Espanya perd Catalunya, com va dir Unamuno. Farts de la ingratitud, de la ignorància i dels tòpics anticatalans que es remunten a temps de Quevedo, la Diada del 2012 marca un abans i un després.

La Diada del 2012 marca la fi de 140 anys de pactisme català per modernitzar l'Estat i fer encaixar la diversitat multicultural d'Espanya. Així de contundent és el missatge de la massiva manifestació sobiranista de Barcelona. Un clam popular, tan menyspreat i minimitzat per bona part de la premsa madrilenya com ressaltat per la premsa internacional. També certes veus de l'esquerra espanyola culta han mostrat incomprensió, hilaritat i paternalisme possessiu contra aquesta demostració de força del sobiranisme català.
Primer t'ignoren, després es riuen de tu i quan et ataquen, ganes. Amb aquestes tres fases, el sobiranisme no violent de Gandhi resumia les reaccions en contra que rebia l'Imperi britànic. Eren altres temps i altres latituds però el marc mental dels que se senten superiors sembla ser el mateix a tot arreu i moments.
El catalanisme que propugnava la solució federal d'Espanya, amb Pi i Margall al capdavant, es remunta a la molt oblidada I República (1873), fa ara 140 anys. El somni federal de Pi i Margall, inspirat en Proudhon i el seu ideari cooperatiu, marca l'inici de la contínua influència catalana en l'articulació institucional de l'Espanya contemporània. Una influència modernitzadora sempre mal assumida i menyspreada per unes elits madrilenyes i provincials acomplexades davant el català, aquesta alteritat i nèmesi de l'Espanya vuitcentista, de tron, sabres i altar.
Assumint, a la llarga, la dualitat incompatible entre l'ànima castellana i la catalana, Miguel de Unamuno reconeixia en carta a Manuel Azaña (1918): "Val a, doncs, que Espanya perdi ara Catalunya. I la perdrà, no tinc cap dubte que la perdrà. La federació no és més que una fulla de parra ". Gairebé un segle després, Unamuno és profètic. Això sí, un segle sinuós i aspre que no ha resolt ni la conllevancia orteguiana entre Espanya i Catalunya ni els problemes de la identitat espanyola i la seva memòria històrica, tolerant un mapa de fosses de la Guerra Civil que avui dóna calfreds. Però, ja saben, aquí els crims del franquisme no es toquen i els arxius de Salamanca eren un dret de conquesta fins fa dos dies.
L'actual Estat de les autonomies, dissenyat per dissoldre les reivindicacions nacionals de Catalunya i País Basc com reconeixia Esperanza Aguirre sense rubor, és una altra fulla de parra caducada, inviable i deslegitimada que no pot dissimular la realitat del seu fracàs. En vista del món i dels mercats internacionals, el model autonòmic espanyol dista molt de ser funcional, eficient i federal. Una cosa molt propi d'unes elits que mantenen vetat qualsevol canvi o reforma constitucional per diferenciar quins són nacionalitats i quines són regions, atribuint i delimitant models d'autogovern i cooperació mútua, un Senat territorial efectiu i un model fiscal eficient i solidari. D'això res.
La intocable i sagrada Carta Magna (votada només per un terç dels espanyols avui vius) només es reforma per la porta de darrere, sense debat ni referèndum, per constitucionalitzar el sostre de dèficit (2011) assumint, per dictat de Berlín, un tòtem neoliberal que abans era indigest per a la socialdemocràcia. Hi ha reformes i reformes.
Davant la secular intolerància i malaptesa de la dreta per assumir la plurinacionalitat de l'Espanya real, l'esquerra espanyola no ha contraposat un projecte històric alternatiu, modernitzador i cohesiu. Ni va adoptar mesures per desinflar el paradís artificial del Espanya va bé amb salaris baixos i gairebé impostos ni construir un relat consistent de justícia territorial i reconeixement de la diversitat més enllà de l'artifici de l'Espanya plural, ardit creat pel màrqueting d'un sol ús del qual no queda res.
Ja el 1999 diuen que Felipe González va confessar a Pasqual Maragall que el poble espanyol li costava molt assumir nous conceptes. El federalisme asimètric no suposava un, sinó dos conceptes inassolibles i complexos per a la baixa cultura política dels ciutadans, segons ell. D'aquell paternalisme protector i de renúncia, vénen aquests fangs.
El 2000, la factoria ideològica del PP va actualitzar la consigna gramsciana de la lluita contínua per l'hegemonia discursiva i mediàtica i va treure del barret de copa el patriotisme constitucional. Dos en un. Ni es toca la Carta Magna ni la integritat de l'única nació-pàtria dels espanyols. Dos conceptes que, pel que sembla, han calat i connectat amb l'ànima espanyola millor del que suposaven alguns. Fins a la seva pare intel · lectual, Jürgen Habermas, al · lucinava de la capacitat vampírica de la dreta espanyola que, per rematar la feina, estigmatitzar l'Estatut català qual impuresa heterodoxa desplegant una catalanofòbia que rendia vots.
En cap sistema federal, les regions més riques contribueixen al fons de solidaritat fins quedar empobrides i amb pitjors serveis públics i de benestar que la resta de regions a les que ajuda. A Alemanya i als Estats Units les regions riques no passen del 4% del seu PIB en transferències de solidaritat. Catalunya aporta cada any a Espanya un 8% del seu PIB, uns 16.000 milions d'euros, acumulant així un deute de 42.000 milions a causa d'un sistema disfuncional i irracional de finançament que, a sobre, la deixa amb menor inversió en polítiques socials i educació que la resta.
El dèficit fiscal acumulat acaba convertint-se en dèficit social i castiga injustament a les classes populars catalanes. Un exemple, només un 27% dels fills menors de 16 anys de famílies pobres catalanes tenen alguna forma de beca d'estudis. El capítol de beques, nominalment, està transferit però bloquejat des de Madrid. Per què la bloquegen els governs de Madrid, siguin socialistes o conservadors? Com poden perpetuar aquesta injustícia els socialistes espanyols que va en detriment de la igualtat d'oportunitats? Dels catalans pobres, però no dels pobres d'altres parts.
En paral · lel, els ciutadans comproven, indignats, com altres regions més pobres financen de manera universal i no per raó de renda, ordinadors a les escoles i altres prestacions i serveis que són i han estat inimaginables a Catalunya. Entre 1986-2006, Catalunya ha transferit 213.963.000 d'euros a les regions menys desenvolupades d'Espanya, els líders regionals ara riuen i ridiculitzen l'actual asfíxia de recursos i tresoreria de la Generalitat. Per això, el model de finançament no és federal sinó depredador, espoliador i regressiu.
Farts de la ingratitud, de la ignorància i dels tòpics anticatalans que es remunten a temps de Quevedo, la Diada del 2012 marca un abans i un després. Cap democràcia permet al seu Tribunal Constitucional revocar una norma legal i estatutària aprovada en referèndum. Cap economia i administració moderna amaga i fa opaques les balances fiscals als seus ciutadans. Cap Estat incompleix el que dicten els tribunals i reté l'autogovern de les beques, discriminant als fills pobres de les regions més riques. Cap, excepte Espanya.
El llistat de greuges és proporcional al silenci i indiferència que rebem des de l'Espanya dialogant, oberta i cosmopolita que abans elogiava Catalunya com a motor econòmic, innovador i creatiu. No hi ha ponts, ni interès, ni voluntat de conèixer l'altre. Només faltava que Peces-Barba tornés a intimidar amb bombardejar Barcelona, ​​tal com abans amenaçar Azaña o Fraga. Vell recurs passat de moda d'autoritat i impotència en plena globalització i rearticulació política d'Europa. Espanya està instal · lada en una altra ona, en una altra fase i en un altre temps.
Com a reacció veurem ara molts federalistes sortir dels armaris. Just quan Catalunya inaugura un nou cicle i tanca 140 anys d'esforços per construir un Estat espanyol que ha deixat de sentir com a propi. El dret a decidir s'obre pas i tremolen les teranyines d'una Espanya autonòmica en plena crisi de totes les seves institucions. D'aquells vents, aquestes tempestes de canvi, empoderament i llibertat.