dijous, 2 de maig de 2013

Dos cadàvers polítics: Quina llàstima que Duran i Lleida i Sánchez-Camacho no s'adonin que els minuts de glòria que esgarrapen cada dia en els telenotícies amb les seves misèries, lluny de ser acumulatius, s'esvairan com un sospir i els seus noms no significaran res en la història del nostre país.




Ells potser no ho saben, però són dos cadàvers polítics. Es diuen Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho. Tots dos són un llast per a les seves respectives formacions i no passarà gaire temps sense que aquestes decideixin llançar-les al buit com a única solució per poder-se enlairar. Duran i Lleida s'ha convertit en un problema cada cop més insostenible per a Convergència Democràtica i és avui el principal enemic que té el president Mas, fins al punt que en les passades eleccions, sumant-se a la caverna espanyola, va fer unes "oportunes" i ben planificades declaracions per tal de restar vots a CiU. I Sánchez-Camacho, a més de revelar-se com una màquina de perdre escons en benefici de Ciudadanos, ha pastifejat –encara més– el nom del PP amb l'afer de La Camarga. De fet, la difusió de les seves paraules en l'esmentat restaurant l'ha mostrada com un càrrec polític habituat a gastar-se 900 euros en bosses de pell de cocodril, cosa que ha fet que molta gent es pregunti d'on treu els diners. Del sou, de les dietes o dels extres?,

Duran, per la seva banda, creia haver trobat en el confederalisme la maniobra perfecte per fer-se passar per catalanista sense ser independentista. Però algú li va comunicar que Catalunya no es pot confederar amb Espanya sense ser independent, ja que la confederació només és possible entre iguals, i, d'aleshores ençà, va dient que la independència de Catalunya ha de durar només "un instant", talment com un flaix. Duran, per tant, vol que Catalunya sigui independent per dir immediatament que vol ser dependent. I és que el líder d'Unió i Sánchez-Camacho són dues cares d'una mateixa moneda. El primer, quan era jove, segons explica Eugeni Casanova en el llibre Viatge a les entranyes de la llengua, "exercia el càrrec d'animador del Cara al sol" a l'institut de Tamarit de Llitera amb "molt d'entusiasme" i denunciava amb "posat altiu" els companys que "no s'hi esforçaven". La segona, sempre delerosa de sortir a la tele, demana la dimissió del president de Catalunya, per haver iniciat un procés sobiranista. Curiosament, ves per on, no va demanar mai la dimissió de Fraga Iribarne per haver estat ministre feixista i fundador del seu partit. Al contrari, continua glosant-ne la figura.

Quina llàstima que Duran i Lleida i Sánchez-Camacho no s'adonin que els minuts de glòria que esgarrapen cada dia en els telenotícies amb les seves misèries, lluny de ser acumulatius, s'esvairan com un sospir i els seus noms no significaran res en la història del nostre país. Res de res. L'únic que podrien fer per mirar d'ennoblir mínimament la seva imatge futura seria presentar la dimissió. Però no ho faran perquè el cinisme, l'arrogància i els deliris de grandesa que arrosseguen estan per damunt d'una lleialtat a Catalunya que mai no han tingut.

Víctor Alexandre

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS