La calç viva i el poder econòmic. Franco eren més respectuoses que la Veneçuela de Maduro segons Felipe González. Quina mala memòria tenim. Hi havia una vegada un país en què un ministre i un secretari d'Estat van entrar a la presó no per ficar a la presó a algú justa o injustament, sinó perquè a Espanya s'havia assassinat i segrestat persones sense judici, i per si fos poc, de vegades amb la mala fortuna que els objectius eren per error persones innocents (encara que en un Estat de Dret tothom és innocent fins que es demostra el contrari en un judici). Oi, senyor González?.

Sóc conscient de tot el que fa mal a algunes persones que es digui la veritat sobre aquest partit que ni és socialista ni obrer, però que ha estat promocionat com a tal des de fa quaranta anys malgrat les aclaparadores evidències existents en contra d'aquesta propaganda. I és que més enllà dels que tenen com a motiu beneficiar-se de la farsa, encara, i inexplicablement, hi ha qui sense cap profit segueix obstinat en la defensa de l'indefensable. I no tinc clar si l'obcecació obeeix a aquesta absurda vergonya de l'estafat, o per força del costum en un país acomodat. 

Si fos el primer -han pensar els seus votants- seria tant com reconèixer un propi error, però aquestes persones potser haurien de pensar que el principal responsable en aquests casos és aquell que actua amb voluntat d'enganyar, i no tant el enganyat. En qualsevol cas ja dic que no tinc clar el motiu.

 Però el que no es sosté és que se segueixi venent tan sols com de centre a aquest partit que ja en la seva primera legislatura al capdavant del Govern comptava amb personatges, tan summament allunyats de qualsevol ideari esquerrà, com sens dubte ho van ser els Solchaga, Barrionuevo, Solana, Almunia, Boyer, i tots aquells que van provocar en el seu moment, i amb tota la raó, que se'ls arribés a conèixer com a l'esquerra caviar.

Per ics o per be, no voler veure el que va sorgir de Suresnes és estar voluntàriament cec. I justificar el 'progressisme' d'aquest partit en base als seus 'conquestes socials' -allò que repeteixen insistentment els interessats de: "tot el que li devem al PSOE" - és no entendre que en aquell moment era impensable que no anessin a harmonitzar mínimament les condicions polítiques i de drets amb l'existent a la resta de l'Europa democràtica.

 Per començar perquè ja estava pactat com a forma d'assentar el nou règim de pal i pastanaga. Però especialment perquè partint amb un desavantatge de quaranta anys era senzill i barat recuperar una part del perdut. I és també no voler saber que, malgrat tot, aquesta falsa equiparació es va fer molt per sota del que possible. Però no ens queixem, perquè les reformes encara haguessin estat de menor calat i els posteriors retallades de més envergadura si no arriba a ser per una pressió popular que llavors sí que tenia alguna força i convicció. O dit d'una altra manera, fins i tot amb la UCD de Suárez s'hagués avançat més en uns aspectes i s'hagués retallat menys en d'altres.

 Per això no se li va permetre seguir i es va rematar l'avís a navegants amb aquell circ del 23F. Així que menys contes infantils a hores d'ara, encara que sigui per pietat, ja que respecte no tenen.

No va ser d'esquerres preparar la baixada de pantalons davant la CEE per afavorir a una Alemanya cridada a ser el bastió continental del poder econòmic mundial quan es va aprovar la mal anomenada reconversió industrial -que no era altra cosa que un brutal desmantelamiento-, ni quan es limitar la capacitat productiva d'agricultura, mineria, pesca i ramaderia, ni ho va ser aquell paperot de l'OTAN "d'entrada no", ni la progressiva destrucció de drets de protecció, laborals, o l'incessant enduriment del Codi Penal. I per descomptat, no ho va ser el terrorisme d'Estat, per més que els foti que els recordin els seus assassinats.

 Sí, assassinats, que per dur que soni sempre ho és molt menys del que en realitat va ser. I és que en un país normal no és només que el PSOE d'avui seria vist com el que és, sinó que no existiria fa molt de temps. En aquest hipotètic país informat i format, el PSOE no podria seguir votant a Europa al costat del PP totes i cadascuna de les mesures regressives propostes, i no hagués indultat banquers i corruptes; i no hagués reformat amb traïdoria i agosticitat l'article 135 de la Constitució a esquenes del poble. I no seria més que un mal record.

Però aquí està, i encara s'atreveix a interpretar aquest patètic vodevil. Vodevil al qual malgrat el ridícul cal admetre-li el mestratge de barrejar amb sorprenent hipocresia la fingida ofensa pròpia amb la real que produeix aquest poc astut menyspreu als seus votants, però que sembla que cola amb la majoria. No importa, perquè no deixa de ser el que és: l'actor necessari perquè els seus patrocinadors puguin cobrir amb seguretat tot l'espectre ideològic: des de l'extrema dreta al presumpte centreesquerra. O almenys ho ha estat fins que per una de les esquerdes -que per necessitat ha obert el desgast i el abús- s'ha pogut colar un indici de realitat.

De tota manera, insisteixo en el titular, els partits anomenats 'constitucionalistes' són només eines del poder, encara que els que es diuen d'esquerres (els que ho diuen sense ser-ho, òbviament) resultin més menyspreables que els de la dreta declarada per la qual cosa tenen a més d'estafa i de frau. Però mal faríem si oblidéssim el corruptor, al mecenes, al seu gestor, al que en definitiva és el gran beneficiari de la seva existència. Al final els Sánchez, Rajoy o Rivera són simples vividors tan pocavergonyes com bé adaptats a la immoralitat. I els Hernando (Antoni o Rafael), els Luena, Casado o Villacís, irritants bufons instigadors de la màxima confusió possible. Però cap d'aquests titelles decideix res.

I ara suposem per un moment que eliminem de l'equació als intermediaris. Què ens queda? Exacte, un conflicte d'interessos entre les 1000 o 2000 famílies més adinerades i relacionades del país (i més enllà), i els 42 o 43 milions de persones que sempre perden guanyi qui guanyi.