Resulta que tanta febre urbanística podria haver servit per passar presumptament els sobres a Rajoy, Cospedal i Jiménez Losantos (i potser a algun altre gran partit). cada vegada som més els que esperem ansiosos un codi ètic a les patronals i l'expulsió immediata de la patronal de les empreses corruptores.

El fill d'una d'aquestes estirps del centenar de famílies que estan en totes les cúpules de les institucions empresarials em deia fa uns anys que moltes d'elles eren una gerontocràcia. I li deia en conya al seu pare: "Escolta pare, a veure si us retiraré perquè puguem pujar altres".Fins ara, la cúpula de poder a Catalunya havia quedat al marge del brogit de la majoria dels mortals. Tenien prou amb moure els fils a distància. Però tot això ha arribat a la seva fi amb l'arribada de la tempesta perfecta: crisi del model de relacions laborals i del sistema de l'estat del benestar; crisi del règim de la Segona Restauració i de legitimitat democràtica a causa de l'explosió de la corrupció, i crisi definitiva de la relació Estat-Catalunya.Només en el primer camp, en el curt termini, estan obtenint reformes en la direcció que volien, però sense abordar el canvi de model empresarial cap a models 2.0, participatius i horitzontals. Així, només es tracta d'un breu cant del cigne de la competitivitat.Però en els altres dos camps, una part de les elits empresarials han despertat per primera vegada, en primera línia de foc i ho fan tard i malament. Des del meu punt de vista, des del d'una persona que els ha tractat i que ho vol dir de bon rotllo, aquests són els 6 errors de les grans empreses a Catalunya:
1. Pensar, per part dels sectors concessionaris dels serveis - que a Catalunya són privats per manca d'inversions estructurals de l'Estat (dèficit i deute fiscal) -, que l'acumulació de capital pel sistema de peatge diferencial seria etern. Pensaven que mai tindria un cost polític, social o econòmic, que signifiqués la mort de la gallina dels ous d'or o la revolució del galliner (Ai, la gallineta d'Llach!).
2. Pensar que, com els seus comptes a final de mes no ho notaven, no calia que fossin reivindicatius en relació a la sistemàtica marginació de Catalunya en el finançament i les inversions. Foment del Treball, que demanava el 1900 el concert econòmic, ha hagut d'esperar a veure amb por la deriva independentista perquè tornés a reclamar un pacte fiscal indefinit. ¡En bona hora! O només esperar, en un moment de gran sensibilització sobre les competències aeroportuàries i només impulsats des del darrere per FemCat i alguns dels que estàvem al Govern, a que s'organitzés l'acte d'ESADE, que es va desinflar com un Souflé després d'una visita a Madrid. O que hagi hagut d'estar un professional autònom i tossut com Amorós, el que hagi mogut gairebé en solitari el lobby Fermed pel corredor ferroviari.
3. Pensar que la garantia de l'oasi català era la sociovergència. Millor si estava repartida en ambdós costats de la Plaça de Sant Jaume, però unida en l'essencial. I ara resulta que el temporal integral es porta per davant els pilars partidistes del règim de la Segona Restauració a Catalunya.
4. Haver desaprofitat la força de representació que tindrien unes cambres de comerç autènticament participatives amb eleccions electròniques i sense maniobres de cooptació (oportunitat perduda, quan no es va fer cas de l'informe del departament de Comerç, que jo mateix presidia, sobre eleccions en línia). Després, va venir Paco amb les rebaixes i els van treure per decret la quota empresarial, sense plor dels que no es consideraven prou representats.
5. Pensar que la Monarquia era la millor institució per assumir la intermediació entre Catalunya i Espanya. Gent de bona fe de l'economia productiva s'han cansat, encara ara, de promoure visites reals i principesques, que només serveixen per adormir les consciències de l'empresariat català, però que no provoquen cap retorn a l'altre costat. Al contrari, ja s'ha vist el silenci del Rei quan estaven destrossant l'Estatut i el seu posicionament bel · ligerant quan el poble català ha començat a moure cap a l'emancipació. Monarquia que, per cert, quan fa funcions de representació internacional només es preocupa dels grans grups oligopòlics madrilenys.
6. Finalment, ventilar unidireccionalment les trucades al comportament virtuós dels polítics i administradors públics, però sense capacitat d'arreglar les pròpies misèries que han impedit posar en marxa un eficient sistema de formació ocupacional i contínua. I, ara que esclaten en cadena les corrupcions, no saber estar a l'altura posant en qüestió les pràctiques corruptores i contràries al lliure mercat d'algunes empreses.
Les patronals de pimes s'ha diferenciat tant com han pogut d'aquestes polítiques. Però, ja sigui per falta de ressorts o per la sensació de debilitat i soledat, no han pogut fer-se sentir prou. Per això, no és estrany que també en el camp empresarial apareguin fenòmens acte organitzats com el del Cercle Català de Negocis, i altres que aniran apareixent. Són mostres que la majoria social empresarial no se sent representada per certes cúpules. Els autònoms que són víctimes d'una Catalunya de peatge (sanitari, escolar i viari). Les microempreses i les pimes que aguanten una pressió salarial dels sindicats per culpa del cost de la vida i la inflació diferencials de Catalunya. Perquè la sanitat, l'escola, el transport i la cultura de pagament són els més cars de l'Estat i, per culpa del dèficit fiscal, els treballadors d'aquí no estan rebent el salari social abundant que reben altres treballadors de les autonomies subsidiades. Per tant, el factor nacional i ara, el factor corrupció, només són els detonants d'un malestar social que ja existia també entre l'empresariat.
En aquest sentit, acabem una setmana (una altra) memorable. Resulta que tanta febre urbanística podria haver servit per passar presumptament els sobres a Rajoy, Cospedal i Jiménez Losantos (i potser a algun altre gran partit). ¡Salvadors d'Espanya! La UE sanciona Espanya amb tornar 34 milions d'euros per irregularitats en adjudicacions de la construcció AVE Madrid-Barcelona.
Les mateixes irregularitats que van a parar als sobres? Amb Rajoy en primera pla internacional, Espanya encapçala un rànquing: el de nivell de desprestigi del president de Govern i la rapidesa en aconseguir-ho. Rajoy ha superat Berlusconi. Alguns ciutadans espanyols comencen a preguntar-se si, mentre aplaudien el robatori legal (dèficit fiscal) als catalans, no s'adonaven que els prenien la cartera per sobres. I també es pregunten si l'obsessió en la llei de la unitat de mercat no va destinada a facilitar la unitat de "tripijoc en l'universal".
Per tot això, quan Rosell de la CEOE veu desprestigi total al sector públic, cada vegada som més els que esperem ansiosos un codi ètic a les patronals i l'expulsió immediata de la patronal de les empreses corruptores. Estic esperant una defensa aferrissada del lliure mercat i la condemna a l'infern dels que l'hi salten corrompent polítics o funcionaris.