Catalunya després de la independència com es finança? i Catalunya quina part del deute espanyol haurà d’assumir? :

La independència dóna l’oportunitat de poder disposar de tots els instruments de finançament que tenen els Estats.

Es calcula que Catalunya tindrà unes despeses totals d’uns 5.500 milions d’euros mensuals, aproximadament. La primera font de finançament és la recaptació d’impostos. És previsible que durant un període de transició, entre sis i dotze mesos, Catalunya necessiti finançament addicional que, afegit als ingressos ordinaris, permeti mantenir el nivell de despesa que asseguri tots els serveis públics.

A continuació s’exposen diverses alternatives addicionals de finançament, després de la independència:

–       L’emissió de deute públic

–       La contractació d’un crèdit pont

–       L’endeutament amb entitats bancàries

–       L’endeutament amb altres entitats estatals

–       L’endeutament amb autoritats monetàries internacionals

–       La venda de concessions d’actius i serveis públics

–       La privatització de béns i serveis públics

Tanmateix, no estan pensades com a fonts habituals de finançament, sinó exclusivament per garantir la viabilitat dels serveis públics durant els mesos immediatament posteriors a la declaració d’independència.

Les cinc primeres tenen com a contrapartida l’augment del deute públic i el pagament d’interessos. A més, la relació amb la contrapart seguiria la lògica deutor-creditor. En canvi, les dues últimes tenen l’avantatge que la liquiditat obtinguda computaria com a inversió i el fet que la contrapart, no sigui un creditor, sinó un inversor.

També existeix un mecanisme alternatiu que permetria obtenir liquiditat sense recórrer ni a l’endeutament, ni a la venda de patrimoni públic. Consisteix en l’activació dels instruments de creació de diner que ofereix el Banc Central Europeu i, que de fet, ja utilitza la banca comercial.

Aquest mecanisme de finançament té una avantatge addicional, com és el fet que permetria deslliurar-se d’una part del deute públic espanyol una vegada acordat el seu repartiment amb Espanya. És a dir, de la part que Catalunya es comprometi a assumir, podria descomptar la part que ja hagués assumit. Amb això, Catalunya podria obtenir liquiditat del Banc Central Europeu, podria pagar l’obligació a data del seu venciment o podria renegociar-la.

En principi, mentre no hi hagi acord entre les parts, Espanya i Catalunya hauran d’assumir el seu propi deute, ja que el deute espanyol no es pot transferir a Catalunya sense el consentiment  del govern de Catalunya.

En segon lloc, caldrà establir diferents categories de deute:

–       Deute d’altres comunitats autònomes, administracions i organismes regionals: Catalunya no té obligació d’assumir deute d’entitats públiques que no integrin l’administració central de l’Estat.

–       Deute de l’Estat contret amb particulars: Catalunya no té obligació d’assumir deute públic de l’Estat espanyol contret amb particulars. Tanmateix, podria subrogar una part d’aquest deute, per obtenir finançament mitjançant els instruments de creació de diner del Banc Central Europeu.

–       Deute territorialitzable: és el deute contret per l’administració central de l’Estat per fer obres serveis i infraestructures en un territori concret. En aquest cas, Catalunya només tindria l’obligació d’assumir el deute pendent d’amortitzar en el moment efectiu de la independència, previ acord amb l’Estat espanyol. Catalunya no té obligació de pagar el cost íntegre de les seves infraestructures, ja que mentre era una regió d’Espanya ha estat contribuint en el finançament de totes les infraestructures de l’Estat.

–       Deute no territorialitzable: és el deute comú a tots els ciutadans espanyols amb independència del seu origen i lloc de residència. Catalunya hauria d’assumir-ne una part proporcional en funció del seu pes demogràfic. Però, en tal cas, l’Estat espanyol estaria obligat a transferir els actius associats al deute que assumís Catalunya i una part equivalent dels béns d’Estat no territorialitzables: reserves del Banc d’Espanya, comptes corrents, títols empreses i productes financers, patrimoni nacional. En cas contrari, Catalunya tampoc tindria obligació d’assumir una part d’aquest deute.

–       Deutes i obligacions amb proveïdors: Catalunya hauria d’assumir les obligacions de les entitats públiques espanyoles situades en el nostre territori, amb proveïdors i treballadors. Per exemple, les obligacions amb el proveïdors dels aeroports i ports catalans.