Quedarà Catalunya fora de la Unió Europea? i realment és necessari estar a la Unió Europea? i quin reconeixement internacional tindrà Catalunya? :

Catalunya fora de la Unió Europea .

La secessió d’una part del territori d’un Estat membre de la UE supera el marc i el contingut dels tractats constitutius. Això vol dir que no està previst cap mecanisme ni d’expulsió, ni d’admissió directe. Per tant, la nostra adhesió serà una qüestió de voluntat política i és possible que estigui subjecta a algun tràmit protocol·lari. No obstant, mentre no es formalitzi, es continuaran aplicant els tractats de la Unió i tota la seva legislació amb normalitat, ja que formen part de la legislació interna de Catalunya.

Mentre Espanya i la UE no reconeguin la independència, és Espanya qui hauria de continuar representant Catalunya en els organismes de la Unió fins que Catalunya no pugui representar-se per si mateixa. Una vegada la independència sigui reconeguda, el govern català substituirà al govern espanyol en la representació de Catalunya davant la UE.

Actualment, el cas d’Escòcia obliga a la UE a desenvolupar un procediment d’admissió formal al qual es podria acollir després Catalunya. Tanmateix, en cas de secessió no pactada amb l’Estat espanyol, es podrà aplicar un procediment alternatiu contingut en el Tractat de la Unió Europea, com és la negociació bilateral Catalunya – UE. La Unió Europea pot establir acords amb tercers Estats, encara que siguin contraris a la voluntat d’alguns dels seus membres. En el supòsit que s’optés per aquest mecanisme, cap membre de la UE podrà exercir el dret de veto sobre la nostra candidatura.

És interessant remarcar que existeixen precedents en els que s’ha acceptat l’admissió directe d’Estats de recent independència, a determinats organismes internacionals. És el cas de l’admissió d’Eslovàquia al Consell d’Europa. Si hi hagués voluntat política, aquest mateix procediment es podria aplicar al cas de Catalunya i la Unió Europa.

Catalunya dintre de la Unió Europea .

Avui dia hi ha altres alternatives que garanteixen el lliure comerç en igualtat de condicions que ofereix la UE com, per exemple, l’EFTA. Per altra banda, la lliure circulació de persones i els drets dels ciutadans estrangers estan continguts en els Tractats de Schengen que no són constitutius de la UE. De fet, el sistema de Schengen és obert a la participació d’Estats no membres de la UE.

Per això, Catalunya no tindria l’obligació d’entrar a la UE si volgués adherir-se a Schengen, però si que tindria l’obligació d’adherir-se a Schengen si volgués entrar a la UE.

Reconeixement internacional de Catalunya .

Per fer previsions sobre el nostre reconeixement internacional, cal analitzar la pràctica de cada Estat en la matèria. Nombrosos Estats, amb una profunda convicció democràtica, no acostumen a posar impediments al reconeixement d’Estats de recent independència.

Fins fa relativament poc temps, alguns Estats condicionen el reconeixement al fet que la independència s’hagi assolit respectant els drets humans i les llibertats fonamentals. Avui dia, aquest condicionament ha evolucionat a noves formes, fins a exigir que el nou Estat adopti un sistema democràtic de govern, sigui amant de la pau i s’integri al sistema de seguretat col·lectiva de les Nacions Unides.

Altres, més minoritaris, exigeixen el compliment de la legalitat constitucional i l’acord previ amb l’Estat matriu. Aquesta, però, és una pràctica en progressiu desús. De fet, la secessió pactada és una excepció en la pràctica internacional dels Estats. Normalment les secessions no són pactades. I això, per sí sol, no impedeix el reconeixement internacional.

Com a conseqüència dels punts anteriors, és possible que en el període immediatament anterior a la independència formal, alguns Estats es manifestin obertament en contra de donar el seu reconeixement a Catalunya. Això ja ha passat en altres casos. Una vintena d’Estats varen manifestar que no reconeixerien la independència de Eslovènia i de Croàcia. Poques setmanes després de fer-se efectiva, però, la varen acabar reconeixent. A la pràctica no compten les declaracions d’intencions polítiques sinó els fets.