dimarts, 7 d’octubre del 2014

La independència ja és un fet. Espanya es consumeix a cada passa que dóna contra Catalunya. La diada de 2012 va ser la diada dels convençuts, la diada de 2013 va ser la dels no convençuts i la d’aquells que havien superat el discurs de la por , finalment, la diada de 2014, ha estat la diada dels incrèduls. Aquells que durant tot aquest temps s’han comportat com si el procés no anés amb ells.






La diada de 2012 va ser la diada dels convençuts, la dels catalans de la ceba, els del broc gros; aquells que perseguien una quimera irrealitzable i varen acabar superant les seves pròpies expectatives en un desafiament sense precedents. La diada de 2013 va ser la dels no convençuts i la d’aquells que havien superat el discurs de la por i s’havien afegit a l’onada engrescadora que travessava tot Catalunya. Finalment, la diada de 2014, ha estat la diada dels incrèduls. Aquells que durant tot aquest temps s’han comportat com si el procés no anés amb ells. Aquells que el contemplaven des de la finestra distorsionadora de les cadenes de televisió espanyoles. Aquells que havien après a viure confortablement, sense necessitat de posicionar-se a favor o en contra, pensant que tot plegat no era res més que una febre passatgera i que en un moment donat, haguessin acceptat qualsevol resultat de les urnes, fos quin fos. L’incrèdul és un espècimen en extinció. Ara ningú pot fer-se el desentès. La independència ja és un fet. I ho és, des del moment en que hem aconseguit que tots els ciutadans de Catalunya l’hagin interioritzat com un axioma. Ara només ens toca exercir-la.

Espanya es consumeix a cada passa que dóna contra Catalunya. Hem superat el discurs de la por i el discurs de la corrupció. Hem superat l’intent de confrontació de la ciutadania contra la Generalitat en motiu de les retallades i dels impagaments a funcionaris i a proveïdors. I finalment, hem superat l’amenaça de confrontació civil procedent de diades alternatives ultranacionalistes. l ara, amb la mateixa prudència i determinació, superarem el discurs de la legalitat constitucional i del Dret diví al que s’aferren els monarques que no tenen cap altra legitimitat.

Novament, hem vençut l’Espanya intoxicadora, simplement perquè la decisió ja estava presa; fa tres-cents anys que batega en els nostres cors. És més, una vegada evidenciada una majoria social a favor de la independència expressada a les urnes, ningú ens demanarà com ho hem fet. Ningú al món ens preguntarà si la consulta ha estat legal o no.

En efecte, des de la comunitat internacional sempre se’ns ha dit que el procés català era una qüestió interna de l’Estat espanyol, defugint qualsevol forma de suport explícit a Catalunya. I és cert. Els Estats no poden prendre part en els afers interns d’altres Estats. És un principi estructural del Dret Internacional, consagrat a l’article 2 de la Carta de les Nacions Unides. I tanmateix, això té una segona lectura. La comunitat internacional només pot actuar si alguna de les dues parts vulnera una norma de Dret Internacional general, com les que fan referència als Drets Humans, la democràcia i crims de lesa humanitat. Però no poden actuar contra la violació de normes internes d’un Estat. Simplement, perquè com bé ens diuen és un afer intern.

En qualsevol procés de secessió s’imposa el pragmatisme. Així, la comunitat internacional acaba reconeixent majoritàriament al govern que exerceixi la sobirania de facto sobre el territori secessionista. És amb ell amb qui haurà de tractar si vol mantenir intactes els seus drets i privilegis. Tanmateix, l’exercici de facto de la sobirania no es demostra cometent il·legalitats. Es demostra fent complir la pròpia llei i, només si fos necessari, desacatant qualsevol manament i posicionament polític que ens pogués venir de Madrid. És a dir, desautoritzant la seva autoritat si és que encara els en queda.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS