dimarts, 12 de juny de 2012

"S'utilitza la por per justificar atropellaments socials" Diuen que aquest cap de setmana han rescatat Els Bancs.



Comença a fer-se difícil explicar alguna cosa nova i diferent al que ja hem dit sobre els nous esdeveniments de la lamentable gestió de la crisi. Tot allò que hem explicat i denunciat segueix sent vigent. Tot el que està escrit ens serveix per entendre les noves i estèrils dreceres que intenta prendre la classe política en la gestió de la crisi capitalista. L’explosió de la bombolla immobiliària del 2007, l’explosió de la crisi financera el 2008, la situació de “malalt crònic” de l’economia espanyola, el “rescat” fallit de Grècia el 2010, l’inici de les polítiques d’austeritat arreu d’Europa, el traspàs del deute privat a les arques públiques amb el re-bateig de “crisi del deute”, la crisi política a la UE el 2011, el nou “rescat” grec, els governs tecnocràtics d’Itàlia i Grècia, el seguir prioritzant les finances per davant de tot com hem vist el 2012 i la darrera  opereta del rescat de la banca espanyola, són alguns dels capítols d’aquesta història que es titula “Crisi”. Doncs tot segueix vigent i seguirà per sempre més si no s’inicia un canvi radical. Aquest canvi de direcció política, impossible sense la pressió social necessària per imposar-se als interessos de l’elit financera, sembla, ara per ara, més improbable que la pròpia desaparició de l’euro. Recordem i insistim que no es tracta d’un problema tècnic sinó polític. Els recursos no són escassos i les capacitats són il·limitades, però el poder polític i l’estructura de la societat determinen la prioritat en la distribució de la riquesa produïda.

La Plataforma *per la *Solidaritat en *Temps de *Crisi, en la qual participen diferents entitats de la Illa com *Caritas o el Fons *Menorquí de *Cooperació, inicia avui en el Centri de *Convencions des Mercadal un cicle de conferències basat en la projecció de la pel·lícula “Interferències”, realitzada per l'Observatori de Deute Global.

La primera passada comptarà amb una xerrada a càrrec de Francisco Ferrer *Borrego, membre del Seminari d'Economia Crítica *Taifa de Barcelona, col·lectiu fortament implicat en l'anàlisi de l'economia capitalista, les desigualtats que genera i els detalls de la crisi. La cita per esmicolar el col·lapse capitalista i les opcions de canvi és a les 20 hores.

El col·lapse del capitalisme és evident per a alguns o per tots però alguns no ho volen admetre?

No crec que ens trobem davant d'un col·lapse del capitalisme, estem davant d'una ensulsiada d'un determinat model de producció, la qual cosa denominem la globalització neoliberal. Això suposa una crisi molt greu però possiblement superable pel sistema capitalista, la qual cosa no vol dir que se superi positivament per a les classes populars que vivim sota aquest règim econòmic.

El que cridem globalització va ser una forma recent del capitalisme per organitzar el seu sistema productiu a nivell geogràfic, a nivell de finances, una nova manera d'organització de les seves empreses, formes diferents de gestió i propietat de l'aparell productiu i financer. Per resumir-ho en paraules per tots conegudes, sofertes en primera persona: deslocalitzacions, *externalizaciones, fragmentació de la producció, creixement dels falsos autònoms, *precarización, exclusió, privatitzacions, *apalancamiento, creixent corrupció… Característiques de les últimes dècades del mil·lenni passat que corresponien a una forma concreta de com el sistema capitalista aconseguia seguir sobrevivint malgrat les seves contradiccions *sistémicas seculars. En la història podem observar diferents fases del capitalisme amb formes d'organització industrial molt diverses, aquesta que ens va tocar viure sabem que va ser i segueix sent molt destructiva.

No obstant això el nucli del sistema no està qüestionat, el seu model d'acumulació de capital, el d'explotació del treball i el consumisme depredador no està en la discussió social. Tal vegada al contrari, s'està demanant que torni el crèdit, el consum i la sobreproducció.

Què ha portat al col·lapse?

Des del principi de la dècada passada el sistema productiu havia arribat a límits insuperables per poder-se *autoreproducirse, el seu propi èxit li porto a una crisi important:sobreproducció *invendible, excés de capacitat instal·lada, creixent *precarización que provocava una societat més dual, fallades *sistémicos per defecte d'inversions solvents, *cortoplacismo dels objectius i caiguda creixent de les taxes de guany van portar cada vegada a més sectors a perdudes que només eren tapades amb nous crèdits o fugint de la inversió productiva a la financera especulativa. Es va gestar una enorme bombolla financera, que és la conseqüència de la crisi real i no la causa com volen fer-nos veure.

Com podem sortir d'aquesta?

D'una crisi del tipus “massa capital en l'economia” no és fàcil sortir més quan el poder va ser pres pel sistema bancari arran dels esdeveniments d'octubre de 2008, quan es va forçar als rescats del sistema financer mundial. A una crisi molt complexa se li uneix ara l'obligació de salvar tots els bancs, a més existeixen complexes relacions entre països que tenen incentius enfrontats. Quan s'imposen condicions contradictòries els problemes no tenen solució. Crisis similars en la història van ser “solucionades” mitjançant la destrucció de capital instal·lat als països centrals, amb les bombes de les guerres. Ara la destrucció s'aquesta fent via retallis.

Podem esperar una sortida dels dirigents actuals?

Tots sabem que no. Molts d'ells són la part essencial del problema i no volen perdre els seus diners, poder i fama. La primera etapa de qualsevol solució és ficar a la presó als causants de tant dany social sense aquest pas, res bé serà possible.

El preocupant no és que els nostres dirigents no siguin capaços de portar-nos a la sortida, és que els ciutadans tampoc sabem, la gran victòria del neoliberalisme ha estat implantar el seu sistema de valors en les poblacions. En aquest moment molts dels joves que surten als carrers de diferents països rics demanen que el sistema compleixi la seva part del contracte social, ells s'han format i són productius però el sistema no pot donar-los treball.

Les poblacions dels països rics estan demanant tornar a 2006 quan tenien treballs correctes, crèdit i consum. El que no recordem és que en el temps de màxim creixement d'aquest sistema, es destruïa el planeta: desigualtat social mundial, marginalitat interna, desastre ecològic.

Què pot fer cada persona, cada col·lectiu, per empènyer un canvi?

Trobar el seu front proper de lluita i col·laboració. Des de fa molt temps i en els últims dies més, hi ha una estratègia de la por: els mercats, la intervenció, organismes mundials desconeguts per la gent corrent, la pèrdua dels estalvis, grups molt poderosos molt llunyans. No obstant això es pot demostrar que tots aquests grans poders només viuen del valor que generem en els nostres treballs diaris.
Aparentment lluny però vénen a nodrir-se de la nostra producció quotidiana, sent crisis financeres, de borsa, de deute… La seva solució són el nostre sou, els nostres drets, la nostra sanitat i educació. I és aquí, tan a prop, on els tenim davant. És l'únic terreny per al canvi.

És utòpic pensar en un món sense les regles bàsiques del capitalisme?

Totalment utòpic. En aquest moment existeixen centenars d'iniciatives que funcionen. Centenars de col·lectius que saben funcionar fora d'aquestes regles bàsiques, alternatives que són realitats en munts de llocs i alternatives que persones sàvies van escriure sobre el paper i que són ben possibles però també tenim centenars de milions de persones que estan al marge de tot això, una alternativa no està ni entre els seus somnis.
La història ens fa optimistes: només les utopies han fet girar al món, en aquest moment la llenya és a punt, falta l'espurna que no sabem on i quan saltarà.

És una alternativa vàlida la refundació del capitalisme que es va apuntar en el seu moment?

La refundació va ser un concepte de Sarkozy previ al primer G20, semblava que anaven a realitzar una gran transformació, la primera acta de la reunió de caps d'estat va deixar les coses molt clares: fer canvis per no tocar gens l'essència del modelo capitalista.

Cracks com el de *Bankia són el símptoma més evident de la maldat del sistema capitalista?

El crack de *Bankia el rescat d'Espanya no són gens d'importància, simplement són una sèrie d'esdeveniments que aniran ocorrent en la cadena de destrucció d'una bombolla gegantesca de capitals financer que són ficticis. Primer van ser els bancs americans, després es trasllado als europeus, després va passar al deute dels estats ara ja és un problema a nivell de l'euro. L'assumpte és tan simple com: molts centenars de milions de diners que no existeix, perquè no hi ha (ni va haver-hi) riquesa real que ho recolzi però els seus amos exigeixen que els sigui retornat, no em refereixo a *Bankia sinó a l'economia global.

En aquest moment s'està utilitzant la por a perdre els dipòsits com a eina de justificar els majors atropellaments socials, mantindrem els estalvis però ho perdrem tot.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS