dimarts, 17 d’abril de 2012

La Unió Europea sense Catalunya


"La Unió Europea mai no deixarà escapar una joia tan valuosa com Catalunya"
 Les recents declaracions de l’ambaixadora espanyola a Catalunya, María de los Llanos de Luna, afirmant que, en el cas que la independència fos un fet, “Catalunya quedaria automàticament fora de la Unió Europea i hauria de sol•licitar-ne l’ingrés”, estan en la línia de les aparicions que el dimoni acostuma a fer darrere del pastoret en els espectacles de titelles cada cop que els titellaires volen que els infants cridin: “Que ve el dimoni! Que ve el dimoni!” Es tracta d’espantar el públic i de fer-li creure que el dimoni agafarà el pastoret i se l’endurà a l’infern on cremarà eternament. Per això l’ambaixadora ha insistit que una Catalunya amb Estat propi “provocaria que qualsevol producte català portés aranzels, cosa que suposaria un increment del 40% en el preu”, i ha afegit que “parlar d’independència sense explicar l’empobriment que suposaria per a Catalunya és fer un flac favor als catalans”. D’això se’n diu fer passar per realitat els deliris més pregons.

Per sort, els deliris de Llanos de Luna són simplement això: deliris. L’ambaixadora veu tan inevitable la independència de Catalunya, tan inevitable, que no té altre remei que despullar públicament el seu subconscient per mitjà d’afirmacions que denoten un nivell deplorable. Afirmacions com ara que en un hipotètic referèndum s’hauria de “preguntar a tota Espanya, ja que la sobirania resideix en tot el poble espanyol” o, referint-se a si mateixa, que “els qui estimem Catalunya de veritat no podem defensar mai l’independentisme”. La primera frase és al•lucinant, perquè mostra el racisme esperpèntic de la seva autora. Per un cantó diu que estima el poble català i per l’altre, dient que només hi ha poble espanyol, nega que el poble català existeixi com a tal. Això significa que o bé estima una cosa que no existeix o bé no admet l’existència d’aquesta cosa si no està subordinada al seu domini. Pel que fa a la segona frase, tot i tenir el mateix nivell que la primera, és molt il•lustrativa de la ideologia absolutista i engrillonadora de Llanos de Luna, perquè dient-nos que ella estima Catalunya i que precisament perquè l’estima la vol captiva, ens està dient que cap esclau que estimi veritablement els esclaus no defensarà mai la seva llibertat, atès que la seva sobirania, com a col•lectiu, resideix en l’amo, i és l’amo, per tant, qui, arribat el cas, l’hauria de decidir.

Amb relació a l’espantall de l’expulsió, és a dir, a l’amenaça que Catalunya serà expulsada de la Unió Europea en el moment que sigui un Estat, el somriure és inevitable. Però també és inevitable fer-hi algunes consideracions per deixar clar que aquesta amenaça no té cap fonament. D’entrada, diguem que Catalunya és membre de la Unió des del 1986 i els catalans tenen la ciutadania europea des del 7 de febrer de 1992, data en què es va signar a Maastricht el Tractat de la Unió Europea. Per altra banda, els catalans han adquirit aquesta ciutadania per vies democràtiques i només poden deixar de tenir-la en cas de renúncia o per mitjà d’una mesura totalitària. Altrament significaria que si Catalunya, com a Estat, no pot ser membre de la Unió, perquè en el moment d’entrar-hi tenia una configuració administrativa diferent, tampoc Espanya no podria ser-ne membre per la mateixa raó. El cert, però, és que Catalunya compleix els requisits legals bàsics recollits en els “criteris de Copenhaguen” que exigeixen “institucions estables que garanteixin la democràcia, l’Estat de Dret, els drets humans i el respecte i protecció de les minories”. Consegüentment, cap problema.

Diguem finalment que, com han explicat molt bé economistes de prestigi internacional, el Cercle Català de Negocis o l’Idescat, una Catalunya independent seria ara mateix una potència europea amb un PIB per càpita en paritat de poder de compra superior a Bèlgica, Alemanya o Finlàndia. Res a veure, doncs, amb Espanya, que, en veure’s privada d’espoliar Catalunya, experimentarà una davallada espectacular. Aquest, tanmateix, és el seu problema. No està escrit en lloc que robar sigui un dret infinit. Recordem, a més, de quina manera la Unió Europea pregava i suplicava a Grenlàndia que no marxés quan aquesta, en l’exercici de la seva autonomia dintre de l’Estat danès, va decidir abandonar-la el 1985. Queda clar, doncs, que la Unió Europea mai no deixarà escapar una joia tan valuosa com Catalunya. Si fossin veritat tots els sopars de duro que algú, interessadament, està fent circular sobre aquesta qüestió voldria dir que tots els ciutadans europeus que viuen actualment a Catalunya perdrien automàticament els drets de què ara gaudeixen en virtut de la seva ciutadania. Una autèntica barbaritat. Un ardit polític que no persegueix res més que mantenir-nos distrets consumint energia inútil. Com a acudit, tanmateix, s’ha de reconèixer que és bo.
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS