El camí traçat pel catalanisme passa per: Eleccions catalanes: amb candidatura conjunta o programa compartit de tot, repeteixo, tot, l'espai polític del catalanisme, amb un clar i concret compromís comú, assumit públicament per les diferents candidatures O variant més directa i equivalent seria la formació immediata d'un Govern que representi al mateix bloc social i polític per conduir des d'ara mateix el procés fins a la seva culminació democràtica. Sembla evident que un Govern d'aquest tipus comptaria amb suport més que suficient en l'actual Parlament català.

El camí traçat pel catalanisme passa per: Eleccions catalanes: amb candidatura conjunta o programa compartit de tot, repeteixo, tot, l'espai polític del catalanisme, amb un clar i concret compromís comú, assumit públicament per les diferents candidatures O variant més directa i equivalent seria la formació immediata d'un Govern que representi al mateix bloc social i polític per conduir des d'ara mateix el procés fins a la seva culminació democràtica. Sembla evident que un Govern d'aquest tipus comptaria amb suport més que suficient en l'actual Parlament català.



El 9 de novembre va acabar una etapa del procés democràtic que viu Catalunya. En termes d'escacs diríem que les negres juguen i porten avantatge en aquesta fase de la partida. Les blanques són l'Estat, amb les seves reines, torres i alfils, i no han sabut sortir d'un enroc sistemàtic. A hores d'ara estan perdent qualsevol noció estratègica que no fos la d'abusar de la seva superioritat en nombre i qualitat de les peces.

Les negres, la combinació catalana de peons d'infanteria més algun cavall errant, han sorprès una i altra vegada amb les seves jugades audaços, superant a tots aquells que auguraven la seva derrota. Tractaré ara d'explicar en termes més propers a la política.

Tenim, d'una banda, un no-Estat que respon en termes exclusivament negatius. El seu verb preferit és negar sempre i en qualsevol circumstància allò que se li plantegi des de Catalunya. És clar que també utilitza variants de verb més actives: prohibir, suspendre, acusar, criminalitzar, perseguir, desactivar ... En tot cas, això sí, té una posició i la manté fermament: la de la més absoluta immobilitat o flexibilitat.

D'altra banda tenim un quasi-Estat, amb una societat hiperactiva decidida a constituir-se com un subjecte polític ple. Quatre anys després del No a l'Estatut i després de recórrer un procés democràtic i cívic exemplar, bona part de la ciutadania catalana està convençuda que l'única sortida en aquest moment és disposar d'un Estat propi i de tenir tots els instruments per aconseguir-ho.

El seu eventual èxit futur requereix ampliar l'espai social que el comparteixi i completar el dibuix, definint i socialitzant el nostre propi projecte constitucional. I, per fi, donar-li l'oportunitat de verificació democràtica per culminar el procés.

El contrast entre el mur estatal del silenci / rebuig / persecució, i l'agitació democràtica catalana, una barreja de determinació, serenitat i il·lusió al voltant de la poderosa idea d'emancipació per construir una societat més justa i avançada, és un incentiu irrebutjable per sortir del bloqueig autoritari de l'statu quo.

El catalanisme polític està fent passos de gegant per construir la seva pròpia metodologia de consens en nom d'un objectiu comú.

La clau està a articular l'aliança social i política que inclogui explícitament a les esquerres catalanes amb el centredreta polític i la societat civil que ha demostrat que és la força vital d'aquest procés.

La proposta presentada la setmana passada pel president Mas, salvant l'excés d'ostentació personal incoherent amb el sentit profund d'un procés social que va de baix a dalt, és un pas en la mateixa direcció que l'expressat per les esquerres catalanes.

L'eix bàsic de la proposta "personalista" de Mas no s'allunya molt del que una setmana abans explicava amb detall, però també amb la seva proverbial modèstia, Oriol Junqueras en nom, ell sí, del seu partit ERC i comptant amb la presència i cooperació del socialisme catalanista representat per Nova Esquerra Catalana.

Esquerres i dretes catalanes comparteixen els mateixos objectius constituents per a Catalunya.

Les esquerres, des de la CUP fins ERC passant per ICV i pel socialisme sobiranista a punt de reaparèixer amb un nou impuls col·lectiu, han de decidir ara quina és la millor manera d'arribar a un acord amb el president i amb CiU a la qual el propi Mas sembla voler amagar a l'armari més fosc.

El camí traçat pel catalanisme passa per:

1- Eleccions catalanes: amb candidatura conjunta o programa compartit de tot, repeteixo, tot, l'espai polític del catalanisme, amb un clar i concret compromís comú, assumit públicament per les diferents candidatures.

1 bis - Una altra variant més directa i equivalent seria la formació immediata d'un Govern que representi al mateix bloc social i polític per conduir des d'ara mateix el procés fins a la seva culminació democràtica. Sembla evident que un Govern d'aquest tipus comptaria amb suport més que suficient en l'actual Parlament català.

2- Aquest Govern, o el que resulti de les eleccions convocades segons l'exposat en el punt anterior, iniciarà i desenvoluparà el procés constituent que dibuixi el futur de la Catalunya Estat i que permeti l'efectiva posada en peu de les estructures, institucions i instruments que prefiguren aquest futur. Aquest procés constituent s'ha de portar a terme amb la plena complicitat i participació de la societat (model islandès?).

3- Amb la mateixa urgència i exigència, el Govern de país així format haurà d'encarar tres tasques fonamentals:

- La reorientació de la política econòmica i social practicada en els últims anys al dictat europeu i estatal. Per obrir un nou període de creixement econòmic i recuperació dels equilibris socials destruïts o abandonats a la seva sort.

- La major autoexigència en el terreny de la legitimitat democràtica amb la deguda rendició de comptes i extirpació de tot vestigi de corrupció.

- La presentació oberta davant la societat internacional, molt especialment l'europea, del procés català en termes de projecte democràtic i de valor afegit en la construcció federal europea.

4- Preparació del referèndum vinculant sobre el futur polític de Catalunya amb totes les garanties democràtiques per a un debat obert, equitatiu i necessari entre les opcions. En aquest escenari, si l'Estat supera el seu enroc sense sentit, hauria de formular una proposta d'acord i reconeixement que hauria de ser considerada com a opció alternativa a la independència de Catalunya.

4 bis- En les actuals circumstàncies, malauradament tot indica que el bloqueig de l'Estat impedeixi aquest escenari. En aquest cas caldrà encomanar la imprescindible verificació democràtica a unes eleccions que confirmin o rebutgin el projecte treballat i concretat prèviament.

L'itinerari central està definit, diguem-ho amb claredat, sense gesticulacions innecessàries i sense condicions secundàries imposades des de cap autoritat ni institució. Aquest és un procés de lideratge compartit i aquesta és la seva font principal de legitimació.

Catalunya té davant seu la possibilitat de canalitzar tota l'energia social desplegada en els últims temps cap a l'efectiva formació d'un país nou en la seva configuració institucional i en la seva ambició "europea" de construcció social, cultural i econòmica.

Seguim atents i disposats al diàleg institucional, basat en el mutu respecte i reconeixement, però no ajornarem ni renunciarem a aquesta possibilitat. Ni amenaces des de la dreta ni miratges lampedusianos des de l'esquerra, ambdues degudament amb un marcat accent del nacionalisme espanyol.

Per cert, què semblants sonen les expressions de Pere Sánchez i Pablo Iglesias demanant paciència (subordinació) per esperar el "únic", segons ells, procés legítim de reforma / ruptura constitucional espanyol.

Catalunya ha obert la via per a la seva emancipació. Pot agradar més o menys, però només se li donarà la resposta adequada assumint el risc democràtic d'estar present en el debat, i guanyar o perdre democràticament oferint el millor projecte per a la ciutadania catalana.

La imposició autoritària o la reforma constitucional a mig camí poden resultar temptadores per a uns o altres, però només portaran a la derrota de l'Estat, davant la seva incapacitat democràtica per existir com a projecte compartit.