L'Estat d'excepció encobert a Catalunya. La narrativa de l'acte del jutge Llarena atribueix a la direcció del Procés, acusada de rebel·lió, una lògica causal conspirativa que implicaria el seu propi desbordament per una mobilització popular capaç de limitar la capacitat d'acció política i repressiva de l'estat espanyol, creant espais per al propi exercici de la seva sobirania.

Una nova fase política

Només cal comparar el discurs d'investidura del candidat Jordi Turull amb l'acte del Tribunal Suprem per constatar la nova fase política oberta aquesta setmana. El primer només és comprensible en la seva inanitat autonomista com a part de l'estratègia de defensa de Turull; mentre que el segon estableix tota una genealogia de la voluntat política de la direcció independentista per justificar l'acusació del delicte de rebel·lió, no en el (suposat) fet incontestable del seu "alçament violent", sinó en el seu potencial intencionalitat d'utilitzar el "poder de les masses "per doblegar a l'autoritat de l'estat.

Cap d'aquestes dues posicions polítiques sobre el que ha estat el llarg procés sobiranista català poden donar compte de la realitat social i política viscuda per milions de persones. La d'Turull: perquè pretén evadir la naturalesa profunda de la crisi del règim del 78, amb la ingènua pretensió d'una recuperació de les institucions polítiques catalanes intervingudes, al mateix temps que es manté l'horitzó sobiranista gestionat des de Brussel·les. La d'Llarena: perquè és una teoria conspirativa elitista que pretén convertir un moviment pacífic de milions de persones en un cop d'estat d'una minoria agitadora.

Des del començament del Procés -després de la sentència del Tribunal Constitucional al juny de 2010 contra l'estatut d'autonomia de 2006, la manifestació de juliol "Som una nació, nosaltres decidim", les eleccions autonòmiques de novembre de 2010 i el rebuig del "pacte fiscal "aprovat pel Parlament pel govern Rajoy al setembre del 2012- l'estratègia d'acumulació de forces sobiranista al carrer per a la seva gestió" bilateral "posterior per la Generalitat, ha fracassat una i altra vegada. En definitiva, perquè la part essencial no era la mobilització social, sinó la seva instrumentalització: la negociació entre les elits centrals i autonòmiques del règim del 78 de la redistribució fiscal que permetia mantenir un cert nivell de consens popular a través de la despesa social i de consens oligàrquic mitjançant l'accés clientelar a la despesa pública.

Aquests mecanismes de pressió inter-oligàrquics estaven -i estan- inscrits en la pròpia naturalesa del "estat de les autonomies". El que va bloquejar la gestió del seu sistema de finançament comú van ser les polítiques d'ajust neoliberals a partir de maig de 2010 amb el govern Zapatero, en primer lloc, i després l'ofensiva reaccionària del PP, un dels principals èxits va ser el recurs contra l' nou Estatut d'autonomia català de 2006. l'escalada de la mobilització social sobiranista va articular un catalanisme popular que, en situar en primer pla el "dret a decidir" - una altra forma de dir el tradicional i democràtic dret a l'autodeterminació-, reafirmava la seva sobirania i les seves aspiracions democràtic-republicanes enfront de la gestió institucional autonomista de CiU primer i del PDeCAT després. Una tensió en el camp sobiranista que, a mesura que es reforçaven organitzacions com l'ANC, Òmnium Cultural i els Municipis per la Independència, es traslladava a un qüestionament de l'hegemonia de CiU-PDeCAT per ERC, i el reforçament en paral·lel, en menor mesura, de la CUP.

Malgrat els vaivens polítics del Procés, de la tenacitat de la mobilització popular per aconseguir el referèndum de l'1 d'octubre i de la vaga cívica del 3 d'octubre, de la resposta electoral del 21 de desembre a la intervenció de la Generalitat, la estratègia de negociació "bilateral" de la direcció independentista del procés s'ha mantingut enfront de l'alternativa d'una estratègia unilateral de desenvolupament d'un procés constituent republicà. Com han explicat els dirigents del Procés, la República catalana va ser "proclamada sense efectes jurídics". I en lloc d'una defensa política col·lectiva enfront de la repressió judicial, es va respondre amb una multiplicitat de defenses basades en la minimització de les responsabilitats individuals.

El mèrit de la CUP, davant l'esgotament evident d'aquesta estratègia, que la direcció del Procés ha conduït a un carreró sense sortida, ha estat explicar-ho amb totes les seves conseqüències: ni hi haurà recuperació de les institucions autonòmiques, ni l'estat espanyol permetrà una nova acumulació de forces entorn a elles, ni pot haver-hi una negociació "bilateral" sobre l'abast de la sobirania catalana. La República catalana, el procés constituent popular per a la seva construcció, és incompatible amb el règim del 78.

La narrativa de l'acte del jutge Llarena atribueix a la direcció del Procés, acusada de rebel·lió, una lògica causal conspirativa que implicaria el seu propi desbordament per una mobilització popular capaç de limitar la capacitat d'acció política i repressiva de l'estat espanyol, creant espais per al propi exercici de la seva sobirania. Es tracta d'una lectura liberal-conservadora de les conseqüències potencials de la "rebel·lió de les masses", més enllà de la seva manipulació en un conflicte inter-oligàrquic, que respon a una visió explicativa -i justificativa- de la repressió dels moviments populars sota la i Restauració i els primers anys de la II República, especialment a l'octubre de 1934, i el posterior cop d'estat militar el 18 de juliol de a 1936.

En aquest sentit, la "normalització" no és sinó una "superació de la fractura" que passa per la repressió selectiva de la direcció independentista i una repressió generalitzada del moviment sobiranista popular. És a dir, contra gran part de la població catalana. Fins i tot en la seva fórmula millor intencionada, anem a suposar-ho així, la de Miquel Iceta i el PSC, per limitar aquesta repressió a un "mal menor" que permeti una utòpica volta a l'alternança a la Generalitat entre un tripartit transversal de les esquerres catalanes i una dreta catalanista reconstituïda, davant del perill que significa el nou lerrouxisme de Ciutadans. Es tracta d'un miratge més o menys autoimposat.

La resistència al règim del 78 com a prioritat

La repressió i la intervenció de les institucions catalanes són aspectes mòrbids de la crisi estructural múltiple del règim del 78. Una crisi que se segueix accentuant en termes de corrupció, incapacitat de gestió fiscal i pressupostària, augment de les tensions territorials nacionals i creixement de la desigualtat. No existeixen alternances polítiques factibles a nivell autonòmic, de la mateixa manera que no és creïble una coalició Ciutadans-PP, com suggereixen les enquestes d'opinió actuals, per canalitzar i "regenerar" el règim del 78. Aquest règim no es pot regenerar, tot i menys per la dreta que el parasita.

Les coses només poden anar a pitjor mentre la mobilització de les resistències populars -com les dones el 8 de març, els pensionistes, les marees sanitàries- no construeixin una nova correlació de forces i les bases d'una alternativa d'esquerres al règim del 78. una alternativa que sense el reconeixement clar, explícit i constant del dret d'autodeterminació de les nacions històriques Catalunya, País Basc i Galícia, i de la mateixa Espanya (¿és que s'ha pogut expressar i autodeterminar alguna vegada la seva ciutadania sobre aquesta monarquia imposada per la dictadura franquista o la República?) està abocada al més espectacular dels fracassos.

Un component essencial d'aquestes mobilitzacions serà la defensa de les llibertats democràtiques, que avui estan suprimides a Catalunya per la repressió judicial i la intervenció de les seves institucions polítiques. La resposta en positiu a l'esgotament de l'estratègia procesista comença per la defensa unitària de l'espai democràtic de la mobilització popular, contra la judicialització i la repressió de les llibertats d'associació i manifestació. No és possible una "recuperació de les institucions" amb polítics empresonats per rebel·lió o perseguits a l'exili per intentar exercir el mandat democràtic dels seus electors. De res servirà en aquest sentit un Govern elegit abans del proper 22 de maig si se sotmet a les condicions dels gestors del art.155, sigui el govern Rajoy, els seus fiscals o el Tribunal Constitucional. Com tampoc la convocatòria estatal de noves eleccions autonòmiques per intentar forçar la voluntat de l'electorat fins que el bloc de l'art. 155 tingui una majoria parlamentària.

La nova fase oberta a la política catalana, concretada en la declaració institucional del President del Parlament Torrent després de suspendre la segona sessió d'investidura, té com a prioritat la recuperació de les llibertats polítiques intervingudes mitjançant la mobilització social d'un front antirepressiu. El que Catalunya en Comú s'hagi sumat i hi participin organitzacions socials i sindicals no independentistes, en una majoria democràtica sobiranista, pot ser decisiu a l'hora d'estructurar la resistència contra el règim del 78. De moment, gran part de la població de Catalunya està al carrer per la defensa de la llibertat i la democràcia.