dimecres, 14 de març de 2012

Quan el racista diu "racista" a la víctima



La majoria de les persones, quan decideixen abandonar la seva terra per anar a viure a un altre lloc, són conscients que el canvi els suposarà un esforç d'adaptació a una nova realitat cultural. Saben que a partir d'aquell moment ja res no serà igual, però, tot i així, ho assumeixen perquè també saben que l'adéu a una terra no significa pas l'adéu a un mateix. Per tant, siguin d'on siguin, no deixen de ser qui són pel fet de viure a Catalunya, França o Alemanya. Al contrari, són infinitament més rics, ja que aprenen una nova llengua i incorporen una cultura i una visió del món que fins aleshores desconeixien. Són, en definitiva, persones que sumen, no pas persones que resten, perquè la incorporació a una nova col·lectivitat nacional, lluny de ser una renúncia o una pèrdua, constitueix un meravellós enriquiment que els fa més cultes i més savis en la mateixa mesura que la societat d'acollida es fa més culta i més sàvia quan incorpora els seus valors. Catalunya, com diu una cançó, és "fruit d'un mestissatge que ve de segles enllà", i aquesta evidència inqüestionable és justament la que ha configurat la nostra personalitat i ens ha fet acollidors i respectuosos amb altres maneres de ser i de pensar. Acollidors i respectuosos, però no idiotes.

Aquesta és la raó per la qual a un català que decidís viure al País Basc, a França o a Alemanya mai no se li acudiria exigir que el seu fill fos escolaritzat en català en nom de la seva condició d'europeu i d'un pretès dret a la llengua materna. Cada poble té la seva llengua pròpia i ha de ser aquesta, lògicament, la llengua vehicular de les seves escoles. Una altra cosa és que algú, autòcton o forà, vulgui escolaritzar els seus fills privadament en un centre la llengua vehicular del qual sigui una altra. El Liceu Francès o l'Escola Alemanya, per exemple. En aquest cas, serà una opció legítima i no hi ha res a dir. Ara bé, les línies d'ensenyament d'un poble és obvi que les han de marcar els governs nacionals d'acord amb la voluntat democràtica dels seus Parlaments i cap govern de cap altre poble no té dret a immiscir-se en aquesta qüestió. De llengües maternes, a Catalunya, com a tots els pobles del món, n'hi ha moltes, moltíssimes. Però cap d'aquestes llengües, totes respectables, no pot, en virtut del caprici o de la ideologia d'algú, passar per damunt dels drets de la llengua pròpia i nacional i dels acords del Parlament en aquest sentit.

A Catalunya, malauradament, hi viuen algunes persones, molt poques per sort, que odien profundament el país. No, no és que n'odiïn la geografia o el clima, odien la nació. Odien la seva llengua, la seva història i la seva identitat, perquè encarnen la prova del fracàs imperial espanyol. En realitat, són fills ideològics d'aquell Santiago Bernabeu que l'any 1968 va dir: "Me gusta Cataluña a pesar de los catalanes". Quaranta-quatre anys després, la senyora Consuelo Santos, candidata del Partit Popular per Sabadell i una de les tres persones que estan en contra de la immersió lingüística, ha anat encara més lluny i ha titllat de racista el Parlament de Catalunya tot comparant-lo amb els blancs que prohibien que els negres s'asseguessin al seu costat als autobusos nord-americans a començament del segle XX. La catalanofòbia és capaç de dir aquestes barbaritats i moltes altres sense el més mínim sentit de ridícul. El seu problema, com el de l'esperpèntica entitat Convivencia Cívica Catalana -esperpèntica fins i tot en el nom, ja que persegueix just el contrari-, és que pretenen viure a Catalunya com si visquessin a Valladolid, a Salamanca o a Toledo. És a dir, com si no s'haguessin mogut de la seva terra. I perquè això sigui possible necessiten que sigui Catalunya qui s'adapti a ells i no pas ells a Catalunya. Ja se sap, és el colonitzat qui ha de parlar la llengua del colonitzador i no pas el colonitzador la llengua del colonitzat.

Arribats aquí, però, serà bo preguntar-los si creuen que els parlants de les 283 llengües maternes que hi ha a Catalunya també haurien de tenir un ensenyament lingüístic personalitzat. Més que res perquè quan ens responguin que naturalment que no, atès que no són llengües oficials, els haurem d'enfrontar amb les seves contradiccions i preguntar-los si no havíem quedat que, segons ells, el dret a l'ensenyament en la llengua materna és un dret humà individual? Ho és o no ho és? O potser és una norma que només regeix en cas que la llengua materna sigui l'espanyol? Si és així, ens hauran d'explicar per quina raó l'italià, l'alemany, l'amazic, l'aimara, l'urdú, el wòlof, el quítxua, el portuguès o el panjabí no poden gaudir del mateix dret que l'espanyol. "Porque estamos en España", potser? Però que no diuen que no són nacionalistes? Que no diuen que no es pot discriminar ningú per raons de llengua i que no hi ha drets nacionals, només drets individuals?

En tot cas, el que sí que hi ha són tres raons bàsiques per les quals el català ha de ser la llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya. Una, perquè és la llengua pròpia del país; dues perquè és una llengua amenaçada de mort; i tres, perquè si el català no és llengua vehicular a les escoles de Catalunya, a quin lloc del món ho ha de ser? Per altra banda, fóra bo que aquesta gent ens digués per quin motiu uns pares de Valladolid poden exigir que el seu fill sigui escolaritzat en espanyol a Lleida i, en canvi, uns pares catalans no poden exigir que el seu fill sigui escolaritzat en català a Valladolid? No compten, aquí, els famosos drets individuals de la llengua materna? Sembla que no, perquè a Valladolid l'única llengua oficial és l'espanyol, que és la llengua pròpia de Valladolid, mentre que a Lleida, tot i que la llengua pròpia és el català, hi ha dues llengües oficials, el català i l'espanyol. I aquí és on rau el parany, un parany que consisteix no sols a prohibir l'oficialitat del català a Espanya -cosa que el faria oficial a Europa- i a imposar l'espanyol com a idioma hegemònic a tot l'Estat, sinó a imposar-lo també com a idioma oficial a Catalunya. D'aquesta manera, com que el català no és oficial a Valladolid, els pares catalans que hi visquin, tot i ser considerats espanyols, no tenen els mateixos drets lingüístics que els val·lisoletans a Catalunya, la qual cosa fa que hi hagi espanyols de primera i espanyols de segona. I aquests espanyols de segona, naturalment, són els espanyols a la força. És a dir, els espanyols que en realitat no són espanyols. Qui és, aleshores, el discriminador? Qui és, en conclusió, el racista?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

CONGRATULACIONES POR VUESTROS COMENTARIOS