divendres, 17 de maig de 2013

Soto del Real: Després d'haver rebut el seu preservatiu i la seva pinta reglamentaris, l'últim que li queda per veure l'intern Miguel Blesa és com el seu amic i padrí de l'ànima Sr Aznar, es pira en la caravel amb rumb ignorat.




Aquest és un país de amiguets de l'ànima, com bé sap Francisco Camps, el dels vestits amb cenyidor posterior. Quan fulanito té un carguito el primer que pensa és com col · locar al seu tronc, amb independència que la vacant sigui de geòleg i l'única experiència del susdit sigui la haver llançat còdols amb tiradors. Al cap ia la fi, ningú neix sabent.
Parlant de pedres, al PSOE no podrien llançar la primera però el del PP ha estat una lapidació en tota regla a compte de la privatització de les empreses públiques, en els butaques només podien seure aquells que demostressin fefaentment ser amics d'Aznar, Rato o Manuel Pizarro, que va ser el gran inspirador de la nova casta d'executius de l'aznarisme. Si un triava a Vilallonga, per això que el pupitre uneix molt, o Martín Villa, els ous de dos rovells són molt celebrats, l'altre feia el mateix amb Francisco González o César Alierta, i el de més enllà li buscava a Alfonso Cortina una petroliera apañadita que tampoc és poca cosa.
Com es va veure després, no es tractava només de donar regna al capitalisme popular i de pilotar el trànsit al privat d'aquestes companyies, sinó de tenir als col · legues als comandaments dels principals ressorts del poder econòmic i financer, ja que hauria estat una pena haver donat forma a la butaca per després deixar que ahormase a un altre posterior. A blindatge polític es superposava l'accionarial, ja que les empreses colonitzades mantenien entre si participacions creuades, ja fos per perpetuar l'afortunat o per desallotjar si l'amistat es perdia o es passava de llest.
Tot això es feia, lògicament, a major glòria del liberalisme perquè els nois d'Aznar van odiar sempre l'intervencionisme, van menysprear amb tota la seva ànima la politització en el cas de les caixes d'estalvi i el de col · locar amics perquè es fessin rics és que els repugnava. Ja se sap que l'amistat és un sentiment pur però això no impedia que molts es fessin la gran pregunta: si un president o un ministre, amb sous que no superaven els 100.000 euros, endollaven als seus compares perquè s'aixequessin diversos milions a l'any , a què tenien dret?
Blesa va ser un amor de l'època en què Miguel i José María opositaban a inspectors d'Hisenda, aprovar junts i van ocupar sengles places a Logronyo. Quan Aznar va fer president de Cajamadrid, el pobre Miguel estava en un despatx d'advocats fent declaracions de la renda a esportistes d'elit, del que es dedueix que els seus coneixements bancaris eren enciclopèdics. Gràcies a vegades a la interessada ajuda sindical i també d'IU-de el representant al consell mai va renegar-, Blesa es va mantenir més de 13 anys a la poltrona, finançant les obres que consolidaven el poder del PP a Madrid, o constructors als que els agradava el futbol i repartint engrunes a la resta. D'haver estat per Aznar, que quan va saber que al seu amic li feia olor el cul de pólvora va moure Roma amb Aguirre per impedir-ho, encara li tindríem en el mascle.
La justícia, la poètica, l'ha portat, encara que només sigui per unes hores, a la mateixa presó de Gerardo Díaz Ferrán, conseller de Cajamadrid per la gràcia d'Esperanza Aguirre que amb raó era "collonuda", i al qual donava crèdits a preu fet justament per ser amic de la presidenta, el millor dels criteris comptables.
Ni Aznar, que com s'ha dit haurà levado àncores del port de Blesa i si t'he vist no m'acordo, ni per descomptat Aguirre són responsables de res del que ha passat a Cajamadrid, avui Bankia. Si alguna cosa van fer va ser en nom d'aquesta amistat que tant s'assembla als taxis: quan plou com ara no hi ha manera de trobar un de lliure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS