I perquè actua d'aquesta manera Joan Herrera .Altres poden parlar de la por que té ICV per la possibilitat que Podemos els pugui fer en el panorama polític . Joan Herrera, t’has equivocat. No passa res, com a bon país catòlic que tenim, el teu pecat té solució i perdó. Tanmateix, et cal penitència i un acte de contricció. I aquest no és altre que fer-te voluntari per al 9-N. Els comunistes de cor que tota la vida van lluitar per un món millor i estan farts d’ésser traïts pels seus dirigents, t’ho agrairian.

Pel meu entorn pròxim, no és cap secret que freqüento espais polítics a l’esquerra. I, encara que m’agrada parlar, tendeixo a escoltar, que és la millor manera de poder analitzar. Les esquerres, per definició, solen ser plurals i contradictòries. I, a partir de l’aspiració a la superioritat moral, sol ser massa habitual incórrer en paradoxes. Tanmateix, solen ser les entitats polítiques de tradició marxistes les que sovint exhibeixen grans incoherències entre els principis que afirmen defensar. En la nostra història tenim massa exemples d’aquests capteniments. L’antic PSUC estalinià de la guerra civil, conspirà amb els nacionalistes d’ERC i la Generalitat per posar fi a la revolució social llibertària, i aconseguí portar el govern republicà a la Barcelona del 1938 fins acabar amb l’autonomia catalana. Iniciativa, tan gelosa dels drets de palestins i saharahuis no va moure un dit mentre es torturaven independentistes catalans als anys noranta, al voltant de l’Operación Garzón. L’actitud repressiva del Conseller Saura, en l’ús de la policia autonòmica durant el Tripartit, resulten una lliçó pràctica de l’escassa fiabilitat d’algunes forces polítiques i ideologies.

En els darrers dies, he estat en alguns espais de debat –especialment sindicals- on hi ha gent que, sense proclamar-ho als quatre vents, tenen una certa connexió tant amb ICV com amb el PSC. I es nota clarament com han rebut consignes d’intentar boicotar la votació del 9-N, sovint entre el contrast brutal amb el defensat una setmana enrere, i entre l’estupor general dels seus companys. Amb alguns arguments improvisats (encara que curiosament coincidents), repeteixen el mateix que diu Joan Herrera. Que se senten decebuts, que el 9-N no serà com ells volien, que és una pantomima, que no comptin amb ells,… en resum, que s’aborti l’operació intendència. Ah!, i tot plegat, al més pur estil estalinià: amb altes dosis de cinisme i contradiccions (que la gent no vol, que el president Mas té la culpa de tot, que hem d’esperar a les Calendes Gregues que els espanyols de bé facin una revolució socialista,…)

Jo em compto entre els decebuts. M’hagués agradat que el nostre govern hagués obeït  a la societat, i no pas a una dotzena d’àrbitres al servei de Florentino. Tanmateix, tampoc sóc ingenu, i el capteniment de cadascuna de les forces polítiques era previsible. Això no implica que haguem de desistir. Ans al contrari, el president ens passa la pilota a la ciutadania mobilitzada per tal que intentem marcar el gol decisiu, i és per això que no podem fallar.

No cal ser un Premi Nobel per saber què allò que ha passat. El gran defecte de les esquerres d’origen marxista (inclosa la socialdemocràcia) és el respecte a la jerarquia i l’obediència a la superioritat. Han rebut ordres (de les cúpules madrilenyes, per descomptat), i les compleixen. Inclòs el senyor Herrera, que parla d’honestedat, quan és deshonest amb la societat que representa (inclòs servidor de vostès) i amb bona part dels seus votants. Aquesta tendència a complir ordres és el que veig en el món sindical, en què diversos documents favorables a la independència (i assumits per bases i afiliació) han estat avortats per les seves cúpules.

Altres podrien parlar de la por que té ICV per la possibilitat que Podemos els pugui fer en el panorama polític. Entenc que les enquestes els causin inquietud, especialment a partir del moment en què la indefinició resulta suïcida. Ara bé, el partit de Pablo Iglesias és una marca sense (de moment) massa contingut. I té un llarg recorregut (i àmplies possibilitats) a bona part del territori espanyol. Tanmateix, el pensament alternatiu, crític amb el capitalisme, i laboratori d’una nova manera de fer política, ja existeix: es diu CUP i està acaparant bona part del vot fidel a la tradició comunista i ecologista. Bàsicament perquè, no només té atractiu ideològic, sinó per les seves pràctiques municipals, i pel comportament exemplar que està tenint en el moment més transcendent de la història política catalana recent. ICV, com el PSUC, sempre ha estat un partit de quadres, que busca la participació política de la classe treballadora… per tal que els pengi cartells, i els faci quedar bé a les fotos. Tanmateix, el senyir Herrera ha de decidir, com han de decidir els 135 diputats del Parlament, si acaten les ordres de la superioritat (de la casta madrilenya) o si acaten les ordres dels seus superiors (és a dir, we, the People of Catalonia)