Tres segles de subordinació poden acabar fent estralls i fomentar la síndrome d’Estocolm en algun sector de la població . L’únic monarca que Catalunya ha de reconèixer és el rei de copes! . És d’allò més sorprenent que al principi del procés independentista vagin sorgir algunes veus manifestantse partidàries d’un estat català monàrquic.

La Constitució

La Constitució de la República de Catalunya marcarà les pautes de funcionament de l’estat i garantirà els drets i marcarà els deures de tots els catalans. 
Són catalanes, a més a més de les nascudes en el país, totes les persones que viuen i treballen a Catalunya i, independentment del seu lloc de procedència, s’estimen el país per un sentiment de pertinença.
La Constitució de la República de Catalunya ha de ser un text amb amplitud de mires que permeti el desenvolupament d’un país modern. Tanmateix, un text al servei del poble, ja que mai ha de ser el poble qui estigui sotmès a la immobilitat d’un text constitucional.
Des de l’inici de la civilització, totes les normes de convivència i lleis que ha anat redactant l’home arreu del món i a través de les diferents fases de la història es basen en conceptes subjectius temporals. Això fa que textos jurídics tan transcendentals en el seu moment com, per posar dos exemples, el codi d’Hammurabi (rei de Babilònia, 1792-1750 aC) o els còdex medievals siguin actualment uns documents obsolets convertits en valuoses peces de museu.  
La Constitució del nou estat català ha de permetre la revisió i esmena del text periòdicament per tal d’adaptar-lo a la conjuntura i necessitats i demandes dels ciutadans de Catalunya que eventualment es puguin anar produint amb el pas dels anys.

Els partits polítics

Malgrat el descrèdit que alguns conreen, els partits polítics són una peça fonamental per garantir el bon funcionament d’un estat de dret i vetllar per la pervivència d’un règim democràtic.
En una consulta electoral, cada partit polític ofereix el seu programa amb la suposada intenció de millorar el benestar de la població i tot seguit se sotmet al veredicte inapel·lable de l’electorat, que és qui finalment decideix de quina manera prefereix ser governat.
A la futura República de Catalunya caldrà articular els mecanismes oportuns per poder eliminar els eventuals desviaments que puguin produir-se durant el període de govern del partit guanyador de la contesa electoral i perquè el seu deteriorament no converteixi la democràcia en una corrupta oligarquia, una anomalia de la qual en tenim força exemples recents.
Per tal d’evitar l’especulació i la captura de vots amb barroeres promeses d’impossible acompliment, les propostes del programa electoral de qualsevol partit que es presenti a les eleccions al Parlament hauran de ser prou clares per poder ser quantificades. 
Caldrà, doncs, elaborar una llei perquè permeti que un Govern que incompleixi el 15% del programa electoral que hagi promès durant la campanya electorat pugui ser obligat pel President de la República a dissoldre’s, i tot seguit procedir a la convocatòria d’ una nova consulta electoral.
Davant de la trista experiència de campanyes electorals amb propostes d’alguns partits que no són res més que una especulativa cerca de vots, cal una llei que penalitzi aquesta veritable presa de pèl.
Un Govern pot incomplir el programa electoral ofert pel seu partit durant la campanya electoral per tres raons: per malícia, per manca de previsió o per un canvi sobtat de la conjuntura. La primera és un inacceptable exercici de poca vergonya, la segona demostra immaduresa i la tercera és simplement un imprevist. De totes maneres, tant si l’incompliment del programa electoral és per una causa o per una altre, cal oferir una nova oferta electoral adequada a la realitat.

Els quatre braços del Poder


A la futura República de Catalunya, el Poder hauria d’estar distribuït en quatre braços: la presidència de la República, el poder legislatiu, el poder administratiu (Govern) i el poder judicial. 
En el compartiment del Poder, aquestes quatre institucions haurien de portar a terme la seva tasca de manera independent les unes de les altres, evitant en tot moment caure en l’existència de conflictes d’interessos.
Si bé, en l’exercici de la funció pública d’un estat, normalment els més coneguts són els membres del Govern, sense cap mena de dubte pel fet que són els responsables de l’administració del territori, el Poder el comparteixen amb: el Cap d’Estat (president, en el cas d’un règim república, o rei, pel que fa a una monarquia), que exerceix les funcions d’àrbitre; el Parlament, que té la responsabilitat d’elaborar lleis i debatre les que li proposi el Govern, i la Judicatura que, mitjançant els seus alts tribunals, té la darrera paraula en la interpretació de les lleis de d’un estat democràtic. 
A la futura República de Catalunya caldrà que aquestes quatre institucions comparteixin l’exercici del Poder sense interferències, però per damunt de tot deixant de banda els nefastos, i malauradament tan freqüents, interessos de partit que condicionen el normal desenvolupament de la tasca de qualsevol d’elles.