dijous, 4 d’agost de 2016

Jaume Reixach se’n riu de les sentències judicials que el condemnen. La farsa d'El Triangle : Un blog que relata l'esperpent patit per treballadors i col·laboradors d'El Triangle, en gran part per culpa del seu editor, Jaume Reixach . El Triangle’ no paga als seus treballadors .L'empresa deu salaris i indemnització al personal acomiadat els mesos de juny i juliol .Reixach, condemnat per l’acomiadament d’un fals autònom .







La presència de Jaume Reixach s’ha convertit en habitual d’un quant temps ençà en alguns platós de televisió de la capital de l’Estat, en particular a la cadena Cuatro (on el conviden com a tertulià i suposat expert en l’afer Pujol). El que no freqüenta tant, per no dir gens, l’editor del setmanari El Triangle són els jutjats: i no deu ser per falta d’oportunitats. Fins a 10 vegades ha estat citat en un lapse de menys d’un any, concretament en el Jutjat Social núm. 15 de Barcelona, com a conseqüència de les demandes interposades per antics treballadors d’aquest setmanari que van ser acomiadats al llarg de l’any 2013 sense percebre cap mena d’indemnització i amb diverses nòmines pendents de cobrar. En cap dels procediments que fins ara han celebrat la vista oral ni Reixach ni cap lletrat o representant de les empreses editores d’El Triangle —de les quals és administrador únic— no hi ha fet acte de presència. Tampoc no va donar senyals de vida en els actes previs de conciliació. L’editor de premsa, que es vanta de progressista i de defensor dels oprimits, s’amaga i no té res a dir a propòsit de les reclamacions judicials dels seus empleats i, en conseqüència, el magistrat titular del Jutjat Social núm. 15 ha admès totes les demandes i obliga l’empresa a readmetre o indemnitzar els treballadors.

Als nou casos fins ara jutjats dels quals informàvem en l’anterior entrada de La Farsa d’El Triangle, s’hi suma una nova sentència, que ara s’ha fet pública, amb la mateixa pel·lícula dels fets i resultats que les altres: es condemna Editorial de Periodistes, SL (una de les empreses de l’entramat societari de Jaume Reixach) a la readmissió del treballador en el mateix lloc de feina i condicions que ocupava o, en cas que no ho faci passats cinc dies, a indemnitzar-lo amb els 11.567 euros que li corresponen legalment. Val a dir que, com en els nou casos anteriors, esgotat aquest període preceptiu, ni Reixach ni ningú d’El Triangle no han manifestat si pensen readmetre l’empleat ni han fet cap gest per abonar la quantitat a la qual ha estat condemnada l’empresa.


En aquest cas, a més, es dóna la circumstància afegida que el treballador a qui la justícia ha reconegut els drets no tenia contracte laboral amb El Triangle, sinó que prestava els seus serveis —en concret, com a corrector lingüístic del setmanari— de forma autònoma i se li abonava el salari pactat mitjançant la presentació d’una factura mensual. Amb tot, la sentència reconeix que es tractava d’una situació de fals autònom atès que el treballador tenia un salari mensual fix “inclòs el prorrateig de les pagues extraordinàries”, de manera que li corresponia el mateix tracte que a qualsevol altre contractat. Hi ha, a més, l’agreujant que el treballador en qüestió —que duia vuit anys corregint l’edició setmanal de la revista amb uns horaris fixos i un munt d’hores extraordinàries entregades de forma altruista a l’empresa— sí que havia tingut un contracte indefinit de mitja jornada amb El Triangle fins a l’any 2007, però Reixach el va pressionar a rescindir-lo quan es va assabentar que completava la seva jornada laboral fent de corrector en un altre grup editorial. Finalment, l’empleat va cedir i va continuar prestant els seus serveis com a col·laborador a través d’un document privat que li reconeixia les mateixes condicions que tenia anteriorment.

Finalment, tal com s’explica en la sentència, va ser acomiadat mitjançant una comunicació verbal el 8 d’abril de 2013, però no per Reixach, sinó per l’empresària subhastera María Ángeles Gervilla, que havia aterrat a El Triangle uns quants mesos abans requerida per l’editor amb la presumible missió de posar en marxa un ambiciós pla de liquidació de la plantilla, que en aquell moment ja acumulava un deute salarial de més de cinc mensualitats. Un pla que va arribar a bon port perquè a finals de l’any a El Triangle ja no hi quedava ni un empleat. Pel seu compte, al marge de Gervilla, Reixach va consignar amb aquest treballador en concret un acord per eixugar les pagues que se li devien en un termini de tres mesos: un pacte que no cal dir que ha incomplert en la seva totalitat, ja que ara hores d’ara, un any i mig més tard i com a la resta d’acomiadats, no li ha abonat ni un euro del brutal passiu acumulat.

En el moment de l’acomiadament del corrector, Reixach va argumentar davant la redacció que s’havia prescindit dels seus serveis perquè ja treballava en una altra empresa (recordem que tenia una relació laboral de mitja jornada) i que s’havia optat per fitxar un nou corrector que no tenia feina. Però aquest substitut —a qui, per cert, no es deixava treballar a la redacció i havia de fer-ho des del seu domicili com la resta de nous contractats coincidint de la irrupció de Gervilla— també va ser acomiadat al cap de pocs mesos, amb salaris impagats que també ha hagut de reclamar als jutjats.

Allau de situacions laborals irregulars

No és aquest, però, l’únic cas en la trajectòria empresarial de Jaume Reixach al capdavant d’El Triangle. Les situacions fora de la llei solquen la trajectòria d’aquest empresari amb ínfules de progressista i que un dia va afirmar davant de tota la redacció que “a mi a progressista no em guanya ningú”. Era una pràctica força habitual a la casa que els nous redactors haguessin de superar un període de prova de molts mesos (de vegades, de més d’un any) treballant a ple rendiment com a falsos autònoms abans que se’ls donés d’alta a la Seguretat Social. En una ocasió, entre els anys 2002 i 2003, Reixach es va negar fins i tot a pagar ni un euro a un redactor durant gairebé dos anys malgrat que s’havia pactat una retribució, i no se li va fer un contracte (de mitja jornada, que cobria menys hores de que les en realitat treballava) fins a finals del 2006. L’any 2012, dos redactors de l’edició digital d’El Triangle en van acabar marxant farts que Reixach incomplís reiteradament la seva promesa de fer-los un contracte: en concret, d’aquests dos, una redactora, va ser el mateix editor qui va decidir prescindir dels seus serveis després de gairebé dos anys treballant a prova. Una tercera redactora de la web, per més inri cooptada a través d’una convocatòria oficial publicada a la borsa de treball del Col·legi de Periodistes de Catalunya, també va marxar de l’empresa al cap d’uns quants mesos en comprovar que no s’hi complien ni les condicions salarials, ni els horaris, ni se li feia el contracte que es prometia en aquell anunci.

El juny de 2013, l’assemblea de treballadors d’El Triangle va aprovar per àmplia majoria la convocatòria de diverses jornades de vaga en protesta per l’acumulació de deute salarial (que ja fregava les set mensualitats), l’incompliment de les promeses del tàndem Reixach-Gervilla i els primers acomiadaments indiscriminats. La resposta d’aquests dos va ser contundent i fulminant: sis dies més tard desarticulaven la vaga acomiadant sis membres de la plantilla. Un setè treballador va ser donat de baixa dies més tard sense ni tant sols comunicar-li-ho ni per escrit ni verbalment.

Tot aquest panorama, paradoxalment, en una publicació la línia editorial de la qual ha estat sempre marcada per una encesa defensa dels drets dels treballadors. Actualment el web d’El Triangle compta amb publicitat de La Caixa, Banc de Sabadell, Abertis, Gas Natural i FIATC Assegurances.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS