dimarts, 17 d’abril de 2012

Autopistes madrilenyes amb peatges a Catalunya



Ha estat molt hàbil i també molt ràpida Solidaritat Catalana promovent una Declaració Institucional de rebuig del Parlament de Catalunya al pla de rescat de les autopistes madrilenyes mitjançant l'allargament de les concessions dels peatges de les autopistes catalanes. Ara caldrà esperar que, arribat el cas, el Parlament sàpiga estar a l'alçada de les seves pròpies declaracions institucionals; cosa que no és del tot segura tenint en compte que un dels trets més idiosincràtics del nostre Parlament, en les darreres dècades, és la tremolor de cames i la submissió més humiliant davant d'Espanya. Només cal veure la facilitat amb què els diferents governs espanyols han imposat sempre la seva voluntat a Catalunya sense que aquesta, més enllà de fer el petarrell, hi hagi oposat la més mínima resistència.
El diputat Uriel Bertran va resumir la situació amb aquestes paraules: "Durant molts anys Catalunya ha hagut de patir un enorme greuge pel que fa als peatges. Mentre Madrid es pot connectar amb tots els punts de la península per via ràpida gratuïta i pràcticament no paga peatges, un 48% dels ingressos dels peatges de totes les autopistes de l'Estat es concentra a Catalunya i al País Valencià. [...] Catalunya recapta el mateix que França en autopistes, malgrat que nosaltres només tenim 700 quilòmetres i els francesos en tenen 7.000, i aquests són uns diners que Espanya ens roba per tapar la seva incompetència i mala gestió".
Doncs sí, aquesta és la realitat. I arribats aquí cal recordar altres xifres també força il·lustratives: dels 1.400 milions d'euros d'ingressos obtinguts per les autopistes estatals l'any 2010, 680 procedien de Catalunya i del País Valencià. I si a això hi afegim que la fallida radial madrilenya és de 3.500 milions d'euros i que el deute de l'Ajuntament de Madrid arriba als 7.000 milions d'euros, tot plegat resulta molt més entenedor. De fet, si la situació no fos tan dramàtica, seria oportú riure una mica en recordar els fàstics espanyols a construir l'autopista Barcelona-Maresme, l'any 1969 -ells la volien a Madrid-, i la decisiva intervenció del Banc Mundial, amb un dictamen irrebatible gràcies al qual la infraestructura va reeixir. Hom dirà que el govern espanyol del 1969 era un govern franquista, i és cert. Però també ho és que la mentalitat dels governs del Partit Socialista i del Partit Popular en aquesta matèria -com en tantes altres- és exactament la mateixa que la de Franco. L'Espanya radial amb Madrid com a centre neuràlgic és el somni franquista que socialistes i populars treballen nit i dia per fer realitat, ja sigui amb autopistes, amb connexions aèries, amb corredors ferroviaris o amb trens d'alta velocitat.
Esperem, per tant, com dèiem, que el govern català no admeti aquesta nova agressió a Catalunya perpetrada pel govern espanyol i que el ministeri de Foment d'aquell país compleixi la seva paraula recent de no allargar la concessió de les vies catalanes per compensar les pèrdues madrilenyes. Fixem-nos que la concessió de l'AP-7, pel fet que ja està totalment amortitzada, s'hauria d'haver acabat entre el 1998 i el 2005 i, tanmateix, s'ha allargat fins als anys 2019 i 2021. I ara, amb el rescat de les autopistes madrilenyes, la sagnia es podria mantenir indefinidament. Així és com Catalunya finança els deliris de grandesa d'Espanya, pagant el dèficit d'obres monumentals antagòniques amb el sentit comú més elemental. I així serà mentre Catalunya no gosi pronunciar la paraula prou.
 Víctor Alexandre.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS