Ens recolzen les lleis Internacionals si ens volem Independitzar els Catalans. El dret d'autodeterminació és el dret d'un poble a decidir les seves pròpies formes de govern, perseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural, i estructurar lliurement, sense ingerències externes i d'acord amb el principi d'igualtat. La lliure determinació està recollida en alguns dels documents internacionals més importants, com la Carta de les Nacions Unides.

Al Canadà, a resultes de la pressió política del nacionalisme quebequès, s'ha plantejat la qüestió del dret d'autodeterminació en tota la seva extensió. El 30 de setembre de 1996, el primer ministre canadenc va consultar al Tribunal Suprem sobre si era possible la secessió unilateral del Quebec d'acord amb el dret intern i internacional. En el seu dictamen de 20 d'agost de 1998, el Tribunal Suprem va afirmar que la Constitució del Canadà no reconeixia el dret del Quebec a la separació unilateral i que, en l'àmbit del dret internacional, la lliure determinació dels pobles es realitza, amb caràcter general, per la via de l'autodeterminació interna, en el marc de l'Estat al qual pertanyen. 50

Tot i això, ha afirmat que la secessió no està prohibida, i que si una clara majoria de quebequesos es posicions a favor de la mateixa, el sistema constitucional canadenc no podria romandre impassible davant tal declaració de voluntat. El Tribunal Suprem va fixar la necessitat que la pregunta formulada en referèndum i el suport a la secessió fossin clars. Per concretar aquests termes, la Cambra dels Comuns va redactar la Llei sobre la Claredat (Loi de clarification / Clarity Act), 51 de 29 de juny de 2000, per determinar en quines circumstàncies es podria produir la secessió d'una província de Canadà.

La llei dóna a la Cambra dels Comuns la potestat per decidir quan la pregunta proposada per a un referèndum és vàlida, concretant determinades circumstàncies en què es podria rebutjar per ambigua. També és la Cambra l'encarregada de decidir quan la majoria que llancin les urnes seria suficient d'acord amb el percentatge de vots afirmatius i el nivell de participació, entre d'altres dades. Si tant la pregunta sobre la secessió com el suport a aquest es consideren clars, s'ha de produir una reforma constitucional que permeti la secessió. En el marc d'aquesta reforma, es duran a terme les negociacions necessàries per al repartiment de deutes; canvis en les fronteres; drets, interessos i demandes territorials dels pobles aborígens del Canadà i protecció dels drets de les minories.

La majoria de l'espectre polític canadenc va recolzar la Llei sobre la Claredat, i el llavors Primer Ministre Jean Chrétien va arribar a afirmar que és un dels seus èxits més importants. Però també es van manifestar postures contràries a la norma. Jack Layton, líder del Nou Partit Democràtic, va denunciar en 2004 que accentuava les divisions a Canadà, encara que a l'any següent va declarar el seu suport a la norma. Els nacionalistes van afirmar que obstaculitzava l'exercici del dret d'autodeterminació pels quebequesos i l'Assemblea Nacional del Quebec va reaccionar aprovant una llei que afirmava que cap parlament podria imposar restriccions en el dret democràtic del poble de Quebec per determinar el seu propi futur. Aquesta llei es va aprovar el 7 de desembre de 2000, per 69 vots contra 41.