dimarts, 10 de juliol de 2012

CATALUNYA amb tots els drets d’una nació lliure.


Catalunya i Espanya són dos poblEs molt difErEnts que s’han
vist obligats a viure plegats durant molt de temps amb una gran
quantitat de problemes i greuges que fan imposible la convivència. La unió va ser dinàstica a finals del segle  xv.
Catalunya era un poble destacat pel seu esperit comercial
i democràtic, al contrari de Castella que ho era de pastors i
de guerrers formats en les llargues guerres contra els sarraïns
que havien envaït la península. Amb això sol, l’absolutisme dels
uns i el respecte a les lleis i als furs dels altres ja es veu que
la cosa no podia anar bé de cap manera. En efecte, gairebé
immediatament després de la unió, les circumstàncies foren extraordinàriament favorables a Castella, com van ser l’ajut a la
descoberta i conquesta d’Amèrica i la unió matrimonial amb els
Àustries que feren d’Espanya una de les primeres potències del
segle  xvi i l’ompliren d’orgull. En aquests moments d’eufòria i
prosperitat, Catalunya, amb els seus furs i lleis democràtiques,
feia nosa a l’absolutisme de Castella i ja aleshores començaren
els primers greuges i vexacions com, per exemple, que Catalunya
tenia prohibida la relació comercial o econòmica amb Amèrica.
Uns anys després, a mitjan segle  xvii i trencant tota mena de
pactes signats, Castella omplí de tropes el Principat, on cometeren
tota mena d’excessos i provocaren la revolta de Catalunya. Fou
la cèlebre guerra dels Segadors, que va durar dotze anys i que,
com es natural, perdé Catalunya, que quedà ocupada, mentre

que Castella, vencedora, encara quedava més malparada, atès
que començava l’ensulsiada imperial començant per les possessions europees ofegades pel seu propi domini opressiu. Però, a
més, la pèrdua de Portugal li representava una gran inseguretat
amb les seves comunicacions amb Amèrica, perquè els corsaris
anglesos disposaven de tota la costa occidental de la península
per interceptar les embarcacions que subministraven les riqueses d’Amèrica. El poder castellà continuava declinant i això es
traduí en un major espoli dels catalans, els quals, a més i per
més mala sort, en la guerra de Successió estaven al costat de
la Santa Aliança i contra els Borbons. Catalunya fou ocupada
militarment i es promulgà el decret de Nova Planta pel qual
foren suprimides totes les institucions clàssiques i pròpies de
Catalunya: el Consell de Cent, la  generalitat i les Corts, amb
tots els drets i llibertats catalanes. Es desmantellà la cultura autòctona i es van clausurar les Universitats i els Estudis  generals.
El Principat passà a dependre del Supremo Consejo de Castilla.
S’establí un nou mètode fiscal impositiu. Es féu obligat l’ús del
castellà, no sols en tot assumpte oficial o judicial, sinó en el
tracte mercantil i l’ensenyament.
Tal com diu molt bé l’amic Carles Lladó en el seu llibre
Catalunya independent tota la nació catalana, amb la seva cultura i els seus sentiments, quedava sotmesa, tant políticament
com econòmicament, als castellans i així comença la primera
de les repressions antinaturals que s’han anat repetint fins als
nostres dies.
Amb tot això, Catalunya va ser incorporada dins de l’Estat
espanyol com una simple colònia. Situació que no era rara a
Europa fins al segle  xx,  ja que estava formada per alguns grans
imperis que englobaven i utilitzaven o explotaven països amb
personalitat pròpia, cosa que fou motiu de nombrosos conflictes
i de guerres. Fins ara, en les relacions internacionals, es considerava la guerra com a mètode normal, com a últim recurs, quan
fallava la diplomàcia. Actualment, el gran efecte exterminador de
les últimes guerres ha posat de manifest que el gran objectiu
de l’home, si és que vol sobreviure, és la recerca de la PAU i
això no pot ser mentre hi hagi uns pobles que dominin uns
altres i creiem que, en aquest sentit, Europa segueix el bon camí.
En menys d’un segle, el seu mapa polític ha canviat totalment:
d’un petit grup de grans imperis depredadors s’ha transformat
en un mosaic de petits estats i l’experiència ens demostra, cada
vegada més, que el millor per als conflictes i problemes locals
és que es resolguin localment.


 La gran fragmentació dels imperis va tenir lloc a Europa
després de la guerra del 1918 i també va ser aleshores que es
van promulgar els drets de l’home i es va fundar la Societat de
Nacions, primer esbós de poder supranacional i després de la
Segona  guerra Mundial, la fragmentació s’ha generalitzat pertot,
i s’ha produït, amb rares excepcions, sense violències. Aquest
creiem que és el camí que hem de seguir, deslligar-nos del
poder espanyol i unir-nos lliurement al conglomerat europeu
amb tots els drets d’una nació lliure.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS