És tolerable que el PP d'RAJOY hagi portat prop de 4,5 milions de pensionistes a ESPANYA estiguin obligats a malviure amb pensions que no arriben, o sobrepassen mínimament, els 500 euros mensuals? Com és possible que mentre uns quants banquers i grans executius acumulen fons personals de pensions per sobre dels 50, els 60 o els 80 milions d'euros, hagi per contra milions de pensionistes condemnats a poc més que la indigència amb miserables pensions de 300 o 400 euros mensuals ?.

Enfront de la congelació de les pensions actuals i la retallada de les futures que prepara RAJOY, la Vaga General ha d'aixecar com una de les seves banderes innegociables l'exigència de pensions dignes.

  

És a dir, un pla progressiu de revaloració de les pensions l'objectiu, en el termini de 5 anys, hauria de ser que no hi hagi cap pensió per sota dels mil euros mensuals. I la primera etapa, per a aquest mateix any, seria una elevació de les pensions més baixes fins a un mínim de 650 euros al mes. El que significa, per a molts dels nostres majors, una revaloració d'un 50, un 70 o fins i tot un 100% de les seves actuals pensions. És això possible? ¿No diuen que cal retallar perquè són una despesa insostenible? Els números demostren exactament el contrari.

  

Elevar fins als 650 euros mensuals als quatre milions i mig de pensionistes que cobren per sota d'aquesta quantitat, suposaria una despesa anual total de 6.286.000 d'euros. ¿De veritat ens volen fer creure que això és una despesa inassumible per a l'Estat?

  

A principis d'any, un grup d'experts van arribar a la conclusió, després de fer un exhaustiu estudi de les despeses de totes les comunitats autònomes espanyoles, que si els 17 governs autonòmics gestionaran els seus recursos en despeses de personal i despeses corrents com ho fan els 3 més eficaços, l'estalvi anual per als comptes de l'Estat seria superior a 26.000 milions d'euros. Amb menys d'una quarta part d'aquest estalvi donaria perquè ja mateix els 4,5 milions de pensionistes que menys cobren passaran a tenir una pensió mensual de 650 euros!

  

I estem parlant només d'eficàcia en la gestió dels recursos. Ni tan sols, encara, del malbaratament que recorre de dalt a baix l'administració de l'Estat: els sous dels polítics i les desenes de milers d'assessors i càrrecs de confiança que s'acumulen, les subvencions de tot tipus a partits, sindicats, fundacions i organitzacions vinculades a ells, a mitjans de comunicació deficitaris i improductives empreses públiques, als cotxes oficials, els menjars, despeses de representació, dietes, targetes a càrrec del contribuent i tot el garbuix de dispendis, malbaratament i sumptuositat del que s'envolten les castes polítiques a tots els nivells.

  

Si fos possible fer un inventari detallat de tot aquest malbaratament i despesa supèrflua, camuflat en partides pressupostàries de les que és impossible conèixer el seu destí final, ens portaríem la sorpresa de comprovar com amb la seva sola eliminació dóna per bastant més que elevar les pensions mínimes, en aquest mateix any, a 650 euros mensuals. Elevació que ha d'anar incrementant-se en 100 euros, any rere any, fins a aconseguir el 2014 que no hi hagi cap pensió per sota dels 1.000 euros.

  

Però a més de perfectament possible, l'elevació progressiva de les pensions és una exigència de justícia i un factor de dinamització de l'economia nacional.

  

Una demanda de justícia perquè és just que els qui han dedicat tota la seva vida a treballar per fer progressar el país, rebin ara del país, al final de les seves vides, una retribució digne i adequat a les seves necessitats.

  

És de justícia que es redistribueixi l'enriquiment de les grans empreses que avui s'ufanen d'estar entre les més grans del món entre aquells que han fet fora tota una vida de treball, sense el qual hagués estat impensable la seva engrandiment i expansió.

  

Perquè és una qüestió de justícia que el benestar i la riquesa acumulada gràcies al seu treball no sigui balafiada per unes castes parasitàries, sinó redistribuïda entre els que van contribuir a crear-la amb el seu esforç i el seu sacrifici.

  

Un factor de dinamització de l'economia nacional, perquè en mans dels nostres majors aquest increment en les seves pensions es converteix immediatament en consum i estalvi, no en despeses improductius, malbarataments i malbaratament. revitalitzant així

mitjançant el consum la demanda interna, factor clau per a la recuperació de la petita i mitjana empresa, i per tant per a la creació d'ocupació i disminució de l'atur.