dimecres, 22 de febrer de 2017

Un conflicte que afecta l'estat fa tota la seva població, per això l'estat centralista amb els seus poders actua per enfrontar a l'opinió espanyola contra la catalana, degradándonos a tots, i per això és veritablement preocupant i trist la resposta dels intel·lectuals espanyols a aquest dilema democràtic.







Els mitjans de comunicació construeixen i ordenen la vida social d'un país. Buscant informació en mitjans espanyols, és a dir madrilenys, i catalans constato cada dia que informen i retraten dos països diferents.

Els mitjans espanyols estan molt preocupats per Amèrica, Trump i Veneçuela fonamentalment, i, en el proper, per la infanta Cristina, encara que en cap moment qüestionen la monarquia, inqüestionable com el fred a l'hivern. En els mitjans catalans, particularment els que són en català, el tema principal és l'estat del conflicte polític entre la Generalitat i l'Estat. Per al futur, si es vol acceptar la realitat, cal partir d'aquesta evidència que retraten i construeixen diàriament els mitjans de comunicació, es tracta de dos països diferents i amb interessos enfrontats.

Precisament els mitjans són part d'aquest enfrontament. Fa anys polítics bascos van qualificar als mitjans de comunicació madrilenys de "Brunete mediàtica" per referir-se a seu caràcter d'armes polítiques partidàries, i això han estat i són en aquest conflicte. Tant els mitjans públics com els privats han compartit agenda i directrius, competint entre ells en bel·ligerància i guanyant a pols el seu descrèdit com a mitjans informatius.

Tancant a informar sobre les diferents versions en aquest conflicte, no permetent expressar-se al punt de vista majoritari a la societat catalana però, en canvi, atacant diàriament de totes les maneres van mostrar el que han estat sempre: defensors i instruments dels interessos de la cort madrilenya. Sigui el que sigui Espanya en el futur no té veritables mitjans de comunicació, els que mostren l'altra cara d'aquesta realitat impostada són minoritaris.

Aquests mitjans expressen una estratègia dirigida per la dreta espanyola, el PP, però a la qual va junyit el Partit Socialista causa de la seva crisi històrica, a interessos particulars dels seus actuals dirigents i, també, a la mateixa ideologia espanyolista. A més de l'ocultació de les raons i arguments del parlament català aquesta estratègia educa la població espanyola en l'estigmatització d'aquesta ciutadania catalana mobilitzada.

Diàriament escamotegen als milions de persones que demanen decidir el seu futur com a nació i el transformen en un plet d'uns polítics catalans contra l'Estat. El següent pas és participar en una guerra bruta per desacreditar aquests polítics, de les clavegueres de l'Estat apareix un compte a Suïssa d'un alcalde i si no ja apareixerà un pen drive o el que sigui en el moment oportú. I, el més greu, participar en desacreditar les institucions catalanes. Per això s'al·lega que estan dirigides per aquests polítics als quals s'ha difamat prèviament i als que se'ls nega reconeixement. Això fa el president del govern Rajoy, responsable i executor a tots els nivells d'aquesta estratègia, quan parla de "recuperar les institucions catalanes". Es refereix al fet que no les governin els actuals representants escollits per la ciutadania i siguin substituïts per altres submisos a la seva estratègia.

Aquest no reconèixer la legitimitat de la Generalitat necessita l'ocultació a la població espanyola que aquesta institució de govern existia abans de la sagrada constitució vigent i no es deriva d'ella. Aquest ocultació permet reduir l'autogovern català a una mera descentralització de l'administració de l'Estat i, com a conseqüència, que la ciutadania entengui que és legítim que el govern, servit per un Tribunal Constitucional modelatge ad hoc, pugui suspendre l'autonomia.

Naturalment, com en tot conflicte, es combat fora i dins i a l'estratègia de descrèdit de la Generalitat contribueixen les forces econòmiques i polítiques tant de dretes com d'esquerres que són partidàries de l'statu quo a Espanya. Les institucions de l'estat espanyol, des del govern a la justícia usada sectàriament, mereixen tot el descrèdit però això no els resta poder, ja que l'Estat existent no es veu qüestionat, però el Parlament i la Generalitat sí que són explícitament amenaçats en el seu existència cada dia.

No obstant això, ja res no serà igual i en aquest conflicte tots ens retratem. Un conflicte que afecta l'estat fa tota la seva població, per això l'estat centralista amb els seus poders actua per enfrontar a l'opinió espanyola contra la catalana, degradándonos a tots, i per això és veritablement preocupant i trist la resposta dels intel·lectuals espanyols a aquest dilema democràtic. Excepte veus minoritàries, en conjunt la intel·lectualitat espanyola o bé calla o bé subscriu la postura de l'Estat. La convenient invocació a Pujol o al famós tres per cent serveix per justificar el que resultarà complicitat quan l'Estat actuï contra Catalunya. La intel·lectualitat espanyola està arribant molt tard a comprendre que el que es juga no és que els catalans puguin decidir o no, sinó l'existència de democràcia a Espanya. I no comprèn que es fa còmplice de l'estigmatització de la majoria dels catalans sota l'argument infamant que "volen separar-se per viure millor", com raonava fa uns dies un polític socialista espanyol. Tant és la realitat que l'autogovern català no doni per pagar el renove de mobiliari a les famílies d'aquesta comunitat o comprar un ordinador a tot el seu alumnat.

Des del punt de vista democràtic, en el pla tant dels sentiments com de les conviccions, Espanya ja ha perdut a Catalunya, només pot sotmetre per la força. No sé com es desenvoluparà aquest procés en marxa, és evident que Espanya és una societat anèmica d'energia cívica i seguirà sent un regne subjectat des de la cort sense veritable capacitat de regenerar-se. I no sé quina forma juridicopolítica tindrà Catalunya en el futur i quin serà la seva relació amb aquest estat, dins o fora. Però el que és evident és que Catalunya ja no és Espanya, és un altre país per voluntat pròpia a gairebé tots els efectes i això no té marxa enrere.

El Regne d'Espanya podrà creure que pot seguir sent el mateix de fa set anys però Catalunya ja no és la mateixa des que va emergir un subjecte polític de milions de ciutadans i ciutadanes. Tot i que Espanya negui la realitat, Catalunya està apoderada i és una nació. I això sí que ho sé segur.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS