Tractat internacional denominat Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. En aquesta, els estats que l'han ratificat defineixen els idiomes que es comprometen a protegir i en quin grau estan disposats a fer-ho.

 

Les llengües d'Europa són els idiomes parlats diàriament per les diferents comunitats establertes de manera permanent en el continent cultural i geogràfic europeu. L'estudi d'aquestes, el seu desenvolupament històric, els seus condicionants sociolingüístics i altres aspectes constitueixen en si mateix un camp de coneixement anomenat eurolingüística.

La gran majoria de les llengües europees es troben emparentades filogenèticament entre si, formant part de la família de llengües indoeuropees.

Les llengües europees autòctones encara parlades en l'actualitat pertanyen a vuit famílies lingüístiques diferents (sent una d'elles el basc, llengua aïllada). Les dues principals famílies són les llengües indoeuropees i les llengües uralianes, seguides de les tres famílies de llengües caucàsiques i, a molta més distància, la resta.

Convé assenyalar que en l'Europa pre-romana es conjectura que hi havia altres llengües no-indoeuropees. Aquestes, però, estan poc documentades i la seva classificació és dubtosa a causa de dita escassetat de dades. La següent taula mostra les principals famílies de llengües.

Llengües romàniques:

    aragonès
    asturlleonès (asturià o bable, lleonès, extremeny, càntabre o muntanyès i mirandès).
    català o valencià
    cors
    espanyol o castellà
    francès
    francoprovençal
    friülà
    galaicoportuguès (gallec i portuguès)
    italià
    ladí
    occità
    romanx
    romanès
    sard

Llengua hel·lènica:

    grec