Aconseguirà l'Espanya del postfranquisme aturar la il.lusió dels catalans de votar el 9 N. Estem davant d'un evident xoc de legitimitats, les emanades del parlament de Catalunya i la derivada de l'ordre constitucional, que només pot resoldre la política i votant en la consulta del 9 N.

  Avui dia, es diu que un govern és una dictadura com una eina discursiva per desqualificar la seva gestió. Un president és un dictador que no comparteixen les seves polítiques o s'està en desacord amb els seus procediments. Dictadura ha esdevingut connotacions negatives com: dolent, incapaç o incompetent. D'altra banda, es diu que un govern és demòcrata si s'aprova la seva gestió i les seves formes, és a dir com un exemple de connotació positiva com: bo, capaç i competent. L'ús mediàtic de dictadura o democràcia a Catalunya és més un sentiment qualificatiu que la identificació del sistema polític i depenent de la postura política la resposta és radicalment diferent. 

    Això demostra els alts nivells de polarització política existents a Catalunya. 
Polarització que uneix una societat respecte al projecte polític promogut pel 
govern de Catalunya. Polarització que ha tingut passatges foscos com la suspensió de l'Estatut del 2006, amb el qual l'oposició va intentar prendre el poder per la força de les firmes recigidas a peu de carrer en contra de l'Estatut, o la tristament cèlebre frase, votaré el que decideixi el parlament de Catalunya. No obstant aquesta polarització ha pres un curs democràtic i les diferències es mantenen en el terreny de la política, amb tot i els cops que es van repartir els diputats d'oposició i govern. 

El govern que vol la ciutadania de Catalunya no és una dictadura, però tampoc és una democràcia independent d'Espanya. 

  El poble de Catalunya vol definir el sistema polític com una democràcia 
participativa i protagònica, la qual al seu torn vol un nou futur. Democràcia participativa, que és entesa com la barreja d'elements de participació política amb el domini de la ciutadania i una forta legitimació electoral sobre la base d'una majoria dominant i incloent de minories, fins i tot si aquestes minories són els rics i un altre temps detentors del poder . 

Respecte a si és possible que els fets ocorreguts a Tunísia, Egipte i ara a Líbia es repeteixin a Catalunya la resposta és no, perquè són realitats diferents. No només per les evidents diferències religioses i culturals de Catalunya, sinó per les diferències existents en matèria de participació política. Catalunya és una societat altament polaritzada però també altament mobilitzada, les marxes, protestes i Diades són expressions polítiques de moviment ciutadà.