dijous, 4 d’agost de 2016

‘El Triangle’, Nou condemnes judicials al director Jaume Reixach . El responsable del setmanari es va desfer l’any passats de la tota la plantilla sense cap liquidació ni indemnització i amb vuit mensualitats que encara no ha pagat . Reixach es va servir d’una subhastera especialista a liquidar empreses, María Ángeles Gervilla, per engegar una gran operació de neteja de personal a cost zero .







El Jutjat Social núm. 15 de Barcelona acaba de condemnar les empreses Editorial de Periodistes, SL i Societat de Treballadors d’El Triangle, SL a readmetre sis treballadors que van ser acomiadats durant els mesos de juny i de juliol de 2013. Aquestes societats són les editores del setmanari El Triangle i ambdues tenen com a administrador únic Jaume Reixach Riba, director i editor d’aquesta revista amb fama de practicar un periodisme crític i de denúncia des de la seva fundació, l’any 1990. El jutjat també condemna Editorial Socieconòmica de Periodistes, SL, responsable de l’edició d’El Triangle fins a l’any 2007.

Aquesta sentència se suma a cinc casos més d’antics assalariats del setmanari també despatxats l’any passat que han anat a judici els darrers mesos, tots amb el mateix resultat: es reconeix la improcedència de l’acomiadament, es condemna l’empresa a readmetre els treballadors “en el seu lloc de treball i en les mateixes condicions prèvies a l’extinció de la relació” o, en cas que l’empresa hi renunciï, a indemnitzar-los amb quantitats que sumen un valor total superior a 300.000 euros. Cal tenir en compte que es tracta d’empleats amb una llarga trajectòria en el setmanari El Triangle —més de 10 anys, en la majoria dels casos— que van ser acomiadats sense percebre cap mena de liquidació ni indemnització tal com estableix la normativa laboral en compensació pels anys treballats. En resum, un sistema d’acomiadament lliure que faria les delícies de les grans organitzacions patronals, però del tot xocant en un empresari de comunicació amb l’etiqueta de progressista, que s’autoqualifica, en el seu perfil de Twitter, de “periodista compromès en el combat per la Revolució Mundial de la Bona Gent”.

Jaume Reixach acumula fins ara nou condemnes per acomiadar els seus treballadors saltant-se tots els preceptes legals, però això és tan sols el principi del llarg viacrucis judicial en què es troben els seus extreballadors, perquè en els pròxims mesos a l’editor d’El Triangle l’esperen fins a cinc citacions més als jutjats socials amb sengles treballadors acomiadats de la mateixa forma barroera; i quatre demandes més d’empleats que van ser contractats a corre-cuita durant l’any 2013 davant del desmantellament de la plantilla històrica i que al cap de pocs mesos també van ser despatxats sense percebre cap compensació i amb salaris pendents de cobrar. Tot indica que tots aquests procediments es resoldran amb sentències condemnatòries per a les empreses, sobretot si Reixach persisteix en la particular estratègia judicial que ha practicat fins ara, consistent a renunciar a qualsevol mena de defensa, i no fer acte de presència —ni ell ni cap representant seu— ni als judicis ni als actes de conciliació previs al Centre de Mediació, Arbitratge i Conciliació (CMAC) del Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat.

En parador desconegut

Encara que al juliol de 2013, poc després de la primera onada d’acomiadaments a El Triangle, l’empresari de premsa assegurava al diari digital Catalunya Plural que “hi pot haver aspectes de les indemnitzacions en què no hi hagi acord, però estem en negociacions i això ho arreglarem al CMAC”, a l’hora de la veritat s’ha desentès completament de la sort dels seus empleats, a alguns dels quals fins i tot se’ls va donar de baixa de la Seguretat Social sense ni tan sols comunicar-los l’acomiadament. És cert que amb algun dels acomiadats Reixach va establir un acord per liquidar el deute salarial a terminis, però a l’hora de la veritat el va incomplir del tot. Aquesta manera d’actuar ha estat contínua, fins i tot un cop emeses les resolucions judicials que obliguen a readmetre els treballadors, ja que, passat el preceptiu període de cinc dies establert per les sentències, ni l’administrador únic ni cap responsable d’El Triangle no s’han posat en contacte amb els treballadors per comunicar-los si té previst readmetre’ls o indemnitzar-los. Actualment, Reixach i les empreses editores d’El Triangle es troben en parador desconegut: la última seu de la publicació va ser clausurada a finals de l’any passat i ara no té domicili conegut ni ningú que es faci càrrec de la recepció de les citacions judicials. Tot plegat sembla una estratègia dissenyada per fer-se fonedís i així no haver d’assumir les seves responsabilitats salarials i forçar que sigui el Fons de Garantia Salarial (Fogasa) qui s’acabi fent càrrec d’una part de les indemnitzacions i dels salaris que encara es deuen als acomiadats. Malgrat tot, la revista es continua publicant (encara que no amb la periodicitat setmanal que s’anuncia a la coberta), el web Eltriangle.eu segueix en funcionament i Reixach participa assíduament aquests últims dies en alguns programes de televisió estatal comentant el cas Pujol.

Al llarg de l’any 2013, les empreses editores d’El Triangle van fer fora la totalitat dels seus treballadors, un total de 22, entre redactors i administratius, comptant-hi els que duien anys a la plantilla i els que van ser fitxats a última hora, en un intent de muntar una redacció paral·lela amb pitjors condicions salarials i laborals. Tots ells tenien salaris pendents de cobrar —en alguns casos fins a nou nòmines— que els acomiadats també estan reclamant per la via judicial, pel fet que, quan ja fa més d’un any de la majoria dels acomiadaments, ni Reixach ni ningú de l’empresa no han manifestat cap intenció de saldar aquests deutes. Els treballadors d’El Triangle van ser acomiadats amb una concisa carta que, segons constaten les sentències judicials, surt de tota ortodòxia legal, ja que no s’hi indica cap causa que justifiqui un acomiadament per causes objectives, econòmiques o disciplinàries. Al juliol de 2013, Jaume Reixach va insinuar en declaracions al diari Economía Digital que les cartes responien al fet que “un grup de treballadors em va demanar acabar amb la relació laboral”, un argument que el temps i les sentències judicials s’han encarregat de desmuntar.

En mans d’una liquidadora d’empreses

L’operació de desmantellament de la redacció i del personal administratiu d’El Triangle —de la qual el blog La Farsa d’El Triangle ha anat informant puntualment— es va produir durant l’any 2013, coincidint amb la irrupció al setmanari de María Ángeles Gervilla Márquez, una empresària de Sant Feliu de Llobregat que ha centrat el seu àmbit de negoci en la compravenda de ferralla, en l’activitat subhastera i en l’adquisició d’empreses en situació de fallida. Gervilla va aterrar a El Triangle al gener d’aquell any, en un moment en què el deute salarial amb la plantilla ja era superior a les cinc mensualitats, i ho va fer enmig de grans promeses d’eixugar aquest passiu i fer importants inversions en personal i equips informàtics per rellançar la publicació. De facto, aquesta empresària va esdevenir la propietària de la publicació, deixant l’editor històric, Jaume Reixach, relegat a un paper testimonial. Almenys la mateixa Gervilla es presentava com a propietària d’El Triangle en unes declaracions a la premsa al novembre passat, en ple intent infructuós per part d’ella d’adquirir el diari de Lleida La Mañana.

A l’hora de la veritat, però, cap de les promeses d’aquesta subhastera no es va portar a terme, ans al contrari: no va eixugar el deute salarial, va retallar unilateralment els salaris i va obligar el personal de la revista a fer un esforç estèril amb la posada en marxa d’una edició en castellà de la qual es deia que s’imprimien 70.000 exemplars però que va desaparèixer al cap de pocs mesos sense cap explicació, un cop la majoria dels treballadors ja havien estat acomiadats. Fins i tot es va arribar a nivells esperpèntics com eliminar el servei de neteja de la redacció, o tallar el subministrament d’aigua corrent, cosa que va obligar els últims treballadors que van resistir a treballar en unes pèssimes condicions higièniques. Tot plegat semblava una operació calculada destinada a acabar amb la poca paciència que li quedava a la plantilla.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS