L'intent d'extermini de la Nació Catalana i La independència de la nació catalana.

La independència de la nació catalana

En la memòria històrica del poble català, hi ha la consciència d'haver gaudit durant 700 anys d'una independència total i secular. Ja des de l'Alta Edat Mitjana, els comtes de la casa de Barcelona es transformen en sobirans de fet, per sobre del conglomerat de comtats catalans i també en relació amb els reis i emperadors francs.

A partir del 1137, els comtes de Barcelona són també reis d'Aragó, per unió dinàstica. I a partir de 1516 Catalunya-Aragó i Castella tenen el mateix rei; també per una funesta unió dinàstica que en realitat va ser l'annexió de Catalunya-Aragó per part de Castella. Per tant, va anar en 1516 que Castella-Espanya va liquidar la independència de Catalunya. Ja que sense un rei propi, va deixar d'existir l'estat nacional català. En les monarquies absolutistes, solament la persona del rei encarnava i representava la independència i sobirania d'un estat.

Malgrat aquesta annexió, Catalunya va continuar amb un règim constitucional i una autonomia important. Va conservar una administració, una jurisprudència, una política fiscal, monetària i econòmica, pròpies. I en ocasions, fins a unes relacions internacionals pròpies.

Entre 1640 i 1652, Catalunya, amb ajuda francesa, va lluitar per la seva independència en la Guerra de Separació o "*dels *Segadors", contra Espanya. El Tractat dels Pirineus del 1659 va establir la pau i el rei d'Espanya va cedir al de França el nord de Catalunya, que encara avui està annexionat a l'Estat francès.

Portugal va aprofitar que els espanyols estaven molt ocupats a fer la guerra contra Catalunya, per separar-se d'Espanya, amb l'ajuda de la diplomàcia anglesa.


3.- L'època de submissió i de resistència
A conseqüència de la guerra de Successió (1702-1714) es va signar el Tractat de *Utrecht, pel qual la nació catalana se sotmetia a les lleis d'Espanya i el seu territori va quedar dividit amb la cessió de Menorca a la corona britànica.

Els intents d'Espanya de centralitzar el seu estat, de tall castellà, van xocar sistemàticament amb l'oposició dels diversos sectors socials i polítics del poble català. Ja en el 1769 representants catalans van presentar al rei espanyol un memorial de denúncia del tracte colonial que es donava a Catalunya. Es reivindicava l'idioma, l'economia i l'administració pròpies. Durant la Revolució Francesa, *Robespierre en persona va visitar Catalunya, a fi de guanyar-la per a la seva causa. Va entrar a Barcelona portant en una carpeta la "Constitució de Catalunya" ja redactada; no li van fer cas. Napoleó *Bonaparte va voler fundar un govern català titella, no independent ni sobirà, que li ajudés en la seva guerra contra Espanya; va fracassar.

Des de la segona meitat del segle XVIII, Catalunya està present en el desenvolupament industrial europeu. Això fa incrementar encara més les diferencies soci-econòmiques entre Catalunya i Espanya.

Al final del primer terç del segle XIX, sorgeix el moviment cultural català, la "Renaixença". És paral·lel als moviments de ressorgiment nacional característics en aquells anys en molts llocs d'Europa.

El 5 de Març de 1873 és proclamat l'Estat Català, dura dos dies i és aixafat per la força.

Després d'altres intents de reivindicació de la sobirania nacional de Catalunya, el 1892 l'assemblea de la Unió Catalanista aprova les Bases de Manresa; un projecte de constitució catalana.

En la I Guerra Mundial, 18.000 voluntaris catalans (no ciutadans francesos) van lluitar al costat de França, molts dels quals van morir en el front contra Alemanya. Malgrat això, els drets de la nostra infortunada nació van ser passats per alt, una vegada més, per la Societat de Nacions. El 1914 es va fundar la Mancomunitat de Catalunya. Institució administrativa que va fer una gran obra de cohesió nacional catalana, especialment lingüística, cultural i d'infraestructures. El 1919 la Mancomunitat va presentar al govern espanyol un projecte d'estatut d'autonomia que la situació política i finalment la dictadura de Cosí de Rivera la van frustrar.

Les eleccions municipals del 1931 van ser guanyades per les candidatures nacionalistes catalanes i republicanes. Van fer possible que el 14 d'Abril de 1931 Francesc Macià proclamés la República Catalana, que dies més tard es transformaria en Generalitat de Catalunya, després de negociacions amb el govern provisional republicà espanyol.
La Generalitat va elaborar un projecte d'estatut d'autonomia (Estatut de Nuria) aprovat en referèndum per una *amplísima majoria de catalans. Però els poders del projecte d'estatut són notablement reduïts, retallats, durant el procés de discussió. Per fi, la qual cosa queda, una autonomia molt limitada, és aprovada per les corts espanyoles el 1932.

En la guerra 1936-1939, 150.000 joves catalans van morir per eradicar el feixisme i assegurar la subsistència de la democràcia.

La qüestió catalana ha estat la causa principal de tot el malestar i dels disturbis polítics esdevinguts en l'Estat espanyol, en els tres últims segles.


4.- L'intent d'extermini de la Nació Catalana

El sistema democràtic i republicà establert el 1931, després de tres anys de guerra, 1936-1939, queda suprimit pel general Franco, després del triomf de la seva rebel·lió militar. La raó més important que Franco va al·legar, per justificar la seva rebel·lió, va anar la submissió de Catalunya, Euskadi i Galícia. És a dir, obligar-les a ser espanyoles, contra la seva voluntat.

Sota la *autocracia franquista, el poble català sofreix una repressió feroç en tots els aspectes de la vida social i col·lectiva. Quan França va ser ocupada pels alemanys, el president de Catalunya, Lluís Companys i Jover, exiliat a Bretanya, és detingut pel *Abwehr, el servei d'informació militar alemany, a petició de Franco. Després de ser interrogat i torturat a Madrid, va ser conduït a Barcelona. Companys va ser sotmès a un judici-farsa i condemnat a mort per un tribunal militar espanyol. La majoria de dirigents polítics, sindicals fins i tot intel·lectuals que no es van exiliar, van ser detinguts i assassinats en el tristament cèlebre Camp de la Bota. Falangistes, monàrquics i guàrdia civils componien els escamots d'afusellament.

La major part de la intel·lectualitat catalana s'ha d'exiliar a Mèxic, Argentina, Estats Units, Veneçuela, etc. Espanya prohibeix i reprimeix l'ús públic de la llengua catalana, a Catalunya. A les universitats i centres d'ensenyament públic i privada, Franco imposa la *españolización obligatòria, introdueix la versió de la història d'Espanya dels vencedors.

El poble català, durant 40 anys de dictadura franquista, sofreix la falta de llibertats democràtiques, elementals, i la persecució de la seva identitat nacional.



5.- Els últims anys

La mort de Franco i la creixent oposició, fan que en 1970 s'hi haurà el camí cap a la recuperació de les llibertats. Les negociacions entre representants catalans i espanyols, va donar lloc a la Constitució espanyola de 1978 que ha permès les actuals autonomies de la Catalunya Central, la Catalunya del Sud (País Valencià) i la Catalunya
Insular (Illes Balears i *Pitiusas).

Malgrat tenir diverses deficiències donis del punt de vista nacional, aquestes autonomies van ser acceptades per la major part del poble català. Però cal dir que esperava una interpretació dels textos constitucionals, més a to amb els drets de la Nació Catalana.

El 12 de desembre de 1989 el Parlament de la Catalunya Central va aprovar, sense un sol vot en contra, que la nació catalana té dret a l'autodeterminació. A l'agost de 1993, uns 20 nacionalistes catalans es podrien a les presons espanyoles, acusats de cometre actes terroristes.

L'Estat espanyol actual, sota una aparença democràtica amb que s'ha dotat, és un estat policial i militar, que practica la tortura als detinguts. Té a les seves presons a presos polítics independentistes. Mentre el problema català no és resolt satisfactòriament, amb la restauració de la independència nacional, mai hi haurà autèntica pau en l'Estat espanyol.

Els punts bàsics de les aspiracions de Catalunya no canvien amb l'existència a Espanya d'un règim més o menys liberal; ni tampoc amb un grau menor o major de persecució.

Catalunya és maltractada per Espanya, sigui el que sigui el seu règim polític; per dictadures civils i militars, monarquies absolutistes i parlamentàries, per repúbliques, per regentis, per governs provisionals... La mort de Franco no va significar, per si sola, la solució del problema català. Com tampoc ho significaria si ara fos enderrocada la
monarquia borbònica i en el seu lloc s'instaurés una república espanyola. Amb l'eliminació de Franco, es va alliberar Catalunya del feixisme, però no del domini espanyol.

Hi ha gent que comet l'error de creure que el problema català és merament un problema intern espanyol. Hi ha una tendència a classificar la qüestió catalana entre els problemes interns d'Espanya, és una equivocació.

El litigi hispà-català, com qualsevol altre problema entre nació oprimida i nació opressora, sempre ha estat un plet de naturalesa internacional. En definitiva no és un problema espanyol, sinó europeu.

Considerar la qüestió catalana entre els problemes interns de l'Estat espanyol, és designar a l'opressor de Catalunya únic jutge i jurat en una causa en què el jutge és part. Ni Catalunya ni cap altra nació dominada, no pot esperar justícia del seu propi botxí.

Tal com la història demostra, ni una Espanya liberal i democràtica no és capaç de resoldre el problema nacional català. La unitat política de l'Estat espanyol, amb referència a Catalunya, és un mer accident històric, desgraciat, contingent; que naturalment encara es pot solucionar amb la llibertat de tota Catalunya, amb un estat nacional propi. L'annexió de Catalunya per part de Castella, en 1516, va anar el resultat de l'expansionisme militarista castellà, que s'ha perpetuat fins als nostres dies, en mala hora.