LES CLAVEGUERES DE L'ESTAT. Valent-se de subjectes tan sinistres i foscos com el comissari Villarejo, bandes organitzades de policies fabriquen informes, construeixen dossiers, fabulen trames, filtren notes o armen denúncies per posar en dificultats legals i destruir la reputació de competidors polítics molestos.

Les evidències s'acumulen. A Espanya, democràcia europea; al segle XXI, no fa un segle o durant la Transició, al cor del Ministeri d'Interior del seu govern central, segurament a la porta del mateix despatx del ministre Jorge Fernández Díaz, sembla que ha operat, i probablement opera, una policia política dedicada a la caça de l'adversari. Només la sospita ja inquietava. Ara la certesa espanta i indigna.

La missió d'aquesta policia política no consistia a perseguir el crim i combatre-ho, sinó urdirlo i penjar-li després a tot contrincant polític que complís una única condició: posar nerviós o no resultar afí del devot responsable de la seguretat de tots. Charles Bronson va resumir aquesta filosofia amb precisió de pistoler fa dècades i en ningú s'ha reencarnat amb tanta devoció com en Fernández Díaz: ells són la Justícia.

Valent-se de subjectes tan sinistres i foscos com el comissari Villarejo, bandes organitzades de policies fabriquen informes, construeixen dossiers, fabulen trames, filtren notes o armen denúncies per posar en dificultats legals i destruir la reputació de competidors polítics molestos. Des del nacionalisme català a Podem, la llista de víctimes és llarga i segur que acabarà sent encara més extensa.

La policia política és com la tortura, una vegada que et llances per aquest camí ja no pots parar fins que acaba destruint-. Ara aquestes mateixes bandes, acostumades a fer de la seva voluntat la llei i a viure al marge de la jerarquia, es barallen entre si i a la vista de tot el món a cop de dossier, informe i denúncia falsa. Les famoses clavegueres de l'Estat han rebentat per excés de cabal. La merda és com l'aigua, sempre.

Els nous responsables d'Interior, amb el ministre Zoido al capdavant, es diuen preocupats i anuncien anar a posar ordre. Ni n'hi ha prou ni és suficient. Uns quants cessaments, trasllats discrets i jubilacions anticipades no van a resoldre-com tampoc van frenar l'escàndol de la pederàstia a l'Església. Dissoldre una policia política no és una qüestió d'ordre administratiu. És una decisió política i un requisit imperatiu per validar la qualitat d'una democràcia.

Passen governs d'un color i un altre i un corrupte com el comissari Villarejo segueix aquí, igual que el dinosaure. Posar ordre no ens serveix ni per començar, senyor ministre. Cal fer neteja, treure les escombraries al carrer perquè tots puguem veure-la i enviar a uns quants a la presó. Aquesta vegada sí, pel bé de la democràcia.