Una mirada als himnes nacionals d'alguns països americans, o bé a algunes cançons patriòtiques que han arribat a tenir una veritable significació col·lectiva, ens permet descobrir l'autoria catalana en alguns casos, circumstància que, potser, no és prou coneguda. Aquest fet, però, podria ser indicatiu de la naturalitat amb què els catalans s'identifiquen amb el país d'acollida, sense perdre la identitat originària. A Cuba, per exemple, la cançó La Palma es va convertir en símbol de la revolta independentista contra Espanya. Era autor Rafael Palau, compositor i director d'orquestra, establert a Camagüey amb el seu pare. Palau no només en va fer la música, sinó que va participar activament en la lluita independentista.
En el cas de l'Argentina, en 1813, el triumvirat que dirigia el país va triar una obra de Blas Parera i Moret per a l'himne nacional, amb lletra de Vicente López i Planes. Avui, un municipi a la Pampa porta el seu nom, així com un carrer a Buenos Aires i en altres llocs del país. En 1933, els escolars catalans van sufragar el transport d'una pedra de Montserrat a l'Argentina per a construir un monument en el seu homenatge. L'urna que guarda els originals de l'Himne Nacional és obra de l'escultor també català Torquat Tasso i Nadal, autor de nombrosos monuments patriòtics a Argentina, com el dedicat al general San Martín o bé a la batalla de Salta.
El compositor Leopold Corretger és autor de peces de caràcter patriòtic com la Salutació a la Bandera i l'Himne a Sarmiento, cantat encara avui a les escoles, i també de l'Himne a Rivadavia, el gaucho o l'ombú. En 1910, per al centenari de la Revolució de Maig, Corretger va dirigir l'Himne Nacional argentí entonat per trenta mil persones, a la plaça del Congrés de Buenos Aires. En l'Argentina va viure també un temps Enric Morera i Viura, acompanyant al seu pare, músic com ell. Per encàrrec del govern va compondre un Himne a la Pàtria i una cançó escolar titulada Maig, ambdues de caràcter patriòtic. Va tornar a Catalunya el 1897 i deu anys més tard va estrenar l'obra lírica La Santa Espina, amb la sardana del mateix nom, prohibida per les diferents dictadures espanyoles per la seva afirmació nacional catalanista.
L'himne nacional de Xile és obra també d'un altre català, el targarí Ramon Carnicer i Batlle. Amb lletra de Bernardo de Vera Pintat, va ser estrenat al Teatre diumenge Arteaga de Santiago de Xile, el 18 de desembre de 1828. Més endavant, la lletra va ser substituïda per l'actual, escrita per Eusebio Lillo. En 1854, Jaume Nunó va guanyar el concurs per fer l'himne nacional mexicà. Amb lletra de Francisco González Bocanegra, es va estrenar el 15 de setembre d'aquest any al teatre Santa Anna de la capital. Natural de Sant Joan de les Abadesses, les seves restes reposen en la Rotonda dels Homes Il·lustres de Mèxic DF, des de 1921.
El vilafranquí Albert Galimany i Pujol, va ser director de la banda de música de la República, a Panamà, on era conegut com El Català. És autor de La bandera panamenya, Soldats de la Independència i Marxa Panamà, segon himne nacional, que va sonar en la inauguració del Canal, amb una sardana d'Enric Morera, amb Galimany dirigint la seva banda. El reusenc Félix Astola i Artés va compondre, en 1867, la dansa Bellíssima trigueña, inicialment pensada com a cançó d'amor, que va tenir nombroses versions per a tota Llatinoamèrica, si bé la més popular és la que es va convertir en himne nacional de Puerto Rico amb el nom de la Borinqueña, encara que no va ser fins 1952 que les autoritats van donar caràcter oficial a l'himne.
Pel que fa a Paraguai, el 1911 es va establir en aquest país el barceloní Jaume Segalés, deixeble dels mestres Nicolau i Millet, a l'Orfeó Català. Quatre anys després va compondre una versió a quatre veus de l'himne nacional que comença amb la frase Paraguaians, ¡República o mort! Segalés és autor també d'un Himne a la bandera i de la peça Preludis d'Independència -
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS