dimecres, 30 de maig de 2012

JOAN MARAGALL “In memoriam” gran poeta i patriota català.



  Neix Joan Maragall i Gorina el 10 d’octubre de 1860 a Barcelona en una familia catalana acomodada. El seu pare volia incorporar-lo a la indústria tèxtil familiar, però topa amb la seva resistència, preferia   seguir una altra via, més vitalista i viva . Es negava a trencar els seus horitzons darrere d’un escritori, per a ell era molt més important incidir en lànima de les coses i profunditzar en l’esperit del seu poble   Al 1878 publica la primera composició i fa dos viatges que el poeta qualifica com a “dos oasis en el seu viure”, l’un cap al sud d’Espanya i l’altre, a França. D’aquesta època són les poesies Al veure’t l’ànima entera i Quan t’acostes on sóc jo.

Va començar la carrera de Dret al 1879.  Paralelament s’instodueix en les literatures catalana i castellana i s’apassiona pels autors alemanys com ara Goethe. Werther és en aquells moments la seva obra predilecta. Impregnat d’influència goethiana, guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Badalona amb la poesia Dins sa cambra (1881).

L’any 1884, quan es llicencia en Dret a la Universitat de Barcelona, inicia una crisi personal perquè es debateix entre el que li demana el seu esperit romàntic i la possibilitat d’integrar-se a la vida burgesa, marcada des de sempre per l’entorn familiar. Al 1890 entra com a redactor al Diario de Barcelona i es casarà el 1891, amb Clara Noble (amb qui té 13 fills). En els anys immediatament posteriors, la feina de periodista s’imposa progressivament a la d’advocat. En aquest període, la seva tasca periodística és bàsica per al naixement del moviment modernista. Publica el poema La vaca cega, a L’Avenç.

L’any 1894 guanya l’Englantina als Jocs Florals de Barcelona, amb La sardana. L’any següent, publica el llibre Poesies, editat per L’Avenç. En el llibre, que inclou poemes significatius com L’oda infinita, Paternal i Excelsior, s’hi pot observar el vessant decadentista propi dels inicis del Modernisme, que l’autor rebutja posteriorment en favor d’un vitalisme optimista, influït per Nietzsche, pel qual entén la poesia com a font de salut i energia. L’èxit continua amb l’obtenció de la Viola d’Or i Argent als Jocs Florals de Barcelona, el 1896, amb El mal caçador.

A més a més dels seus treballs al Diari de Barcelona col.labora amb  La Renaixença, La Veu de Catalunya i d’altres publicacions. A la Biblioteca L’Avenç apareix la seva traducció d’Ifigènia a Tàurida de Goethe, que es va representar en sessió del Teatre Íntim, sota la direcció d’Adrià Gual, als jardins del Laberint d’Horta. L’escenificació va tenir una especial importància perquè la gent dels ambients més benestants de la societat catalana s’adonés de la validesa de la llengua catalana en obres de gran entitat cultural. Maragall, implicat en els esdeveniments socials i polítics de l’època, escriu el poema Oda a Espanya, referit al desastre colonial i la crisi que se’n deriva.

L’any 1900 publica a la revista Catalònia el primer fragment d’El Comte Arnau iL’Avenç li publica Visions i Cants, en què el poeta aporta mites i himnes.

Durant els primers anys del segle XX el nacionalisme es configura  en un corrent concret de caire conservador, catòlic i tradicionalista. Maragall s’identificarà, encara que sense passió, amb aquesta línia ideològica.
, La Patria Nueva, publicat al Diari de Barcelona l’11 de setembre de 1902, li costa un processament, les tensions posteriors amb la direcció del periòdic motivaràn que deixe aquest rotatiu per diferèncias polítiques.

El juliol és elegit president de l’Ateneu Barcelonès i, en el discurs de la sessió inaugural del curs de l’Ateneu, el setembre, llegeix l’Elogi de la paraula.

Les seues posicions polítiques en aquella epoca eren proeperes a la Lliga Regionalista i va ser un gran defensor i propagandista de les obres de Torras i Bages. Al 1904 publica Artículos i guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb la poesia Glosa i és proclamat Mestre en Gai Saber. Traductor de Goethe, Novalis a més a més va publicar escrits com  Les Disperses, Enllà, Sequències i molts poesies.
Al maig de 1906 va participar en el Congrés de la LLengua Catalana llegint el discurs En pro de les varietats dialectals. Amic d’Unamuno, és cofundador de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalani de la Biblioteca de Catalunya. Al mateix any  guanya el Premi Fastenrath als Jocs Florals de Barcelona amb la seva obra Enllà.

Després dels fets de la Semana Tràgica va entrar en una crisis personal i politica.  Feia responsable de la situació a la burguesia decadent catalana i al caciquisme i reclama tornar cap a la autèntica ànima catalana.

Mor el 20 de desembre de 1911. Les seves últimes paraules foren: “Amunt, amunt!…”.

Les principals edicions de les obres completes es publiquen els anys 1912-1913, 1929-1930, el 1947, i el 1960.

És el creador teoria de la “paraula viva”, de tall romàntic, per la qual l’emoció pura, l’espontaneïtat i la sinceritat són elements indispensables de la poesia.

Politicament va clamar contra els partits corruptes de la seva epoca, el caciquisme i el centralisme espanyol  i va ser molt critic amb el sufragi universal, essent partidari d’una tornada cap a les antigues estructures politiques anteriors al liberalisme i a les les esencies populars catalanes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS