diumenge, 26 de març de 2017

“Cuando cago hago Fuerza Nueva” . “En aquest país les clavegueres no es van netejar mai”. Durant el període clau entre 1976 i 1982 el partit frontissa que va aglutinar bona part de la violència paramilitar, protegida per l’estat, va ser Fuerza Nueva, liderada per l’editorial de Blas Piñar, i que va donar aixopluc a forces parapolicials com Els Guerrilleros de Cristo Rey.







Una de les grans mentides de la història recent europea és la d’una suposada transició pacífica de la dictadura cap a la democràcia a l’estat espanyol. A més, segons els cronistes oficials, va ser modèlica, impulsada des de dalt (rei, Adolfo Suarez i Santiago Carrillo) i amb el beneplàcit de les autoritats competents. Sí… i amb un lliri a la mà. Mentida. Només sabent que aquesta és una de les grans mentides de la història recent europea es pot entendre el que va passar abans-d’ahir. I es que les xifres de la violència varien, però n’hi ha haver i molta. Per donar una dada de la Universitat Autònoma de Madrid, les víctimes mortals de la violència estatal (policial i paramilitars amb els suport de la policia) van ser de 233 entre el 1975-1982. Aquestes xifres contrasten amb la fi de la dictadura a Portugal, la revolució del Clavells, on hi van haver 4 víctimes mortals.

Llavors en què va consistir la “transacció” a Catalunya (com l’anomenava Bernat Muniesa)? Va ser una claudicació de l’Assemblea de Parlamentaris, amb l’objectiu de desmobilitzar la ciutadania i finalment carregar-se l’organ unificador antifranquista per excel·lència que havia estat l’Assemblea de Catalunya. Tot plegat, amb la connivència de l’estat amb l’operació Terradellas. Va ser la traïció del líders que denuncià Lluís Maria Xirinachs. Les opcions de trencament (amb depuració i responsabilitats), van quedar aparcades, des de la ficció de les mal anomenades primeres eleccions democràtiques (Andreu Mayayo), una farsa placebo pels qui es van creure que amb un maquillatge n’hi hauria prou per esborrar 40 anys de dictadura, i que mirant cap a una altra banda estava tot solucionat. A més, molts “antifranquistes” tenien massa lligams (familiars i econòmics i de favors) amb el règim com per optar pel trencament i van acceptar la cadira. Van optar per agafar-se a les butaques i aplicar medicina d’amnèsia total, les conseqüències de la cloroformització de la societat  ara paguem.

Aquest engany es va ratificar en la llei d’amnistia. Una llei de punt final destinada a absoldre i blindar els responsables de la dictadura perquè no se’ls pogués demanar mai responsabilitats, però que es va vendre com “d’obertura del règim”. La realitat, és que els únics indultats de debò van ser els torturadors, els policies assassins i tots els responsables polítics del règim que han continuat i continuen ostentant càrrecs com si res, tan públics com endollats en grans empreses, antigament públiques i ara convenientment privatitzades en mans amigues.

Pel que fa a la gent, es va començar a estendre una mena de visió segons la qual aquí tothom havia estat antifranquista. Quan en realitat només una minoria protestava, i una gran majoria va viure tranquil·lament la seva vida creient-se allò del règim de “si no et fiques en política no et passa res”, així el dictador va aconseguir morir tranquil·lament al seu llit i encara deixar-ho tot “atado y bien atado“. Una gran part d’aquesta organització antifranquista era a Catalunya i el País Basc, on llavors tothom va entendre que les evidents reclamacions nacionals i socials eren la mateixa cosa.

La visió distorsionada de com es va dur a terme la segona Restauració Borbònica va obligar a fer un joc de trilero amb els conceptes d’opositors, víctimes i resistents pel que fa a la dictadura, que explica el que va passar abans-d’ahir. D’entrada, per defecte: a les víctimes se les va atorgar el grau de resistents; d’aquesta manera als resistents se’ls va poder degradar fins al nivell de la delinqüència. Era la forma d’exculpar els responsables del règim, que passaven a ser d’aquesta manera, els “defensors de la llei”, una argumentació que curiosament segueixen exhibint. Mentre, els opositors, un cop sortits de la foscor de la dictadura, il·luminada l’habitació, s’ha vist que no tots eren antifranquistes, i que hi havia gent més que reaccionària (ja se sap que de nit tots els gats són negres).

D’entre les víctimes, trobem per exemple la guardonada Neus Català, aixecada als altars de la resistència només pel fet d’haver tingut la sort de sobreviure. En aquest joc d’aixecar als altars a determinades víctimes hi estan tots d’acord, tant el qui van transigir en que la dictadura continués a canvi de càrrecs, com els responsables de la dictadura que poden continuar fent com si res. D’entre els resistents, els membre del MIL, els del FAC o tants d’altres són encara considerats “grups terroristes”, mentre que la Guàrdia Civil o la Policia Armada (els grisos), són elevats a la categoria quasi de víctimes, oblidant el seu paper repressor durant tota la dictadura. Pel que fa als opositors, només recordar els coneguts casos de Jimenez Losantos o Josep Piqué, ambdós militants del PSUC en els seus anys de joventut quan es tractava de lligar, o la Rosa Díez, militant del PSOE, quan aquest acceptava les tesis del PSC sobre el dret a l’autodeterminació.

En política passa si fa no fa el mateix: els hereus directes del franquisme (Alianza Popular, ara Partit Popular) anomenen “feixistes” a tort i a dret a tothom qui es mou que no els agradi, emparats en aquesta mentida. No deixa de ser una continuació de la política de partits de la segona Restauració Borbònica. Recordem, que mentre tota la dissidència d’esquerra va continuar essent perseguida i prohibida després de 1975, tota la violència exercida per l’estat i els seus protegits ha quedat impune i molts casos ni s’han investigat mai. No només impune, sinó que els pocs assassins confesos viuen de l’erari públic i fins es presenten a eleccions per partits filonazis. El cas més clar de política continuista del règim és el de “víctimes del terrorisme”, les “víctimes” mai són les del GAL ni les de les Brigadas Catalanas… ni les de la dictadura. Mireu aquesta pàgina de la Fundació Víctimes del Terrorisme, on es consideren tots els membres dels cossos de seguretat de l’estat morts durant la dictadura com a víctimes (inclòs el conegut torturador Meliton Manzanas), mentre que no hi ha ni rastre dels afusellats o ajusticiats al garrot pel règim.

Durant el període clau entre 1976 i 1982 el partit frontissa que va aglutinar bona part de la violència paramilitar, protegida per l’estat, va ser Fuerza Nueva, liderada per l’editorial de Blas Piñar, i que va donar aixopluc a forces parapolicials com Els Guerrilleros de Cristo Rey. Aquest partit era legal, per contra ERC no va ser legal fins al 1978, pel que per exemple, a les famoses eleccions del 1977 venudes com “les primeres democràtiques”, ERC no es va poder presentar amb les seves sigles històriques. Per tant, no es que s’hagi instal·lat una doble vara de mesurar, sinó que continua.

Des d’aquest paraigües de Fuerza Nueva, les pallisses a les universitats, les intimidacions pistola en mà contra els manifestants, els atemptats amb bomba i directament els assassinats estaven a l’ordre del dia. I encara a  dia d’avui, és l’hora que l’estat espanyol, a la fi una continuació conseqüència d’aquesta transacció, condemni i investigui els fets. I quina relació té els fets amb Fuerza Nueva? Doncs el responsable de l’acció al parlament, Miguel Bosch Sánchez, és representant del Moviment 12-O, un santpedorenc impulsor dels lerrouxistes Societat Civil Catalana que havia militat a Fuerza Nueva (que encara existeix) i el PP, fill de José Bosch i Espinet que fins i tot havia anat a les llistes de Fuerza Nueva el 1980 i cada any demanava una missa en record de Paquito. A les seves presentacions a Manresa, com la de la plataforma antiindependentista Som a Temps, és normal veure avis nostàlgics franquistes.

Per tot això, és encara vàlida la frase que dóna nom a l’article, una anècdota recollida pel professor Andreu Mayayo mentre era estudiant de la Universitat de Barcelona: va intuir de l’existència de gent contrària al règim quan als lavabos va veure la pintada “Cuando cago hago Fuerza Nueva”. En resum, la transició a l’estat espanyol, tal com l’anomenen els espanyols, va ser un moviment lampedusià, on se segueixen moltes dinàmiques, entre elles la permissivitat amb l’extrema dreta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS