Llustrós serrell de mig pèl, el Atrápame si pots de Spielberg, Francisco Nicolau, el petit Nicolás per als amics. Com va arribar a comptar amb dos policies municipals com a escorta? D'on va treure les plaques reals de la Policia i la Guàrdia Civil? Com va fer per gravar trucades del líder de Mans Netes? .

La de Francisco Nicolau, el petit Nicolás per als amics, podria passar per una més d'aquestes còmiques històries que, de tant en tant, ens regala la idiosincràsia espanyola; com la de l'Ecce Homo de Borja o els mitxelins en remull de Fraga a Palomares. Anècdotes que transcendeixen les fronteres i contribueixen a retratar com aquest país alegre i bromista que som, capaç de riure de si mateix per molt gran que sigui el ridícul comès. 

No obstant això, les peripècies d'aquest supòsit estafador d'estar per casa, però llustrós serrell, revelen seriosos dubtes no només sobre la raquítica seguretat de les nostres institucions, sinó també, i és el més preocupant, sobre el podrit funcionament del nostre sistema. 

Perquè és escandalós que un farsant pugui arribar a donar la mà al mateix rei el dia de la seva coronació, però podria haver-se entès de la mateixa manera que els ecologistes s'enfilen al sostre del Congrés o Jimmy Jump salta a porretas durant la final d'un Mundial de Futbol. Però el antològic són els mitjans usats per Nicolasete per, a més d'arribar a sobar la mà règia sense que li plaque un policia, aconseguir que les elits li facin la pilota. 

La història de Francisco Nicolás tindrà molts paral · lelismes amb el film Atrápame si pots de Spielberg, encara salta a la vista que qualsevol semblança del xaval amb DiCaprio és mera coincidència. El que demostra aquesta fal · làcia sobre la mona vestint de seda i, per contra, el precís de la dita "així et vegin, així et tracten". Més encara quan ha quedat demostrat que les elits del nostre país estan formades per garrulos estilitzats pels focus del poder, als quals els dónes una targeta d'empresa i són a fundírsela en llenceria, whiskeries i "aspirines" de les de 120 euros la caixa. 

Només així s'explica que Nicolasín pogués entrar a la Reial Casa de Correus el dia de la Constitució sense passar pels controls mentre els de seguretat el saludaven pel seu nom. O que celebrés les victòries del PP al balcó de Gènova. Perquè en el país de la pandereta, tots volen fer-se la foto amb l'escolà amb escorta. Un sentiment transversal que també va portar l'alcalde de Ribadeo, l'esquerrà BNG, a córrer al restaurant on Colate va arribar amb la fanfàrria policial. El pobre regidor no volia perdre l'oportunitat de tenir un retrat amb algú de Sarsuela de la qual poder presumir al seu despatx. 

En fi, comportaments que tots sospitàvem o coneixíem però que el petit Nicolás ha deixat en evidència des de la seva Facebook. No obstant això, queden bastants serrells de resoldre i que no s'expliquen només amb la seva habilitat en el Photoshop. Com va arribar a comptar amb dos policies municipals com a escorta? D'on va treure les plaques reals de la Policia i la Guàrdia Civil? Com va fer per gravar trucades del líder de Mans Netes? 

Massa interrogants que donen per omplir una temporada de Cuarto Milenio, a la vista del to conspiranoic que va prenent la història. Perquè tantes habilitats juntes en una mateixa persona poden portar a pensar que potser no era un mer titella, sinó un projecte d'agent del CNI que es va passar de llest. I és que, parafrasejant Guillem d'Occam, l'explicació més simple gairebé sempre és la correcta.