dissabte, 27 d’agost de 2016

En el cas de la història de Catalunya, hi ha una sèrie de mentides, de vegades interessades, de vegades fruit de la ignorància, que han donat lloc a una reiteració de tòpics, malentesos i tergiversacions, els que vam explicari que Catalunya mai no ha estat una nació .



























Catalunya mai no ha estat una nació

Totes les nacions i allò que les caracteritza: ètnia, llengua territori, tradicions comunes… s’han construït de mica en mica, i Catalunya no n’ha estat una excepció. A les acaballes del segle VIII la major part de la península Ibèrica la controlava l’emirat de Còrdova. Va ser aleshores quan es va constituir la Marca Hispànica, una unitat administrativa integrada a l’imperi Franc de Carlemany i en la qual van quedar aplegats bona part dels territoris que han acabat configurant Catalunya. En conseqüència, el seu origen es vincula a l’estat cristià més poderós de l’època, que s’estenia fins al centre d’Europa, l’imperi Carolingi, i no a cap altre. 

Els territoris de la marca hispànica
Aquests territoris de la Marca, dividits en les demarcacions comtals de Pallars-Ribagorça, Urgell-Cerdanya, Rosselló, Empúries, Girona i Barcelona, van gaudir d’un poder prou autònom perquè la seva relació de vassallatge amb la monarquia franca es limités a les formes, ja que, de fet, els comtes tenien la capacitat de desenvolupar una política exterior pròpia i establir contactes diplomàtics tant amb els califes de Còrdova com amb la cort pontifícia romana. 
Així, durant el segle IX, els comtes van vertebrar i compactar el país en emprendre una política de repoblament d’aquelles zones devastades per les lluites contra els musulmans i van enfortir el seu poder fins a adquirir un grau de sobirania respecte del rei franc, sovint absent i amb escassos mitjans per mostrar la seva autoritat.

Finalment, al llarg del segle X es van trencar els vincles de vassallatge dels comtes amb l’imperi Carolingi, extrem que es va confirmar a partir del 988, quan Borrell II, comte de Barcelona, Girona, Osona i Urgell, no va renovar el jurament de fidelitat al rei Hug Capet, acte que s’ha interpretat com la ratificació de la independència dels comtats catalans, ja efectiva des de feia temps. 

Lluites intenses amb els sarraïns

Ja independents dels francs, els comtes catalans van mantenir intenses lluites amb els sarraïns a la Península per eixamplar les seves fronteres i van mirar cap a diferents horitzons per prestigiar la seva autoritat. Així, Ramon Berenguer III va signar el 1127 amb el comte de Sicília, Roger II, el que es considera el primer tractat internacional amb la intervenció de Catalunya com a entitat sobirana, sense lligams amb altres nacions.

La conquesta de les taifes andalusines de Tortosa i Lleida els anys 1148 i 1149, seguida d’un moviment repoblador que duraria més d’una generació, va acabar de configurar geogràficament el país a grans trets. Catalunya va esdevenir una societat feudal amb una forma de govern, la sobirania comtal, que va bastir estructures d’estat. 

En el transcurs del segle XII també es constata l’existència d’altres elements que conformen la identitat nacional, com la llengua. El document més antic que es conserva escrit en català és un fragment d’una traducció feta a mitjan segle del Forum iudicum, un codi de lleis visigòtic, gairebé contemporani de les Homilies d’Organyà, un sermonari destinat a la predicació de l’evangeli redactat entre el final del segle XII i el començament del XIII. Paral·lelament a l’ús de la llengua hi ha la primera aparició de mots fàcils de relacionar filològicament amb Catalunya i catalans en els documents escrits que es llegeixen en el Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, una crònica pisana del 1114 que parla de la fugaç conquesta de Mallorca per un estol format amb homes de Pisa i Barcelona i que esmenta els “catalanenses” i “Catalania”. 

L'escut i la bandera catalans

Pel que fa a l’escut i la bandera de Catalunya, s’inspiren en el senyal heràldic de llinatge dels comtes de Barcelona: pals de gules damunt un camp d’or. Apareix per primer cop en un segell amb què Ramon Berenguer IV va validar un document el 2 de setembre del 1150, encara que es discuteix si la decoració amb aquest senyal de les tombes d’Ermessenda de Carcassona i de Ramon Berenguer II és anterior a aquesta data o fruit d’una restauració posterior. D’ençà del regnat de Jaume I, el nombre de pals es va concretar en quatre.
Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó
Ramon Berenguer IV i Peronella d'Aragó

Mentida número 2

Catalunya no ha estat mai sobirana perquè pertanyia a la Corona d'Aragó
El 1137, el matrimoni del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV amb Peronella, filla del rei d’Aragó, va significar una unió dinàstica de Catalunya i Aragó però no una fusió política ni social. Es va tractar, doncs, d’una federació d’estats en la qual cadascun va mantenir les seves lleis i institucions, si bé ambdós eren governats per una única testa coronada.

Fora de la conquesta del regne sarraí de València, que Jaume I va efectuar a partir del 1232 amb esperit de croada, la política expansiva del Casal de Barcelona s’adreçà cap al nord i cap a la Mediterrània. Així, la penetració a Occitània, al sud de França, va ser una empresa que es va cloure el 1213 amb la derrota i la mort del comte rei Pere el Catòlic a la batalla de Muret. Més reeixida va ser l’aventura marítima, ja que en els segles XIII i XIV la corona catalanoaragonesa, mitjançant tractats, va convertir en tributaris alguns estats nord-africans. En diferents i successives etapes i fins a l’era moderna, els regnes de Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols, els ducats d’Atenes i de Neopàtria i el comtat de Malta van estar sota domini de la corona, en una demostració de vocació europea, a més de mediterrània. 

El comte de Barcelona era sobirà
Hi ha un segon punt que també cal explicar. Sovint s’ha considerat que Catalunya, com que era un principiat i no un regne, tenia un poder de rang inferior o sotmès a la Corona d’Aragó. En època moderna, aquesta confusió es va accentuar especialment quan es van començar a identificar els antics regnes amb els estats moderns: el regne de França, el regne d’Espanya… Però, en realitat, en l’època medieval els títols dels territoris, fossin regnes, comtats o marquesats, no eren rellevants, ja que les relacions eren sobretot interpersonals: ser rei o comte era exactament el mateix pel que fa a l’ús i l’ostentació del poder.

Per tant, el comte de Barcelona era sobirà o reial; és a dir, que no tenia cap autoritat per sobre d’ell. Això s’inicià amb Borrell II, que no va renovar el jurament de fidelitat als monarques francs, i es va posar per escrit al tractat de Corbeil del 1258, entre Jaume I i el rei de França Lluís IX. De fet, fins i tot el pacte entre Franco i Joan de Borbó, pare de l'actual rei, sobre el nom que aquest havia d’utilitzar té aquest significat: era conegut com a comte de Barcelona, que, a tots els efectes, des del punt de vista de la legitimitat dinàstica equival exactament a rei d’Aragó, de Castella, de Lleó…

Els Reis Catòlics

Retrat de casament dels Reis Catòlics

Mentida número 3

Amb els Reis Catòlics neix la nació espanyola
Es tracta d’un dels tòpics que més fortuna ha fet, però també un dels més fàcils de desmuntar. Els aleshores prínceps de Castella i d’Aragó, Isabel i Ferran, van casar-se en secret el 1469 i van accedir als trons respectius el 1474 i el 1479. El matrimoni consumava la unió dinàstica entre ambdós regnes, però totes dues corones conservaven les lleis i institucions que les feien independents l’una de l’altra, com havia succeït en el segle XII amb la unió dinàstica entre Catalunya i Aragó. 

Què volia dir exactament 'tanto monta'?
Els emblemes dels sobirans palesen també que la unió territorial fruit del seu casament era només a títol personal, ja que el d’Isabel I (un feix de fletxes) i el de Ferran II (un jou amb una corda solta i amb el lema “Tanto monta”) es mostraven junts en els escuts, però no units. Temps després, va ser la Falange Española qui va fusionar tots dos emblemes per convertir-los en el seu símbol.

La pretensió que els Reis Catòlics van fundar una nació, quelcom que no es pot fundar en una data concreta perquè les nacions són conseqüència d’una evolució cultural i no d’un arranjament polític, es barreja amb la idea, també errònia, que allò que creen realment és un estat que se superposa a un concepte geogràfic. En el segle XV Espanya era el nom modern de la Hispània romana, que geogràficament havia correspost a allò que avui coneixem com a península Ibèrica. Aquest fet permetia que els portuguesos, ja aleshores amb estat propi, es consideressin també part d’Espanya. De fet, els mateixos Reis Catòlics tenien clara aquesta qüestió, com ho demostra el fet que mai no prenguessin el títol de reis d’Espanya. Un altre factor que contribueix a embolicar-ho tot és que la parella pertanyia a dues branques d’una mateixa família, els Trastàmara, detall que reforça una impressió d’unitat sense fissures.

La renúncia de Ferran II a Castella
A banda, la cort castellana també tenia clar d’on era rei de debò Ferran II. En morir Isabel I el 1504, el seu vidu va renunciar a Castella a favor de la seva filla Joana i del marit d’aquesta, Felip el Bell, per evitar un enfrontament armat i va tornar a Aragó. Es va tornar a casar l’any següent amb la princesa francesa Germana de Foix amb l’esperança que li donés un hereu per al tron aragonès, maniobra que va enfurismar els nobles castellans en entendre que amb això Ferran volia impedir que Joana i Felip heretessin la seva corona. I així era. El naixement de l’únic fill de la parella el 1509, Joan d’Aragó i Foix, implicava la separació explícita dels regnes de Castella i Aragó, però el nadó va morir poques hores després d’haver nascut.

Un corrent historiogràfic defensa que tan sols es pot parlar d’una unificació real d’Espanya a partir de la guerra de Successió, que suprimeix la personalitat política i jurídica de la Corona d’Aragó i uniformitza els diferents territoris de la monarquia d’acord amb els usos del regne de Castella. Tanmateix, aquestes reformes de caràcter estatal i estructural tampoc no atorgarien consistència a una hipotètica nació espanyola. Altres opinions situen l’origen del concepte el 1812, tot fent-lo coincidir amb la Constitució de Cadis i la definició de nació que es va escampar arreu arran de la Revolució Francesa.
Estàtua de Jaume I
Estàtua de Jaume I a València
Mentida número 4

Catalunya no ha tingut mai un exèrcit propi

Els exèrcits ja existien en èpoques en què la seva professionalització era escassa o nul·la i, fora de les tropes mercenàries, els integraven paisans sovint sense experiència de combat. A Catalunya això ja es recollia en el segle XI en un usatge de Barcelona, el 'Princeps namque', que establia, en cas d’amenaça d’invasió, la potestat del sobirà a cridar a les armes tots els homes útils per a la defensa del país. Només podia ser invocat quan el sobirà era present al territori i no tenia validesa fora del Principat, circumstàncies que van reforçar el compromís entre els governants i el poble i van afavorir la noció d’autodefensa, la formació de milícies, la possessió d’armes i el rebuig a participar en exèrcits i en guerres exteriors. 

Defensa ininterrompuda durant set segles
Del 'Princeps namque', se’n va derivar el sagramental, una organització paramilitar basada en un jurament que agermanava diversos pobles per garantir la seva pròpia seguretat, que al seu torn va ser l’origen d’una altra organització d’autoprotecció civil, el sometent, institucionalitzat en el segle XIII durant el regnat de Jaume I, que tenia alhora caràcter policial en l’àmbit local i militar en l’àmbit general. Fora de les limitacions que estipulava el Princeps namque, cal recordar la infanteria lleugera que van ser els almogàvers i la seva expedició a l’Orient al principi del segle XIV.

Durant la guerra dels Segadors es va constituir el Batalló del Principat, un exèrcit regular format per quatre terços de mil dos-cents cinquanta homes en deu companyies de 125 homes cadascuna i 500 soldats de cavalleria en vuit companyies, que va romandre actiu fins al 1652.

En el conflicte següent, la guerra de Successió, van destacar el Regiment de Reials Guàrdies Catalanes, una unitat militar d’elit del bàndol aliat que va participar en diferents combats (les dues ocupacions de Madrid, les batalles d’Almenar i Saragossa), el Regiment de la Generalitat, creat el 1705 i enquadrat successivament en l’Exèrcit Regular Austriacista i en l’Exèrcit Regular de Catalunya, i la Coronela, força armada del municipi de Barcelona amb finalitats defensives i nodrida per la gent dels gremis que estava sota el comandament del conseller en cap del Consell de Cent de la ciutat. Finalment, el decret de Nova Planta va derogar el 'Princeps namque' vigent des del segle XI.

Un cos d'elit durant la guerra civil

La darrera presència castrense catalana a la història va correspondre al Regiment Pirinenc número 1, format el novembre del 1936 per decret de la Generalitat, que volia construir un exèrcit propi amb motiu de la guerra civil, afany que es va concretar el 6 de desembre amb la creació de l’Exèrcit Popular de Catalunya. Es tractava de la primera unitat militar d’obediència estrictament catalana des del 1714 i es podia considerar un cos d’elit que es va distingir per un nivell de disciplina que contrastava amb la desorganització que va caracteritzar l’exèrcit republicà. El Regiment va defensar el Palau de la Generalitat dels atacs anarquistes durant els fets de Maig del 1937, i en perdre la Generalitat les competències de defensa va ser incorporat a l’Exèrcit Popular de la República, on els seus membres van ser objecte de mesures disciplinàries extremes o destinats a missions suïcides pel seu tarannà obertament separatista.

2 comentaris:

  1. A part que el nostre territori (PPCC) correspond amb els ibers, A la Tarraconense hi havia una demarcacio que corresponia amb el Principat,igualment a la prehistoria el conrreu del blat va entrar per la les illes al Principat i d'alli a la Provença, a la peninsula iberica trigaria alguns segles,apart de la reconquesta ja hi havia un substracte

    ResponElimina
  2. Principal, príncep no fora tampoc un rang inferior a rei si no més bé un igual ...tal com els infantes de castella, que no tenien per que ser de la casa reial o els pairs (parells) de França . Per tant un Principat no es menys independent que un regne, simplement el territori no està administrat per un rei

    ResponElimina

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS