Els salvapàtries, pescadors d'ànims en rius regirats de desafecció. «La gran coalició i Pacte» contra el Independentisme Català, Unió, Ciutadans, PSC i Podem. És l'hora dels salvapàtries que aprofiten el desencant regnant d'una societat colpejada per la crisi per alçar la veu, mentir i posar sobre la taula receptes que no són més que intents d'arribar al poder en benefici propi i dels que els sostenen, usant l'enfrontament entre segments socials com a pedra filosofal de la seva acció política.

Espanya ha produït en les últimes dècades una mena de salvapàtries que han construït un cos de doctrina sobre les essències d'una peculiar espanyolitat.

Alguns d'aquests oracles ofereixen el patètic espectacle amb el qual es representa sovint la atrabiliària fe dels conversos. D'altres, declamen amb una regularitat insolent homilies deontològiques i morals que la seva pròpia trajectòria desautoritza i, en fi, la majoria d'ells aposta pel catastrofisme del com pitjor, millor. Mentre uns fabricaven les dades -tantes vegades falses, trucats i mercantils- altres s'han dedicat a construir relats sobre ells amb abundant fanfàrria de tinta i titular, de micròfon i de cridòria. Però què defensen en realitat ?, per ventura a Espanya i la seva democràcia ?, no serà que el que pretenen és encastellar per governar de facto sense mandat ni responsabilitat ?, estan, potser, ajustant comptes més enllà de la qüestió catalana amb titulars de poders executius i judicials que no responen als seus dictats? .

El que passa a Catalunya i al conjunt d'Espanya és tan seriós i tan greu que la democràcia no pot permetre córrer un espès vel sobre aquests comportaments infamants. O en altres paraules, que el futur de tots -catalans i no catalans- depèn per a la seva arribada a bon port que el gran debat d'idees, d'arguments jurídics, polítics, econòmics i històrics es produeixi en un context de transparència i neteja sense ombra de dubte.

  Responsables últims d'aquest desconcert on s'aferren els salvapàtries, són sens dubte l'anomenada classe política, que incapaç de donar solucions per sortir de la crisi econòmica, es dedica a una lluita caïnita amb la resta de formacions en un frenètic i tu més, o retallant des del govern als de sempre i conservant els seus privilegis de casta, el que acaba per exacerbar al ciutadà del carrer. En països com Grècia ha sorgit amb inusitada força un partit d'arrels nazis, Alba Daurada, el nom ens retrotreu als anys trenta i del que sens dubte tenen un grau important de responsabilitat en la seva aparició els Karamanlis i Papandreu de torn. A Itàlia, els partits convencionals fa lustres van deixar pas a formacions de nou encuny, van contribuir tots a l'adveniment de Berlusconi.