dimarts, 29 de juliol de 2014

Sospita confirmada: a Pujol el tenien agafat pels collons , no podia ser de cap més altra manera , a Pujol li feien xantatge , aprovant, quan era president, un rere altre tots els pressupostos generals de l’Estat encara que fossin lesius per a Catalunya, en cada negociació dels pressupostos només en trèiem engrunes i, en canvi, veiem com el País Basc s’emportava un bon tall.






El tenien ben pillat. Ho sabia. No podia ser de cap més altra manera.  Ben pillat, vull dir que la claudicació de Pujol aprovant, quan era president, un rere l'altre tots els pressupostos generals de l’Estat encara que fossin lesius per a Catalunya, no tenien cap altra explicació. Li feien xantatge. Jo m’ho temia aleshores i la confessió de Pujol reforça la meva temença perquè em proporciona el motiu del xantatge. Era una vergonya i un patiment. En cada negociació dels pressupostos només en trèiem engrunes i, en canvi, veiem com el País Basc s’emportava un bon tall. CiU i Pujol ens van trair.

No és que ara hagi fantasiat aquesta teoria, és que la sospita la tenia aleshores i ara sembla confirmar-se.

Justament ahir obro el diari i a la segona plana em trobo com cada dia amb un petit recordatori del que era notícia fa 1 any, pàgines 10 i 20. Hi llegeixo en aquest darrer requadre, el d’ara fa 20 anys, per tant de l’any 1994: “Les condicions de Pujol. Pujol supedita el suport als pressupostos de l’Estat a l’acord sobre un ‘impuls autonòmic’ i a la garantia d’un pacte autonòmic.” Quanta grandiloqüència i paraules buides que ens feien empassar: “impuls autonòmic”, “garantia d’un pacte autonòmic”. I ja sabeu com va acabar tanta xerrameca: es van aprovar els pressupostos com sempre, els que cada any perpetuaven l’espoliació fiscal,  i per suposat no recordem cap nou “pacte” ni “impuls” aquell 1994,  també com sempre. I fins al dia d’avui, millor dit, l’any passat que CiU es va abstenir. Per primera vegada! Estaven i estan pillats. Abans només en forma d’amenaça, ara ja els han fet veure que havien accionat el temporitzador i que l’escàndol els podia esclatar en qualsevol moment. I Pujol s’ha vist obligat a confessar.

No era un pacte de tot o res. Pujol aconseguia, tanmateix,  alguna cosa: que respectessin el tema de la llengua a canvi “d’ajudar a modernitzar econòmicament Espanya”, que vol dir, mantenir  l’espoli fiscal al 8,5%. Nosaltres la llengua, ells els diners. Permetre’ls l’espoliació a canvi de deixar-nos fer en el tema lingüístic. Però arriba el nou Estatut promogut pel tripartit  que llença pels aires aquest “pacte” implícit de Pujol: estableix garanties per a l’ ordinalitat en el repartiment fiscal. Espanya s’encabrita, el seu Constitucional dóna llum verda a l’atac massiu contra Catalunya, ara no tindreu ni llengua ni diners. Tampoc nosaltres aguantem més i massivament demanem la independència.

No tinc ni una miserable dada que doni suport al que acabo de dir. Em queda només la petita honestedat de reconèixer-ho. Especular tampoc m’agrada. Però els fets dels darrers dies si no confirmen del tot la meva antiga sospita, al menys l’apuntalen. I no tenia més remei que deixar-ne constància.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS