dilluns, 19 d’agost de 2019

En tres dècades si ningú ho deté Europa, musulmana. Els especialistes repetien com lloros que els europeus hauran simplement d'aprendre a viure amb l'amenaça gihadista. Els europeus ja no confien en els seus governants, però senten que no els queda una altra opció.







A tot Europa, les expressions d'ira són marginades a consciència. Les crides a la mobilització, o a qualsevol canvi important en la política migratòria, només vénen de polítics denigrant titllats de «populistes».

Fins i tot la més lleu crítica a l'islam s'aixeca immediatament una indignació gairebé unànime. A l'Europa occidental, els llibres sobre l'islam que es troben per tot arreu estan escrits per persones properes als Germans Musulmans, com Tariq Ramadà. També hi ha llibres que són «políticament incorrectes», però es venen per sota del taulell com si fossin de contraban. Les llibreries islàmiques venen fullets incitant a la violència sense ni tan sols amagar-se.

Desenes d'imants, semblants a Abdelbaki És Saty, el sospitós de ser el cervell de l'atemptat a Barcelona, ​​continua predicant amb impunitat. Si els detenen, són ràpidament posats en llibertat.

Impera la submissió. El discurs omnipresent és que, tot i l'augment de les amenaces, els europeus han de seguir vivint amb la major normalitat possible. Però els europeus veuen que l'amenaça existeix. Veuen que la vida no és ni lleugerament normal. Vine a policies i soldats al carrer, que proliferen els protocols de seguretat, i els controls a l'entrada de teatres i botigues. Veuen la inseguretat per tot arreu.

Se'ls diu que ignorin sense més la font de les amenaces, però saben quina és la font. Diuen que no tenen por. Milers de persones van cridar a Barcelona: «No tinc per» ( «No tenim por»). En realitat estan morts de por.

Les enquestes demostren que els europeus són pessimistes, i que pensen que el futur serà desolador. Les enquestes també revelen que els europeus ja no confien en els seus governants, però senten que no els queda una altra opció.

Aquest canvi en les seves vides s'ha produït en molt poc temps, en menys de mig segle. Abans, a l'Europa occidental, només hi havia uns pocs milers de musulmans, la majoria obrers immigrants de les antigues colònies europees. Se suposava que anaven a estar a Europa temporalment, així que mai se'ls va demanar que s'integressin.

Aviat van començar a explicar-se per centenars de milers, i després per milions. La seva presència es va tornar permanent. Molts van adquirir la ciutadania. Demanar-los que s'integraran es va fer cada vegada més impensable: la majoria semblava considerar-se en primer lloc musulmans.

Els líders europeus van deixar de defensar la seva pròpia civilització. Van començar a dir que totes les cultures havien de tenir la mateixa consideració. Semblaven haver-se rendit.

No poden ni tan sols tancar les seves fronteres, abolides el 1995 amb l'acord Schengen. Restablir els controls fronterers costaria temps i diners.

Els líders europeus no semblen tenir ni la voluntat ni els mitjans d'oposar-se a les noves onades de milions de migrats musulmans que provenen d'Àfrica i Orient Mitjà. Saben que els terroristes s'estan amagant entre els migrats, però segueixen sense vetar-los l'entrada. En el seu lloc, recorren a subterfugis i mentides. Creen programes de «desrradicalización» que no funcionen: els «radicals», pel que es veu, no volen ser «desrradicalizados».

Els líders d'Europa intenten definir «radicalització» com un símptoma de «malaltia mental»; es plantegen demanar-los als psiquiatres que resolguin el caos. Després, parlen de crear un «islam europeu», totalment diferent de l'islam a tots els altres llocs del planeta.

Adopten una actitud altiva per crear la il·lusió de superioritat moral, com van fer Ada Colau i Carles Puigdemont a Barcelona: diuen que tenen uns principis elevats; que Barcelona seguirà estant «oberta» als immigrants. Angela Merkel es nega a afrontar les conseqüències de la seva decisió política d'importar a innombrables immigrants. Reprèn els països d'Europa Central que es neguen a adoptar les seves mesures polítiques.

Els líders europeus s'adonen que s'està produint un desastre demogràfic. Saben que en dos o tres dècades, Europa estarà regida per l'islam. Intenten anestesiar les poblacions no musulmanes amb somnis sobre un futur idíl·lic que mai existirà. Diuen que Europa haurà d'aprendre a viure amb el terrorisme, que no hi ha res que es pugui fer al respecte.

Però sí que hi ha moltes coses que es poden fer, simplement no volen: els costaria vots musulmans.

Winston Churchill va dir a Neville Chamberlain: «Vau poder triar entre la guerra i la deshonra. Vau triar la deshonra i ara tindreu la guerra ». El mateix passa avui.



dimarts, 6 d’agost de 2019

Normatives que imposen l'espanyol directament a les empreses privades. El personal laboral de l'Administració general de l'Estat continuarà tenint un requisit exclusiu de saber castellà . Això significa que a diferència del castellà, llengua de coneixement obligat de tots els ciutadans, el català no serà un requisit per treballar a l'Administració general de l'Estat.







Contràriament al que repeteixen constantment els partits, organitzacions i mitjans de comunicació identificats amb el nacionalisme espanyol, el castellà és una llengua molt regulada. La forta presència d'aquest idioma en el sector privat català no es pot deslligar de l'acció continuada del poder públic a favor seu. Durant el segon trimestre d'enguany s'han aprovat fins a 16 noves normatives que imposen l'ús del castellà a les empreses privades i algunes d'addicionals que estableixen l'obligació de les administracions d'emprar aquesta llengua en actuacions relacionades amb les empreses i el mercat.

 En clara contradicció amb els relats segons els quals l'ús del castellà en el sector privat respon únicament a eleccions individuals i lliures, relacionades amb l'economia i el lliure mercat, les regulacions que condicionen el sector privat representen pràcticament la meitat de tota l'activitat impositiva del trimestre en qüestió, període en què es van promulgar fins a 38 normes impositives del castellà -la mateixa xifra que el trimestre anterior.

La novetat més destacada d'aquests mesos ha estat una ordre del Ministeri d'Indústria (Ordre ICT/677/2019) que regula la concessió de subvencions per a la sol·licitud de patents. A l'exposició de motius aquesta norma diu que «està demostrat» que les empreses espanyoles tenen serioses dificultats per accedir al sistema de patents europeu, perquè ni les oficines dels altres estats europeus ni l'Oficina Europea de Patents no accepten les patents en castellà (les llengües de treball d'aquesta darrera són l'alemany, el francès i l'anglès). Per superar aquestes «barreres», l'ordre ministerial estableix un sistema de subvencions públiques de la traducció de les sol·licituds de les patents europees, internacionals i d'altres estats.

Tanmateix, s'afegeix de manera explícita que en cap cas podran ser objecte de subvenció ni les validacions de patents europees a Espanya ni les entrades en vigor de les sol·licituds internacionals o les traduccions al castellà que la llei espanyola (Llei 24/2015, de Patents) imposa perquè les sol·licituds de patents tinguin efecte a l'Estat. Aquesta norma revela la doble vara de mesurar del nacionalisme espanyol que impera en les institucions espanyoles: la imposició de requisits, obstacles i costos lingüístics als ciutadans i empreses que empren habitualment el castellà es considera intolerable i s'intenta pal·liar i finançar allà on existeix, mentre que la imposició del castellà a aquelles persones que no l'usen habitualment és considerada normal i no mereixedora de cap compensació. Si hom té els documents de la patent en castellà i necessita presentar-los a oficines d'altres estats o de la Unió Europea, la traducció la hi paga l'Estat; si hom té els documents en català i necessita presentar-lo en oficines de l'Estat, els ha de traduir ell i assumir-ne el cost.

Una altra norma impositiva destacada que es va aprovar durant el segon trimestre de 2019 i que toca un camp proper al de les patents -el de les marques- és el Reial Decret 306/2019. Aquesta norma modifica un reglament anterior de 2002 que executava la Llei de Marques (Llei 17/2001), de tal manera que es modifiquen una sèrie d'articles de la norma anterior i se n'introdueixen de nous. Tot i la modificació d'articles, però, es mantenen imposicions explícites del castellà. Així, si en la sol·licitud de registre d'una marca a l'Oficina Espanyola de Patents i Marques es reivindica la prioritat de sol·licituds anteriors, caldrà presentar-ne còpies en castellà o traduïdes al castellà. Si es demana una prova d'ús d'una marca, l'oponent haurà de presentar-la en castellà o traduïda al castellà. Si es demana la nul·litat o caducitat d'una marca, la part sol·licitant pot presentar les proves en una base de dades en línia si és en «idioma español».

Una tercera norma discriminatòria lingüísticament i que és intervencionista en el mercat és el Reial Decret 239/2019, aprovat a l'abril, que obliga els patrons de vaixells de pesca-turisme a proporcionar als turistes informació en castellà i en anglès sobre la nau i recomanacions sobre les mesures de seguretat i les condicions en què es realitzarà l'activitat. Cal remarcar que aquesta mena d'imposicions lingüístiques solen ser justificades pels seus promotors i per la judicatura espanyola amb l'argument que com que els ciutadans espanyols estan obligats a conèixer el castellà per la Constitució espanyola, les mesures que privilegien aquesta llengua només cerquen salvaguardar la salut dels consumidors, com si la imposició d'un deure constitucional de coneixement del castellà fos neutra i no fos en si mateixa una imposició arbitrària i una discriminació.

La Unió Europea és una altra font de normes impositives del castellà als territoris de llengua catalana de l'Estat espanyol, molt concretament de normes impositives que condicionen el mercat i el món del consum. Per bé que les normes europees, del Parlament i la Comissió molt rarament imposen el castellà pel seu nom, sí que contenen habitualment referències a la necessitat d'usar llengües oficials dels estats o de la Unió, condició que a l'Estat espanyol només té el castellà. Com que la Unió Europea té competències molt extenses en matèria de regulació del mercat, bona part de la normativa que relega el català a favor del castellà prové de Brussel·les, tot i que la responsabilitat última d'aquesta situació és imputable als partits i les institucions espanyoles. Durant els mesos d'abril, maig i juny, 7 de les 16 normatives discriminatòries de caire intervencionista en el mercat provenen de les institucions europees. A més, dues normatives internacionals, una de la Comissió Econòmica per Europa de Nacions Unides (CEPE) i una del Conveni relatiu als Transports Internacionals per Ferrocarril (COTIF), imposen obligacions lingüístiques a favor de les llengües oficials dels estats en relació amb el transport internacional de mercaderies perilloses per carretera i per ferrocarril, respectivament.

Al marge de les normes que regulen el mercat, durant el segon trimestre de l'any l'Estat espanyol i les autoritats europees han aprovat fins a 22 normes que imposen el castellà en les actuacions de les administracions públiques. D'aquestes destaca un conveni col·lectiu per al personal laboral de l'Administració general de l'Estat que estableix que el coneixement de les llengües oficials diferents del castellà, anomenades de manera imprecisa «lenguas cooficiales», serà un mèrit per al personal laboral de l'administració que aspiri a treballar en els territoris en què aquests idiomes són la llengua pròpia, un mèrit que es valorarà amb un punt addicional. Això significa que a diferència del castellà, llengua de coneixement obligat de tots els ciutadans, el català no serà un requisit per treballar a l'Administració general de l'Estat. Una altra norma també destacada que privilegia el castellà i exclou el català en l'àmbit públic és el Reglament intern del Comitè Econòmic i Social Europeu, que proclama el dret de tot ciutadà de la Unió Europea a adreçar-se per escrit al Comitè «en una de las lenguas oficiales y recibir una contestación en esa misma lengua».




dijous, 1 d’agost de 2019

“Ombra” a la versió de l'Estat espanyol davant de Nacions Unides . Durant els quatre mesos de judici, va haver-hi una seixantena d’observadors internacionals. Quin perfil tenien i què els ha sorprès de les sessions? .







Espanya fa un informe de l’estat dels drets humans en funció de les recomanacions que s’han assumit o no. Diferents agències fan aportacions a l’anomenat informe Ombra i nosaltres també fem una contribució escrita que ha d’ajudar els membres del Consell a escollir les preguntes que volen fer a l’Estat i a concretar les recomanacions. Estem aportant informació qualificada perquè, en definitiva, l’Alt Comissionat ho faci arribar al Consell i investiguin per la seva banda. També aportem context previ sobre la figura de Marchena, que després del whatsapp d’Ignacio Cosidó no hauria d’haver presidit la sala penal del Suprem. I a partir d’aquí anem al fet estructural. És un mecanisme polític que qüestionarà com s’ha arribat a aquest judici, com s’ha desenvolupat i què pot fer l’Estat. Nosaltres pensem que, sense dubte, el mecanisme de selecció del Cosell General del Poder Judicial (CGPJ) ha afectat directament el judici. Els principals partits polítics escullen qui enjudiciarà, hi ha un problema sistèmic, han generat que el sistema tingui uns camins per poder prendre decisions d’aquest tipus. Com coneixem el format del Consell de Drets Humans, ja aportem algunes recomanacions.

Són 60 observadors i observadores internacionals de 18 països diferents, quatre continents. Possiblement és l’observació internacional de més magnitud impulsada per part de la societat civil, sense col·laboració estatal. Evidentment, són persones preocupades, que treballen i tenen certa expertesa en matèria de drets humans. La majoria són juristes i tenen rols rellevants en organitzacions de cert pes, com la Federació Internacional dels Drets Humans, EuroMed Rights o American Bar Association. Hem tingut el director del CELS (Centro de Estudios Legales y Sociales) d’Argentina, que té un rol en la Comissió Interamerciana de Drets Humans o l’exvicepresidenta del Parlament europeu. No creien que vindrien a Espanya a fer una observació d’aquest tipu, són observacions que es fan a Turquia o a Rússia. No esperaven un judici d’aquesta magnitud i amb aquestes característiques: tot el govern acusat i dues persones amb un rol molt rellevant dins la societat civil. Alhora, els remetíem la documentació, rebien els escrits d’acusació, assistien a les sessions i no trobaven cap element que tingués relació amb el relat dels escrits d’acusació.


I sobre el contingut de les sessions al Suprem?

El moment de més intensitat per sostenir la rebel·lió van ser les declaracions testificals dels policies. Per més que fessin un relat d’una situació ambiental de pressió i tensió, els juristes i les persones amb trajectòria saben perfectament què és una descripció d’una situació de violència en una vista oral. I el que escoltaven a les sessions no ho era: es quedava en allò simbòlic, en la sensació, en la vivència personal… Quan havien rebut la documentació, esperaven arribar a les sessions i descobrir que efectivament hi havia una mínima violència exercida que justificava el desplegament repressiu, però assisteixen al judici i veuen que no hi ha el més mínim signe de violència. Tothom queda sorprès i estupefacte. Ha estat una reacció generalitzada.


Quins elements destaqueu que fan d’aquest judici una excepcionalitat penal sense precedents a l’Estat?

Hi ha una manca absoluta de proporcionalitat en la resposta de l’Estat davant del Procés. Una situació que és política i que indiscutiblement no hauria d’entrar en l’esfera penal, s’està resolent des de l’àmbit penal que sempre agreujarà el conflicte. Segon, estem parlant de la col·lisió dels delictes més greus del Codi Penal i l’exercici de drets fonamentals. Sembla impossible que pugui haver-hi un entremig entre això, que hi hagi un gris, que no es pugui determinar i generi dubtes. Les qualificacions estan fora d’allò racional. També hi ha el caire polític de les acusacions i de tot el context del judici: les persones que es jutgen, qui exerceix l’acusació, de quina manera transcorren les sessions o quines preguntes es fan. Tota l’estona hi ha un contingut polític present allunyat d’allò a què un està acostumat en un judici penal. Moltes preguntes sobre afiliació política, consignes, piulades… tot això normalment en un judici penal no es dona, el jutge ho talla, no ho promou, perquè no s’enjudicia qui és la persona. En aquest judici s’està enjudiciant qui és aquesta persona i, així, comencem a entrar en el terreny del dret penal d’autor, molt perillós.

Feu referència al fet que no s’ha respectat el dret al jutge natural. Quines implicacions té?

El dret al jutge natural és una garantia del sistema jurídic per evitar situacions d’excepcionalitat. El sistema entén que hi hagi interessos, elements de politització en tot procediment penal, i les garanties són un fre, un límit, un control al poder de l’Estat. El dret al jutge natural significa que no serà l’Estat ni els poders de l’Estat els que decidiran qui t’enjudicia en funció d’uns interessos determinats, sinó que hi haurà un sistema que ho determinarà d’entrada. Aquí, s’han forçat les normes per portar la causa cap al tribunal que més els interessa, un signe evident d’excepcionalitat. A part, amb declaracions contrario sensu, com les de la Fiscalia que diu que la competència ha de ser del Suprem perquè no existeixen garanties que a Catalunya siguin jutjats sense interessos de per mig. Per tant, injuriant la imparcialitat de tots els jutges de Catalunya, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), la màxima institució.

La Constitució estableix que els aforats del Congrés es jutjaran al Suprem, però l’Estatut de Catalunya estableix que, en concordança amb la Constitució, els aforats del Parlament seran jutjats al TSJC. Tot això està en sintonia amb què el jutge natural és el més proper al teu lloc de residència o de comissió del fet. El Suprem s’ho endú perquè considera que els fets tenen efecte a tot l’Estat i més enllà. Jurídicament és la primera vegada que es fa així. No han pogut ser jutjats en català, no han pogut declarar en català, però a més, molta documentació no ha estat traduïda i no s’ha entès bé. És una bajanada a nivell jurídic, és bananer. Però el més important és que s’anul·la la doble instància judicial: la decisió no es podrà recórrer. És molt rellevant perquè quan treballes en un judici estàs pensant en el present i en el post, saps que els teus arguments serveixen per condicionar el jutge que estarà sotmès a la decisió del seu superior. No és tant convèncer-lo sinó convèncer-lo que si s’equivoca, rebrà una reprimenda. Quan Marchena no permetia algunes preguntes i els advocats protestaven, aquestes protestes no serveixen per a l’apel·lació, és a dir, així no es podran revisar en una instància superior. En aquesta línia, el mateix jutge els deia que no feia falta que protestessin.


En quins elements sustenteu la manca d’imparcialitat del tribunal?

Creiem que és força palpable el fet que el tractament dels testimonis de les dues parts ha estat diferent. S’ha permès que els policies parlessin de les sensacions que tenien, dels sentiments, de si tenien por, ansietat, etc. I en canvi, es reprimia en els testimonis de la defensa. S’ha generat debat sobre si el testimoni ha de poder parlar en aquests termes i l’entenc, però en tot cas, ha d’haver-hi un tractament igual per a les dues parts. Si t’hi fixes, no es podien mostrar les imatges o els vídeos, però sí quan era l’acusació la que exercia l’interrogatori. Aquest canvi de criteri afecta la defensa. Respecte al tractament dels advocats, hi ha hagut actituds que entenem que són d’extrema gravetat: comentaris com “erra usted en la estrategia de defensa”, que va fer Marchena a Marina Roig o “pues si no va a hacer preguntas, mucho mejor” a Benet Salellas… Apunten a una manca d’imparcialitat i no és cap ximpleria. El judici contra Arnaldo Otegi es va anul·lar a Estrasburg perquè la jutgessa de l’Audiència Nacional, amb comentaris, havia demostrat el prejudici respecte a l’acusat i en el cas del Procés estem parlant del mateix ordre de coses.


Feu referència al tracte cap als acusats durant el judici, també a les qüestions de calendari. De quina manera això també ha afectat el dret a defensa?

Per nosaltres és molt transcendental. Creiem que tant la competència a Madrid, com la presó preventiva, la manca de calendari de previsió i les sessions maratonianes han afectat el dret a defensa. Pensa que només va haver-hi aproximadament deu dies des que es va assenyalar el judici fins que va començar. Això és una barbaritat en una causa d’aquesta magnitud. Va iniciar-se el judici sense que tota la prova documental hagués estat recavada, es va fer una queixa sol·licitant la suspensió, però el tribunal va dir que com el judici duraria molt i la prova documental es mostraria al final, no passava res. Ara bé, amb aquesta documental jo també puc interrogar els acusats i els testimonis. Alhora, els presos estaven a un centre penitenciari a una hora de Madrid, arribaven al Suprem a les nou del matí i marxaven a les set de la tarda. Així, com pots preparar les sessions amb el teu defensat en funció del que s’ha vist a la sessió anterior? Les defenses no podien anar elaborant l’estratègia de defensa en funció del judici. El calendari ha estat improvisat, d’una setmana a l’altra. Jo he de poder interrogar un testimoni en funció de quin vindrà després. Si vull generar contradiccions, que és un dels principis de la vista oral, he de poder generar una estratègia de contradicció. I això no ha pogut ser. No hi havia cap mena de planificació.


Tot això no està regulat?

Sí, però en termes genèrics, tenim una Llei d’Enjudiciament Criminal que és del segle XIX. Tot i que no està regulat en aquests termes, tenim clar que la conjunció dels elements ha afectat directament el dret a defensa. Fins i tot en els al·legats finals: la Fiscalia ha tingut quatre hores i les defenses per a cada un dels acusats només una hora. És impossible valorar la prova de quatre mesos amb una hora. S’ha de tenir en compte que els informes finals serveixen, tècnicament, per valorar la prova que s’ha practicat.


Com el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU, denuncien la presó preventiva.

Considerem que la privació de llibertat està injustificada perquè es podrien haver pres mesures menys lesives. Alhora, la presó preventiva s’hauria d’haver ponderat amb el dret a defensa, perquè l’empresonament ha limitat aquest dret. El tribunal hauria d’haver valorat que no estava permetent que aquestes persones poguessin interaccionar amb els seus advocats lliurement.


Per què recorreu a aquest instrument? Creieu en la seva incidència?

No és un mecanisme vinculant, és polític no jurídic. Nosaltres confiem en el fet que l’Estat cregui, tal com ha ratificat en els tractats internacionals, en els mecanismes de control dels drets humans. No deixarem de recórrer als mecanismes internacionals per molt que Espanya els ignori. No hem de passar de puntetes pels esdeveniments que han succeït, creiem que han de centralitzar les mirades pel que fa a vulneracions de drets humans de l’Estat. Sense dubte, en el Procés trobem la principal vulneració en matèria de drets humans dels darrers quatre anys. Volem que els delegats de l’ONU preocupats pels drets humans posin el focus en la resposta de l’Estat al Procés polític de Catalunya i per això també analitzem la resposta repressiva de l’Estat l’1-O.



dilluns, 22 de juliol de 2019

Manuel Delgado és antropòleg, professor a la Universitat de Barcelona . De la investidura de Pedro Sánchez al paper dels comuns, passant per la reacció a la sentència i les noves revelacions sobre els atemptats de la Rambla el 17-A.







—Investir Pedro Sánchez. Bona idea o mala idea?
—Pedro Sánchez és el policia bo. Si fossis a comissaria, demanaries que vingués el policia bo. És el que tenen per calmar-te i per fer-te veure que si col·labores una mica, encara ens en podem sortir. El policia bo et fa creure que si ets raonable i demostres voluntat de col·laborar, et deixaran de pegar. Però tampoc no t’ho asseguren. I Pedro Sánchez és això. I alguns pensen que és millor tenir un Pedro Sánchez, que com a mínim fa veure que t’escolta, encara que no et faci cas, que no tenir Vox, PP o Ciutadans. Penso en ERC, però també en Bildu. Jo crec que, al capdavall, no canviarà res. En absolut. Perquè el PSOE és el partit del 155.

—Però el ‘trifachito’ encara és pitjor.
—Doncs molt bé. Si t’han de fotre una hòstia, què triaries, que te la donessin amb la mà tancada o amb la mà oberta? És una qüestió important: amb la mà tancada fa més mal. Amb la mà oberta, la bufetada és molt més humiliant. Jo trobo que sempre és millor que es plantegi el canvi en termes antagonistes. Hi ha un 155 brutal i un 155 compassiu. Amb el brutal, com a mínim, veus les coses, què pretenen, i tenen l’honestedat de no dissimular-ho.

—Per què el vostre partit de referència, Comunistes, ha acabat a ERC?
—Si la perspectiva era d’una República catalana, que canviés alguna cosa, deixar enrere la monarquia, és claríssim que l’àmbit i la nebulosa dels comuns estava inhabilitada per assolir aquest objectiu. No l’havia pretès mai. Ni al principi. Ara per ara, és claríssim que ERC és força més trencador i radical que Podem. És claríssim que Rufián és més vehement que Pablo Iglesias.

Per què els comuns han acabat amb vots de Manuel Valls?
—No ha acabat així. Va començar així. No us enganyeu. Alguns vam tenir la convicció, potser no gaire entusiasta, que l’esfera dels comuns pogués permetre el reagrupament d’una esquerra derrotada i d’uns moviments socials desorientats. Però de seguida es va veure que ens trobàvem amb una mena d’ICV 2.0. I que tindria els mateixos defectes que tenien aquells que havien començat les retallades, per cert. Que és una cosa que la gent ja no recorda. Però és així.

—Això és positiu: els comuns ja no són al mig, i les coses queden més clares.
—Els comuns no van ser mai al mig. Era una ficció que els permetia d’aguantar el tipus fins que es trenqués la cosa, amb la marxa d’una part important del projecte, en aquest cas els comunistes. Aquesta mena d’equidistància, com passava amb el PSC, va acabar demostrant-se inviable.

—Eixamplar la base, com ho veieu?
—És de sentit comú. I és claríssim que tenen raó els qui pensen que la base ha de provenir de sectors de democràcia radical que ara per ara ocupen comuns. És el gran retret que es pot fer als comuns. Haver assumit el paper de tallafocs. El pitjor enemic de l’independentisme és la posició dels comuns, tan pusil·lànime, i tan profundament desmobilitzadora. Els comuns, en aquest àmbit, i tots els altres, han funcionat com un gran mecanisme de desactivació dels moviments socials.

—Quina hauria de ser la reacció a la sentència?
—Si quan arriba la sentència no hi ha una reacció que implica tornar allà on érem, al carrer, si aquesta oportunitat no s’aprofita, aleshores no podem esperar una altra cosa que un exercici infinit de paciència i resignació. És a dir: és l’última oportunitat. Si fan proclames, com sempre fan, i no hi ha una reacció que impliqui alterar el quadre, aleshores els presos es podriran a la presó i els polítics continuaran abocant la seva figura màrtir. La situació ideal seria que tornéssim a un quadre dramàtic com el 3 d’octubre. Gent al carrer en condicions de fer coses sorprenents. Però si no hi ha carrer, res. No sé si serem capaços de convocar una vaga general. I veuríem què acaben fent els comuns. Potser acabaran esperant instruccions de Manuel Valls. Ja vaig escriure a Facebook que seria el pregoner ideal d’enguany. És que no hi ha res més. Quan demanen què s’ha de fer, si una revolució republicana. Evidentment que sí. Ja es va començar a fer. Per què no va sortir? Per la repressió, però també per la pusil·lanimitat de polítics que van sentir vertigen per uns esdeveniments que no controlaven ni entenien.

—’Aquí hi haurà morts’. Això els va espantar.
—I què esperaven? Una revolució no és un foc de camp. La república només serà possible en la mesura que sigui conseqüència de la mobilització popular. I l’escenari ha de ser el carrer. I si algú té alguna altra perspectiva, que se n’oblidi.

—Xavier Diez deia: comencem a fer una mica de por. Per la Diada ocupem l’aeroport, les fronteres, etc.
—Evidentment. És que si aquestes persones han de ser condemnades per rebel·lió, haver-se rebel·lat de debò. Preu per preu… No hi ha una alternativa que no sigui retornar el protagonisme a qui el va tenir. Si esperem que els parlaments puguin resoldre res, ens equivoquem.

—Waterloo. Puigdemont, Comín. Ponsatí. Com els valoreu?
—No sóc a la seva pell. I no estic en condicions ètiques de jutjar ningú. Ara, des del punt de vista polític, que passaria si no hi fossin? I si també fossin a la presó? Perquè si no hi hagués presos, no parlaríem d’aquest tema. Hauria acabat tot. Hi ha una cosa evident. Ells són els seus ostatges. Estan segrestats, i són els seus. Però en certa manera, també són els nostres. Si hi ha alguna possibilitat que passi alguna cosa és per la indignació, l’escàndol que causa la seva situació. Com a mínim, que serveixi d’alguna cosa. Tot això continua pels presos. En certa manera l’independentisme els utilitza. I crec que és legítim.

—Sou professor de la UB. Com veieu els joves?
—Els estudiants no estan per llaços grocs, és curiós. Estan per una altra cosa. Però si quan fan una altra cosa la gent gran els renya… La imatge de gent d’ordre frenant. Els sembla una collonada, això dels llaços. Hi ha un sector independentista important entre els universitaris, i estic segur que es mobilitzaria més enllà dels llaços. I estarien disposats a qualsevol cosa que no fos tan solemne, però més eficients.

—La informació del diari Público sobre els atemptats 17–A eixampla la base?
—Pot alimentar les posicions que sostenen els comuns: sí, però no. El tweet de Pablo Iglesias, avergonyit d’un sistema polític al qual es vol incorporar amb entusiasme indescriptible. Però el problema és que la lluita per l’emancipació no ha aconseguit plaure alguns sectors perquè la Catalunya que els presenten no és la seva. Com ha quedat allò de Súmate? Per mi, aquesta era la idea. Baños, Rufián. L’independentisme xarni.

—I personalment, què us semblen les noves informacions sobre el 17–A?
—Que hi ha motius més que suficients per a demanar explicacions, als qui callen en l’àmbit de govern i a la premsa. Ara bé, jo no sé si són proves inequívoques, objectivables i definitives en què hi ha hagut concurs, per activa o per passiva, del CNI i de l’estat. Però la qüestió no és aquesta. A la vida no se’ns demana que siguem veritables, sinó versemblants. El fet bèstia és que creguem que pogués arribar a passar. D’una manera o d’una altra, una part important d’aquesta societat, jo mateix, creu que podria ser que el CNI o el govern ho sabessin, i que formés part de l’operació Catalunya. No sé si va ser realment així. Però m’ho crec. I el fet que m’ho cregui ja de per si és significatiu.

—Per què no sortim al carrer?
—Perquè és com la corrupció: ho veiem normal. No hi ha res d’estrany que uns serveis secrets promocionin, protegeixin o facin possible un atemptat. Sembla que sigui la seva funció. ‘Clavegueres de l’estat’ no deixa de ser un pleonasme. Clavegueres de l’estat? L’estat és una claveguera. I quan surten aquestes coses, ens adverteix com funciona realment un estat. No motiva cap mobilització perquè ja se sabia, s’intuïa, s’endevinava.

—Paper de la CUP. Per què l’octubre del 2017 va desaparèixer tant, i fins ara?
—Perquè igual que els comuns, o Podem, van donar la perspectiva que podia haver-hi una altra cosa gràcies a la lluita política. És una cosa històrica. Què va fer que els comunistes renunciessin a la revolució a França, a Itàlia? Que es van convertir en un partit com qualsevol altre. Ha passat amb la CUP, amb Podem i amb els comuns.

—Hi vau tenir esperança, amb la CUP. I mireu, heu acabat a ERC.
—Perquè jo no sóc cap exemple a seguir. Jo sóc aquí per amistat i lleialtat. M’agradaria estar de tornada de tot i ser un intel·lectual? No em dóna la gana. Jo sóc una persona insegura, i necessito estar equivocat en companyia. No pretendre mai ser un referent de ningú. Sóc als comunistes per lleialtat. Prefereixo equivocar-me amb altres que no tenir raó tot sol. Porto molt malament la solitud.

—Doneu-me esperança.
—Que un dia em llevi, agafi el diari i passi com a Gamonal. Revolta a Burgos. La meva esperança és en l’inesperat. De vegades passen coses. I sentir, un dia, que som com l’1-O o el 3-O, que érem una sola cosa. I que l’energia d’un passava a l’altre. Això va passar. No parlem d’una utopia. L’esperança és que torni a passar.



dimecres, 17 de juliol de 2019

Colau L'alcaldessa barcelonina es desplaça de manera imparable cap a la casta social-liberal i el 155. Va aconseguir un segon mandat amb el Partit Socialista de Catalunya i planteja que és clau investir Pedro Sánchez.







Colau L'alcaldessa barcelonina es desplaça de manera imparable cap a la casta social-liberal i el 155. Va aconseguir un segon mandat amb el Partit Socialista de Catalunya i planteja que és clau investir Pedro Sánchez.

Lluny queden aquells anys en què Ada Colau era activista de la PAH i s'oposava als desnonaments de la banca, durant els anys més negres de la crisi econòmica. Molt més lluny encara l'esperit combatiu de la joventut del 15M. El peu "al carrer" fa anys que es va transformar en els "dos peus a les institucions". El "sí, es pot" es va transformar en un "no és tan fàcil".

És cert, que no és tan fàcil. Sobretot si un tria com a companys de viatge als "socialistes" del PSC i als "independentistes" d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Les dues formacions van començar amb les retallades quan conformaven el Tripartit. El tercer membre era Iniciativa per Catalunya, la força que és dominant en les files dels comuns. Barcelona va ser part dels mal anomenats "ajuntaments del canvi". Sobretot perquè no va haver tal canvi.

L'alcaldessa va donar una entrevista al diari del Comte de Godó. En la mateixa, es va pronunciar a favor de la investidura de Pere Sánchez. Ada Colau va plantejar que "Si hi ha voluntat de pacte, hi haurà pacte" com ja ha fet a la capital catalana. La lideressa dels Comuns vol calcar el pacte de Barcelona per formar el govern de l'Estat amb el PSOE al capdavant ¿Se li pot trucar a això "Govern d'esquerra"?

Colau deia que el "El PSC està més lluny del 155", qüestió que ha permès l'acord a Barcelona a diferència de fa dos anys. No hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure, ni sentir, ni llegir, etc. Caldrà recordar-li a Colau que Pedro Sánchez en aquesta mateixa setmana es preguntava "Unides Podem estaria en un Govern que apliqui l'article 155 de la Constitució?" La casta està cada vegada més encantadora.

La flamant alcaldessa ha elevat l'àrea de seguretat a rang de tinent d'alcalde. Per Colau és evident que "... necessitem més presència policial i en això estem". La solució als greus problemes del poble treballador consisteix a posar més policies, en perseguir els manters. Es congratulava "Hem posat més agents, més hores extres" i "les detencions van créixer un 15%".

Les segones parts no solen ser millors. I el segon mandat d'Ada Colau, menys encara. Fins i tot tot i tenir en compte que la primera va ser desastrosa. L'aliança amb el PSC més els vots "desinteressats" de Manuel Valls ja ho indicaven. Colau es va sumar a l'aquelarre antindependentista procedent de Madrid i la dreta cavernícola. El recent pacte realitzat amb Collboni presagia més "mà dura" al carrer.

Un altre element més de la dretanització dels Comuns és el plantejament de cercar negociar un pressupost de conjunt: que inclogui Barcelona, ​​Catalunya i l'Estat espanyol. Colau ho resumia així "No parlo d'un canvi de cromos per aprovar els comptes de l'Ajuntament a canvi d'aprovar les de la Generalitat. Però cal fer un esforç per aprovar tots els pressupostos. "

Els comuns s'han transformat ràpidament en una esquerra del règim, una esquerra que respecta la presó del règim del 78 i els seus estrets regles del joc. Una esquerra completament allunyada de la joventut precària de lluitar pel salari mínim com els de Telepizza, una esquerra que subcontracta per milions Florentino Pérez però amb contractes escombraries i mal pagats als seus treballadors.

L'espai dels Comuns s'ha oblidat completament del 15M i es projecta com a gestor per a les grans empreses de les arques públiques, dels interessos de l'Ibex 35 i dins el règim del 78. No hi ha alternativa: "o amb el capitalisme o amb la classe obrera ".







dimecres, 10 de juliol de 2019

Els origens de l'independentisme català: La limitació de les llibertats polítiques, el control policial exhaustiu de les activitats catalanistes i una fèrria censura sobre els mitjans de comunicació, que desencadenaran aquests esdeveniments com ho il·lustra la promulgació de la “Llei de Jurisdiccions” que, a més d’endurir severament la legislació anterior, traslladava a la jurisdicció militar qualsevol ofensa a la “unidad de la patria”.







La que podem considerar primera organització política independentista catalana, Estat Català, potser amb l’antecedent tres anys abans de l’anomenada Federació Democràtica Nacionalista, no sortí al carrer fins l’any 1922. Aquesta data prou tardana, si la comparem, per exemple, amb la conformació orgànica d’altres corrents ideològiques conservadores o republicanes d’un moviment nacionalista català prou plural, dóna fe per si mateixa de les dificultats per obrir-se pas que des del seu inici trobarà el plantejament més radical del catalanisme.

Dins una actitud genèrica de rebuig contra la progressiva imposició d’una administració llunyana i forastera que es perllonga al llarg del segle XIX, entre els anys 1875 i 1898 el tema de la independència és, segons el malaurat Pere Anguera, un tema recurrent i esmunyedís: “recurrent, perquè apareix de forma reiterada; esmunyedís, perquè sempre queda poc explicitat”.

Tanmateix, sota la influència d’una conjuntura presidida per la crisi colonial finisecular provocada per les guerres de Cuba i Filipines, i en paral·lel al sorgiment de la Lliga Regionalista i al desenvolupament del republicanisme de caire lerrouxista, s’ha considerat tradicionalment com a punt d’arrencada del nacionalisme radical la detenció de trenta catalanistes l’Onze de setembre de 1901, que donarà lloc a un procés d’aplegament orgànic dels sis petits grups més radicals de la UC del qual sorgirà el 31 d’octubre del mateix any l’“Agrupació Catalanista La Reixa”. 

Però, més enllà d’aquest petit primer pas que donava compte ja des del seu inici del caire activista i antirepresiu que li tocarà arrossegar durant bona part de la seva trajectòria, com va assenyalar en el seu moment Joan Ll. Marfany, “pensar ‘independència’, quan tot just el moviment nacionalista havia començat a pensar que Espanya només era l’Estat i Catalunya, la nació, suposava pensar l’impensable”.

Molt més transcendència tindrà, sens dubte, la coneguda atzagaiada militar contra els locals del ¡Cu-cut! i La Veu de Catalunya el 25 de novembre de 1905, considerada adequadament per Enric Ucelay com “el tall que marca clarament la configuració futura del nacionalisme radical”. 

La limitació de les llibertats polítiques, el control policial exhaustiu de les activitats catalanistes i una fèrria censura sobre els mitjans de comunicació, que desencadenaran aquests esdeveniments com ho il·lustra la promulgació de la “Llei de Jurisdiccions” que, a més d’endurir severament la  legislació anterior, traslladava a la jurisdicció militar qualsevol ofensa a la “unidad de la patria”, explica l’aparició l’octubre de 1906, no a casa nostra, sinó a Santiago de Cuba, de Fora=Grillons!, de la primera publicació de la diàspora, però també de l’interior, “a reivindicar sense embuts la independència de Catalunya”. I només un any després, a la mateixa ciutat de l’orient cubà, tindrà lloc la creació del “Catalunya. Grop Nacionalista Radical”, primera entitat que com a objectiu darrer declarava explícitament als seus estatuts “trabajar con ahínco para obtener la absoluta Independencia de Catalunya.

Mentrestant, al Principat, com a conseqüència també d’aquesta onada repressiva, els joves militants ultracatalanistes es veuran obligats a subsumir bona part de la seva acció dins la clandestinitat i no resulta estrany l’aparició l’any 1907 de notícies que relacionen per primera vegada una organització d’aquest espai polític, la Joventut Autonomista de Barcelona, amb la utilització de les pistoles. Fruit també de les  desavinences amb la Lliga pel control que pretén exercir de la Solidaritat Catalana, apareixen documentades les primeres provatures del que més endavant esdevindrà la senyera estelada, el intent frustrat de popularitzar un himne independentista i la més reeixida refundació de La Reixa sota el nom de l’Associació Catalana de Beneficència.

Al costat d’aquests primers assaigs del catalanisme radical cap a la configuració d’una simbologia pròpia, van desapareixent les referències “autonomistes” a la denominació mateixa dels grups ultracatalanistes (“Joventut Autonomista”, “Progrés Autonomista” o el “Foment Autonomista”) i es comença a generalitzar, en canvi, la utilització del mot separatista per a definir globalment el nou espai polític en formació.

En aquesta primera generació de nacionalistes radicals hi predomina una certa aristocràcia obrera de “treballadors de coll dur”. Aquests “pixatinters” i “saltataulells” procedeixen en molts casos d’una immigració interna catalana dins el procés de trasbals cap a un medi urbà d’àmplies capes camperoles a començament del segle XX, on sorgeix una sèrie de símbols identitaris estructurats per mitjà del discurs catalanista per tal de reforçar els signes de solidaritat grupal. Tanmateix, aquesta primera fase prepolítica no pot entendre’s sense parlar de la influència i l’aixopluc que oferirà la Unió Catalanista, especialment des de l’elecció a finals de 1903 com a nou president del doctor Domènec Martí i Julià.

Sota el mantell protector de l’organització històrica suprapartidària, últim refugi del catalanisme més purista, en especial després de la sortida del seu si de la Lliga, arrelarà dins el separatisme un marcat apoliticisme que tardarà molt de temps a superar, en un ambient regeneracionista d’oberta desconfiança i rebuig del corrupte sistema de partits “espanyol” de la Restauració. Aquest apoliticisme que alimentarà més encara l’aposta per un activisme patriòtic i cultural es combinarà amb un nacionalisme insurreccional, d’arrel garibaldiana que casava perfectament amb la pràctica del liberalisme peninsular vuitcentista. D’aquesta manera, el primer independentisme català es configurarà com un moviment en el qual la importància i el pes del discurs ideològic esdevé menor i, en qualsevol cas, supeditat clarament a la primacia de la instància de la praxis.

No resulta per això estrany, almenys durant aquesta primera fase separatista, l’absència d’elaboracions ideològiques de pes, ni la manca d’aportacions teòriques significatives al corpus del catalanisme, com tampoc la inexistència de grans teòrics doctrinals, amb l’excepció tal vegada de  doctor Martí i Julià, a qui algú ha gosat considerar com “el Marx del nacionalisme integral català”.

Aquesta supeditació del discurs teòric a l’esfera de la praxis explica l’ambigüitat discursiva característica del catalanisme radical de la primera part del segle XX i la utilització mateixa del terme de separatista com a concepte distintiu principal d’aquesta primera etapa del moviment independentista català.

Poques vegades explicitada obertament la independència com a darrer objectiu de la lluita nacional en favor de la sobirania catalana, des dels escrits del finals del XIX d’un separatista avant la lettre com Josep Narcís Roca i Farreras, resulta evident la influència del substrat ideològic del federalisme sobre les formulacions d’aquest nacionalisme radical emergent. Així, a la manera federal, al llarg d’aquesta primera fase de l’independentisme català la reivindicació estratègica fonamental i recurrent serà la “separació” d’Espanya, com a reconeixement explícit de la sobirania inherent al poble català, sense que això impliqui necessàriament rebutjar a posteriori un pacte amb la resta de federacions ibèriques amb les quals articular una estructura confederal a nivell peninsular.

Aquesta gens calculada ambigüitat del separatisme català farà possible la convivència al seu si en diferents moments de la seva trajectòria de propostes més explícitament secessionistes amb d’altres de tipus confederal o federal, com serà el cas, per exemple, d’Estat Català durant els anys vint i trenta. En qualsevol cas, aquesta evident arrel federal il·lustra una de les constants històriques de l’independentisme català fins als nostres dies com serà el seu decidit apropament i la seva clara inclinació cap a aquelles opcions político-socials més progressistes en cada conjuntura històrica.

Un altre dels trets d’aquest primerenc catalanisme radical covat al si de la UC serà un marcat interclassisme expressat per la doctrina de la “unió sagrada” com a unitat de tots els catalans, única manera de fer front a “l’enemic extern”. Així, en un dels aspectes en els quals la empremta personal del doctor Martí i Julià jugarà un paper més determinant, aquest primer nacionalisme radical català no defensarà la preeminència d’una classe social que lideri el procés històric d’alliberament, sinó, pel contrari, una visió harmònica entre elles.

I no convé oblidar tampoc en la gènesi del separatisme una postura reactiva a tota negociació i a qualsevol possibilisme respecte de l’Estat per obtenir millores parcials –la transigència amb l’enemic–, desenvolupant un nacionalisme “ferm”, partidari del “tot o res”. Serà la “santa intransigència” entesa per alguns separatistes destacats com Vicenç A. Ballester o Daniel Cardona, o el mateix doctor Martí i Julià, més enllà d’un plantejament polític general, com una actitud personal davant la vida que ha de presidir la manera d’ésser i actuar de tot catalanista de pedra picada.




dilluns, 3 de juny de 2019

UN DRET CONSTITUCIONAL: El nostre sistema de pensions ha de seguir sent un gran acord solidari entre generacions. Això pot passar en un futur més o menys proper.







Imagineu ... Arriba l'edat de jubilació, deixen de ingressar-la nòmina i no hi ha cap pensió de cobrar al mes següent. Un escenari realment desolador.

La immensa majoria dels que hem de treballar per poder viure no tindríem estalvis suficients com per seguir vivint d'ells la resta de la nostra vida. No tindríem una altra opció que seguir treballant mentre ens quedés una mica de força i a aquesta edat qui ens anava a contractar? Només aconseguiríem feines mal pagades amb els quals comprar alguna cosa de menjar i prendre un tallat de tant en tant però, per descomptat, no per arribar a final de mes.

Treballs low cost, com es diu ara. ¿I després, quan ja no ens quedi cap força? Si es fes càrrec de nosaltres algun familiar doncs mal que bé podríem anar escapant, i si no, a l'alberg municipal, si de cas ... I ni pensar en una residència pública perquè, si ara hi ha una gran llista d'espera, ja es poden imaginar el que que passaria amb tanta gent gran al carrer. És a dir, tornaríem als temps, no tan llunyans per cert, en què no hi havia seguretat social.

LES RAONS DE LA RESIGNACIÓ

Això pot passar en un futur més o menys proper? No podem saber-ho. Dependrà de les decisions polítiques que es prenguin, bé per preservar el sistema o bé per deixar-lo morir, i això dependrà de la pressió que exercim sobre les institucions responsables de prendre aquestes decisions i de la cura que posem a l'hora de triar als nostres representants.

Però la veritat és que, si preguntem a qualsevol jove amb menys de quaranta anys, ens contestarà que quan es jubili no cobrarà pensió, que a ell o ella no els arribaran. I no obstant això, excepte escasses excepcions, hi ha una mena de resignació que els impedeix sortir al carrer amb els seus majors per protestar per aquest futur de misèria a què es consideren abocats.

Possiblement la raó d'aquest pessimisme estigui en els incessants missatges que apareixen contínuament en els mitjans de comunicació proclamant que la societat espanyola no pot suportar per més temps un Sistema Públic de Pensions de repartiment com el nostre, amb l'argument repetit fins a la sacietat que tenim la població més envellida del món i l'índex de natalitat tan baix que cada vegada un menor nombre de treballadors i treballadores hauran de suportar a un major nombre de pensionistes.

TENSIONS FINANCERES

És cert que la Seguretat Social travessa actualment per greus tensions financeres, però la raó no està en el fet que visquem més anys o en que l'índex de natalitat sigui molt baix, com insisteixen a fer-nos creure els malastrucs que profetitzen la insostenibilitat del sistema, generalment economistes directament vinculats a fons privats de pensions, sinó en altres factors provocats per decisions polítiques, com les dues últimes reformes laborals que, com és sabut, s'han abaratit l'acomiadament i han desarticulat el mercat laboral, deixant als treballadors en una gran indefensió, la qual que ha precaritzat la contractació, provocant una dràstica caiguda de salaris i generant un gran frau laboral. Això és realment el que ha determinat que els ingressos de la Seguretat Social siguin, en els últims anys, molt inferiors a les despeses i no la major expectativa de vida de la població espanyola.

INGRESSOS I DESPESES

Davant d'aquesta realitat, les solucions adoptades (Llei de Modernització del Sistema de la Seguretat Social el 2011, de Zapatero, i Llei Reguladora de l'Factor de Sostenibilitat i de l'Índex de Revaloració del Sistema de Pensions de la Seguretat Social el 2013, de Rajoy) no han tingut un altre objectiu de reduir les despeses del sistema i per tant reduir les pensions, en lloc d'intervenir sobre els ingressos, garantint els drets dels actuals i futurs pensionistes.

ALGUNES ALTERNATIVES

Durant aquests dos últims anys, en els quals les mobilitzacions de pensionistes s'han posat a les pensions en el primer pla del debat social i polític, diversos analistes han aportat alternatives que garantirien un augment immediat dels ingressos del sistema, com la possibilitat de destopar les bases de cotització.

Actualment la cotització màxima és la dels que guanyen 4.070 euros al mes, el que vol dir que per sobre d'aquesta quantitat no es cotitza a la Seguretat Social, i en conseqüència, els salaris més alts estan parcialment exempts de cotització, mentre que els més baixos han de cotitzar íntegrament. Sembla lògic que, en una situació de menys ingressos, es destope aquesta base màxima, el que aportaria més de 7.000 milions al sistema.

Una altra mesura immediata, que sembla molt lògica, hauria de ser la d'eliminar les exempcions fiscals a les empreses per la contractació indefinida, que a més d'injustificada, s'ha mostrat ineficaç, el que aportaria altres 1.800 milions.

UN DRET CONSTITUCIONAL

Si després d'aquests i altres possibles ajustos, segueix havent dèficit en el sistema, el seu equilibri ha de garantir-se amb els pressupostos de l'Estat, com fan molts altres països d'Europa.

És l'Estat qui té l'obligació de garantir les pensions (art. 50 de la Constitució: "Els poders públics garantiran, mitjançant pensions adequades i periòdicament actualitzades, la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat), i no oblidem que la Constitució és la norma superior de convivència i per tant el que caldria establir és si, com a societat, ens estem gastant molt en pensions i, en aquest cas, caldria baixar-les, o per contra gastem poc i el que caldria fer seria pujar-les .

És a dir, si l'Estat disposa de recursos suficients per garantir les pensions, i evidentment els té. Espanya dedica a pensions, segons l'última estimació, un 10% del seu producte interior brut, molt per sota de la mitjana de la Unió Europea, al voltant del 12%. Segons la Comissió Europea, Espanya gastarà el 2050 el 14%, el que avui gasten països com França, Itàlia o Àustria.

LES PENSIONS SÓN SALARI

A la joventut que pensa que no va a cobrar pensió quan els arribi l'edat de jubilació els estem dient, amb el nostre exemple, que no es resignin i que barallin per elles, que no oblidin que les pensions són salari. Un salari diferit. Durant la vida laboral cotitzem perquè, quan ens arriba l'edat de jubilació, l'Estat ho reporti en forma de prestacions per jubilació.

El nostre sistema de pensions ha de seguir sent un gran acord solidari entre generacions: treball decent per a treballadors i treballadores joves i pensions dignes per als que ja s'han jubilat.






dimarts, 23 d’abril de 2019

El dret d'autodeterminació és el dret que té un poble o nació de decidir si vol ser independent o no. No pressuposa la voluntat ni obliga a cap nació a fer-se independent. Es limita a dir que té dret de decidir-ho. En termes jurídics, es coneix com el de qualsevol país de 'triar la sobirania i l'estatus polític, sense compulsions externes o interferències'.







La Carta de les Nacions Unides, que tots els integrants han d'acceptar, en l'apartat segon de l'article primer declara que la seva funció és "desenvolupar entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i al dret de la lliure determinació '. Posteriorment, les Nacions Unides van acordar el 'Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics', que va reafirmar que "tots els pobles tenien dret d'autodeterminació, en virtut del qual determinen lliurement la condició política i proveeixen també pel desenvolupament econòmic, social i cultural ' . No es parla, doncs, en cap cas de 'colònies' sinó de 'pobles'.

De fet, tots els estats nous que són reconeguts d'entrada ho són en virtut d'aquest dret. Durant el segle XXI han aparegut més estats nous a Europa que en altres continents. Analitzem el cas de Kossove: el seu dret d'autodeterminació ara és reconegut plenament per cent onze dels cent noranta-tres membres de les Nacions Unides que ja mantenen amb el mateix relacions diplomàtiques. Fins i tot hi ha alguns estats, com Espanya, que reconeixen el dret del poble de Kossovo a autodeterminar però no l'Estat resultant, perquè no estan d'acord amb la manera com l'ha exercit. Sèrbia, que durant anys ha negat aquest dret a Kossove perquè era part del seu territori, ara ha proposat un referèndum per reconèixer la seva independència.

Aquest dret, doncs, va generalment vinculat al reconeixement d'un fet polític, no únicament colonial. Quan un poble, sigui quina sigui la seva definició, determina en la societat internacional un procés d'independència, els qui ho reconeixen es basen en el dret d'autodeterminació, mentre que li neguen parcialment qui no ho reconeixen.

La Declaració sobre el 'Atorgament de la Independència als Pobles i Països Colonials', de l'any 1960, és un dels textos de l'ONU que fa referència a això. En aquest cas, restrictivament, limitant-se als pobles colonitzats, objecte, a més, d'una llista oficial de casos. No obstant això, l'article segon assenyala que:

«Tots els pobles tenen el dret d'autodeterminació; en virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren lliurement pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural ».

Aquesta declaració és la base de la teoria segons la qual aquest dret només es pot aplicar a països colonitzats. Però amaga els altres textos fonamentals de l'ONU i, molt especialment, la 'Carta de les Nacions Unides'. A part hi ha l'evidència dels fets, ja que molts estats no colonials incorporen en la constitució el dret d'autodeterminació com a font de legitimitat.

És, per exemple, el cas d'Eslovènia: «Eslovènia és un Estat de tots els seus ciutadans i es fonamenta en el dret permanent i inalienable de la nació eslovena a l'autodeterminació».

O també de Portugal: «Portugal reconeix el dret dels pobles a l'autodeterminació, a la independència i al desenvolupament, així com el dret d'insurrecció contra totes les formes d'opressió».

O el del Paraguai: «La República del Paraguai, en les seves relacions internacionals, accepta el dret internacional i s'ajusta a aquests principis: la independència nacional; l'autodeterminació dels pobles ... ».

O el de Sud-àfrica: «El dret del conjunt del poble de Sud-àfrica a l'autodeterminació, tal com es manifesta en aquesta constitució, no exclou, en el marc d'aquest dret, el reconeixement de la noció del dret d'autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteix una cultura comuna i l'herència de la llengua, en una entitat territorial a la república o en qualsevol altra forma ».

Fins i tot Alemanya la invoca per justificar la reunificació: «Els alemanys dels estats de Baden-Württemberg, Baviera, Berlín, Brandenburg, Bremen, Hamburg, Hessen, Baixa Saxònia, Mecklenburg-Pomerània Occidental, Rin del Nord-Westfàlia, Renània- Palatinat, Sarre, Saxònia, Saxònia-Anhalt, Schleswig-Holstein i Turíngia han assolit la unitat i llibertat d'Alemanya per mitjà de la lliure autodeterminació ».

Com ja hem vist, no és veritat que cap estat reconegui aquest dret. Però fins i tot si fos així, no impediria que la societat internacional ho reconegués. En les constitucions estatals hi ha una contradicció flagrant respecte de la pràctica política: no es reconeix el dret d'autodeterminació dins el propi Estat però sí fora del mateix. Aquesta és una pràctica política habitual. El congrés espanyol, per exemple, el 2014 va reconèixer l'Estat de Palestina. Implícitament, per tant, reconeixia el dret d'autodeterminació i alhora ho negava per als casos interns.

L'opinió, repetida pel govern espanyol, segons la qual només ho recull la constitució d'Etiòpia és errònia. Indirectament, és reconegut per tots els estats que incorporen a la seva legislació el respecte de les normes del dret internacional -és a dir, la immensa majoria-. Directament, reconèixer el dret d'autodeterminació a les minories internes d'un Estat no és una pràctica habitual per raons òbvies, però molts estats, a l'hora d'explicar per què són independents, es fonamenten precisament en la invocació legal d'aquest dret. En total, ara hi ha trenta-vuit estats que ho reconeixen en la constitució vigent:



Alemanya;

Angola;

el Bangla Desh;

Bolívia (que l'atorga explícitament a les nacions índies que la integren);

Brasil;

Cap Verd (que obliga constitucionalment a donar suport als pobles que lluiten per l'autodeterminació);

Qatar;

Colòmbia;

Croàcia;

Cuba;

República Dominicana;

Equador (que reconeix l'autodeterminació per als pobles indígenes);

Eslovàquia;

Eslovènia;

Estònia (que reconeix les minories nacionals);

Etiòpia (que reconeix el dret de la secessió de les nacions que l'integren);

França (que reconeix el dret d'autodeterminació en els territoris d'ultramar);

Guinea Bissau (que reconeix el dret de tots els pobles de l'autodeterminació i s'obliga a donar-los suport);

Hondures;

Hongria (que reconeix els drets de les minories);

Iran;

Kossove;

Letònia;

Mèxic (que reconeix el dret d'autodeterminació de les minories);

Montenegro;

Nicaragua (que reconeix el dret de les minories d'autodeterminar);

Paraguai;

Filipines;

Portugal (que reconeix a la constitució el dret de la independència de tots els pobles);

Rússia (que reconeix l'autodeterminació de les nacions que formen part);

Sèrbia;

Sud-àfrica (que reconeix el dret d'autodeterminació de qualsevol comunitat que comparteixi una herència comú cultural i lingüística en una entitat territorial);

Sudan (que reconeix la constitució encara el dret de Sudan del Sud d'autodeterminar);

Surinam;

Timor Oriental;

el Turkmenistan;

Ucraïna;

Veneçuela.

Hi ha més estats que explícitament tenen present el dret d'autodeterminació a les lleis encara que no ho facin en la constitució, com Canadà (per al Quebec), Dinamarca (per a les illes Fèroe i Groenlàndia), Itàlia (que reconeix a Àustria un paper de tutela respecte del Tirol del Sud), Finlàndia (per a les illes Aland), Regne Unit (en molts dels territoris units per la corona), Suïssa (als cantons) o Estats Units (que ha reconegut en diverses sentències el dret de secessió) .

És un dret reconegut internacionalment. Tots els estats membres de les Nacions Unides estan obligats a adoptar-fa accepten les seves normes com superiors dins de l'ordenament jurídic propi. La constitució espanyola, doncs, l'admet de manera explícita en l'article 10.2.:

«2. Les normes relatives als drets fonamentals ia les llibertats que la Constitució reconeix que s'interpretaran de conformitat amb la 'Declaració Universal de Drets Humans' i els tractats i acords internacionals sobre les mateixes matèries ratificats per Espanya ».

Per tant, la constitució espanyola sí que reconeix que ha d'interpretar la seva pròpia norma a partir de les de les Nacions Unides. I hi ha dos textos fonamentals que l'Estat espanyol ha signat i que és obligat a acceptar. Principalment, el capítol primer de la carta fundacional de les Nacions Unides, que diu que:

«Els propòsits de les Nacions Unides són:

Desenvolupar entre les nacions relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles altres mesures adequades per enfortir la pau universal ».
Aquest text va ser molt desenvolupat i matisat pel 'Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics', signat per les Nacions Unides el 16 de desembre de 1966 i adoptat també per Espanya. diu:

"Article 1.

Tots els pobles tenen el dret d'autodeterminació. En virtut d'aquest dret, determinen lliurement la seva condició política i proveeixen també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural ».
I és interessant ressaltar que aquest mateix article, en l'apartat tercer, estableix que tots els signants del pacte, 'incloent' (és a dir, no només) als quals tenen responsabilitats d'administrar territoris no autònoms, han de promoure l'exercici del dret d'autodeterminació.

 

Si es tracta d'un territori autònom, no té dret d'autodeterminació sinó d'autodeterminació interna
Aquest és un altre argument desmentit pels fets, perquè la immensa majoria dels països que s'han independitzat gaudien abans d'algun tipus d'autonomia i d'allí han passat a la independència.

Aquest argument ha emergit, sobretot, a partir d'una lectura interessada del cas del Quebec i el conegut dictamen de la Cort Suprema del Canadà sobre la seva secessió, que no li nega el dret de l'autodeterminació, sinó tot el contrari. Només conclou que el sistema constitucional canadenc no li permet exercir aquest dret i que, per tant, no pot invocar per sortir unilateralment sinó de manera negociada.

De fet, la qüestió plantejada en aquesta teoria és particularment interessant, ja que part del reconeixement que un poble amb autonomia reconeguda en un Estat no li poden ser privats unilateralment ni d'aquesta autonomia ni dels seus drets, que no poden ser alterats. Això no vol dir automàticament que tingui el dret d'exercir l'autodeterminació i de proclamar-se independent com a forma de recuperar l'autonomia que tenia. A això s'ha anomenat la situació 'remedial only'.



diumenge, 14 d’abril de 2019

Una Espanya d’arrel absolutista una Espanya, estat terrorista que continua sembrant el seu sòl de ferits i morts . Tenim, més gent que serà jutjada, sancionada o engarjolada per participar en protestes cíviques a favor d’una justícia i una democràcia plena que l’estat espanyol no està disposat a dispensar.







Terroristes nosaltres? Per lluitar contra la barbàrie imposada el 1939? Per lluitar pacíficament, amb instruments civilitzats i molt, molt moderats?… Terroristes van ser Fraga, Martín Villa i els pares ideològics d’Aznar, Rajoy, González, Guerra, Rivera, brots del tronc franquista que un dia els espanyols haurien d’esporgar definitivament. Espanya se sustenta sobre el terror de l’expulsió dels jueus el 1492, sobre la invasió injusta de Navarra, sobre l’absorció de Catalunya el 1714, que va donar lloc a la creació del Reino de España sobre un munt de cadàvers i amb l’ajut dels borbons francesos. Una Espanya d’arrel absolutista que va continuar sembrant el seu sòl de morts amb la darrera guerra. Això sí que és terrorisme, i ho seguim patint i suportant. Tota la violència extra que va aparèixer amb ETA, Terra Lliure o els GRAPO procedeix de l’antifranquisme, tingué com a responsables directes aquelles bèsties que l’any 1936 van convertir la República espanyola en un escorxador per poder-nos recolonitzar, per poder seguir manant per decret sense democràcies que els qüestionessin, com volen fer ara a partir de les majories absolutes del consorci PPSOEC’s.

Ells, els fills del Mal, assassins de camisa blava i uniforme militar, són culpables del fracàs d’un estat que mai no ha estat nació, perquè els seus intents de genocidi cultural contra les nacions minoritàries no han reeixit del tot, malgrat la contumàcia dels seus mètodes terroristes.

Tenim uns quants polítics empresonats, exiliats i amenaçats. Sembla que no serà senzill revertir la seva situació ràpidament. Tenim, a més, gent que serà jutjada, sancionada o engarjolada per participar en protestes cíviques a favor d’una justícia i una democràcia que l’estat espanyol no està disposat a dispensar. Ha entrat en col·lapse. Les estructures de poder espanyol sempre han estat en mans de bèsties que usen mètodes salvatges. Recordem Corcuera, els GAL, tot el sistema policial dels governs socialistes disposats a posar fi al problema polític basc per la força, per la sang. No el van resoldre i avui l’independentisme gaudeix allà de bona salut, alimentat per la solidaritat amb els centenars de presos polítics. Després de les primeres fases netament militars, es va passar a la repressió de l’independentisme a base d’accions policials (infiltracions i tortures) i de tecnologia judicial emparada en lleis com l’antiterrorista o la de partits que volen fer de torniquet a qualsevol sortida pacífica i democràtica. Altres lleis han millorat aquesta tècnica “legal” destinada a reprimir l’expressió de la voluntat popular, la crítica i la lliure manifestació de protesta contra les arbitrarietats de la “llei” i de qui la imposa contra els dissidents. Feixisme, estalinisme, tendència totalitària en estat pur. Terroristes per tallar una carretera? De quin món ve, aquesta gent?… Doncs del franquisme sociològic i genealògic, tots ells.

Allò que és “legal”, doncs, no sempre és just, ni facilita la vida de les persones, i sovint va contra la història. L’esclavitud ha estat legal durant molts segles. També la pena de mort. També va ser reprimida l’heterodòxia religiosa no fa massa temps. Tot ben “legal”. Es volen avui aprofitar aquestes trampes “legals” per espantar els ciutadans. Unes trampes ben presents en els articles de la constitució que permeten plens poders a la corona i a les forces armades per a qualsevol situació que elles considerin d’emergència. Es pretén espantar els ciutadans catalans acusant de terrorisme a tort i a dret, per qualsevol acció de protesta o reivindicativa a favor dels polítics segrestats a les presons espanyoles i a favor de portar a efecte la República catalana referendada contínuament a les urnes des del 9 de novembre de 2014.

A qui causem terror els catalans conscients?… A aquells que saben que Espanya fóra un erm econòmic, científic i moral sense Catalunya i Euskalherria, i sense el rec continu de fons europeus. Terror, canguel·lo, acolloniment majúscul. Espanya ha tingut, almenys, dos segles per replantejar-se, per deixar de ser terra de senyoritos, xul·los, penques i garrulos. Com que no han treballat bé sobre la seva gent, tot ho ha de proveir el pare estat, un Saturn que de tant en tant devora els seus millors fills. No han sabut ser nació, ni fer cap revolució burgesa, ni han fomentat l’economia obrera, ni han sabut conduir el “problema” de les nacionalitats per la via federal, com en molts altres països que els podien servir d’exemple. Han destrossat dues repúbliques, han convertit la seva església en un paràsit estatal més a canvi de la seva adhesió i benedicció acrítica.

I ara ens acusen de terrorisme, ells, que són els hereus de la pitjor història de terror que van viure els nostres avis i que visqué el Nou Món. Ells, especialistes a aplicar el terror contra el poble democràtic, contra qualsevol dissidència que amenaci el xiringuito hispànic. El dia que, malgrat les mentides narcòtiques de les seves televisions, els espanyols obrin els ulls i s’adonin del que està passant avui, molts sentiran fàstic de ser-ho.



dilluns, 8 d’abril de 2019

US SONA, TOT AIXÒ ? Manifestacions catalanistes, agressions espanyolistes, catalanistes detinguts, llaços amb la bandera catalana a la solapa, monarquia disfressada de democràcia que acaba esdevenint una dictadura… Massa semblances amb la situació actual. Esperem que enguany, en ple segle XXI, la voluntat del poble català expressada democràticament es pugui acabar imposant.







Detencions i empresonaments d’independentistes. Agressions i aldarulls espanyolistes contra els catalans. Limitació de la llibertat d’expressió. Ho vivim avui, ben entrat el segle XXI, però fa 100 anys els catalans també vam patir una onada de repressió semblant per part de l’Estat espanyol i dels grups violents que li donen suport. Aquests fets són una constant en la nostra història. És el que passa quan el teu país és dominat per un altre país i quan un règim estranger se’ns imposa per la força de les armes.

Els catalans com a poble ho vam viure amb força intensitat entre l’any 1918 i 1919, durant les dictadures de Primo de Rivera i Franco (sobretot) i en diferents graus d’intensitat durant la nostra història contemporània, de 1714 ençà. I ara també ho vivim. L’Estat espanyol ha ofegat, de moment, per la força de les seves forces repressives la lluita per la independència i la democràcia del poble català, materialitzats en el referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017 i la declaració d’independència i la proclamació de la República Catalana efectuades al Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017.

A finals del 1918 i principis de 1919 Catalunya vivia un intens estat d’agitació. Tot just s’havia acabat la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra, amb la derrota dels imperis centrals (Alemanya i l’imperi austro-hongarès) i Turquia.

 De la derrota d’aquests imperis compostos per nacions diferents en van aparèixer nous estats independents, sorgits de la voluntat popular democràtica dels seus habitants, amb unes fronteres que responien a grans trets a criteris d’identitat nacional. Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, els eslaus del sud agrupats a Iugoslàvia, els països bàltics (Finlàndia, Lituània, Estònia i Letònia, que es van independitzar de l’imperi rus), foren estats apareguts gràcies a la voluntat democràtica dels seus ciutadans de les cendres dels imperis dels quals havien format part. A l’Europa occidental Irlanda també lluitava per la independència contra l’imperi britànic que la subjugava. Tots aquests països serviren d’exemple als nacionalistes catalans per reclamar per a Catalunya una amplíssima autonomia dins Espanya o bé la independència.

La Lliga i altres grups polítics catalanistes, amb el suport de la Mancomunitat de Catalunya, la primera institució pròpia d’autogovern de 1714 ençà, engegaren una potent campanya per a l’autonomia de Catalunya en una Espanya regida pel rei Alfons XIII, besavi de l’actual monarca espanyol. La Unió Catalanista i els grups separatistes que es trobaven al seu voltant van començar una campanya catalanista al carrer per a l’autogovern integral de Catalunya o bé directament per la seva independència. Barcelona, a finals de 1918 i principis de 1919, fou l’escenari de múltiples manifestacions espontànies catalanistes.

“Els catalanistes es van començar a posar a la solapa llaços amb la bandera catalana”
Fou aleshores que els catalanistes, per demostrar l’orgull que sentien de ser catalans i com a forma de lluita política, començaren a posar-se a la solapa llaços amb les quatre barres, la bandera catalana. Us sona d’alguna cosa això?

Davant d’aquest increment de les reivindicacions catalanes l’Estat espanyol, a través del seu exèrcit i policia (i també a través de grups espanyolistes d’extrema dreta suposadament espontanis) començà a reprimir els catalanistes. Els manifestants catalanistes eren agredits, eren atacats a trets per la Liga Patriótica Española i la gent que duia els llaços catalans era atacada pels ultres espanyols (que normalment eren militars, policies i funcionaris de l’Estat espanyol destacats a Catalunya i els seus familiars).

Les agressions contra els catalanistes foren tan greus que dos manifestants catalanistes van ser assassinats. El jove catalanista de 17 anys Manuel Miralpeix va caure ferit de bala al carrer de Valldonzella el 19 de gener de 1919. L’endemà va morir com a conseqüència de les ferides rebudes. El diumenge 27 de gener va morir un altre jove catalanista, Joan Benet, cantaire de l’Orfeó Català que, ferit de bala també, va morir el mes de febrer.

“Els catalanistes eren agredits físicament, assassinats, reprimits i detinguts”
Les noies que duien llaços amb la bandera catalana eren agredides pels espanyolistes, els manifestants catalanistes eren detinguts i portats a la presó Model. Les agressions només van començar a disminuir quan els catalanistes van deixar de parar l’altra galta i s’hi van començar a tornar. El migdia del 27 de gener de 1919 els espanyolistes van voler arrencar els llaços catalans de les solapes d’un grup de carlins catalanistes. Es veu que aquests, lluny de deixar-se agredir, contraatacaren, segons la premsa de l’època, “a tiro limpio”, perquè en aquella època molta gent duia armes de foc. Davant d’això, la policia espanyola féu càrregues que acabaren amb 20 detinguts, curiosament tots catalanistes.

Les setmanes van anar passant i les manifestacions (i la violència contra els manifestants) es van anar acabant, però no les reivindicacions catalanes i el suport popular al nacionalisme català, que cada cop es va anar fent més gran. Tot plegat culminà el setembre de 1923 amb el cop d’estat de Primo de Rivera i la dictadura que en fou conseqüència.




divendres, 5 d’abril de 2019

Carta a l'Il·lustríssima Senyora Donya Cayetana Álvarez de Toledo i Peralta-Ramos i altres herbes.







Li remeto aquesta carta, no per la seva antiga soca, ni pel seu títol nobiliari, ho faig tan sols per la seva condició de candidata pel PP a les pròximes eleccions del 28 d'abril. A la circumscripció que pertanyo hi haurà paperetes amb la seva candidatura. Crec, per tant, que em puc permetre la llicència, sempre amb la consideració que vostè em mereix, amb el degut respecte i amb tota l'educació que m'han donat, d'escriure aquesta carta per fer-li uns comentaris que, donada la seva excelsa formació, vostè segurament coneixerà. Però no serà de més que se'ls recordi.

El fet de presentar com a candidata a una persona sense cap tipus d'arrelament a la zona, és més vell que la tos. En aquest sentit li parlaré de Timoteu Bustillo, un polític madrileny, com vostè, que va ser diputat a les Corts de Madrid, durant deu anys, entre 1894 i 1903, per la circumscripció de Sabadell sense tenir cap arrelament en aquesta població. El parany estava en què el senyor Bustillo canviava els vots per metres de tela. Va prometre als industrials tèxtils que si li votaven, els compraria milers i milers de metres de tela. I així va ser, durant cinc legislatures, alguns industrials aconseguien bones vendes a Madrid, mentre el senyor Timoteu Bustillo podia presumir d'home de bé davant la seva família i amics.

En canvi, vostè, no només no ve a comprar, sinó que pretén acovardir-nos. Perdoni que sigui tan cru. Vostè ve a amenaçar. Vostè, que pertany a un partit que a Catalunya té la mínima representació parlamentària (6 escons nacionals sobre 48 i 4 escons autonòmics sobre 135) óssa parlar de tancar TV3 i no sé que altres disbarats. Inaudit.

Bé, suposo que s'atreveix a fer-ho atès que saben que la batalla no serà a Catalunya, la contesa serà a Madrid. I qui sigui més dur contra els catalans, es portarà el gat a l'aigua. La senyora Susana Díaz va reconèixer haver perdut les eleccions andaluses per la seva tebior amb Catalunya. Per tant, entenc, senyora Álvarez de Toledo, que els seus bravates aquí, són per pescar vots allà.

Vostè pertany a un partit polític que va mentir en el cas del Prestige; a la guerra de l'Iraq; en l'accident del Yak 42; en l'accident del metro de València; al 11M o en l'accident del Alvia. Des del cas Naseiro fins al cas Taula, passant per Bárcenas, Gürtel o Púnica, el seu partit ha col·leccionat uns 900 imputats. I amb tot aquest bagatge, intenten presentar el sobiranisme català com el pitjor enemic de l'Estat. Anem dona, una mica de serietat.

La seva idea d'Imperi no casa amb els temps actuals. Cap país amb quatre guerres civils en cent anys, s'atreviria a defensar una suposada sacre-santa unitat. Una sagrada unitat que només beneficia uns quants.

Catalunya està situada al nord-est d'Espanya, sí, però és una cosa molt més apreciat. Catalunya és una nació. És un col·lectiu obert. És terra d'acollida. En trenta anys ha acollit més d'un milió i mig de persones. Mai hi ha hagut problemes (a part dels imaginats i creats pel poder central) de llengua, de convivència o de raça. Catalunya mereixia millor tracte que el rebut, jo diria que des de sempre. Primer la LOAPA, després el corró socialista i més tard l'extrema recentralització d'Aznar, van fer necessària la redacció d'un nou Estatut, el del 1979 havia caducat. El nou Estatut va ser perseguit, retallat, raspallat, vilipendiat i, per si fos poc, anul·lat a petició del partit polític al qual pertany vostè.

Atès que fins ara hem pertangut a un estat que ens nega el pa i la sal. Que ens nega les inversions mínimes necessàries. Que ens nega el nostre idioma. Que ens nega la nostra identitat. Per dignitat i per decor, intentem emprendre un llarg camí, serè i pacífic, per trobar l'espai que ens mereixem.

Per acabar li diré que si bé vostè pot donar la talla com a política cunera, molt em temo que no la doni com virreina.

No era la meva intenció molestar-la, ni fer-li perdre el seu valuós temps. Li demano disculpes pel meu atreviment alhora que li prego rebi un educat salutació.