dissabte, 25 d’agost de 2012

Per a tots aquells que encara creuen i es fan ressò que l'CATALÀ és un dialecte. L'Acadèmia de la llengua catalana i la Gramàtica i Diccionari de la mateixa llengua



La laudable campanya empresa
pel vicari general de Mallorca
doctor Alcover a fi de que
catalans i mallorquins,
valencians i fins a rossellonesos
contribueixin á la formació del
Diccionari de la llengua catalana ha
mogut á tots per secundar amb
amor i també amb afecte una obra,
que ha de redundar en bé de
Catalunya en general, i de la llengua
catalana en particular. En iniciar aquesta,
campanya, creiem que havia de fer-se,
no com tractant-se d'un treball del
com no hi hagués antecedents, sinó,
com un treball al com es pretenia
donar caràcter oficial, i en
conseqüència, que revestís aquella
unitat i autoritat que donen a
tota obra d'aquesta naturalesa, quan no és
part d'un sol individu, sinó de
diversos que s'han distingit o
distingeixen per la seva erudició, o s'has
acreditat com a bons hablistas.
Davant aquesta consideració el primer que ocorre és preguntar si existeix per a la llengua
catalana una Acadèmia ad hoc, i si hi ha o hi ha hagut Gramàtiques i
Diccionaris'catalans. Si la veritat és que aquesta classe de treballs ha de ser obra de
tots, perquè tots sense pensar-ho contribuïm á la seva formació des del moment que la
llengua té vitalitat, no cal tirar a l'oblit els esforços fets per quants ens
han precedit.
Si dirigim una mirada retrospectiva observarem, que la llengua catalana ni està
òrfena de Diccionari i de Gramàtica, ni fins a pot dir-se, d'Acadèmia, perquè
en principi, i més que en principi, en efectivitat hi ha de tot.
Comencem pel Diccionari. Des d'època oastante remota té la llengua catalana
diccionari propi, doncs des de 1516 fins als nostres dias coneixem:
· Diccionari llatí-català i català-llatí d'Antonio Nebrissensis o Nebrija, publicat a Barcelona l'any
1561.
· Diccionari llatí-català-castellà i català-latinocastellano
del mateix  Nebrija, publicat a Barcelona
en 1584.
· Diccionari català-llatí de don Joan  Lacavalleria, publicat a Barcelona en
1696.
· Vocabulari català-llatí de Torra, coetani del de Lacavalleria.
· Vocabulari català-castellà-francès de Josep *Broch, publicat a Barcelona
en 1771.
· Diccionari català-castellà-llatí de don Antonio  Jugia, publicat a
Barcelona en 1803.
· Diccionari castellà-català-llatí-francès-italià, publicat pels senyors Marti, Brodes i Tallada en 1842.
· Vocabulari català-castellà i castellà-català del senyor Ferrer.
· Diccionari manual català-castellà i castellà-català de do Santiago
Ángel Saura, la cinquena edició del qual es va publicar a Barcelona en 1870.
· Diccionari català-castellà i castellà-català, l'última edició del qual està
molt augmentada.
A més de ias obres citades, caminen per aquí i acullá, esparramados, no pocs
vocabularis, que encara que curts, han contribuït á popularitzar, si asi pot dir-se, el
coneixement propi de la nostra llengua materna. Balari amb les seves «Etimologies;» Bergnes
de les Cases amb les seves «Arrels gregues i germanes;» Orosa i  Arnó amb la seva primera part
del « Guia de l'instructor català;» Torelló i Esborres amb el seu «Mètode per facilitar  á els
catalans el coneixement de la llengua catalana;»  Genis amb el seu «Auxiliar del mestre
català en l'ensenyament de la llengua castellana  en la seva primera part, i alguns altres
autors del nom dels quals en aquest moment no ens acordem, han contribuït  á
determinar el significat i usos de les paraules que constitueixen el vocabulari català.
No podem menys d'acabar aquestes  apuntaciones sense deixar de citar el vocabulari
llatí-aràbic i aràbic-llatí publicat per primera vegada per C.  Schiaparelli, segons un
còdex de la Biblioteca  Riccardiana de  Florenria  enl871, en la mateixa  ciuddad de
Florència, en el qual hi ha nombroses observacions, en les notes, sobre l'ús i valor
de moltes paraules catalanes.
Com a rematada d'aquest  florón que han elaborat no pocs catalans  á la seva llengua, portats
de l'afecte que per ella sentien, hem de parlar dels esforços fets durant tota la seva
vida per don Mariano Aguiló i el resultat del qual va ser deixar manuscrit un Diccionari que,
per les dades que d'ell es tenen, bé pot qualificar-se d'importantíssim per a l'estudi
de la llengua catalana ja que sí es publica tal com està confeccionat pot
considerar-se com un Diccionari d'autoritats.
Si la llengua catalana compte en punt á el seu vocabulari amb les obres que acabem de
citar i algunes altres de l'existència de les quals no tenim coneixement, té també
gramàtiques? Vegem.
· «Gramàtica catalana  breu  é clara» d'autor desconegut i de  á intervinguts d@s
segle XVI.
· «*Orthologia i *Orthografia catalanes» de *Fr. Pedro *Martvr Anglés, publicada a
Barcelona en 1741.
· «Gramàtica i Apologia de la  llengua catalana» del Dr. Ballet, publicada, a
Barcelona en 1814.
· «Gramàtica catalana-castellana», de don Màgia Pers i Ramona, publicada a
Barcelona en 1847.
· «*Baseroles  per el  us del  estadi de la  llengua catalana», publicades a Manresa.
· « Grammaire  catalane- francaise», de P.  Puiggari, publicada a Perpinyà, en
1852.
· «Gramàtica catalana», de don Pablo  Estorch, publicada a Barcelona en 1858.
· «Gramàtica de la llengua catalana», dels senyors  Bofarull i  Blanchs publicada,
a Barcelona en 1867.
· « Gompendi de Gramàtica catalana», de don Llorens  Pahissa, publicat a
Barcelona en 1873.
· «Estudis de llengua catalana», de do M. Milá i Fontanals, publicats a
Barcelona  ea 1875.
· «Ortografia catalana», de la Real Acadèmia de Bones lletres de Barcelona,
publicada en 1879.
· «Lectura i ortografia de la Llengua catalanes», del prevere Mariano  Grandia.
· «Assaig de gramàtica del català modern», de  Pompeyo Fabra, publicat en
1891.
· «Anàlisi  morfológich de la  Llengua catalana  antíga comparada  ab la moderna»
i «Anàlisi fonológich- ortográfich de la  llengua catalana  antiga i moderna», del
P. Jaime  Nonell i Mas.
· «Gramàtica catalana», del prevere Mariano Grandia, publicada ha poc.
A més de les obres citades i de la «Gramàtica de  llengua catalana  segons els  principis
que Informen la Gramàtica històrica» del que el present article subscriu, es troba
bon nombre d'obres destinades  á revelar el caràcter propi de la llengua catalana. Bofarull, amb els seus «Estudis gramaticals sobre llengua catalana» i la seva « Crestomatía de la
mateixa»; el prevere  Baudilio  Rexach amb els seus « Instruccions  per la  eñsenyansa de
' minyons»; Alabau i  Sanromá amb el seu «Tractat teòric-pràctic de l'analogia que
guarda el francès amb el català»; Brodes amb els seus «Temes per traduir del català al
castellà»;  Estorch i  Siqués amb la seva «Rima de la llengua catalana»;  Brosa i Arrio amb
la seva segona part de «Guia de l'instructor català»; Torelló i Esborres amb el seu «Mètode
per facilitar  á els catalans el  conocímiento de la llengua castellana»;  Genis amb la seva
segona part del «Auxiliar del mestre català en l'ensenyament de la llengua
castellana», i moltes altres obres i articles de revistes i periòdics que encara
podríem citar, revelen l'estudi constant que, des d'ha no poc temps es ve
fent de la llengua catalana,  podiendo citar-se, a més, els que es fan actualment
a Alemanya,Àustria, Sardenya i altres punts, per depurar, si així pot dir-se, la
propietat i puresa de la nostra llengua materna, i el que pel que fa al valor propi dels
termes geogràfics locals de Catalunya en el seu nom antic i modern està
elaborant el doctor D.  Joh  Jungfer, del Col·legi de Federico de Berlín; asi com el que
el doctor  Ad.  Záuner de Viena ha fet sobre la denominació detalladíssima de cadascuna
de les parts del cos humà.
Ara bé: si la llengua catalana compta amb tant i tant treball d'índole filològica i
gramatical podrem afirmar, sense acusar ignorància o ingratitut, que la llengua catalana
manca de Diccionari i de Gramàtica? En manera alguna; el que pot afirmar-se, sí, i
això és  á el summe  á el que hagués de tendir-se, que un i una altra tinguin caràcter oficial, a fi de
que, davant la varietat de parers que en punt a ortografia existeixen, hi hagués la
unitat que és convenient hi hagi en tota llengua degudament conreada. I para això
ningú dubta que es fa precís l'existència d'una Acadèmia de la llengua. Existeix?
Quan el primer Congrés catalanista que va iniciar el «Centri Cata-la», es va acordar la
creació d'una Acadèmia de la llengua catalana, i sí bé creiem que va arribar  á crear-se i á constituir-se, no ha donat senyals d'existència per haver-hi entre els acadèmics dues
persones, l'excessiu zel de les quals per la llengua va fer antagòniques, dificultant-se per tant la
marxa regular i harmònica de la mateixa. Desapareguda  noy aquesta causa, es podria renovar
novament la constitució de l'Acadèmia de la llengua catalana, o per ventura, avivar o despenar l'acció de la mateixa perquè, aprofitant o utilitzant quants treballs
hi ha fets i els que van  á emprendre's formés, si més no, un Diccionari l'ortografia
del qual podria servir de pauta per a tots, ja que apareixeria envoltat de l'autoritat
indispensable perquè  ana obra d'aquesta naturalesa pugui imposar-se definitivament.
El moment no pot ser més oportú, donada la manera com s'ha conreat la llengua
catalana, doncs com a estany està  á l'altura que hagués d'en punt  á tecnicisme, no es
presta amb la flexibilitat pròpia per a l'ensenyament de les matèries que integren el saber
humà. D'altra banda, això facilitaria la fundació i extensió d'escoles catalanes
amb mitjà apropiat, ja que tractant-se d'escoles no només cal atendre  á el que les
caracteritza i significa, sinó que el mitjà en elles empleat sigui adequat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS