En un dels països més endeutats amb l'exterior del món, amb el 100% de deute extern net, ens trobem que es reincideix en els errors que ens han portat a aquesta situació. Recapitulem sobre el que va passar, amb les perspectives dels set anys transcorreguts des que va començar la crisi. A la imatge inferior veiem com el deute exterior net (en un gràfic que ja vaig publicar fa un parell de setmanes) va ser augmentant gradualment des de l'any 1999, per a partir de l'any 2003 disparar exponencialment. Van ser anys en què el rendiment del deute va ser disminuint de forma progressiva fins que finalment, en vigílies de la crisi, vam arribar a necessitar més de 3 euros de nou deute exterior per generar un augment del PIB d'1 euro. Era evident que la situació era insostenible i que realment bona part de l'economia espanyola s'havia convertit en un gegantí esquema Ponzi només viable gràcies a l'entrada exponencial de diners estrangers a Espanya.
I el problema d'aquesta "recuperació" que se'ns vol vendre és que té exactament els mateixos fonaments. L'any passat, per aconseguir que el PIB caigués només un 1,3% (al optimista càlcul de l'INE), necessitem ficar en l'economia espanyola ni més ni menys que un 6% del PIB de nou deute extern net. En el primer trimestre del 2014, per a un creixement intertrimestral del 0,4% ens hem endeutat en un 1,6% més.
Alguns poden adduir que aquest increment en l'endeutament es deu al fet que està entrant molt capital estranger per invertir ja que les reformes del Govern han fet aquesta inversió molt més atractiva, però una vegada més les dades s'entesten a portar la contrària, ja que la inversió estrangera directa, després d'un 2013 relativament bo en que va augmentar en 31.000 milions (encara que lluny dels 48.000 milions del 2006), s'ha paralitzat totalment, ja que en els primers tres mesos de 2014 només han entrat 1.484.000, el 9% del increment del deute exterior net. La resta, en la seva gran majoria, ha estat endeutament del Banc d'Espanya amb els altres bancs centrals europeus i entrada de diners a bons espanyols; uns diners, aquest últim, que, com bé sabem, igual que ha entrat pot sortir de forma rapidíssima en el moment en que torni l'aversió al risc. I quan això passi-que no dubtin que passarà-, abans de donar-nos compte ens trobarem una altra vegada als peus dels cavalls. És el que té viure de prestat, que un sempre està en mans del prestador de torn.
La balança comercial confirma que el seu deteriorament no es deu a inversió productiva, sinó gairebé íntegrament a consum, com podem comprovar amb alguns gràfics. El primer, que poden veure sobre aquestes línies, és el de l'evolució de les importacions de màquines-eina, que com sabem són la base de qualsevol procés industrial modern. Com es veu, hi ha hagut un lleugeríssim augment des dels mínims de l'any passat, però la importació es troba a nivells molt baixos (més o menys 1/3 dels nivells normals abans de la crisi) i amb prou feines és responsable d'un 0,5 % de l'increment del dèficit comercial.
I el problema d'aquesta "recuperació" que se'ns vol vendre és que té exactament els mateixos fonaments. L'any passat, per aconseguir que el PIB caigués només un 1,3% (al optimista càlcul de l'INE), necessitem ficar en l'economia espanyola ni més ni menys que un 6% del PIB de nou deute extern net. En el primer trimestre del 2014, per a un creixement intertrimestral del 0,4% ens hem endeutat en un 1,6% més.
Alguns poden adduir que aquest increment en l'endeutament es deu al fet que està entrant molt capital estranger per invertir ja que les reformes del Govern han fet aquesta inversió molt més atractiva, però una vegada més les dades s'entesten a portar la contrària, ja que la inversió estrangera directa, després d'un 2013 relativament bo en que va augmentar en 31.000 milions (encara que lluny dels 48.000 milions del 2006), s'ha paralitzat totalment, ja que en els primers tres mesos de 2014 només han entrat 1.484.000, el 9% del increment del deute exterior net. La resta, en la seva gran majoria, ha estat endeutament del Banc d'Espanya amb els altres bancs centrals europeus i entrada de diners a bons espanyols; uns diners, aquest últim, que, com bé sabem, igual que ha entrat pot sortir de forma rapidíssima en el moment en que torni l'aversió al risc. I quan això passi-que no dubtin que passarà-, abans de donar-nos compte ens trobarem una altra vegada als peus dels cavalls. És el que té viure de prestat, que un sempre està en mans del prestador de torn.
La balança comercial confirma que el seu deteriorament no es deu a inversió productiva, sinó gairebé íntegrament a consum, com podem comprovar amb alguns gràfics. El primer, que poden veure sobre aquestes línies, és el de l'evolució de les importacions de màquines-eina, que com sabem són la base de qualsevol procés industrial modern. Com es veu, hi ha hagut un lleugeríssim augment des dels mínims de l'any passat, però la importació es troba a nivells molt baixos (més o menys 1/3 dels nivells normals abans de la crisi) i amb prou feines és responsable d'un 0,5 % de l'increment del dèficit comercial.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS