Tots els països o estats han tingut dificultats en els primers períodes de la seva constitució com a entitats polítiques ben organitzades i acceptades pels diversos tarannàs, costums, cultures i llengües que formaven els pobles o nacionalitats del territori que s’havia d’integrar per constituir la nova realitat política supranacional. Així va passar als Estats Units d’Amèrica quan es va aprovar la constitució després de la guerra de secessió de la metròpoli anglesa.
Fora de la constitució dels Estats Units d’Amèrica que es va fer el 1787 i entrà en vigor el 1789, les unions dels estats europeus es van produir en el segle XIX sota l’empenta del romanticisme que va enaltir els sentiments nacionalistes de bona part de la societat europea esperonada pels articles de premsa i les produccions literàries dels escriptors romàntics italians i centreeuropeus.
A Itàlia, el compte Cavour va fer la unificació del nord entorn al Piamonte, del que era ministre, després de derrotar Àustria que tenia la Llombardia sota el seu domini i que s’oposava a la nova confederació. Al sud, Garibaldi va fer una marxa sobre Sicília amb els seus “camises vermelles” aconseguint la unificació de Sicília, Nàpols i els Estats Pontificis i per mitjà de diversos plebiscits es van annexionar al Piamonte, aconseguint així la unitat de tota Itàlia.
Alemanya es va formar amb la unió dels més de trenta vuit estats que formaven l’actual Alemanya. Àustria i Prusia eren els territoris amb més importància econòmica i política. Es van signar diversos tractats polítics que vigilaven el bon funcionament de la política i el comerç dins la nova unitat. Els tractats es van denominar aliances. La quíntuple aliança va ser promoguda per Metternich. Però degut a les diferències polítiques entre Àustria i Prusia, quan va pujar al poder Guillem I anomena canceller Bismarck que considera Àustria com l’enemic a batre, fa que el nacionalisme prusià del nou canceller, Àustria i Prusia es distancien degut a les diferències de religió, llengua, costums i empenta industrial i sobretot al reclam al dret a la formació dels respectius estats nacionals, fins arribar a la ruptura.
Una altra cosa va ser la unificació de Iugoslàvia, mai aconseguida de forma totalment cohesionada per la barreja d’ètnies i nacionalismes, passant a anomenar-se regne dels servis, croates i eslovens, que desprès de diversos esdeveniments polítics, va acabar-se consolidant, però sota la dictadura del general Tito després de la guerra.
A Espanya la unificació política no va arribar fins al final de la guerra de successió, quan els països catalans van veure’s obligats a acceptar per la força de les armes francocastellanes l’annexió a la corona borbònica, perdent així totes les institucions, tant legislatives com judicials i executives. Pel “Decreto de nueva planta” Catalunya va quedar integrada al regne d’Espanya sota la tutela de “La Real Junta de Gobierno y Justícia” presidida per José Patiño.
A diferència dels altres estats-nacions europeus, Espanya no ha sigut mai un Estat amb forts lligams polítics i institucionals que hagin fet un país ferm i cohesionat, degut principalment a la manca de sentit polític dels successius governs espanyols. A la repressió d’aquell moment històric de la caiguda de Barcelona i Catalunya, va seguir tot un rosari de greuges, maltractaments, abusos, extorsions i espolis que Espanya va fer llavors i encara continua fent a Catalunya, simplement pel fet de que el poble català no accepta un idioma, unes noves costums, unes lleis i en definitiva tot un seguit de imposicions que no són del nostre grat perquè no són les nostres, son alienes al tarannà i sentiment del individu català tan acostumat durant més de dos mil anys als seus trets nacionals tradicionals.
Des de fa uns dies, corre la brama de si l’Estat espanyol és intervingut pels països forts de la Unió Europea, el Sr. Rajoy haurà de presentar la dimissió degut a la seva molt dolenta gestió de govern al front del executiu espanyol que posa en perill la unió monetària dels països que tenen l’euro per moneda única. Es diu que tenint la majoria absoluta el Partit Popular, no caldria fer un nou govern de concentració i que de ben segur que assoliria el govern un membre destacadíssim del mateix partit, algú que posés un suposat ordre en el terrabastall de l’Espanya de les autonomies, aconseguint d’aquesta forma, d’un sol tret, matar les autonomies de l’article 143 i deixar quasi sense efecte les creades per la via del 151 com són Catalunya i Euskadi. No tan Euskadi com Catalunya, ja que la autonomia basca ve pels drets forals obtinguts per la fidelitat del poble basc als guanyadors d’algunes de les guerres produïdes durant tres segles, principalment pel recolzament donat a Felip V durant la guerra de successió, drets que van perdre després de les guerres carlines i sancionats per la dictadura del general Franco fins que la desaparició de la dictadura i el consens per dotar d’autonomies a Catalunya i Euskadi, aquesta, va aconseguir el concert econòmic per la via del reconeixement dels seus antics furs. Cosa que a Catalunya no va succeir degut al restabliment de la monarquia borbònica successora d’aquella que va establir Felip V, que fou i encara és la responsable de la fi dels drets històrics catalans tant legítims com els bascos.
Espanya encara té en el seu ideari els deliris del seu passat colonial que fa que els seus governants vagin per l’Europa de la moneda única com personatges fora de context, amb aquella supèrbia i orgull d’antics governants imperials, d’un imperi, ara, absolutament mort, cosa que molesta i fins i tot irrita els europeus del nord i centre d’Europa, aquells països seriosos i treballadors que han assolit el benestar a base de treball i constància, honradesa i seriositat en la seva política laboral i econòmica, a diferència d’Espanya que ha vist créixer el benestar de la societat gràcies a les ajudes rebudes dels fons estructurals cedits per la CE, recaient la major part del esforç sobre l’estat alemany, però el que més ha contribuït al desenvolupament d’Espanya ha sigut la “solidaritat” imposada sobre Catalunya.
Espanya encara creu que és aquell vell imperi colonial que ja queda molt llunyà, però que en la pràctica obra com si encara ho fos, aplicant formes i mètodes de govern que aleshores havia emprat a les colònies, sobre tota aquella part de la societat que recull els trets culturals i nacionals que la fan ser diferent del poble castellà artífex del nacionalisme i colonialisme espanyol. A la pràctica, Espanya és un imperi que exercita el seu poder sobre un estat multinacional.
L’Estat espanyol conserva les seves fronteres actuals gràcies a la seva neutralitat a les dues grans guerres europees del segle XX, però en el segle XXI els enfrontaments d’interessos seran més aviat econòmics que pas militars, degut principalment al fet que qualsevol guerra és avui en dia més cara que els beneficis que se’n puguin extreure. Les dues grans guerres anteriors van ser la conseqüència de l’apetència de la hegemonia europea. Alemanya, a l’igual que aleshores, sembla que busca el camí cap aquell estatus que li doni el poder de fer i desfer la política europea, i per tant assolir el primer lloc en el dictat de les normes i lleis que haurien d’acatar els demés països europeus i així obtenir el rang de primera potència europea i segona o tercera mundial encapçalant una unió europea forta.
Si els esdeveniments anessin per aquest camí, no seria gens estrany que Alemanya abonés la independència de Catalunya i Euskadi, sobretot de la primera, ja que podria ser que l’estat alemany en podria sortir enfortit pel fet d’afeblir un competidor (menor, però competidor), com Espanya que per dimensió econòmica i demogràfica li pot fer ombra en la presa de decisions. En la disputa per l’hegemonia política i en menor mida econòmica entre Berlín i París, la independència d’aquells dos nous estats afebliria d’una forma important el poder francès al tenir a la seva reraguarda uns nous aliats dels alemanys. De la mateixa manera, Pequín té un gran interès en mantenir unes relacions comercials amb una Catalunya sobirana que no posi pals a les rodes al lliure comerç dels productes xinesos que poden entrar pel port de Barcelona i ser distribuïts per tota Europa a través del corredor mediterrani. De fet ja ara la Xina aposta per aquesta situació al haver col•laborat amb una gran despesa econòmica al port de Barcelona per dur a terme els seus plans d’introducció dels seus productes a través del Mediterrani i tenint Catalunya com a via de distribució logística cap a Europa.
Vet aquí com l’articulació d’Espanya mai ha sigut efectiva per motius del gran nacionalisme espanyol i per la ineptitud secular dels seus governants que actuant per motius absolutament polítics deixen de banda els criteris empresarials i comercials que podrien dur l’Estat espanyol cap a la segura sortida de la crisi. Però els governants espanyols tenen por del seu desmembrament, fruit del descontentament, principalment dels catalans, envers una Espanya que no ha sabut ni sap, ni vol, tractar amb equitat les diferents nacions que composen l’Estat espanyol, imposant aquell vell comportament imperialista dirigit sobre el poble català al que veuen susceptible de ser eternament espoliat, i així els altres pobles espanyols formen d’aquesta manera una aliança inexpugnable per xuclar els recursos que genera la societat catalana. Per aquesta raó i moltes d’altres, la unió espanyola és insostenible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS