dijous, 16 de juny de 2016

Entrevista a l'escriptor britànic Matthew Tree : Les conseqüències del 'Brexit' i els factors que expliquen el debat sobre la UE al Regne Unit . Dijous de la setmana vinent els britànics votaran si volen romandre a la Unió Europea o si volen sortir-ne.—Curiosament, la majoria d’aquests britànics que viuen a l’estranger no podran votar una decisió que els afecta molt directament .



























Dijous de la setmana vinent els britànics votaran si volen romandre a la Unió Europea o si volen sortir-ne. Els sondatges han escurçat les distàncies, que eren favorables als europeistes fins al punt que algun apunta a una victòria del Brexit –nom amb què és coneguda la sortida britànica de la UE. Aquestes notícies han alertat la comunitat britànica resident a països de la Unió Europea, que tem la possibilitat de perdre els drets de ciutadania europea. Un dels possibles afectats pel Brexit és l’escriptor Matthew Tree, que en aquesta entrevista explica aquesta por, els factors que han portat al creixement de l’eurofòbia a Anglaterra i les possibles sortides de la comunitat britànica al nostre país.

—Pot ser que d’ací a una setmana deixeu de ser ciutadà europeu?
—Sí. De fet, vaig fer un article al diari The Guardian sobre la pitjor hipòtesi i la millor per als ciutadans britànics residents a Europa i vaig rebre una resposta d’un advocat britànic especialista que em deia que la conseqüència del Brexit seria la pitjor. Haurem de renegociar el permís de residència, permís de treball, sistema impositiu, etc.

—En aquest article explicàveu el cas de britànics amb avantpassats irlandesos que ja han sol·licitat la nacionalitat irlandesa. Teniu cap opció de nacionalitat alternativa?
—Bé… tan sols en tinc una. Després de trenta-un any de residència a l’estat espanyol tinc la possibilitat de sol·licitar un passaport espanyol. Per això hauria de renunciar al passaport britànic. I tot plegat és una mica estrany per a algú que fa vint-i-cinc anys que defensa la independència de Catalunya. Però si cal fer-ho, ho faré.

—Podria ser que en pocs anys de diferència hàgiu de canviar de passaport dues vegades…
—Exacte. És perfectament possible. I, almenys, podré votar amb una mica de sort per les coses en què crec. Potser podré votar la independència.

—Més enllà d’aquesta possibilitat, hi ha milers de persones que restaran en una situació força delicada. Hi ha preocupació entre la comunitat britànica al nostre país?
—Hi ha dos milions de britànics escampats per la Unió Europea i les xifres varien per l’estat espanyol. Entre 330.000 i 770.000, segons la font consultada. En qualsevol cas, són molts que viuen a l’estat espanyol. I els que conec, que bàsicament viuen a Catalunya, tots, tots, tots estan molt preocupats. Tan sols en conec un que pensi que no passarà res. Però el sentiment més estès és de por. Especialment aquests últims dies que les notícies diuen que l’opció Brexit té 7 punts d’avantatge en l’última enquesta que s’ha fet. I això fa molta por.

—Curiosament, la majoria d’aquests britànics que viuen a l’estranger no podran votar una decisió que els afecta molt directament, oi?
—És cert. Els que hagin viscut més de quinze anys fora del país no podran votar. És la situació de molta gent. No podem votar i punt. Ni eleccions, ni referèndums, ni res.

—Com s’explica aquesta desafecció de molts britànics respecte de la UE?
—Fa de mal dir i no m’agradaria generalitzar. Però diria que l’origen, si hem de furgar molt, és la ressaca imperialista anglesa. És recordar el temps en què Anglaterra era sola i gloriosa al centre de la Commonwealth. Per exemple, hi ha molta gent –inclosos una part dels votants laboristes– que té la sensació que Brussel·les els diu què han de fer constantment. Pensen que cap estranger no té el dret de dir a un britànic què ha de fer. És una mentalitat absurda i anacrònica, però molt estesa en determinats sectors de la població anglesa, sigui conservadora o laborista. És una cosa que no he arribat a entendre mai. Sóc un d’aquells anglesos que se sent completament fora de lloc davant aquesta actitud.

—Però també hi ha molts anglesos que accepten la pertinença europea…
—Són molts els anglesos que se senten europeus i consideren que Anglaterra forma part d’Europa. I no tenen cap mena de problema amb Brussel·les. Bé, es pot criticar, evidentment. És una burocràcia, etc. Però no pensen en termes d’ingerència constant en els afers anglesos. Davant d’això, hi ha altra gent que diu directament que tenen por pel seu propi país. Això s’expressava aquesta setmana en un reportatge al Guardian. I això dóna una idea de l’histerisme que hi ha darrere aquest debat. Hi ha un aspecte molt més lleig en tot això. Aquesta actitud de sentir-se molt orgullós de ser britànic o anglès, segons el cas, pot esdevenir xenofòbia a ultrança. Hi ha un gran element de xenofòbia. Curiosament, és xenofòbia contra els immigrants europeus. I això és incomprensible perquè som tots iguals. I és estrany perquè no es té en compte que hi ha més immigració no europea que no pas europea. És que costa d’entendre, tot això.

—També heu explicat que hi ha una mena de sentiment de classe superior als europeus entre alguns britànics…
—Sí. I en aquest sentit cal parlar concretament dels anglesos perquè els escocesos no ho veuen igual. És la idea que tots els anglesos –vinguin de la classe social que vinguin– són com una casta diferent de la resta d’europeus. Jo recordo que quan era nen i adolescent era una actitud molt estesa a Anglaterra, amb el rerefons de ‘nosaltres sí que sabem fer bé les coses’. I on fan les coses malament és al continent europeu. Sabeu aquesta idea arrogant, orgullosa i creguda? Quan aquest sentiment d’orgull ultrapassa certs límits esdevé xovinisme.

—Una de les conseqüències del Brexit podria ser la independència d’Escòcia?
—Efectivament. De fet, Nicola Sturgeon ja ha dit que si els escocesos voten a favor d’Europa i els anglesos no, el referèndum serà una realitat. Això va a missa.

—I pot créixer el suport independentista respecte del setembre del 2014…
—És clar. Un expert en dret constitucional que conec explica que la manera com es va organitzar el referèndum escocès va ser dubtosa. Les clàusules estipulades pel govern britànic feien impossible un recompte dels vots precís. De manera que és possible que aquell marge pel qual es va perdre el referèndum no fos real. Podria ser que aleshores ja hi hagués una majoria a favor de la independència. Conec molts escocesos que no entenien el resultat del referèndum perquè no es corresponia amb tots els indicadors que tenien.

—El Brexit també podria tenir repercussions en el sobiransime gal·lès?
—El País de Gal·les sempre ha viscut una situació molt diferent de l’escocesa. El sentiment d’identitat i pertinença a Gal·les té relació amb la llengua i la cultura. I és molt minoritari. No passa com a Escòcia on tothom sap que és escocès i es reconeix com a escocès. Al País de Gal·les hi ha gent amb molta consciència, però és minoritària. I hi ha molts anglesos que hi tenen segona residència. És una mica com Catalunya Nord, en aquest sentit. Però no conec la situació a fons.

—Com dèieu al principi, si guanya el Brexit, hi haurà un motiu més per a afanyar-se a tenir passaport català.
—Segur. Ho dic sense fer broma. Aquest és un problema que jo no volia tenir. Estic tan acostumat a ser ciutadà europeu que no m’hauria pensat mai que arribaria aquesta situació. Però si realment el dia 23 ens compliquen la vida als britànics que vivim a Catalunya, la sortida que tindrem pot ser l’obtenció d’un passaport català.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS