dilluns, 6 de febrer del 2017

Resistència Popular mitjançant Desobediència Civil i La Insubmissió a l'Estat Espanyol. El fet que un grapat d'individus i corporacions cobdicioses, abusant del poder de què disposen, s'hagin apropiat de la riquesa social incrementant l'explotació del treball i el saqueig dels béns naturals, indica la pobresa de la democràcia que hem construït i el fracàs de l'anomenada autoregulació dels mercats a partir de la competència que es va proclamar fa més de tres dècades.







En els anys següents va augmentar exponencialment el nombre de joves que es negaven a incorporar-se a files o bé que, una vegada reconeguts com a objectors de consciència, refusaven fer la PSS. Si la repressió contra els insubmisos era complicada donat l'ampli suport social amb el qual explicaven, era encara més difícil quan havia de realitzar-se la justícia militar, ja que els tribunals militars eren presentats pels antimilitaristes com a "jutge i part" i els processaments no havien arribat a formar part de l'exèrcit, amb la qual cosa seguien sent civils: el pas de civils per tribunals i presons militars evocava massa l'època de Franco. Així doncs, l'exèrcit va sol·licitar al govern que li alliberés de les tasques de repressió de la Insubmissió, la qual cosa es va dur a terme fent que els insubmisos a la mili anessin jutjats per tribunals ordinaris. Al principi aplicant el codi militar i més tard un codi penal reformat que incloïa el delicte de negativa a fer el servei militar, amb una pena augmentada per equiparar-la a la qual s'aplicava als insubmisos a la PSS.

La insubmissió va ser un moviment assembleari i descentralitzat, que no va aconseguir ser capitalitzat per cap formació política. A les principals ciutats existien assemblees d'insubmisos i al voltant d'aquests es formaven grups de suport que es coordinaven entre si en diferents fòrums antimilitaristes. Els grups més importants van ser el Moviment d'Objecció de Consciència (MOC), proper als plantejaments de la Noviolència, i una constel·lació de col·lectius anomenats genèricament Mili KK, més vinculats a l'esquerra extraparlamentària, tot i que les línies de divisió mai van ser netes. Van aparèixer també nombrosos col·lectius, revistes, iconografia i música antimilitares.

En vigílies de la desaparició del servei militar el nombre d'insubmisos superava la desena de milers. La insubmissió va tenir sobretot un caràcter netament antimilitarista. Va haver-hi també, però, que es van adherir a la insubmissió per motius diferents, sobretot en els últims temps: persones partidàries d'un exèrcit professional o nacionalistes bascos, catalans, gallecs etc., no necessàriament antimilitaristes, que es negaven a servir en un exèrcit "espanyol".
Pel que fa a l'estratègia a seguir en la Desobediència Civil, hi va haver també diferents postures: Estaven en primer lloc els que optaven per no procurar lliurar-se de la presó, considerant que l'existència de presos de consciència afavoria els objectius de la Insubmissió ja que suposava un alt cost polític per l'Estat. Un altre grup, per contra, procurava evitar la presó per mitjà d'una treballada defensa legal, ja que consideraven que la llibertat (provisional o definitiva) era una petita victòria i que l'empresonament podia dissuadir els joves en edat militar de fer-se insubmisos. Un tercer grup (conegut de vegades com "invisibles") es declarava insubmís també als tribunals i no acudia a les citacions i molt menys a les ordres d'ingrés a la presó. Sobrevivien en la clandestinitat amb ordres de crida i cerca pesant sobre ells fins que en ocasions eren localitzats i detinguts. Molts, però, van aconseguir mantenir-se lliures fins a la desaparició del servei militar. (En realitat no ens sona el terme "invisibles" aplicat a aquests casos que se citen. Els qui no se sotmetien als judicis eren més ben coneguts com "insubmisos totals" i la seva estratègia com "Insubmissió Total". La seva incidència política, el seu efecte mediàtic i les seves xifres considerem que la van definir com una estratègia complementària, encara que no menyspreable, nota de Tortuga)

Els qui no estaven en situació de ser insubmisos (homes que ja havien fet el servei militar, dones) van posar en marxa la iniciativa de les "autoinculpacions": basant-se en el principi jurídic que qui indueix al delicte és també culpable, signaven declaracions acusant-se a si mateixos d'haver induït a tal o qual insubmís a cometre el seu delicte. En general les autoinculpacions no van ser admeses pels jutjats, però van servir perquè molta gent establís un vincle actiu amb la insubmissió, entre ella destacats intel·lectuals, polítics, cineastes, cantants, actors i altres personalitats.

La gran originalitat de l'Insubmissió resideix que va ser un moviment de Desobediència Civil sense parangó en cap altre país europeu, sent el seu antecedent més proper en l'anomenat món occidental la desobediència a la guerra del Vietnam als Estats Units. Els intents de fer una cosa semblant en altres països, com Alemanya o França, van fracassar al no comptar amb massa suport social. S'ha atribuït l'èxit de la insubmissió a Espanya a una mena de sentiment antimilitarista suposadament arrelat en la societat espanyola i vinculat tant a la resistència contra el reclutament forçós durant les Guerres Carlistas com a la lluita contra la Guerra d'Àfrica en els anys 20, i fins i tot hi ha qui ha volgut establir una relació amb la gran difusió de l'anarquisme a Espanya (desconeguda en altres llocs) en les primeres dècades del segle XX.


La insubmissió va provocar la reducció del servei militar de 12 a 9 mesos i una mica més tard la seva total desaparició.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS