema de la RENFE , si aquesta fos una empresa gestionada per nosaltres , no hagués existit . L'aeroport del Prat no pot ser un simple aeroport regional que es limiti a connectar barcelona amb madrid , som una ciutat internacional , i com a tal tenim el dret a estar connectats amb el món exterior . Si AENA fos propietat de la Generalitat , tindríem un aeroport de primera . I el mateix dic dels ports . Catalunya ha de vertebrar amb noves carreteres que comuniquen l'interior , no totes vagin cap barcelona . El centralisme barceloní també és un problema .

3 . Una millora de l'educació: L'educació milloraria a mig termini , per la mateixa raó que abans vaig comentar . Els impostos els recull la generalitat i s'inverteixen en fer nous instituts , contractar nous professors ( que milloraria l'atenció personalitzada d'aquests cap als alumnes ) , desdoblar les classes , desapareixeria la massificació de les aules , a mig termini desapareixerien els barracons , informatització de les aules- s'ampliarien el nombre d'ordinadors per alumne -( Sap vostè que Extremadura és una de les comunitats més pobres i la que gaudeix d'un millor nombre de ordinadors / alumne ? ) .

4 . Tindríem una millora de la seguretat . Si totes les competències estubiesen sota el comandament dels Mossos d'Esquadra , i no repartides entre els cossos policials que hi ha - policia nacional , guàrdia civil i mossos d'esquadra - , ja que les dades dels delinqüents que té cada cos no pot ser consultat per cap altre sense abans haver demanat permís : més agilització dels tràmits .

Hi ha més coses per les que volem la independència . Som catalans , internacionals , volem estar oberts al món i mirar cap al futur , i no estar lligats al passat , i aquest passat es diu Espanya . si la gent vol respondre a una pregunta , l'obligació del governant és fer-los la pregunta , i que responguin i s'atinguin a les conseqüències que se'n derivin . El contrari d'això tindrà diversos noms , però per descomptat , " democràcia " no és un d'ells . Encara que posi sobre el paper ( no entrem avui en l'idoni o no de les sacrosantes democràcies ) .



dimecres, 9 de maig de 2018

Agressions a Balsareny : L’últim dels episodis de violència d’extrema dreta no ha tingut lloc a cap capital de província. Aquest poble bagenc de poc més de 3.000 habitants fou escenari d’una concentració convocada per la plataforma Por España me Atrevo, integrada, segons el seu comunicat fundacional, pel partit Democracia Nacional (DN), Generación Identitaria i Legión Urbana.







A l’oposició Tabàrnia-Tractòria s'hi amaga la idea que l’independentisme és un fenomen anacrònic i de trabucaires arrelat a una “Catalunya profunda”. Així, els nuclis urbans compresos en la nova ocurrència d’una part del bloc constitucionalista, amb lligams a l’ultracatolicisme, serien paradigma del cosmopotilisme. No cal estendre’s en això: la periodista i activista feminista Marta Roqueta ha donat prou voltes a la qüestió tant en mitjans com a Twitter. I com bé escriu ella, episodis com els d’aquest cap de setmana a Balsareny (Bages) desmenteixen la dualitat inventada.

El cert és que el que ha passat a la comarca del Bages aquests dies té arrels profundes. Durant molts anys, grups ultres de tota mena han campat per la comarca i han nodrit espais polítics més amplis en favor de la unitat d’Espanya. En aquest article fem un repàs dels episodis més sonats i més rellevants i els seus protagonistes.

Agressions a Balsareny

L’últim dels episodis de violència d’extrema dreta no ha tingut lloc a cap capital de província. Aquest poble bagenc de poc més de 3.000 habitants fou escenari d’una concentració convocada per la plataforma Por España me Atrevo, integrada, segons el seu comunicat fundacional, pel partit Democracia Nacional (DN), Generación Identitaria i Legión Urbana. En alguns dels seus actes s’han deixat veure militants de Somatemps, un dels col·lectius fundadors de Societat Civil Catalana (SCC). La manifestació de dissabte va acabar amb agressions al bar Casino de la localitat.

La manifestació al petit municipi principatí clamava per l'alliberament de Raúl Macià, un veí de la localitat condemnat per tràfic de drogues i robatori. Els convocants el consideren un pres polític pel fet que, mentre gaudia del tercer grau, es dedicà a arrencar estelades de la via pública. 

Por España me Atrevo nasqué com una organització per dur a terme tasques de seguretat en diferents concentracions i esdeveniments de signe espanyolista. Una funció que ells mateixos reconeixen a Facebook.

Somatemps i PxC

L’any 2013, a Santpedor, també al Bages, localitat de 7.500 habitants, es fundava el col·lectiu Somatemps amb membres de la xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC) i el neonazi Moviment Social Republicà (MSR). La localitat en qüestió és també el municipi de Josep Ramon Bosch, qui fou president d’SCC, un càrrec que compaginava amb la presidència a Somatemps. El periodista Jordi Borràs recordava a Crític el llinatge franquista de Bosch, primer, i deixava al descobert el seu alter ego en xarxes socials, després, on l’ara ex-president de l’entitat constitucionalista que ha liderat les manifestacions antiindependentistes els últims mesos hauria difós propaganda nazifeixista.

Somatemps es funda com una iniciativa d’historiadors que reivindicaven les arrels hispàniques de Catalunya amb referents ultracatòlics com per exemple Javier Barraycoa.

Amb aquest col·lectiu cristal·litza el pòsit de famílies lligades a organitzacions històriques de l’extrema dreta. A finals dels 80 i principis dels 90 ja operaven per aquestes terres grups neonazis que protagonitzarien sonades agressions. Una de les més recordades fou la que es produí a Manresa, capital del Bages, contra el militant del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), David Martínez, que patiria una commoció cerebral. En aquest ecosistema skinhead hauria crescut el regidor de PxC a la capital del Bages, Alberto Pericas, conegut pels seus exabruptes valorant la mort d’una persona migrada com “una despesa menys”.

L’hemeroteca bagenca reflecteix tot un bienni ultra entre 1988 i 1990 que al novembre de 1989 viuria un moment calent amb la col·locació d’un artefacte explosiu a la seu de l’MDT. Lluny d’una violència d’aquest nivell, el Bages ha viscut episodis d’agressions intermitents, com el que va protagonitzar el neonazi Isidro Cano el 2002 quan va provar d’incendiar l’habitatge d’una família magribina de Sant Vicenç de Castellet, de poc més de 9.000 habitants.

Algunes fonts apunten a vinculacions familiars entre aquests grups i agents de les forces de seguretat espanyoles. Sigui cert o no, queda en la memòria la imatge del comissari de la regió central dels Mossos d’Esquadra, Sergi Pla, amb seu a Manresa, en una missa d’homenatge a funcionaris de policia morts i assassinats on hi van assistir, a part d’agents de la policia espanyola, membres de PxC, Somatemps, Hazte Oír i el partit VOX.

‘Democracia y Unidad Española’

Però els últims mesos han sorgit nous lideratges fora de les organitzacions tradicionals. Un dels més rellevants és el de Jaime Vizern, l’activitat política del qual ha superat, per unes quantes desenes de kilòmetres, el seu àmbit comarcal.

Malgrat haver participat en alguna manifestació amb presència d’algun dels grups anteriors, Vizern s’ha situat al capdavant de col·lectius com Democracia y Unidad Española (DUE) o la Hermandad de Hermanos Cruzados (HHC). L’octubre passat, aquest últim col·lectiu va protagonitzar un estira i arronsa amb el consistori manresà per provar de convocar una marxa per la unitat d’Espanya.

I l’activisme de Jaime Vizern no es limita a manifestacions: a mitjan gener fou identificat arrencant llaços grocs solidaris amb els independentistes empresonats a la plaça de Sant Crist de Manresa. Una acció que també faria a Vilassar de Mar (Maresme), juntament amb un grup de mig centenar de persones que duien amb ells eines per fer net de pancartes solidàries amb els encarcerats, llaços i estelades. La seva implicació quedaria immortalitzada per un grup de veïns del poble que els increparen per això.



dissabte, 5 de maig de 2018

El nacionalisme espanyol , la mentida de la creació d'Espanya . Sovint, la teoria espanyolista de retrocedir 500 anys per anar a cercar l’origen de l’estat espanyol ha d’anar acompanyada de la corresponent negació històrica de la continuïtat del Principat de Catalunya com a entitat política sobirana fins 1714. Per això, entren en el debat sobre el significat del terme “nació”, que fa furor entre l’espanyolisme.







Ja hem vist com l’Estat espanyol ha creat una categoria històrica a partir d’un fet anecdòtic, i ha creat la ficció de l’espanyolitat a partir de pervertir conceptes projectant imposicions enrere en el temps. Per acabar aquesta trilogia, cal parlar del terme “nació”. A l’article del primer rei espanyol va sortir el concepte per primer cop. Saber definir què és, és indispensable i previ per poder definir que és el seu derivat, el “nacionalisme” i imprescindible per a saber de què estem parlant, donada la confusió, volguda, que fa l’estat espanyol d’aquest terme.

Primer: “nació” i “Estat” són dues coses completament diferents. Les formes d’estat i el nombre limitat d’aquests, tot i que en creixement (uns 200, no tots reconeguts internacionalment) i les nacions (es compten per milers), en seria la prova més evident. D’aquí en deriva la primera confusió terminològica, en aquest cas per necessitats de patent. Quan es va crear la “Societat de Nacions”, avui Nacions Unides, el terme “Estats Units” ja estava agafat. Però en realitat, la institució de la UN és un club d’estats, no de nacions.

Els ideòlegs de l’estat espanyol no han avançat gaire en els seus postulats, bàsicament perquè tampoc interessa. Encara segueixen parlant de Herder, el creador del terme nacionalisme, en un context d’unificació política de l’estat alemany contemporani, romanticisme i lluita contra l’invasor napoleònic. En aquesta època, el nacionalisme era una teoria social ben vista, progressista, encara no criminalitzada ni desgastada pel seu ús indiscriminat, i sense una teorització científica com hi ha actualment. La base d’aquest nacionalisme inicial eren la unificació en base a criteris culturals,  recollint les idees filosòfiques d’Immanuel Kant.

El següent pas el donaria Leopold von Ranke. Historiador que introduí la ciència en la disciplina. Ell introduí el llenguatge de relacions entre nacions a la història seguint criteris de llengua, territori i història comuna. En el context de creació dels estats contemporanis, la nació, agafada com a concepte base, era encara utilitzat com a definidor de l’estat.

Però si la crítica i ús de les fonts va ser un avanç definitiu per a la història com a ciència, la seva primera definició inicial de nació (llengua, territori i història comuna), tot i fer fortuna, tenia molts forats. Primer, què passava amb les nacions que no tenien territori, com els jueus? Segon, què passava amb les nacions que havien perdut la seva llengua? I tercer, les relacions històriques comunes eren fàcilment relacionables amb diversos cercles, segons la temàtica, per exemple, el Piemont culturalment italià, però econòmicament centreeuropeus.

Tampoc va acabar servint la definició per a nacions com la catalana, que malgrat reunir les tres característiques, no va assolir crear un estat propi, quedant finalment dins d’un estat, l’espanyol, fet a mida de Castella. Segons Ranke i Herder, la tendència natural era, segons les idees d’autodeterminació dels pobles, que les nacions havien de crear un estat propi. Catalunya quedava als llimbs.

Majorment, amb aquests referents s’acaben les discussions sobre nacionalisme. Es qüestiona si Catalunya és o no una nació, si la llengua és o no una llengua, si el territori és o no Catalunya, i fins i tot si l’aigua és o no transparent. Però per sort la teoria del nacionalisme ha avançat una mica, igual que la definició del terme “nació”.

Benedict Anderson es va fer la pregunta del milió. Com era que malgrat la ja consolidada estructura d’estats a nivell mundial, hi havia tanta gent que insistia en considerar-se part de “la seva” de nació? Així neix el terme “nació pròpia”, per diferenciar-la de la nacionalitat imposada per l’estat. Al seu llibre, comunitats imaginades, Benedict defineix què és una nació, en la forma en que fins avui queda fixada:

“una comunitat política imaginària. És a dir, una comunitat imaginària, que reuneix un grup de persones que no es coneixen i que no es creuaran mai però que comparteixen el mateix sentiment de pertinença a una comunitat”

En resum, dos mots defineixen que és una nació: sentiment i fe. Fe, no en el sentit de creença mística (com els malintencionats de sempre han volgut fer creure) sinó en el sentit que mai tots els membres d’una comunitat nacional s’arribaran a conèixer, per tant fan un acte de fe (una comunitat imaginada). Quan hom a Catalunya ha anat a la Via Catalana, o a fer la V, o la vertical amb un dit, en realitat hem fet un acte de fe consistent en confiar que la resta de la gent, que no coneixíem, vindria també. I sentiment, perquè cap membre d’una nació pensa exactament igual a un altre, ni estan físicament al mateix lloc, ni tan sols cal que parlin la mateixa llengua, simplement comparteixen un sentiment abstracte de pertinença a una comunitat històrica, però sobretot el que tenen és la voluntat de compartir un futur en comú.

Actualment, la consolidació de l’Estat i el seu poder ha obligat a redefinir el nacionalisme i com aquest actua sobre la societat per reproduir-se. La institucionalització d’un poder nacional per sobre d’altres nacions, ha estat anomenat nacionalisme banal. La seva principal característica és que aquest nacionalisme no és percebut com a tal, sinó com la “forma normal d’entendre el món”.

És el nacionalisme exacerbat, però no reconegut, dels qui s’autoanomenen “no-nacionalistes” o directament “patriotes”, fent anar a tort i a dret l’ús de la “raó d’estat” contra tot i tothom. Aquest mateix nacionalisme banal, acusa les altres nacions sense estat de “nacionalistes” quan defensen els seu dret a existir,  presentant-los com un “perill per a l’estat”. El tret més important d’aquest nacionalisme és la rutina i quotidianitat, que el fa passar inadvertit per a la majoria de la població, doncs, els seus ítems passen per ser “naturals” i “normals”. Són els conceptes que s’inculquen per defecte des de l’estat, sense que el ciutadà faci res.

El nacionalista, doncs, no és qui defensa la seva nació, per estar oprimida, sinó qui vol imposar la seva nació (per exemple amb la força d’un estat) per sobre de les altres convençut que és la forma natural de procedir o culturalment superior.



dijous, 3 de maig de 2018

Elsa Artadi nova presidenta del govern de la Generalitat de Catalunya. De fet, en el partit republicà avalen aquesta proposta des de fa temps i consideren que aquest era el nom que Puigdemont tenia en ment des del principi en cas de no poder prosperar la seva pròpia investidura.







El nom d'Elsa Artadi com a candidata de consens per a la presidència de la Generalitat torna a ser una opció més que possible. Jordi Sànchez, ha avalat avui les seves capacitats per assumir el càrrec i des d'ERC han ofert la seva benedicció. Tot depèn de la decisió final que prengui el president Puigdemont, que va convocar a tots els diputats de la seva formació a una reunió a Berlín en la qual podria comunicar el nom d'un quart candidat que desbloquegi la situació actual i serveixi per formar govern. Entre els republicans estan tan decidits a recolzar aquesta solució final al bloqueig de la investidura que asseguren que "si efectivament d'aquest cap de setmana sorgeix una proposta" per part de Puigdemont en aquest sentit, la setmana que ve podria haver-hi un nou debat d'investidura , de manera que "això pot ser qüestió de dies".

El secretari d'Economia de la Generalitat i adjunt a la presidència d'ERC, Pere Aragonès, va insistir en la necessitat que hi hagi un Govern ja, que no es prenguin decisions que provoquin més empresonaments ia evitar parlar de noms de potencials candidats. Va fer una expepción per parlar d'Artadi. De fet, en el partit republicà avalen aquesta proposta des de fa temps i consideren que aquest era el nom que Puigdemont tenia en ment des del principi en cas de no poder prosperar la seva pròpia investidura o les de Jordi Sànchez o Jordi Turull.

Segueix la reforma de llei per investir telemàticament a Puigdemont

L'eventual investidura d'Artadi la setmana que no suposa que Junts per Catalunya renunciï de cap manera a la de Puigdemont. El seu portaveu s'ha encarregat de sufocar els rumors que han apuntat a la seva investidura, però deixant ben clara la seva vocació de servei a la causa sota la qual està en tot cas disposada a fer el que sigui necessari. La seva investidura permetria mantenir viu el pacte amb ERC traslladat a la CUP per un govern alternatiu a l'exili, l'anomenat 'espai lliure de Brussel·les', que aquesta vegada es podria veure a cavall entre Alemanya i Bèlgica, amb una Assemblea d'Electes en el paper del Parlament i un consell de la república a imatge del Govern d'Artadi, presidit aquest sí per Puigdemont.

La majoria independentista al Parlament de Catalunya manté el pols contra la Justícia per a aquesta investidura. Junts per Catalunya, ERC i la CUP aposten per mantenir la reforma de la llei de Presidència per facilitar una investidura a distància de Carles Puigdemont malgrat les advertències del Tribunal Constitucional. Dijous, l'Alt Tribunal va acceptar a tràmit el recurs contra la investidura de Puigdemont i mantenir les mesures cautelars per a qualsevol intent de repetició. El Constitucional entén a més que la reforma de la llei de Presidència plantejada per Junts per Catalunya està afectada per aquestes cautelars.



dilluns, 30 d’abril de 2018

El Tribunal Constitucional del Govern del (PP) suspèn la llei catalana de sanitat universal. La modificació legislativa efectuada pel Govern de Mariano Rajoy limita l'accés gratuït al Sistema Nacional de Salut. El Consell de Ministres també ha recorregut la llei contra la pobresa energètica i la de funció social de l'habitatge.







El BOE d'avui recull l'anunci del Tribunal Constitucional (TC) que admet a tràmit el recurs del Govern contra la llei catalana d'universalització de l'assistència sanitària amb càrrec a fons públics mitjançant el Servei Català de Salut. Com marca la Constitució, i per petició del Govern, aquesta admissió comporta la suspensió temporal de la norma. Queda així sense efectes fins que el TC es pronunciï sobre el fons de la matèria i declari si és constitucional o no, o fins que, en uns mesos, si es retarda la decisió, decideixi -o no- aixecar aquesta suspensió.

El Govern considera que la norma, que permet l'accés a totes les persones als serveis sanitaris, amb independència de si tenen els papers en regla o no, envaeix les seves competències. La llei va ser aprovada per tots els grups del Parlament menys PP i Ciutadans fa gairebé un any, quan encara era conseller de Sanitat Toni Comín i abans de l'aplicació del 155.

Fa només unes setmanes, el director general del Servei Català de Salut, David Elvira, va avançar que anaven a desobeir aquesta suspensió si s'acabava suspenent, com al final ha passat. Assegurava llavors que van a mantenir l'accés universal i que compleixen així "el mandat de l'OMS".

No és la primera vegada que el Govern porta al TC una norma que permet l'accés al sistema públic de salut a totes les persones. Aquestes lleis, que s'han anat aprovant en diversos parlaments autonòmics com a resposta a la reforma de l'Estat de 2012 que va vetar l'accés als sense papers, han estat recorregudes, una a una, pel Govern. Al gener, el Constitucional va tombar la llei extremenya; poc abans, al desembre de 2017, havia fet el mateix amb la norma valenciana.



divendres, 27 d’abril de 2018

Califòrnia comença la recollida de signatures per convocar un referèndum per l’aprovació de la proposta de la votació, que sol·licitaria als votants de l’estat que el 2020, si podran proposar la declaració d’independència d’EE. UU.







Segons informa el diari nord-americà The Hill, el moviment independentista de Califòrnia va rebre el vistiplau per reunir firmes per dur a terme un referèndum d’independència després que es va aprovar la proposta després de la votació dilluns.

El Secretari d’Estat de Califòrnia, Alex Padilla (D), va anunciar l’aprovació de la proposta de la votació, que sol·licitaria als votants de l’estat que el 2020, si podran proposar la declaració d’independència d’EE. UU. Si la iniciativa aconsegueix la quantitat de signatures necessàries, el referèndum tindrà lloc el 4 de maig de 2021.

Aquells a favor de la secessió han de complir amb una data límit d’octubre per recol·lectar 365,880 signatures de votants registrats per tal de poder proposar el referèndum.

Aquest és el segon intent, que els partidaris de la independència de Califòrnia el titllen com “Calexit”, aquest acord es produeix tot just dos mesos després que els activistes presentessin documents per posar en marxa la iniciativa. El primer intent va fallar l’any passat mentre es recol·lectaven les signatures.

Mentre que certs grups sempre han pressionat perquè Califòrnia surti dels EE. UU., Les tensions entre l’estat i l’administració de Trump s’han incrementat dramàticament per qüestions ambientals i d’immigració.

El president Trump s’ha manifestat repetidament a Twitter per “colpejar” amb les seves declaracions al governador de Califòrnia, Jerry Brown (D). Mentrestant, el Departament de Justícia va presentar una demanda el mes passat amb l’objectiu de bloquejar tres de les anomenades “lleis santuari” que la legislatura de l’estat va aprovar l’any passat.

“Entenc que tenim una àmplia varietat d’opinions polítiques sobre immigració. Però la llei està en els llibres i els seus propòsits són clars i justos”, va dir el fiscal general Jeff Sessions durant una visita a l’estat al març.




dimarts, 24 d’abril de 2018

El Tribunal Suprem ha confirmat l'absolució dels membres del grup ultra neo-nazi Frente Antisistema de València que tenien, entre altres armes, un llançagranades. Tot i que en els registres practicats durant la investigació que es van intervenir abundants armes, l'alt tribunal ratifica la sentència d'absolució.







El Tribunal Suprem ha confirmat l'absolució dels membres del grup ultra conegut com Frente Antisistema acusats d'associació il·lícita, vendre armes per Internet i difondre ideologia nazi. Tot i que en els registres practicats durant la investigació es van intervenir abundants armes, inclòs un llançagranades, l'alt tribunal ratifica la sentència de l'Audiència de València que va considerar il·legals les escoltes telefòniques sobre les quals es van basar la resta de les indagacions.

La sentència, de la qual ha estat ponent el magistrat Miguel Colmenero, assenyala que la "protecció del sistema democràtic" per part dels poders públics no pot fer-se mitjançant vies "que desconeguin o lesionin les garanties dels drets fonamentals". En aquest cas, el dret a la intimitat i al secret de les comunicacions. En les converses gravades alguns acusats parlaven de sortir a "caçar" col·lectius com "moros" i "guarros" (terme amb el qual en mitjans ultradretans s'al·ludeix als antifeixistes).

El jutge retreu a la jutge instructora ia la Guàrdia Civil que la sol·licitud d'intervenció de les comunicacions no va contenir "indicis consistents", a part d'afirmacions de fonts anònimes, "sobre la vinculació de cap dels sospitosos" amb les pàgines webs des de les quals presumptament es venien les armes. En el moment de la petició, les webs semblaven, a més, estar "inactives", assenyala el magistrat, malgrat la qual cosa es va autoritzar la intercepció de les converses telefòniques.

La fiscalia i l'acusació popular que exercien partits com Esquerra Unida i entitats cíviques com el Moviment contra la Intolerància van argumentar en els seus recursos que la sol·licitud de la Guàrdia Civil a la jutge per punxar els telèfons no només contenia referències de confidents policials sinó també "controls operatius ".

El Suprem ho considera, però, insuficient. I lamenta que en la petició a la magistrada instructora no "es precisa en què consisteixen els controls operatius, denominació sota la qual hi caben multitud d'accions", com el seguiment dels sospitosos.

En les hores de gravació que va efectuar la Guàrdia Civil alguns acusats van ser captats encarregant caixes de munició del calibre 22 i comentant el "pallissa" que havien propinat a un "punkarra fastigós". En els registres de l'anomenada Operació Panzer, llançada el 2005, es va intervenir propaganda que negava l'holocaust jueu, pistoles, rifles, munició de morter i armes blanques, inclosos alguns punyals amb l'emblema de les SS.
Entre els 16 acusats que es van asseure a la banqueta durant el judici es trobava un regidor del partit España 2000 al municipi valencià de Silla, Pedro Cuevas, condemnat per matar el 1993 al jove antifeixista Guillem Agulló, dos militars i un atleta paralímpic que va participar en les Olimpíades de Pequín.
    



dijous, 19 d’abril de 2018

El "justo derecho de conquista". Felip V, i amb ell les oligarquies que li donen suport perquè en ell troben suport els seus interessos . "He juzgado por conveniente (...) reducir todos mis reinos de Espana, a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernàndose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loadas y plausibles en todo el universo".







Quan l'any 1707, Felip V ocupa el Regne de València i, al·legant el "justo derecho de conquista", hi aboleix els òrgans d'autogovern, el monarca vencedor expressa clarament que la submissió que exigeix als valencians la imposarà a tots els altres pobles peninsulars que caiguin sota el seu domini. Ben explícitament declara: "He juzgado por conveniente (...) reducir todos mis reinos de Espana, a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, gobernàndose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loadas y plausibles en todo el universo".

Felip V, i amb ell les oligarquies que li donen suport perquè en ell troben suport els seus interessos, comença a fer realitat el vell projecte del comte duc d'Olivares frustrat el 1640 per l'alçament dels segadors.

Però, per molt que apel·li sense embuts al dret de conquesta, per al qual dret, si és que el considera just, no cal que cerqui cap mena de justificació tocant a la forma de fer-lo efectiu, Felip V sent la necessitat d'aclarir el perquè, entre les diverses lleis dels seus diferents reialmes, són precisament les de Castella les que tria a l'hora de reduir-los tots a la uniformitat. És per això que afirma que es tracta d'unes lleis amb les quals el món s'embadaleix.

És evident —ja ho era quan el comte duc d'Olivares parlava d'imposar arreu "un rey y una ley"— que del que es tracta és d'estendre i de consolidar l'absolutisme arreu. Aquelles lleis "tan lloades i plausibles en tot l'univers", no són pas unes lleis que els castellans hagin volgut, sinó precisament unes lleis que els havien estat imposades per a dominar-los i explotar-los. El poc o molt protagonisme que, tenint en compte els condicionaments de l'època, havia pogut tenir el poble castellà en l'ordenació de la seva vida col·lectiva, havia desaparegut completament l'any 1520, en ser derrotats els comuners a Villalar. Si ara hom es referia amb èmfasi a l'alta virtualitat de les lleis de Castella, era per a emmascarar els veritables propòsits del conqueridor: aplicar a tots els pobles que anaven formant part de la monarquia borbònica unes formes de dominació que ja havien servit per a convertir els castellans en dòcils vassalls. I de retop, en estendre l'opressió a les altres nacions de les quals esdevenia monarca, Felip V consolidava l'esclavitud del poble que nodria de combatents el seu exèrcit i que, amb l'ajuda de França, li donava el triomf.

Les bases de l'Estat espanyol únic eren posades sota el signe de Castella; en nom de Castella. I la llengua de Castella esdevenia l'única llengua oficial d'aquest Estat. Per aquest camí, el poble oprimit de Castella tenia la sensació d'haver esdevingut el  poble elegit; afalagant-lo, tocant-li els més íntims ressorts de la vanitat, era empès a reblar les seves pròpies cadenes tot encadenant els altres pobles.

Ho veien ben clar els defensors de la Barcelona assetjada des del juliol del 1713 fins a l'li de setembre del 1714. El discurs pronunciat per Ferrer i Ciges a la Junta de Braços del 25 de juliol del 1713 és ben eloqüent en aquest sentit: "No he de callar els falsos pretextos dels quals els ministres castellans, que tiranitzen els indefensos pobles de Castella, se serveixen per a imprimir pernicioses màximes en aquells ànims ignorants i senzills, a fi de mantenir-los en dura dominació i fer-los més pesat el jou de la seva esclavitud, ja que procuren inspirar en els seus cors la rancúnia i el rigor contra nosaltres amb l'oprobiós caràcter de rebels amb què ens denigren (qualificant així la nostra constància i la unió en mantenir les nostres lleis i privilegis) (...). Dignes són de compassió els enganyats pobles de Castella, i en general tota l'Espanya, per l'ambició, vanitat i cobdícia dels ministres passats que, com famolenques sangoneres, han xuclat amb la seva ignorant conducta la sang dels senzills pobles (...). És tan antiga com depravada la malícia que han alimentat els ministres castellans en els ànims d'aquella difícil Nació a fi que, dissipades les seves discòrdies, els nacionals tinguessin més mà en despòtic poder, proposant-los facilíssims pretextos per a fer naturalesa de l'odi (...). Aquesta antipatia, antiga emulació, ha estat la seva ruïna i la que al present amenaça aquest Principat".

Els catalans que lluitaven en la Guerra de Successió contra els exèrcits franco-espanyols de Felip V tenien clara consciència que gràcies a les seves Corts, a la Generalitat, al Consell de Cent, a les seves Constitucions i d'altres Drets, tenien reconeguda, àdhuc els "plebeus", moltes més llibertats individuals que no pas els habitants de la majoria de les altres terres, sobretot que els de Castella. Es per això que es jugaven tant aferrissadament la vida en defensa de la seva pàtria.

Amb la caiguda de Barcelona l'onze de setembre del 1714, l'absolutisme representat per la figura de Felip V havia vençut l'últim obstacle important que li era oposat a la Península. Mallorca cauria l'any següent. I com a conseqüència de la derrota dels Països Catalans, que era al mateix temps la derrota de tota l'antiga Corona d'Aragó, hom començava a posar el fonaments d'un Estat opressor no solament dé les nacions que havien de sotmetre's a les lleis de Castella i a la llengua de Castella en' la qual eren dictades aquestes lleis, sinó del mateix poble castellà, que havia estat la primera víctima i, al mateix temps, el primer instrument de les poderoses oligarquies que s'imposaven per la força a tots plegats.




divendres, 13 d’abril de 2018

El ministre Català, El nuvi de la Mort, ha usat el Congrés espanyol per ofendre, mentir i manipular, i tot amb els aplaudiments dels membres del partit hereu del franquisme i els seus sequaços taronges i les 10 mentides més podrides de la marca Turquiespanis.



https://videos.files.wordpress.com/gz8zcJ2F/catala_hd.mp4





Espanya està nerviosa. Els portaveus del govern ja no somriuen ni presumeixen com a temps enrere i els jutges estan enfrontats per la nul·la imparcialitat que els tribunals estan aplicant darrerament. La seva autoritat s'està desfent i els seus falsos arguments també. No hi ha rastre de violència en el moviment republicà català i això els irrita fins al punt que han de recórrer a les mentides més podrides que hàgiu sentit mai a Espanya. Aquí van el top dels últims mesos ...

"Els CDR són com la kale borroka" Comparar els moviments violents bascos amb els grups de veïns a Catalunya és com comparar un ou amb una castanya.

"Els mestres de Catalunya adoctrinen als alumnes" Els professors de Catalunya van haver d'enfrontar als dubtes de nens que no entenien la violència d'un estat contra els seus ciutadans.

"Els polítics fugen de la justícia espanyola" No hi ha justícia a Espanya. Són polítics que han hagut de deixar el seu país per haver representat la voluntat d'un poble.

"Manifestants separatistes ataquen un cotxe de la guàrdia civil" Enganxines i manifestants sobre un vehicle policial que tenia armes en el seu interior sense cap protecció enmig d'una manifestació.

"Les declaracions de Losantos no poden considerar-se violentes" El periodista va amenaçar Alemanya amb posar bombes en cerveseries i segrest d'ostatges de nacionalitat alemanya a Balears.

"Acte terrorista dels CDR en un concessionari a Barcelona" Els amos ho van desmentir i van informar que es tractava només d'actes vandàlics.

"Tamara del CDR de Viladecans és una terrorista" Es van trobar uns àudios on noia explicava els actes de reivindicació que es durien a terme durant la setmana santa. Talls de carreteres, pujada de barreres en peatges, etc.

"Allau de separatistes contra un camió i crema de pneumàtics a" Sant Esteve de Ses Roures. "Aquest poble existeix? Sí, està a Mèxic!

"Separatistes peguen a un agent de policia" La foto era d'una mobilització de 2015 a València i l'agressor era un militant de la ultradreta.

"No hi va haver violència l'1-O" Més de 2 milions de persones són cegues i s'inventen les coses. Els cops que va propinar la policia tampoc van existir mai.



dimarts, 10 d’abril de 2018

Com a conseqüència de la lluita per l’autodeterminació del poble de Catalunya . Els poders corruptes i mediàtics junt amb el corrupte estat turkispain, promouen, subvencionen i paguen a pistolers de l'estat amb bona convivència i sintonia amb els botxins autoritzats per pendrens la democràcia, llibertat, autodeterminació, independència, República catalana, drets socials i el nostre benestar .







Catalunya és un país successivament conquerit per la força de les armes. Primer en el període  compres entre 1705 i 1714 i, posteriorment, al 1939. Mai s’ha permès als catalans exercir el dret d’autodeterminació. La constitució de 1978 consagra un estat  unitari i centralista que cedeix algunes competències. És per això que Catalunya és una Nació ocupada per la força i com a resultat de l’aplicació del dret de conquesta no disposa d’un estat propi.  

No sols és un país ocupat sinó que, en termes del article 7 de l’Estatut de Roma de 17 juliol de 1998, que el defineix com crim de lesa humanitat, som objecte de  “persecució com  a col·lectivitat amb identitat pròpia fundada  en motius polítics, nacionals, ètnics i culturals” que es manifesta amb la “privació intencional i greu dels drets fonamentals”.

Com a conseqüència de la lluita per l’autodeterminació del poble de Catalunya, l’estat espanyol (és a dir,  la monarquia borbònica, els polítics corruptes que sagnen la ciutadania, l’oligarquia financera i tota la casta endogàmica d’alts funcionaris), han posat en marxa tots els mecanismes del seu poder amb l’únic objectiu de vèncer i humiliar els catalans. 

Amb la seva acció, que no respecta cap principi democràtic, perquè son autoritaris i romanen feixistes, treballen i continuaran treballant per la dissolució de la nació catalana i el seu sotmetiment, per la violència, a la cultura i les formes de fer d’una Castella espoliadora que no pot tolerar de cap manera que el poble manifesti la seva voluntat de manera democràtica mitjançant la realització d’un referèndum. 

L’aplicació abusiva i anticonstitucional de l’article 155, la persecució de centenars de regidors, la indiscriminada i impune  brutalitat policial, les detencions i multes, el desmantellament d’òrgans de la Generalitat, el control dels mossos i dels mitjans de comunicació, el control de la despesa, la dissolució del Govern i del Parlament, la no acceptació dels resultats de les eleccions del 21-D, la persecució i empresonament de representants de la societat civil, del Parlament i del Govern; l’empresonament del candidat a president de la Generalitat per tal d’impedir la seva investidura; i ja, per últim, la detenció i petició d’extradició del President Puigdemont a Alemanya ... mostren la naturalesa del règim sustentat pel PPSOE i Ciudadanos.

Com tot règim autoritari les sentències d’Estrasburg, les comminacions de l’ONU o les denúncies d’Amnistia Internacional no els fan ni fred ni calor. Compten amb el suport d’altres estats que de mica en mica seguiran la seva deriva antidemocràtica.  Recordem com el assassins Videla i Pinochet anaven del bracet amb l’emèrit Borbó. Tot ells van beure de la mateixa font d’on brollen les dictadures. 

Els catalans hem comès un greu error. Emmirallats amb el comportament democràtic d’altres països no hem sigut capaços de valorar correctament el cada vegada més fi i desgastat vernís de la democràcia espanyola. Hem pensat que la nostra raó, per justa, havia de prevaldre. Ens hem entestat a dialogar amb els pares i mares de les rates de les clavegueres de l’estat. I entretant hem jugat clars, a cara descoberta, democràtics fins les últimes conseqüències: la presó en base a acusacions delirants i inversemblants mentre jugàvem a un joc partidari que, en ocasions, aconseguia desconcertar el conjunt de la ciutadania.

Hem tret conclusions de tot això?  Hauríem de fer-ho ràpidament. Hem copsat les limitacions de l’acció parlamentaria? És la acció d’un Parlament assetjat per la repressió la que ens permetrà fer avenços substancials vers la República? Esperem que la imprescindible acció d’internacionalització  del conflicte que porten a terme els nostres exiliats ens porti la democràcia i la llibertat? No és mes cert que és el poble, la societat civil, la que,  en constant acumulació de forces, eixamplant la base amb la seva lluita constant i des de baix, enfrontant-se a la repressió, activant la defensa dels drets col·lectius, manifestant el seu rebuig a l’estat ocupant i als interessos que defensa, ordint un estret teixit constituent i estenent la cultura republicana... és la veritable força determinant? 

Democràcia, llibertat, autodeterminació, independència, República catalana, drets socials, benestar són termes que a Catalunya cada dia són més pròxims; mentre que l’estat espanyol s’entesta en la seva deriva uniformadora,  centralitzadora i neoliberal. Per aplicar  aquestes polítiques l’estat sols pot posar en marxa programes antidemocràtics i repressius.

Els que estem per la República catalana compartim objectius. Altres, de bon grat o a la força, s’adonen que sense ruptura democràtica no és possible progrés social. Possiblement la repressió ha situat alguns a la defensiva amb conseqüències d’ordre tàctic  que no trigaran a superar-se.  Un tema substancial resta per ser resolt. Com donar resposta a les necessitats organitzatives per avançar en la consecució de la República catalana?

Cal superar la falsa dicotomia entre polítics i societat civil. És prou conegut el llistat d’encontres i desencontres, malfiances, pressions i retrets, de moments d’impàs que s’han produït al llarg d’aquests anys.  Cal destacar que els avenços substancials s’han produït quan s’ha afermat la col·laboració,  l’entesa i la suma, entre uns i altres. 

La situació política nacional i internacional, la repressió, i la complexitat del moviment format per molts actors exigeix donar respostes organitzatives potents, eficients i equilibrades, que tinguin en compte la multipolaritat i donin al moviment coherència i inclusivitat. És necessari donar respostes comunes, coordinades, col·laboratives i orquestrades als diferents problemes a què s’enfronta el republicanisme. 

L’estat espanyol  actua com una unitat destructiva que posa totes les seves peces en joc de forma organitzada i simultània. L’enfrontament amb l’estat per l’assoliment dels nostres objectius exigeix d’una estreta coordinació del conjunt del moviment cívic, de l’acció política parlamentâria, i  de l’activitat exterior d’internacionalització del conflicte . Ningú pot ser prevalent perquè tots són necessaris.

El marc polític espanyol és el de la repressió i l’escanyament social, polític i econòmic. Si som únicament reactius serem vençuts. Necessitem polítiques actives coordinades en tots els fronts, omplir de lluita tots els àmbits possibles. La nostra unitat no sols ens ha d’enfortir sinó que ha de servir per posar de relleu totes les debilitats de ‘adversari. Hem de guanyar fent esclatar totes les seves contradiccions.

L’univers republicà català és ric per la seva gran quantitat d’iniciatives polítiques, i feble per la seva manca d’anàlisi conjunta i de coordinació en la acció. Necessitem dotar-nos amb urgència d’un centre que, de forma col·laborativa, organitzi la participació, el debat, la coordinació, la decisió i l’acció del conjunt del front republicà. Un Consell  d’Acció Republicana que comptant amb una forta representació territorial, de l’associacionisme cívic, professional, sindical i polític de l’interior i l’exterior que pugui plantejar polítiques d’ampli espectre consensuades pel conjunt. Hem de constituir un ens de resistència activa que ens permeti elaborar polítiques de refermament i desenvolupament de la República catalana i sigui capaç de respondre políticament i de mobilització social i ciutadana a les agressions.

El Consell d’Acció Republicana hauria d’estar format per un nombre de portaveus no massa nombrós – d’un centenar de persones- però fortament representatius dels tres eixos que l’haurien composar; s’hauria de dotar d’una organització pròpia que sigui compatible amb un funcionament semiobert i, en certes comeses, “discret”. La relació entre el Consell i les diferents organitzacions hauria de ser de caràcter confederal de manera que les polítiques elaborades pel Consell haurien ser àmpliament compartides per les entitats participants.

Cal oposar, a l’acció de l’estat, una acció republicana unitària  i això exigeix dotar-nos de formes organitzatives que ho facin possible. El Consell de Acció Republicana pot ser l’instrument que necessitem.