Molt agitades les aigües de la caverna aquests dies de l'anticatalanisme a propòsit de la Primera Cimera sobre el Dret a Decidir. Si els catalans volen decidir, decidiran.

Mai vaig entendre per què tantes coses de les que envolten Catalunya posen tan dels nervis a determinats sectors de la resta del país. El poble de Catalunya és un poble savi i pencaire que sempre ha tirat del carro i que ha acollit afectuosament a centenars de milers, milions de forans que durant dècades s'han guanyat la vida allà, que hi han acabat instal · lant i que ara són pares o avis de catalans el present i futur són estricta i únicament catalans.
En aquest context és en el qual Catalunya va posar fa un temps sobre la taula l'anomenat "dret a decidir". 86 dels 135 diputats que componen la cambra autonòmica pertanyen a partits per als quals aquest dret és una aposta indiscutible (50 de CiU, 21 d'ERC, 13 d'ICV-EUiA i 3 del CUP) Només els 28 escons que sumen el PP ( 19) i Ciutadans (9) estan clarament en contra. Perquè els 20 diputats del PSC van de bronques i pressionant entre ells i, en conseqüència, marejant la perdiu: consulta, si; pacte pel dret a decidir, no; independència, caca, federalisme, guai ...
A la Cimera sobre el Dret a Decidir celebrada aquest dilluns 6 de maig a Barcelona van quedar clares les moltes discrepàncies entre els representants polítics catalans sobre la manera en què s'ha de recórrer el camí. El PSC, ja hem vist, no s'aclareix; Quim Arrufat, (CUP), vol més sang a les venes i menys brindis al sol, Joan Herrera, (ICV), creu que la reunió només va servir per omplir titulars i portades, Jordi Turull, (CiU) aposta per implicar la societat civil que és a la qual, c om diu Oriol Junqueras (ERC), "correspon el protagonisme".
En una paraula, que ho estan currant. Plantegen el que creuen que han de plantejar perquè poden i volen fer-ho. Són la majoria àmplia dels representants del poble català i el seu debat cal situar-lo en un context d'aspiracions legítimes i inqüestionables. El que es proposa a Catalunya, amb les seves tires i arronses, les seves discrepàncies i fins a les seves ambigüitats no pot ser considerat tabú per ni per a ningú. No pot ni ha de posar dels nervis a ningú. És una lícita iniciativa política sobre la que toca pensar, reflexionar i treure respectuoses conclusions. Sense esquinçar-se les vestidures, sense caure en aquests tòpics ni animadversions que els fabricants de crispació s'ocupen de generar, encoratjar i propagar.