dissabte, 9 d’agost del 2014

Catalunya: un nou estat que pot arribar als 300.000 milions € PIB en els propers 10 anys, innovador, competitiu i socialment responsable.El CCN desmunta l'informe de PWC sobre l'opinió dels empresaris envers el procés català .






 El Cercle Català de Negocis afirma que l’estudi parteix d’una ideologia política determinada al servei d’interessos particulars

Poques vegades en un informe encarregat per la gran patronal catalana hi ha tantes coincidències amb el CCN en el resultat i observacions, una altra cosa ben diferent és acceptar el seu mètode esbiaixat d'anàlisi donant com a representació i realitat del teixit empresarial català la seva pròpia i que en alguns aspectes situen la interpretació objectiva de les dades en el punt de unió de la seva ideologia i els seus interessos particulars.

Tots sabem que l'economia catalana i més concretament en el seu sector empresarial, la PIME representa el 99,8% de les empreses catalanes, el 60,8% del VAB que genera el sector privat i el 70,1% del total d'ocupació. Hauria estat lògic llavors enfocar l'estudi sobre la base de l'estructura preponderant en l'economia. No ha estat el cas, com hem vist.

Però ja hem aclarit que aquest estudi és un encàrrec de vint empresaris per donar solidesa a una proposta política i per això no ens centrarem en el fons, que ja matisarem, ho farem repassant les conclusions i sobretot posant l'accent en les moltes coincidències com no podria ser d'una altra manera en la part del treball científic realitzat per experts professionals.

En el preàmbul el Sr. Carlos Mas defineix l'economia catalana com: "una economia més oberta i internacionalitzada que, de mitjana, la de la resta de les comunitats autònomes. La seva tradicional vocació exportadora s'ha revitalitzat en els últims anys per la recessió del seu mercat domèstic. Això vol dir que la seva evolució és menys depenent de la per ara fràgil demanda interna. El pes del seu sector industrial és també un factor favorable per sortir més de pressa i millor de la crisi. D'altra banda, els empresaris catalans creuen que estan en situació de desavantatge competitiu per la major pressió fiscal que suporten per part de les administracions autonòmica i local i reclamen una urgent actuació per reparar aquesta discriminació".

Com a resum del contingut de l'estudi ja ens anticipa que l'economia Catalana té personalitat pròpia i cada vegada més desvinculada de l'Espanyola, oberta a l'exterior en detriment de les vendes al mercat espanyol i amb una estratègia d'industrialització (cap al 25% del sector dins el PIB català), que res té a veure amb la realitat ni amb la capacitat de l'economia espanyola i en definitiva, que totes aquestes perspectives i projectes es veuen frenats per les polítiques (Industrials, infraestructures, fiscals, etc.) del govern espanyol.

En conclusió alguns volen identificar el missatge amb pacte, acord, poc importa la paraula, però el concepte des d'un punt de vista empresarial és clar: "Al món no li importarà la teva autoestima. El món esperarà que aconsegueixis alguna cosa, independentment que et sentis bé o no amb tu mateix "(Bill Gates).

En el Resum executiu de l'informe Temes Candents de l’economia catalana. Visió dels empresaris, es prenen en consideració els punts d'estudi en què se subdivideix el treball:

1. Creixement, amb o sense feina?

2. El nou sector financer català

3. La formació del capital humà

4. Escenaris de futur per a Catalunya

5. Turisme sostenible

6. Fiscalitat i activitat empresarial

7. Infraestructures competitives

8. L'empresa catalana mira cap a l'exterior

9. Transferència tecnològica i innovació empresarial

Abans d'entrar en l'anàlisi comparativa de cada un dels apartats, mereix una especial atenció el resum interpretatiu dels més importants, que fa el Resum executiu sobre l'empresa catalana, com si respongués a unes hipotètiques preguntes:

El nou escenari creat a Catalunya amb la gairebé total desaparició de les Caixes d'estalvi, principalment les més identificades amb el territori, i la concentració del sistema financer en moltes menys entitats i només dues d'elles amb seu a Catalunya, obre un millor escenari per la Pime catalana?

La resposta de PWC per la interpretació dels vint empresaris, alguns d'ells banquers, centra la resposta en el terreny d'una major solidesa i professionalitat. Sincerament la resposta espanta si no es concreta més, ja que en la millor de les interpretacions possibles sabem que aquesta norma d'actuació no ha estat la preceptiva per un sector sotmès a la màxima intervenció i control pels reguladors, i en la pitjor, que hi ha hagut des de males praxis fins estafes als impositors. Què impedeix que d'ara endavant i en un cicle expansiu es reprodueixin iguals situacions amb un règim sense competència, de gairebé oligopoli?

Les lleis del mercat es regulen per un dels seus principis més importants: Llei d'oferta i demanda i això determina el preu final. Però perquè això sigui possible el mercat financer ha de contemplar: Amplitud, Profunditat, Llibertat, Flexibilitat, Transparència. Donades les circumstàncies de l'economia i les necessitats encara per determinar de les institucions financeres que han "resistit" fins avui, la impressió és que el 99,8% de les iniciatives empresarials a Catalunya tindran més dificultats i es finançaran a un major cost, dificultant així el creixement de la economia catalana .

En l'actualitat i després de les mesures adoptades pel BCE, el crèdit a les empreses segueix acumulant una caiguda d'un 12,5% anual (dades BdE), dades que contrasten amb el principi que en moments de baixa inflació i voluntat de recuperació és molt important tenir tipus molt baixos, però això no serveix de res si el crèdit no flueix.

Reproduint declaracions de Michael Kemmer (President Federació Bancs Alemanys): "Dubtem que les generoses injeccions de liquiditat serveixin per recuperar el crèdit a la perifèria" i per això, hem d'interpretar que tot i que els bancs tinguin prou liquiditat, no atorgaran crèdit a les empreses que no reuneixin determinades condicions. En molts casos és la mateixa banca que respon "que són els empresaris que no ho sol•liciten" i la seva explicació cal buscar-la en les raons adduïdes: l'expectativa econòmica de la inversió i el preu esbiaixat que s'aplica a determinats crèdits en incorporar una elevada prima de risc. Aquest no es el nostre model.

La mateixa ESADE, en el seu últim informe econòmic, juntament amb Banc de Sabadell consideren que les mesures adoptades pel BCE són clarament insuficients al•ludint així a "polítiques monetàries no convencionals" (Quantitative Easing) com seria la compra massiva de Deute Públic per afavorir el creixement de les economies, a exemple de la República USA i evitar la latent deflació.

En definitiva la recuperació del teixit empresarial català ha de tenir molt present la seva estratègia de creixement i la seva composició actual. D'acord amb les respostes dels enquestats de l’informe de PWC (excloent banquers), es fa evident que representen empreses consolidades, amb capacitat de creixement i amb uns nivells alts de maduració. Que passa doncs amb el 99,8% de les iniciatives empresarials que sí volen i poden créixer, principalment a l'entorn d'un nou projecte econòmic de país i sense poder comptar amb el suport que abans realitzaven les Caixes d'Estalvi?. La resposta potser la trobarem en la Banca Pública estatal Catalana i un futur Banc Català d’Inversions.

Els aspectes relacionats amb el creixement econòmic als quals hi afegeixen "amb o sense treball" i la formació del capital humà (com a factor de producció), tenen des del nostre punt de vista una anàlisi conjunta i complementària. És ben cert que la manca de planificació dels factors productius i els especialitzats en particular, ha conduït a una polarització en els extrems del mercat laboral i a una inexistent col·laboració dels processos formatius amb les empreses, però, no ens enganyem, una desvinculació no vol dir que per certs sectors productius, clarament especulatius i de poc valor afegit, no els hagi convingut un exèrcit de mà d'obra barata, per a la realització dels seus projectes a curt termini, i amb repercussions negatives a llarg termini.

En conseqüència res és possible ni viable sense un pla estratègic de creixement econòmic que contempli la industrialització com a model. En aquest sentit ens remetem al "Pla de Política Industrial 2010-2020" i que recentment ha ratificat el president Mas en la seva conferència davant més de 2000 empresaris, establint objectius per al sector industrial representant avui el 20% del PIB.

És evident que els models productius i la capacitat de creixement van directament relacionats a la capacitat de producció i exportació, que afecten directament al PIB i al nivell de vida. Un creixement econòmic fort, requereix d'unes infraestructures eficients i unes bones relacions exteriors. Catalunya no és rica en productes naturals, però si destaca en innovació, desenvolupament i creativitat. Arribats a aquest punt hem de diferenciar dos conceptes que no són sinònims Productivitat i Eficiència. El primer és un concepte quantitatiu, que per tant es correspon a processos de poc valor. Eficiència, en canvi, no considera la quantitat com a element determinant sinó que li afegeix la qualitat.

Per tot això i quan ens plantegem el model industrial del futur per al nostre país, ho hem de fer considerant que és imprescindible decidir nosaltres les infraestructures que ens són convenients, no només per a les necessitats actuals si no també per a una estratègia futura. Això facilitarà l'intercanvi amb un mercat cada vegada més global, tant pel que fa a l'exportació com per l'interès dels inversors internacionals de participar del nostre creixement.

És clar que la planificació educativa ha d'anar de la mà de la planificació sectorial, però és tan important aquest esforç social com el de les empreses i el Sector Públic a considerar estratègic l'I + R + D, la síntesi de tots dos ha de confluir en dotar de factors eficients de producció a un model de creixement que ha d'apostar pel valor i la innovació i això no comporta a mitjà termini l'ajust de models salarials i el deteriorament de les condicions laborals com a premissa que sí que és determinant per a la productivitat. Ben al contrari, el creixement planificat i ordenat amb aposta de valor, permet una major compensació salarial, menys atur i en definitiva major creixement de la demanda interna.

Tot això per arribar a la pàgina 8 dels "Temes candents" que es l’element essencial per generar titulars, tan ambigus com manipulables, i carregats de l’opinió política i interessos particulars dels vint empresaris que defineixen l’informe i que situen en un segon pla totes les deficiències, que en paraules de Mas-Colell anomenaríem "Frens" o com diríem nosaltres, l’espoli fiscal, i que clarament reconeix el present estudi "EL PROCÉS SOBIRANISTA i LA SEVA INFLUÈNCIA SOBRE l'ECONOMIA CATALANA".

La seva anàlisi comença amb una vetllada amenaça: "la majoria admet que el debat encara no ha afectat projectes d'inversió ni ha estat objecte d'especial consideració pels responsables corporatius". Per poder seguir amb l'anàlisi ens remetem a la representativitat de la mostra, és a dir, que si l’informe són vint enquestats que podrien representar el 0,2% de les empreses catalanes, la resta acumulem el 60,8% del VAB i el 70, 1% del total ocupació. És evident que l’estructura empresarial catalana té algunes deficiències molt a millorar, però molt més fàcilment corregibles amb una capacitat de decisió i gestió estatals pròpies. Ens centrem en les amenaces actuals que ens afecten a tots:

1.- Competència de països emergents amb producció de poc Valor Afegit;
2.- Incerteses sobre l'economia i el mercat espanyol amb un efecte negatiu cap al nostre potencial creixement i polítiques d'inversió estrangera;
3.- Deslocalització per baixa competitivitat;
4.- Les retallades e impostos afecten de manera directa a les polítiques d' I + R + D de fons públics;
5.- L'anterior amenaça juntament amb la nul.la capacitat d'autogovern ens orienta cap a la pèrdua de l'avantatge competitiu en els sectors i àmbits cientificotecnològics en els què encara mantenim avantatges competitius;
6.- Pèrdua de talent i massa crítica en R + D + R;
7.- Pèrdua del control del sistema financer per implementar les polítiques de desenvolupament;
8.- Nul·la capacitat de dotar-nos de les infraestructures necessàries per afavorir el creixement.



El Resum també aclareix que "No obstant això, la majoria reconeix que s’haurien d'adaptar a eventuals nous escenaris amb decisions més o menys dràstiques, i hi ha una unanimitat a considerar com un desastre indesitjat la possibilitat d'una sortida de la Unió Europea en cas que s’arribi a la independència de Catalunya". Aquí ens trobem amb un altre punt d'acord, atès que en el fons i en l'evolució d'unes negociacions de les que no es concreta, lògicament, com pot ser el resultat, tot i que s'admet que els canvis poden ser de "MAJOR o MENOR ABAST".

Sembla del tot lògic, que en un acord negociat, tot i que sigui de separació amb Espanya, serà necessari un procés d'adaptació, mesures més o menys dràstiques adaptades a l'estratègia de cada empresa, però tots els agents implicats incloent empreses, estatals i supraestatals, tendiran a minimitzar el cost optimitzant l'acord i per això no és raonable després d'un resultat pactat pensar en bloquejos o exclusions.

A la part final del Resum executiu es concentren la "bondats" que podem centrar en tres aspectes dels què dissentim en la seva valoració i sobretot en el seu plantejament per a una definitiva solució de continuïtat dins Espanya.

El primer: es clar que la internacionalització ens ha permès constatar els importants èxits en l'obertura econòmica de l'economia catalana, fixant el 2013 com un altre rècord en exportacions 58.359M € (+15,5%), situant-nos en la 8ª posició europea en potència exportadora (al "Món" 58.359M. € i Espanya 44.091M €). No obstant això, un dada alarmant que ens cal considerar, és el fre a la tendència i que alguns atribueixen a la fortalesa de l'euro i que hauria de ser compensada per l'efecte de la devaluació interna (costos salarials). El problema torna a ser el mateix, competitivitat i ajustos. Una sola dada: les pimes catalanes (o espanyoles) paguen un 77% més car el crèdit que les alemanyes. I sabem que una Catalunya independent tindria la solvència econòmica dels països avançats i el crèdit a preu comparable.

El sector turístic deixa poc marge de dubte: increment del 4,3% amb un total de 16,2 MM i un increment de la despesa del 7,7%. Només dues precisions: Actualment ens beneficiem de la inestabilitat dels nostres principals competidors. El nou Estat Català serà un element d'atracció que pot contrarestar potencials descensos.

Els altres dos aspectes a considerar, que l'informe o els enquestats consideren acceptables, entenem que són dos dels principals llasts que afecten l'economia catalana:

Aeroports sense autonomia de gestió, Ports sense connexions; Plataformes intermodals imaginàries; Amples de via tercermundistes; Corredor Mediterrani frenat; Serveis públics precaris. En definitiva qualificar de "Més positiva és l'opinió dels grans empresaris catalans sobre la xarxa d'infraestructures de Catalunya. Malgrat que es recorden retards i llacunes" és pot considerar una mena d’insult a la intel·ligència.

Sense anar més lluny la Cambra de Comerç de Barcelona reconeix que el dèficit inversor en infraestructures a Catalunya ha baixat, fins i tot en un 50%, el doble del que ha descendit a Espanya i que només representa el 11,3% del 18,5% que ens correspondria per contribució al PIB. Doncs en aquestes adverses circumstàncies el dinamisme de l'economia catalana ha limitat el retrocés del PIB en un -0,6%, la meitat que ha experimentat el d'Espanya, i amb una expectativa de creixement del 0,9% sobre el 2014. En aquest creixement ha tingut un pes fonamental l'increment en 1% del PIB industrial, en contraposició a l'espanyol amb una caiguda del -1,3%, i amb una recuperació significativa de la inversió sectorial que s'ha incrementat en un 1,4%.

La fiscalitat es resumeix en un sol concepte "FRE AL FRAU FISCAL". Només Catalunya deixa d'ingressar anualment 16.000M €, un 17% del total de l'Estat Espanyol. De tota la pressió fiscal global sumada com a total d’ingressos de l'Estat, les Grans Empreses aporten el 1'98% i la resta de l’economia empresarial el 91'52% (el diferencial son varis altres ingressos). Per tant, segurament, com indica l’informe, podríem disminuir la pressió fiscal sobre les rendes mitjanes, el contrari que ha fet el PP en la seva recent reforma, però amb Catalunya independent no seria necessari incrementar la imposició que grava el consum i que no atén la progressivitat i frena l'economia pel increment de preus.

Segurament aquest és un altre motiu que reforça la creació d'un nou sistema fiscal català que tingui com a prioritat la responsabilitat comuna i la transparència i que corregeixi un cas com el d'Espanya que és el tercer país d'Europa en pressió fiscal i el setè per sota de la mitjana europea, en recaptació.

Un últim apunt referit a les inversions de Catalunya en R + D + I: Gràcies Sr. Mas-Colell per anticipar-se als esdeveniments i blindar les dotacions per inversió.

Aquestes dades favorables, a les quals podríem afegir d’altres en positiu i molts en potencial un cop independents (ara estem frenats), són possibles perquè som un país atractiu per a les inversions, amb una capacitat creativa en nous projectes i una autoexigència significativa en els objectius. La vocació de Catalunya ha estat sempre exportadora, cap a Espanya, Europa o al Món en general i això és el que impulsa i atrau la inversió estrangera. I tot això som capaços de complementar-ho amb la nostra imatge de marca Barcelona (6a ciutat del món en marca global i 7a en perspectives de futur i 4 ª Smart Cities a Europa) i Catalunya (potencial a futur), una remarcable capacitat de convivència i una excepcional qualitat de vida (1r a European Cities Monitor).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS