Catalunya, com a tots els pobles del món

"A Catalunya, malauradament, hi viuen algunes persones, molt poques per sort, que odien profundament el país"
 La majoria de les persones, quan decideixen abandonar la seva terra per anar a viure a un altre lloc, són conscients que el canvi els suposarà un esforç d’adaptació a una nova realitat cultural. Saben que a partir d’aquell moment ja res no serà igual, però, tot i així, ho assumeixen perquè també saben que l’adéu a una terra no significa pas l’adéu a un mateix. Per tant, siguin d’on siguin, no deixen de ser qui són pel fet de viure a Catalunya, França o Alemanya. Al contrari, són infinitament més rics, ja que aprenen una nova llengua i incorporen una cultura i una visió del món que fins aleshores desconeixien. Són, en definitiva, persones que sumen, no pas persones que resten, perquè la incorporació a una nova col•lectivitat nacional, lluny de ser una renúncia o una pèrdua, constitueix un meravellós enriquiment que els fa més cultes i més savis en la mateixa mesura que la societat d’acollida es fa més culta i més sàvia quan incorpora els seus valors. Catalunya, com diu una cançó, és “fruit d’un mestissatge que ve de segles enllà”, i aquesta evidència inqüestionable és justament la que ha configurat la nostra personalitat i ens ha fet acollidors i respectuosos amb altres maneres de ser i de pensar. Acollidors i respectuosos, però no idiotes.

Aquesta és la raó per la qual a un català que decidís viure al País Basc, a França o a Alemanya mai no se li acudiria exigir que el seu fill fos escolaritzat en català en nom de la seva condició d’europeu i d’un pretès dret a la llengua materna. Cada poble té la seva llengua pròpia i ha de ser aquesta, lògicament, la llengua vehicular de les seves escoles. Una altra cosa és que algú, autòcton o forà, vulgui escolaritzar els seus fills privadament en un centre la llengua vehicular del qual sigui una altra. El Liceu Francès o l’Escola Alemanya, per exemple. En aquest cas, serà una opció legítima i no hi ha res a dir. Ara bé, les línies d’ensenyament d’un poble és obvi que les han de marcar els governs nacionals d’acord amb la voluntat democràtica dels seus Parlaments i cap govern de cap altre poble no té dret a immiscir-se en aquesta qüestió. De llengües maternes, a Catalunya, com a tots els pobles del món, n’hi ha moltes, moltíssimes. Però cap d’aquestes llengües, totes respectables, no pot, en virtut del caprici o de la ideologia d’algú, passar per damunt dels drets de la llengua pròpia i nacional i dels acords del Parlament en aquest sentit.